Fòrum 2008. Carme Zapata
Gerent de ASACC (Associació de sales de concerts de Catalunya)
EL PÚBLIC DE LA MÚSICA EN VIU
“Davant totes les veus que demanen més sales a Barcelona, ja siguin persones que volen muntar més sales o músics que volen més sales per tocar, el que sí que és fruit de la meva experiència i no puc obviar és que les sales, moltes vegades, tenen propostes molt interessants, potser no comercials i no conegudes, però que no funcionen i que no omplen. Es dona el cas també i la paradoxa que aquestes propostes que no aconsegueixen portar públic aconsegueixen convocar milers de persones més tard en determinats festivals. A partir d’aquí vaig començar a fer una anàlisi, des d’un punt de vista molt crític i pensant en les mancances del públic, ja sigui històricament per cultura, per tradició, per formació etc, o també per una falta d’interès davant les propostes de les sales que en aquest cas podien oferir-li. Vaig arribar a varies conclusions: Una és que veritablement hi ha pocs mitjans per comunicar propostes noves, no hi ha una crítica musical que pugui orientar, els mitjans de comunicació que més tiren, i parlo de televisió bàsicament, venen productes de mercadotècnia musical a bombo i platillo i els fan funcionar, però no posen l’accent en altres tipus de música que serien vendibles, potser, si les televisions, en les que l’administració té intervenció directa els fomentessin. També vaig fer una anàlisi molt més a peu de carrer, més de la ciutat i del que passava i dels hàbits de les persones (…) I és que vivim en un país amb hàbits mediterranis, amb uns horaris determinats on si proposem, per exemple, fer els concerts més d’hora, ens trobem amb que els horaris laborals no permeten l’assistència a aquests concerts, per tant, sopem tard, anem al concert tard, no tenim una xarxa de transport metropolità que puguem fer servir per tornar a casa desprès del concert i, a més, els programadors es troben la major part del temps mirant el calendari futbolístic per programar determinats concerts, amb la qual cosa és molt complicat. No només serveix dir que tenim un públic que no en sap, que no té ni la tradició ni la cultura i que no té ni l’interès ni la curiositat, sinó que, a més, tenim molts altres problemes que no ens acompanyen per poder vendre a aquesta ciutat botiga. I seria ideal comptar amb un turisme cultural que no tenim, però no disposem dels mitjans per poder oferir les nostres propostes culturals o musicals.”
