e Crònica de l'esmorzar: La música com a mercaderia | Nativa
Skip to content


Crònica de l’esmorzar: La música com a mercaderia

Escrit el 26/02/2009 per Sara Revilla a la categoria Cròniques dels Esmorzars.
Tags: , .

divancuadratLa música com a mercaderia: una mirada des de la política cultural_20/1/2009

Introductor: Xavier Fina (Consultor Cultural)

Les observacions i reflexions que en Xavier Fina va compartir en aquest primer esmorzar de l’any van estimular un intercanvi de sensibilitats davant molts dels interrogants en relació al binomi música i economia. L’esmorzar va acompanyar un col·loqui interessant en el qual tots podien veure reflectida part de la seva realitat, ja sigui com a ‘consumidors’ de música, com a intèrprets i productors o com a gestors del fet musical. De quina manera l’economia marca les dinàmiques de la cultura? Cóm intervé la política en aquestes mateixes dinàmiques? Per què la majoria de grups culturals o pro-culturals busquen una auto-justificació d’existència mitjançant la demostració de la seva rendibilitat econòmica? Aquestes van ser algunes de les preguntes que Fina va proposar com a punt de partida d’un col·loqui que prometia ser prou enriquidor.

En finalitzar la introducció, les inquietuds dels assistents van donar peu al debat. Algú va trencar el gel per preguntar si hi havia exemples en els quals fos possible comprovar que la raó de ser de les polítiques culturals havia de sustentar-se en la democratització de  la cultura i suposar, així mateix,  un enriquiment cultural pel públic. En Xavier Fina confessa que és molt difícil exemplificar el funcionament de les polítiques culturals amb casos concrets però que, en principi i d’acord amb el pensament modern, “les polítiques culturals haurien de contribuir a garantir una certa igualtat d’oportunitats davant del fenomen cultural”. Afegia, obrint una línia paral·lela de debat, que “les polítiques culturals han de conviure i recolzar-se en les polítiques educatives” ja que les persones que són cultivades per entendre “llenguatges artístics complexos”  poden arribar a ser més felices. Fina també aclareix que creu en les jerarquies de les expressions artístiques i reconeix que provoca a la polèmica quan afirma que comparteix una divisió jeràrquicament qualitativa dels fenòmens artístics.

Reprenent el fil de la pregunta inicial, es va proposar una justificació per entendre per què era difícil desvincular les motivacions econòmiques de les culturals. Donat que ja als anys 80 es va crear el discurs ‘economicista’ de les polítiques culturals i es va generar també la gestió cultural com a eix econòmic principal de les consultories, s’entén per què actualment existeix el mòbil econòmic en cada iniciativa pro-cultural. Seguint el fil de la problemàtica educativa, es va matisar sobre la desvinculació de l’educació cultural respecte al pla “ciutats educadores” que es va propulsar també als anys 80 i es recolza totalment la importància de l’educació en relació al desenvolupament de les polítiques culturals.

Una altra intervenció va recuperar la proposta de jerarquies que Fina havia exposat anteriorment, per dir que el “reivindicar uns productes culturals per sobre d’uns altres no acabava de funcionar com a argument”. El més important hauria de ser “cóm ens relacionem amb la cultura” sense donar tanta importància al tipus de cultura que sigui i preguntant-nos “quina mena de relacions en el entorn de la cultura estem fomentant? Amb quins productes culturals estem promovent aquestes relacions?”. Perquè, sinó, no ens acabem de sortir del mercantilisme musical i continuem tractant la cultura com a ‘producte’.

En Xavier Fina va continuar el seu discurs vorejant la línia dels principis axiomàtics i defensant que existeixen valors culturals, així com ‘objectes’, que són bons per naturalesa, amb caràcter indemostrable. El transcurs de la conversa s’encaminà cap als discursos polítics que determinen l’actuació i els escenaris culturals de la ciutat. Aquests es veuen subordinats als interessos econòmics i rendibles dels ajuntaments i a la imatge que es vol donar de la ciutat com a escena enriquidora i multicultural. Una altra intervenció va recaure en el fet que els músics són encara considerats com a “vividors” degut a que no hi ha hagut una “educació base entorn a les vocacions de les persones”.

Més enllà de la crítica a les polítiques de gestió, el punt d’inflexió del debat va estar marcat per algunes intervencions que reconduïren la discussió cap al terreny de les marginalitzacions i classificacions dels fenòmens culturals. La jerarquització defensada per Fina sobre bones o millors cultures, en relació a d’altres que no ho són tant, va estimular diverses opinions al respecte, així com del concepte de “democratització cultural”. Alguns consideraven que els drets dels productes culturals estaven repartits de forma desigual, ja que quan es parla de democratitzar la cultura s’està parlant d’un tipus en concret i no de totes les seves vessants. De la mateixa manera, es va exposar la complexitat de la relació entre música i mercat, donat que la música és un fenomen associat socialment a l’espai de l’oci i del lleure quan, en realitat, també és un terreny economitzat i professionalment lucratiu. Això el converteix en una expressió dialèctica difícil de ubicar dins les polítiques econòmiques.

Quan ja arribava el moment d’anar recollint les diverses opinions, el transcurs del col·loqui va desembocar en les mancances educatives respecte a la conscienciació de la cultura i, més concretament, de la música. Es va parlar de la marginació de la figura del músic i de la falta del seu reconeixement com a professional socialment protegit. També es va reflexionar sobre l’accessibilitat de la música gràcies als avenços tecnològics, així com de l’ús que en fan els més joves (i possiblement no tan joves) d’aparells reproductors com l’iPod el qual arrosseguen tot el dia amb infinitat d’estils i gèneres. Finalment, i després de reflexionar sobre totes aquestes vessants, va haver un punt on la majoria dels assistents van confluir en acabar la xerrada i és: que tots podem tenir accés d’una manera o altra a la cultura, al marge del que les dinàmiques i polítiques de mercat  vulguin emfatitzar per sobre d’altres ‘productes’ aparentment menys rendibles.

Sara Revilla.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Pachuco Choco: Vosaltres sí que sou GUAPOS!
  • Red Pèrill: Ets la meva reina, Roger.
  • Xavi Portalés: Ets gran Pepet! 😁🎵🐥💚
  • Empe: Sí, realmente una gran exposición de la realidad urbanística. Estuve en Estambul hace un par de meses. Descubrí...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)nativa.cat

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )