Skip to content


Transcripció de l’esmorzar: Ciència i música

Escrit el 30/10/2008 per admin a la categoria Transcripció d'esmorzars.
Tags: , .

Esmorzar:Ciència i música. (Transcripció sencera)
30/10/2007
Amb Josep Perelló

<<Si volem parlar de música i ciència ho podem encarar des de façanes molt diverses i diferents. Jo sóc físic, però un neurocientífic ara mateix hi té molt a dir, un psicoleg també, fins i tot un químic. I clar, per explicar la cosa en 20 minuts i deixar coses clares, cal agafar potser la vessant una mica històrica. Aquesta és la idea, però sigueu lliures d’interrompre’m quan vulgueu. Volia parlar de Pitàgores fins ara mateix, quan la ciència té una part molt imporant en la creació.>>
JORDI OLIVERAS: Benvinguts, és fantàstic veure gent nova. De moment tinc uns minuts de publicitat. A Indigestió, la organització que munta aquests esmorzars, està fent altres coses, que us comento ràpidament: estem amb l’Hipersons, un festival que muntem cada any, i properament tenim dues cites que potser us interessen. Un el dia 18, el Club Hipersons, unes sessions al Llantiol als diumenge, on pretenem que els músics, a banda de presentar-nos els seus treballs, facin alguna cosa més. En aquest cas al Manolo, el cantant d’Astrud i a músics del Quartet Brossa, d’una banda els demanem que ens presentin la seva música, i després tocaran junts. I a finals de novembre-principis de desembre tenim el festival, que es fa en tres dies consecutius, 29, 1 i 2. El 29 tenim una proposta que es diu Escena Oberta, ahir vam obrir la convocatòria. Està bé que ho sapigueu perquè oferim la sala a grups que es vulguin donar a conèixer. Fins al dia 9 hi ha temps per apuntar-s’hi. I us convido el dia 29 perquè suposo que triarem bé i es podran veure coses interessants i que estan fora del circuit. El dia 1 vint-i-tants músics de l’entorn més o menys pop interpretaran una peça de música contemporània de Terry Riley. És una mica el que fem, barrejar pop amb experimentació. I el dia 2 un concert inspirat en una d’aquestes xerrades que muntem. No sé com sortirà però la intenció és que el concert giri al voltant de la relació entre música i poder, que va ser el tema de l’anterior esmorzar, amb la Carmen Pardo. Hi haurà l’actuació d’Espaldamacta, una improvisació de Xavier Maristany i altres i després Los Carradine.
Fins aquí la publicitat. Ah, dir-vos que per primera vegada a la història tenim calendari anticipat d’aquestes trobades-esmorzar, i el proper 27 de novembre parlarem de Música i Societat. Bé, ja sabeu que en aquestes trobades parlem de binomis que ens semblen interessants, però fins que no acabem d’esmorzar no sabem fins a quin punt… Al proper vindrà a parlar Jaume Ayats, musicòleg, i creiem que dirà moltes coses per provocar-nos. I el darrer de l’any serà el 18 de desembre, sobre si podem seguir parlant d’avantguarda musical, i farà la introducció el Victor Nubla.
I com a última cosa, dir-vos que estan en projecte dos llibres més en el qual es recolliran experiències com aquesta d’avui, d’aquest any i en part de l’any passat.

I acabats els minuts publicitaris, comencem. La dinàmica d’aquestes trobades és que convidem algú a introduir el tema, uns 20 o 25 minuts, i després busquem la tertúlia entre nosaltres, i que hi hagi intercanvis de parers. Després la reflexió continua a la revista Nativa i fins i tot en aquests llibres que preparem. De manera que si a algú de vosaltres se li acut alguna cosa sobre els temes que anem tractant, ens pot contactar.

D’acord. Josep Perelló és un dels pocs científics que hem trobat que parli d’art i de música i que a més es veu que ho fa molt bé. És professor del dept. de Química de la UB i últimament el veiem ficat en saraus que relacionen art i ciència. Recentment unes jornades sobre pensament i també hem vist que participaves a la setmana poètica de Vilafranca. Creiem que és el científic que pot establir alguna relació entre la música i la ciència.

JOSEP PERELLÓ: Quan em va trucar el Jordi em vaig espantar una mica, perquè aquest tema és amplíssim. Si volem parlar de música i ciència ho podem encarar des de façanes molt diverses i diferents. Jo sóc físic, però un neurocientífic ara mateix hi té molt a dir, un psicoleg també, fins i tot un químic. I clar, per explicar la cosa en 20 minuts i deixar coses clares, cal agafar potser la vessant una mica històrica. Aquesta és la idea, però sigueu lliures d’interrompre’m quan vulgueu. Volia parlar de Pitàgores fins ara mateix, quan la ciència té una part molt imporant en la creació.

Hi ha articles sobre música a la revista Nature, relacionats amb el cervell. La música és un tema d’interès sobre els científics.

Però abans volia contextualitzar una mica què és la música i el so. Hi ha historiadors de l’art que s’interessen per la música sobretot relacionada amb les matemàtiques. Quan apareix, a nivell de composició, era quasi una ciència. Pitàgores va establir les quintes, les octaves… com a relacions numèriques. I això remetia a l’harmonia de les esferes, que simbolitza la perfecció. La música era un canal perquè els persones ens puguessim sentir aliats del cosmos i de la perfecció de l’univers. Crec que això és interessant. És absolutament diferent a la manera com nosaltres pensem la música.

Pel que fa a les octaves (duplicar la longitud d’ona), les quartes (una altra relació de proporció) i les quintes (una altra relació) el que ell veie era el moviment dels planetes, que es creia que orbitaven al voltant de la terra en cercles perfectes. Cada planeta era un so diferent, una nota musical.

Això es va complicar quan Kepler va dir que les òrbites eren el·líptiques. En la seva llei però, parla de proporcions. Diu que l’àrea recorreguda entre el so i el planeta seguia un ritme i una proporció perfecta, sempre el mateix. En deia la constant de l’harmonia de l’univers. I per representar-la necessitava tot el planeta planetari. Va dir que la música és quelcom que està per sobre nostre i que representa una perfecció que no tenim.

Fent una mica de caricatura podem dir que abans de la Il·lustració també es pensava que la Música era la representació d’aquesta ànima immortal que tots tenim a dins, que en diem la perfecció, el reialme celestial, etc. Quan va arribar al Il·lustració la cosa es va complicar. Però abans, m’agradaria destacar que Descartes també es va interessar per la música. Té un llibre que es diu Compendiu Musicae. Què hi volia trobar? Doncs volia trobar l’estructura geomètrica de la música. A partir dels pentagrames, representar la música. Això és interessant perquè és exactament comparable amb el que va fer Newton a l’hora d’estudiar de la llum. Parlant de música es parla de la llum, també. La obsessió per relacionar llum i so ve d’allà. De la mateixa manera que un prisma descomposa la llum, es creia que amb el so passava el mateix.

Amb la Il·lustració, la música i les matemàtiques comencen a allunyar-se. És el moment en què es trenquen les relacions entre la gent que fa ciència i la que fa música. En la relació matemàtiques/música, és claríssim. L’últim podria ser Bach. Després d’ell, enlloc de retratar la perfecció de les esferes, es parla de la personalitat del compositor, de relatar les irregularitats del nostre entorn. L’individu comença a despertar. La música mostra molt clarament el pas posterior cap a l’abstracció. Va ser molt clar, a partir del s XIX i el XX la deconstrucció va ser molt important. Kant i Hegel, que també eren científics, també parlaven de la música. Deien que era el llenguatge del cor, mentre que les paraules eren el llenguatge de la raó.

Entrant al sXX i XXI, i parlant de la ciència moderna, volia reforçar la relació amb la llum. Quan intentem analitzar-la i veiem que són ones, entenem que el so també és una oscil·lació de partícules que hi ha entre tu i jo, entre qui emet i qui rep. Científic XX que dóna les primeres bases científiques del so. Se sabia que escoltem per les orelles. I ell va trobar que dins hi tenim una mena de tel connectat amb les cèl·lules nervioses, que acaben comunicant amb les neurones. Va descobrir que el texit està especialitzat. Té 15mil regions diferents, i en cadascuna 24mil cèl·lules nervioses especialitzades en discriminar una tonalitat. Això és curiós perquè a la vista no ho tenim. No distingim les tonalitats del vermell. Però amb el so, estem preparats de manera innata per discriminar tonalitats. Ho va trobar el 1862.
Per tant no té res a veure amb la manera de percebre un quadre. Tot i que els dos sentits tradueixen al final en impulsos nerviosos, elèctrics, que guardem dins del cap. Per tant, en els dos casos, després d’haver fet aquesta discriminació, el nostre cervell treballa de forma força similar. Per tant no és casualitat que Kandinski quan pintant intenta anar cap a l’abstracció, s’inspirés en la música.

Vaig acabant, ja que només us volia donar uns inputs, i si he aconseguit seduir-vos una mica després ja anirem aprofundint.

M’interessa molt, per exemple, el concepte de silenci que té John Cage. I m’emprenya molt que a La guerra de les galàxies totes les naus facin soroll. Perquè a l’espai no n’hi ha de soroll. El so només és possible si hi ha partícules entre receptor i emissor. Si hi ha un buit no es transmet el so, per tant no hi ha música. La idea de John Cage és un ideal, no és possible. Què passa en una d’aquestes sales de silenci com la que hi ha a l’IRCAM de Paris? Que t’acabes sentit a tu mateix, el teu batec. El silenci absolut no és possible, no existiríem. Si voleu podríem parlar de la nova electrònica, de la informàtica i la seva influència en la manera de composar, gràcies a la física quàntica, l’electrònica i els seus desenvolupaments posteriors.

I per acabar, i jo crec que és el que està més de moda en el camp de la neurociència, és que alguns científics agafent la música com a vehicle ideal per estudiar com funciona el nostre cervell. Ells es dediquen a obtenir imatges del nostre cervell en activitat, escoltant música. Us han fet mai un escàner cerebral? Bàsicament detecta on hi ha més consum energètic. Hi ha zones vermelles i blaves. I aquesta gent busca una raó mecànica i localitzar la percepció d’aquestes coses. Agafen gent, els posen dins d’aquests tubs i els fan escoltar música, o imaginar-se que estan tocant mentalment la peça. Però el que trobo interessant és que la música dóna una quantitat de dades al neurocientífics que és brutal. No és només so, hi ha alguna cosa de percepció de tonalitats, de sentiments, d’entrendre les frases dins del discurs musical… I finalment també és interessant saber quines músiques generen benestar i quines inquietud. És una font inesgotable de coneixement. Ja s’estan començant a solidificar alguns d’aquests coneixements en forma de llibre. Us donaré només alguns apunts, frases, titulars d’aquests que agraden tant a la premsa: Per exemple, la famosa oïda, saber identificar les notes o no… Hi ha discussions sobre si és innata. Ara se sap que hi ha una part que si no l’entrenes abans dels 15 anys, no seràs capaç de discernir absolutament. Altres coses interessants que m’han fet gràcia: Quines zones activa del cervell, la música? Acciona els dos hemisferis. La part auditiva és a la dreta, però a l’esquerra hi ha el discurs. I la música tant consta de detecció de tonalitats com de discurs. Fa funcionar el cervell de forma més completa que qualsevol altra activitat que s’estigui estudiant. Hi ha una teoria neurocientífica que s’anomena “De les neurones-mirall”. Hi ha una part del nostre cervell que se sent còmplice amb el que veiem, en el sentit en què ens posem a la pell de l’altre. I la música serveix molt per estudiar això, aquest sentiment de comunitat, d’aprenentatge. Per què els micos aprenen el que aprenen? Per què ho veuen de l’altre. Com saben que el seu company té por? Perquè es posen a la pell de l’altre. En el cas de la música això és molt fàcil. Se’ls diu a la gent que portin la música que més els agradi o els ajudi a relaxar-se. I la gent es posa a la pell del cantant. Encara ara estan sortint articles sobre això. Són tot portes obertes. Se us ha posat mai la pell de gallina escoltant música? Les parts del cervell que s’activen són les mateixes que quan necessitem menjar o quan tenim altres sensacions molt intenses com l’apetit sexual. És una cosa molt visceral. Voldria recalcar que la música està molt més aprop de la ciència que el que moltes vegades ens volen fer creure, igual que les altres arts creatives.

Hi ha la relació primera, en què va néixer molt lligada a les matemàtiques, la vessant fisiològica, amb aquesta capacitat de percepció que diem que tenim a les orelles, i llavors al sXX crec que és molt interessant tot el que les noves tecnologies aporten i aportaran a la manera com composem i percebem la música. I el gran misteri: el nostre cervell, que per entendre’l fem servir la música com a eina.

JO: Moltes gràcies. Qui té ganes de fer algun comentari o de demanar algun aclariment? Jo mateix: El contrast que has dit entre la manera que percebem la llum i el so. Vols dir que la llum la descodifica més ja el cervell que no pas el so?

JP: A l’ull els nervis detecten el raig de llum que hi ha, fan la imatge i el cervell tradueix la imatge. Ja sigui vermell, blau, etc. el raig. Totes les cèl·lules detecten el mateix. En canvi a l’orella una certa tonalitat va a parar a unes cèl·lules que estan especialitzades. Són com un tambor, per dir-ho simplificadament. Segons la vibració que arriba s’activen unes o unes altres.

JO: Per tant el sistema d’interpretació és diferent.

JP: És molt diferent.

Nando Cruz: Vols dir que la feina que fa el cervell per decidir si un quadre li agrada o no i la que fa per la música és diferent?

JP: Sobre les sensacions, encara estem a les beceroles. Això sí, es pensava que era una part molt abstracta del cervell, i resulta que tenen una relació molt visceral. I hem acabat parlant de la música de les esferes! I hem acabat parlant d’apetit sexual i supervivència. Hi ha una part educativa que també he mig mencionat. L’altra cosa és com la vulguem entrendre nosaltres, com a cultura, no com a persona física.

NÚRIA SEMPERE: Per tant es podria dir que la persona rep i interpreta la música amb la mateixa intensitat que els temes dels quals en depèn la supervivència, no? Per tant la música com una necessitat vital

JP: És una primera necessitat, sí.

MAX SUNYER: Quin nivell de percepció diferencia el que anomenem soroll del que anomenem música. A l’Occident tenim una divisió en octaves, molt matemàtiques… En quin moment es marca aquesta diferència. És una qüestió cultural? Jo sóc música, i quan sento alguna cosa desafinada, encara sento que és música. I quan vaig en metro sento soroll. Té una altra mena de ritme. És un fet natural de la percepció.

JP: La nostra orella és capaç de discernir entre 15.000 tonalitats, moltes més de les que tenim a la cultura occidental. Parlo de la part purament fisiològica. Per tant hi ha freqüències que no percebem. Però he comentat això de les tonalitats i la oïda absoluta perquè les teories actuals diuen que es pensava que la música anava després de la capacitat de parlar. Ara s’entén que no, que el discurs musical és igual d’imporant que la parla, i que s’ha de desenvolupar en edats primerenques. Hi ha, per tant, una part cultural, d’educar el nostre cervell, però també una part fisiològica, és a dir, el que sentim. La nostra orella no està preparada per segons què. Pel que fa al cervell, tot el que hi ha amagat en la música és igual que qualsevol altra llengua del món. Poder-la entendre, és a dir, saber-ne la sintaxi, que és una mica el que tu em véns a dir, es fa amb la mateixa part del cervell que ens serveix per intentar entendre el discurs d’una altra persona.

??: A mi m’agradaria incidir en l’aspecte més enfora de la nostra col·lectivitat occidental. Parlàvem d’assajos científics. Jo en recordo un de fa temps, fet amb americans d’un barri concret d’una ciutat, com responien a una màquina, i s’activaven unes àrees del cervell, però al Japó les àrees eren completament diferent. I això dóna idea de la importància de la cultura. I després feien l’experiment amb ciutadans japonesos que portaven mig any als EUA, i notaven que en poc temps el patró s’anava acostant a l’americà. Sé que tenim una visió molt occidentalitzada de la música.

Xx: Volia parlar sobre música i soroll. Per mi la diferència és que una cosa és agradable i l’altra no. El nostre cervell reacciona i genera endorfina, i d’això en diem música. I el soroll ens provoca fugida. Això és un fet cultural. Perquè el que a un li representa música i per un altre és un soroll. I hi ha músiques que per mi serien soroll. I diversos autors que han fet servir textures com so de màquina d’escriure o de metro, ho incroporen al discurs musical, per mi s’acosta més a la música. M’agradaria que algú de vosaltres parlés sobre la música i aquesta generació de plaer o d’evitar el dolor. Es fa servir en clíniques, en cultures com l’amazig. Crec que hi ha una vinculació molt potent. Hi ha un article molt interessant sobre Bacon, un pintor que va fer propostes plàstiques i va buscar la relació amb els canvis bioquímics del cervell. Aprofito per deixar anar aquestes tres coses alhora.

Xavier Alamany: Et sona, o algú està investigant sobre si l’activitat que es genera al cervell crea desgats? Perquè parlem a vegades de la sobreexposició a la música que tenim especialment. Potser aquest plaer per la música existia molt de tant en tant fa deu mil anys. Et sona que algú hagi mirat cap aquí?

JP: I la sobreexposició cultural? Jo crec que és general, sobre els temps que corren. A nivell de volum és evident. Els nervis d’aquí ens els estem carregant. Aquesta gent que tot el dia va amb els auriculars posats… això és dolentíssim. En aquest sentit sí. A nivell neuronal… D’això que us he explicat en sabem molt poc. Ara la manera com s’estudia el cervell és molt bruta: quan algú té una lesió en alguna part del cervell, provem si s’adona de notes musicals desafinades. O altres no poden identificar si havien sentit mai aquella música. Apretem i afluixem cargols a veure què passa. No és dir aquí tenim la música, aquí els sentiments, aquí la lectura…

Jaume Cabrera???: A mi quan em van fer l’escaner em van detectar que els meus hemisferi no estan connectats. Però suposo que ningú…

JP: Sí, sí, sobretot les dones.

JC: Sí? Tu els tens connectats? Doncs llavors, sóc molt home. Hauré de trucar la meva dona. Es veu que també tenia a veure amb ser esquerrà.

JP: És molt complicat, sí. Llavors dec tenir el mateix problema, perquè sóc esquerrà…

**: Volia parlar de la música com a fet físic. Parlem només del cervell i del camp auditiu. S’han fet experiments sobre l’afectació de la música a la matèria. Aquell japonès que incidia en la cristal·lització amb diferents sons. A nivell cel·lular la música ens afecta, i vaig veure un experiment molt interessant, que em fa donar voltes a la qüestió estètica de la música: colpejaven amb una sèrie d’ultrasons una placa metàl·lica amb sorra, i canviant la tonalitat s’anaven dibuixant formes espirals diferents. Per tant és evident que el potencial estètic també hi és en l’ultraso.

JP: Aquí volia anar. Ara hi ha algunes teories que defensen que hi ha una emergència, una sincronització, un ordre espontani. I és això que tu dius. D’una manera molt especial podem comunicar certa informació de forma immediata. Ho podeu buscar al youtube. Poses 4 metrònoms desincronitzats sobre una taula. Enlloc d’una taula sobre un llistó recolzat en dues taules, a l’extrem. Al cap d’un moment acaben sincronitzats. I les cuques de llum? Per què acaben parpallejant al mateix temps? I les cèl·lules del cor decideixen de cop començar a bategar, al mateix ritme? És el que anomenem autoorganització, fenòmens col·lectius que fins ara només som capaços de descriure. Fins al sXIX parlàvem de moviment de les esferes, tot perfecte. Arriba la Il·lustració i allà no es podia descriure res, hi havia físics que quasi se suïcidaven, deien que la física s’havia mort. Surt un i diu que el moviment dels planetes és caòtic. Si som 3 en una habitació segur que es produeix cert caos. Poden ser agents de la borsa, cèl·lules del cor… Com és que ens posem tots d’acord? Qui ho ha decidit? Nosaltres en diem sincronització. En la música, certa complicita entre el que comunica i el que escolta, la idea de les neurones-mirall. Aquesta és la nova ciència. El caos se’ns està organitzant amb patrons nous. Internet no ho ha dissenyat ningú, però tenen un patró claríssim, qu és fractal. Una banda, si és prou gran, acaba afinant, al final acaba sonant bé. El cervell és un clar exemple d’aquesta complexitat. Parlem de ritme, d’afinació… passen coses d’aquestes, col·lectivament.

JO: Això em connecta amb una entrevista l’Eugenio Trías l’altre dia al país, on deia que existeix el tòpic de considerar que la música és l’art d’organitzar els sons per provocar emocions en qui l’escolta. Però jo trenco una llança a favor de la intel·ligència, crec que té certa relació amb el coneixement. Crec que té raó amb el que deies fa un moment.

JP: Jo vinc de la universitat, però cada cop hi crec menys. La manera com ens dónen el coneixement no és l’única. En cultures que no són la nostra es transmet d’una altra manera. Són idees que es poden referir a qualsevol activitat, que estigui fora del que es considera acadèmia.

–: Has començat parlant que tot són ones, bàsicament. I quan deies que les coses en connecten i es sincronitzen, és força fàcil d’entendre que tot són ones. Si tots som ones, és molt possible que a cert nivell hi hagi una comunicació d’una altra mena…

JP: No ho sabem, això és el que diu la quàntica. Però a darrera d’això hi ha coses tan bèsties com la dissolució de l’individu. Tot això està ara en ebullició. No m’atreviria a afirmar res a la lleugera. Pots dir això o el contrari.

[pregunta que no s’entén]… Quan els posen a la gent que està dins l’escaner música composada en la proporció de la octava i després en la proporció àurea, diguem que la proporció de les ones, deixa veure que en una hi ha dissociació i en altra la transcendència.

JP: No ho sé, no ho sé, a mi em surt la vena científica. I no ho puc discutir perquè no conec l’experiment.

[Riures]

JP: A mi fer aquestes especulacions… és una cosa personal, quan s’agafa la ciència i se li fan dir coses que no són, per acabar convertint-la en una mena de filosofia pseudo-oriental o el que sigui. Sí, però compte, perquè s’entra en el camp de la religió. No et dic que no, si vols un altre dia podem parlar de números primers i de tots els misteris de la matemàtica. No ho coneixia. Sempre hi ha algun postmodern que vol anar més enllà. Evidentment que hi ha molts misteris, i estructures que no percebem. La raó àurea l’aplicava Bach constantment. Igual que la proporció misteriosa de les piràmides…

[pregunta en castellà que no s’entén]

JP: La capacitat de percebre el so és molt més àmplia de la que usem.
El tema de les matemàtiques és molt especial.

??: Deies que les coses s’autoorganitzen. Si tot són ones i llum, hi ha diferents maneres d’organitzar-se, i aquests moviments generen els diferents elements de la taula periòdica…

JP: Això mateix ara no ho entenem així, sabem que hi ha tants electrons, etc.

??: Músics-silenci

JC: Això ens aniria molt bé, perquè no ens caldria tocar.

??: Ens té enveja perquè ell no és guitarrista…

[Riallada general]

JP: Jo sé d’un músic que treballava amb metges, a França, per intentar saber el soroll que feien els ronyons, els pulmons… Pensar en la idea del silenci és impossible. Per començar, el cor no el sentim. El que podem arribar a sentir és l’impuls de tot el cos davant del batec del cor. Em sembla que surt avui a El País, ho he vist venint cap aquí, una senyora que havia viscut no sé quants mesos amb un cor mecànic. Aquest sí que el podem sentir. Hi ha tot de coses que ja no ens serveixen i per tant ja no les sentim. O no les veiem.

MS: Les matemàtiques són “teòricament” perfectes, en canvi l’afinació no ho és. Un piano afinat electrònicament, està desafinat. Per tant el nostre cervell no és tan racional. Hem après a percebre la perfecció com a imperfecte. La pregunta és per què ens passa això?

JP: El que realment et puc dir és que si fessim música amb les freqüències de la música de les esferes, no ens agradaria. Perquè el que ens interessa és allò humà, complex, que està a la nostra escala. És el que diferencia un instrument electrònic d’allò més físic. Què fem amb els instruments electrònics? Els distorsionem. Si no, no seria possible la complicitat. De tant ideal ho trobes fred. Conec gent que treballa en això, humanitzant la màquina.

MS: La percepció de la música té molt a veure …. Amb la música electrònica és molt difícil de reproduir tots els harmònics. Aquesta gradual digitalització de tot, per fer que amb l’mp3 i l’mp4 per ampliar capacitat… fa que anem perdent harmònics. És possible que això provoqui canvis en les emocions?

JP: En les emocions no ho sé, però en la concepció musical segur que sí. La música que sentim ara és molt diferent. Però no sé si hi busquem o hi buscarem el mateix…

[…]

JO: Tu volies comentar alguna cosa sobre la influència de l’electrònica…

JP: Si alguna cosa destaca de la física del sXX és que els ordinadors que teniu ara a casa són fruit dels seus descobriments (anys 30 i 40). Quan treballem ho veiem, igual que un escriptor, també fa servir una altra lògica, respecte a abans.

[algun comentari sobre les piràmides]

JP: Ara hi ha un cosmòleg que està intentant reproduir el so del big bang, els tres primers minuts de so de l’univers. A darrera d’això hi ha la idea del temps. Als principis de l’univers els minuts eren més llargs. I el temps passa d’una altra manera en gravitació. O la teoria de les deu, onze dimensions. La idea és que nosaltres percebem dues dimensions: espai i temps. Però es diu que n’hi ha més que estan molt amagades, són molt estretes. El que nosaltres veiem com una taula en una altra dimensió és una ona energètica. Hi ha tot un paral·lelisme molt interessant a nivell musical. És la teoria de cordes i supercordes. Hi ha la massa fosca, i l’energia fosca. Noms molt poètics però que bàsicament volen dir que no en tenim ni idea. Hi ha gent que en fa teories, però són pures matemàtiques, ja em diràs qui ha estat en aquests móns…

[riallada general]

Etiquetas: ciencia, música


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Rubén Martínez: Gracias por el comentario, Laura. No digo que sean agentes pasivos, sino que tienen una posición...
  • Laura: Tampoco podemos situar a los artistas, etc. como agentes meramente pasivos en estos procesos. En el caso de...
  • Daniel: Qué buen artículo. Ciertamente se ha hecho a veces una lectura cómoda de la situación y se ha utilizado el...
  • De gismana y que.: Si subes la colla, te oyen hasta los cantos de la barrica.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )