Nat 46 set_08 German Lázaro
Cerverascopi: Entrevista amb Enric Cervera
Enric Cervera (Barcelona, 1952) és un dels pioners de la música experimental feta a Barcelona. Durant els anys 70 va estar a formacions capdavanteres a l’escena local, com ara les ringers Baf i Eix de Baf, el Cuarteto Albano, Tropopausa (amb qui va enregistrar un únic disc homònim, l’any 1979, que ha esdevingut un petit clàssic), o un duet de baixos junt amb l’Eduard Altaba, totes les quals van aportar algunes de les coses més novedoses que en aquells anys es varen produir per aquí.
Ja als anys 80, enmig d’una reconversió profunda i dolorosa de l’escena local, va seguir amb alguns companys de viatge tirant pel camí de l’experimentació i el risc. Van ser els dies de l’associació Otras Músicas o del segell Filobus, on va sortir editat sota el nom-paraigües de Naïf (ell mateix més l’Albert Giménez i en Víctor Nubla, i d’altres col·laboradors) el disc Atlas (1983), una peça clau de la música experimental feta aquí. Fa 4 anys, juntament amb l’Altaba, l’Oriol Perucho i en Joan Saura, fundà el grup Les Anciens, una proposta imaginativa, estimulant i totalment excèntrica que aquest mes de setembre, per fi, enregistrarà el seu primer disc.
Hi ha una cosa que és ben característica de tot el teu treball, així com del que feu amb Les Anciens, i és que malgrat fer una música arriscada, experimental, sona molt agradable, gens àrida, gens antipàtica, per dir-ho d’alguna manera.
Es que pots fer free sorollós i el que vulguis, però hi ha un moment en que sorgeix de dins teu una mena de poètica que es el que dona particularitat al que fas. Cada u de nosaltres és diferent en aquest sentit i això és lo interessant. Molta gent de Barcelona i de la meva generació hem compartit aquesta visió, aquesta poètica. És una cosa que fa que seguim sent amics i fent coses junts. Aquestes venes més poètiques són el que ens diferencia de la resta, sigui free, jazz o rock, i fins i tot de gent d’altres indrets. El que jo faig pots dir que s’assembla a alguna cosa però té una empremta molt particular, millor o pitjor, això no importa.
Pots definir això?
Es una cosa vital. Diguem que és diferent a l’experiència professional de la música. És tracta de composar, crear, fer històries, És una manera sobre tot molt personal d’entendre la música, no tant col·lectiva. Encara que esdevé col·lectiva quan t’ajuntes amb altres músics amb els que tens bona sintonia i que pensen com tu. Com que comparteixes en el fons aquesta visió de com fer la música, tothom està molt predisposat a acceptar qualsevol cosa que es plantegi, per bèstia o rara que pugui semblar.
Un altre tret que caracteritza la teva música es que hi ha quelcom de molt visual en ella. I no em refereixo a que sigui cinematogràfica sinó a que es reveladora de petits mons que neixen i moren allà mateix. Són com vinyetes, és molt rica plàsticament.
En el meu cas és possible que hi hagi aquest component visual. El cinema m’ha agradat tota la vida. De fet vaig estudiar cinema, i vaig assistir a les classes que donaven el Pere Portabella, el Porter Moix i companyia. El que passa es que no m’hi vaig poder dedicar. En aquella època, a principis dels 70, era molt difícil. Potser si hagués estat ara, amb les facilitats que donen les càmeres digitals… Però el fet es que segueixo pensant en guions i en coses relacionades amb el cinema i la imatge. És a dir, que sí que m’ha interessat i em segueix interessant el cinema, però també he de dir-te que em passa com amb la música, que el que més m’interessa es el més introspectiu i experimental. Ja m’agraden els Indiana Jones, els westerns i demés, però per gaudir de debò prefereixo posar-me una pel·lícula d’en Sharunas Bartas, per exemple. És una mica com la música, com la improvisació, no saps que sortirà ni que t’explicaran.
En el fons ets més com un músic de pop, o com el que hauria de ser un bon músic de pop, algú capaç de crear històries i mons molt suggeridors.
D’alguna manera podríem dir que la meva música no té una arrel tan “musical”, sinó que tindria més a veure amb aquest món d’imatges. I això del pop no es estrany: jo soc de la generació del Sgt. Pepper i de l’Electric Ladyland. No provinc de la tradició jazzística, ni he tocat jazz ni l’he estudiat. Sempre m’he sentit més atret per la psicodèlia o pel mateix cinema. M’han inspirat més. La primera pel·lícula que em va flipar va ser Giulietta degli spiriti de Fellini. Tenia 14 anys i vaig pensar que el món se m’obria. Estava veient unes coses que no eren ni un drama, ni una comèdia, ni un duel. Era nou per mi. I amb la música sempre he tractat de reflectir això, aquests mons interiors, a vegades estranys, amb paisatges, sensacions…
A Les Anciens també hi ha alguna cosa d’això, oi?
Amb Les Anciens estem fent darrerament temes molt ‘poperos’. No sé per quina raó, però és així. Vam començar fent molta improvisació i música a partir de talls de vídeo. Pel·lícules que jo feia expressament, a les que afegíem la música després. I en canvi ara estem fent temes més tancats, més acabats. Inclús algun tema tirant a Georgie Dann, encara que més marcià, és clar. O un altre tema que es com un rock simfònic, tot i que tots quatre odiem bastant aquest gènere, i que destrossem completament. Amb Les Anciens treballem molt en aquesta direcció i sense complexes. Potser el que faig jo són més com esbossos d’alguna cosa. Però amb Les Anciens pots concretar més ja que som 4 a aportar coses.
Una cosa a destacar tant a Les Anciens, com al que tu fas en solitari es que podeu agafar elements i temes de músiques ja no pop sinó de sèrie no t’hi fixis o considerats menors.
Sí, no ens fa res això. Per una banda perquè ens agrada o hi trobem alguna cosa que ho pot fer interessant pel seu humor o pel que sigui. I, d’una altra banda, perquè ho integrem tot perfectament, processant-ho i modificant-ho. En aquest sentit el sàmpler, els pedals i els multi efectes fan molt a l’hora de canviar l’aspecte del model original que hem pres, ja que no només treballes amb el so d’origen sinó també amb la resposta electrònica. El que et permet buscar en el propi so què és el que t’interessa. Pots treballar sobre una composició, o només sobre un esquema, o bé directament sobre el so.
Segueixes treballant amb films d’aquests, que per cert eren molt suggestius.
De moment amb Les Anciens ho hem deixat de banda, al menys fins que no trobem un tècnic que s’en faci càrrec. Sempre es molt complicat el tema del vídeo en directe. A més fer una pel·lícula d’aquestes, encara que sigui curteta, requereix un temps. Normalment són coses que trec de la tele, de documentals, reportatges i coses així, i que després manipulo, ralenteixo, edito. Diguem que jo no sóc l’autor de les imatges, sinó que les treballo, busco un tempo per a elles.
Trobo que hi ha una relació molt reeixida entre música i imatge. Coses molestes, com ara una sincronia gratuïta, un efecte que es fa massa evident, o que es jugui a la mera il·lustració, no passen en el vostre cas. Hi ha un espai entre la imatge i el so perquè l’espectador l’ompli. Com treballeu això?
Normalment són primer les imatges, que realitzo jo. I a partir d’aquí, ja depèn de cada treball. N’hi ha que et marquen molt i d’altres que, pel contrari, et permeten improvisar més, o experimentar amb el so. Són peces on la sincronia, tret d’algun punt determinat, no importa massa. Es tracta més de crear un ambient. Les imatges tenen molt de poder i està bé jugar a alterar-les, a dona’ls-hi una altra atmosfera. Hi ha temes en els que tot està composat excepte un passatge que ha de ser improvisat. De vegades, improvisacions que només duren segons. De tota manera, sempre hi ha algun punt que et marca, que t’assenyala un canvi de tema o de ritme. I també val la pena fer una mica de tria ja que estàs treballant sobre unes imatges. Aquesta feina de trobar la música era en el nostre cas una cosa de tot el grup.
Aquests temes teus, breus, evocadors i molt variats, fan pensar amb les bandes sonores que va escriure Komeda per El baile de los vampiros o La semilla del diablo, de Polanski.
Es que molta de la música de cinema dels anys 60 a més de ser molt rica comptava també amb les aportacions del pop, la psicodèlia, el jazz, o el latin d’aquells anys. Avui dia està tot molt més uniformitzat. En general, la gent tira per aquestes electròniques una mica fosques, una mica industrials, i ja en tenen prou. Sembla que la música hi sigui perquè ha de ser-hi, i res més. També de vegades es fan generalitzacions com dir que el millor es que la música de cine no es noti. Però això depèn de cada cas. Hi ha films en els que la música està molt present perquè ho ha d’estar. I està bé i el resultat et deixa clavat. Una peli com Deseando amar de Wong Kar-wai no s’entén sense la presència tan forta de la música.
L’any passat, ell i el trompeta Néstor Munt es van auto editar un CD preciós, anomenat “visualment” No-Do, i que per a mi va ser un dels millors discos editats aquí el 2007. Tot en conjunt, i en especial les seves 8 peces, són una bona mostra de tot el que ens ha explicat, d’aquesta poètica i d’aquest món seu visual i interior.
Enric Cervera: enricanciens@hotmail.com
Néstor Munt: www.nestormunt.com
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.