Nat 46 set_08 Victor Nubla
El disc “Are Spirits what I Hear?” d’Agustí Martínez ha estat considerat per la Federation of American Musicians, Singers and Performing Artists (FAMSPA) al llibre “Best Musicians, Singers, Albums and Entertainment Personalities of the 19th, 20th and 21st Centuries” (que és el volum cinquè del “World Who’s Who in Jazz, Cabaret, Music and Entertainment”) un dels 1000 millors discs de tota la història de la fonografia. Vaig escoltar-lo sovint quan va arribar a les meves mans i vaig pensar que sens dubte és el millor disc de saxo que s’ha fet mai aquí. I no m’estranyaria gens que fos l’únic, al menys em consta així. Tot i que de la improvisació no es fa gaire literatura per aquestes contrades, la veritat és que Barcelona no és erma precisament en aquesta disciplina, començant per l’altre Agustí (Fernández), passant pel col·lectiu IBA o l’associació l’Embut, i acabant per la Banda d’Improvisadors de Barcelona i la Orquesta del Caballo Ganador. Adverteixo que més d’un centenar de músics esculpeixen el temps a l’instant com a forma compositiva radical en aquesta ciutat. És moment de recordar que fa falta un club permanent d’improvisació. La cosa no seria banal. Sa és que tinguem cicles, festivals, infiltracions i simbiosis, però cal un local, estable, per acollir la forma més lliure d’interrogar el so. Cal un espai no expositiu, més aviat un laboratori en públic, amb servei de bar i poca llum. Resta en mans de la iniciativa privada posar en marxa aquesta possibilitat que, de ben segur, convocaria espectadors que prendrien copes i passarien l’estona, tot esperant una trobada fortuïta, un encontre inesperat, un deliri compartit, un esclat de sorpresa elèctrica. Entenem que les músiques compostes poden ser creades en la intimitat, assajades en ocults locals urbans fins a ser mostrades, tal i com l’artista pretén, en episodis reproduïbles. Tanmateix, la música improvisada, que és fruit del moment, s’esdevé sovint quan el seu públic amant no hi és, quan els músics es troben per tocar i cap altre ésser humà hi és present. Immenses composicions instantànies i també divagacions absolutament descartables, passaran desapercebudes per sempre mentre persones que pagarien de bon gust el preu d’un parell de cerveses per tal d’assistir a aquests esclats de temporalitat extrema, no podran gaudir-ne mai. No espereu més, empresaris de l’hostal·leria: un club d’improvisació és un valor segur, gènere estable com és aquest, gaudeix d’un públic fidel i una escena resistent, desitjosa de proximitats amb el receptor que altres protocols de la música en viu no permeten. Sé que demanar un d’aquests clubs a cada barri és potser massa agosarat, però havent-n’hi com n’hi ha tants espais dedicats al transcórrer pseudo-musical de la nit, animo als que no trobin sentit a la successió d’esquers com a reclam d’assistència contínua als seus locals, a que pensin en els amants de la música improvisada (i no de les jams) i en els mateixos que la fan; deixem, al menys una vegada, la responsabilitat de l’ampliació de l’espectre del gaudi musical en les mans d’aquells que saben proveir el lleure cultural de confortable quotidianitat…
