Nat 46 set_08 Joan-Elies Adell
Southern music
Les circumstàncies de la vida m’han portat a una ciutat del sud dels Estats Units, Charlotte, a l’Estat de North Caroline, on m’hi estaré una llarga temporada. Ciutat de contrastos, amb un important centre financer, que només és superat en importància per Wall Street, però amb tot el regust del vell sud americà. Encara és ben present l’escletxa que va deixar la guerra civil americana, i la gent d’aquest sud, quan et tenen un mica de confiança, t’expliquen amb una mescla ben curiosa d’orgull i autoodi, la seva condició de “Southern people”, de gent del sud que se sent encara com la germana pobra d’Amèrica, on s’imposa la imatge i la visió del món del totpoderós nord (aquí més totpoderós que enlloc). Els paral•lelismes i les comparacions amb els altres sud per mi coneguts (Andalusia, il Mezzogiorno italià, etc.) em vénen inevitablement al cap. La música, certament, ocupa un espai central en la configuració imaginària d’aquest sud americà. No és el sud del jazz ni del soul d’altres zones dels Estats Units, com podria ser New Orleans, on la presència dels músics de raça negra s’imposa per tradició, intuïció i classe. Aquí, en l’est, és el blues blanc i el country els que vencen per golejada. Resulta fascinant veure, en qualsevol bar o petit local, grups de músics joves o, contràriament, bandes de músics que freguen la seixantena, tocant amb una qualitat tècnica envejable qualsevol clàssic de la música d’arrels americana. I, encara és més emocionant, veure parelles de joves i vells, entremesclats, ballant aquesta música, com si qualsevol revetlla de poble mediterrani es tractés. Un país de contrastos, com ja sabem, on la música ens ajuda a entendre l’articulació d’una cultura que, no per més coneguda, deixa de tenir aspectes amagats i sorprenents.
