e L'era drònica. Zoom Out. | Nativa
Skip to content


L’era drònica. Zoom Out.

Escrit el 24/09/2008 per admin a la categoria Articles "Nativa".
Tags: .

Nat 46 sep_08 Enric Montefusco

(Aquest article és un comentari al reportatge publicat al número anterior de Nativa amb el títol “L’era drònica”, amb un article central de Xavi Tort. Val la pena tenir-ho en compte per contextualitzar-lo millor).

“La música no és, com sí ho son les altres arts, còpia de la manifestació de la voluntat, sinó còpia directa de la voluntat mateixa”. Arthur Shopenhauer (1788-1860).

No és casualitat que Schopenhauer, un dels primers filòsofs occidentals, si no el primer, que va tornar a girar la mirada cap a Orient, fos el mateix que reivindicava la música com l’única forma artística pura i exempta de la brutícia humana. Per què? Què s’amaga darrera d’aquest aforisme?

1. El crepuscle d’Occident.

I és que el que fou una intuïció avançada al seu temps, com demostra el fracàs d’assistència a les seves classes -que eren a la mateixa universitat i la mateixa hora que les del seu enemic, el totpoderós Hegel- es convertí amb el pas del temps en una referència fonamental per a entendre el que succeïa.

Després de la seva mort, la mateixa ciència occidental el va acabar avalant (a ell i als que van seguir la seva estela) i ens va obligar a interessar-nos per l’espiritualitat i filosofia orientals -de les que ens havíem allunyat des de Parmènides- gràcies a l’aparició de les teories de la relativitat, teories del caos, mecàniques quàntiques, obertures d’escala micros i macros i, en general, un qüestionament seriós de tota aquella supèrbia occidental.

En aquest context, els noticiaris de la primera meitat del segle XX van evidenciar la fi d’un somni, que va acabar amb el malson de les grans guerres i la seva espectacular culminació anomenada holocaust. No és agosarat afirmar que en aquells camps de concentració va morir també tota esperança il·lustrada de dirigir-nos a un món millor.

Arribats a aquest punt, en el terreny de l’art ¿com no anaven a sorgir tot tipus de “gamberrades” per posar en evidència les estretes i innocents mires racionalistes? i ¿com no havien de sorgir tot tipus d’assajos per tantejar els nous límits a totes les grans disciplines artístiques?

Les avantguardes van jugar aquest divertit paper però, com és evident, van ser incapaces de representar cap alternativa en termes culturals, allunyant-se notòriament de la sensibilitat de les masses. La implacable alternativa, doncs, va ser la maquinària de la gran guanyadora de la guerra, desplegant per gairebé tot el planeta una “societat de l’espectacle” caracteritzada, entre d’altres meravelles, per la brutal mercantilització de l’art, convertit en un producte fonamental que té, encaminat adequadament, la capacitat de repartir respostes, imaginaris i rentats de cervell sense que ningú s’hagi de moure de casa. Penso en el cinema i la música popular que, ens agradi o no, han estat les formes artístiques protagonistes i definitòries d’aquest darrer segle.

És una solució perfecta, brillant, imperial, a l’alçada del que ens hem guanyat. Des del pensament occidental europeu, amb resignació, hem hagut de reconèixer que, en definitiva, l’art potser només és un medi per generar aquest joc de simulacres que s’ha utilitzat des de sempre per aconseguir legitimar, reafirmar i exercir les diferents formes de poder, i que justament això és el que segueix succeint ara també. És a dir, que des d’Occident ja ningú pot posar objeccions serioses ni intel·lectualment (el propi pensament ens ha dut aquí!), ni moralment (en base a què??). Ok, s’ha acabat la Història. Bona nit!

2. I ara què toca?

Jo no ho sé. Arthur Shopenhauer, però, ja ens va avisar que les reserves espirituals d’Orient són possiblement l’única sortida. En el que fou un clar punt d’inflexió, va defensar amb vehemència i en contra de tothom, que la irracional i cega voluntat humana domina a la seva intel·ligència, i no a l’inrevés. L’home no pot objectivar el món ni dirigir el seu destí. Mai hem anat enlloc, tot és aquí i ara.

Un segle després de la mort de l’alemany, pedalejant en la mateixa direcció i amb un pensament occidental ja absolutament ancorat, l’assolellada contracultura hippy i psicodèlica dels seixanta podríem dir que va ser la primera en tenir certa repercussió a la societat. Va aparèixer com un bolet de colors en plena guerra freda. No obstant, tot i estar indirectament beneficiada per l’amenaça comunista, i les concessions que va haver de fer l’Imperi, a una velocitat de vertigen va quedar ofegada per les seves contradiccions, eclipsada pels pentinats de David Bowie i reduïda, finalment, a la campana dels pantalons del H&M.

Llegits els fets des d’aquesta perspectiva, potser el que toca preguntar-nos ara és: ¿Som o no capaços de trobar un nou equilibri individual amb tot allò que ens envolta, revisar seriosament el concepte que tenim de nosaltres mateixos; el concepte d’unitat, de transformació, de necessitat, d’ego, de riquesa, revisar el concepte de felicitat?

I tant que ho som. És més, em temo que ho haurem de fer. Ho haurem de fer si volem sobreviure en el món que se’ns cau al damunt com a herència del racionalisme materialista. Sí o sí, ens haurem de reconèixer millor els uns en els altres, haurem de reconèixer que formem part del nostre entorn i haurem de revisar profundament les nostres necessitats, entre d’altres coses, si volem sobreviure. Haurà de ser, encara que sigui com a reacció davant el fracàs, mitjançant una mirada cap al món més humil, tant en referència al pes de cada individu, com al de la suma d’ells.

Però ¿Podem imaginar-nos quelcom que estigui a resguard de tota dimensió social i política, i que, per tant, no representi cap país, ni cap empresa, ni cap producte, ni cap classe social, ni cap posicionament moral, ni cap identitat excloent, que portada fins a les últimes conseqüències du al genocidi? formulant en positiu: ¿Podem imaginar-nos quelcom que ens remeti únicament a nosaltres mateixos, als estats d’ànim que coneixem, a les sensacions viscudes, a allò que ens diu el nostre instint, als nostres somnis i a les nostres pors? Podem imaginar-nos quelcom on convergeixin medi i finalitat, és a dir, que sigui inequívocament universal?

I tant que podem. Tots ho hem experimentat, afortunadament, i per això ens agrada tant la música. M’agrada pensar que absolutament cap de les mirades més lúcides, escèptiques, nihilistes, càustiques i pessimistes, les portaveus del crepuscle del pensament occidental, han pogut amb la música, més aviat al contrari. Shopenhauer, Nietzsche, Heidegger, Cioran, Beckett, Céline, Bernhard… han esdevingut els seus grans reivindicadors. No és això una porta de sortida?

Emile Cioran (un altre amic personal de Buda) ho resumia amb la frase “Si algú li deu molt a Bach, sens dubte aquest és Déu”. Un sarcasme magnífic que, més enllà del seu to, ens recorda que si Déu és en algun lloc, aquest lloc és dins de cadascú, i que només allò que ens posi en contacte amb nosaltres mateixos serà allò que ens farà feliços. És llavors quan la música esdevé el gran mirall que ens diu qui som i ens fa reconèixer que existim. En aquest misteri dipositarem romànticament l’esperança, doncs.



Últims comentaris

  • francesc.Cardeña: Bravo ! Bravissimo! A mi també m´agraden les cases com les d¨ antes però encara m´agrada mes l´idea...
  • Merce Coll: Molt be la reflexió sobre aquest abans que agrada tant, sobre tot als de mes de 60..recordant que erem...
  • Nuria Aguirre: Es plantegen, amb molta inteligència, qüestions molt importants. Aportes molt elements que obren...
  • Fab: Me has dejado sin palabras, porque me las has arrancado una por una para decir lo que a mí se me enreda en la...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)nativa.cat

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )