Skip to content


Té sentit parlar d’avantguarda musical?

Escrit el 11/06/2008 per Victor Nubla a la categoria Articles "Idees per la música".
Tags: .
  • Aquest article és part del llibre “La música més enllà del comerç”. La resta del llibre i descàrrega en pdf aquí

Per Victor Nubla
Músic, compositor i escriptor. Director del projecte Gràcia Territori Sonor

Una mica d’història. Es coneix amb el nom d’“avantguardes artístiques” el conjunt dels moviments sorgits des de principis del segle XX fins a l’inici de la Segona Guerra Mundial, aproximadament. Eren moviments hereus de la primera pintura “moderna” (Turner, al voltant del 1840; els impressionistes, el 1874; els neoimpressionistes i postimpressionistes com ara Monet, Van Gogh i Gauguin, etc.) i van tenir noms com ara expressionisme, cubisme, fauvisme, orfisme, futurisme, suprematisme i surrealisme, entre altres. Aquest període també s’anomena sovint com el dels “ismes” —avui dia alguns més recordats que d’altres— i alguns d’aquests “ismes” es caracteritza per portar més lluny la ruptura amb l’academicisme dels seus precursors del segle XIX, defensar el subjectivisme i la llibertat expressiva, qüestionar l’esquema sensorial de l’època i el món objectual i, en altres, per la recerca d’una bellesa pura i geomètrica a partir del racionalisme.

Tot això culminarà, en el període d’entreguerres, amb el moviment surrealista —paraula que no prové de “sub-realista” sinó de “super-realista”— i que, decididament polititzat, posarà en qüestió el caràcter burgès de l’art i preconitzarà la no-separació entre art i vida. El surrealisme és hereu directe del moviment dadà (1916-1022), sovint erròniament anomenat dadaisme, que va certificar públicament la mort de l’art mentre experimentava amb tècniques com ara el fotomontatge o el collage, ideava mecanismes impossibles i defensava l’absurd i l’atzar com a eines per establir la identitat entre art i vida. El moviment dadà va ser fundat per Hans Arp i Tristan Tzara al Cabaret Voltaire de Zurich i en poc temps es va estendre per Europa fins arribar a Nova York, on es van presentar els ready-madesde Duchamp, objectes quotidians descontextualitzats que esdevenien obres d’art, i també Schwitters, amb el merz, que unia deixalles.

Després de la Segona Guerra Mundial, l’art entra en un període fortament críptic que fins a la meitat dels setanta comporta una altra bona quinzena de moviments, preocupats pel fenomen de la percepció, la llibertat i la gestualitat de l’artista. Van ser anomenats per alguns “segones avantguardes” i els que segurament ens resultaran més familiars són l’expressionisme abstracte (Action Painting), l’art brut, l’informalisme i l’op-art al costat d’altres que interpreten la cultura de masses, com ara l’hiperrealisme i el pop-art, i altres que continuen clarament el treball subversiu del dadà: minimalisme, conceptualisme, happening, fluxus, art natura, art pobre, instal·lació, etc. En aquests moviments s’hi pot detectar el nihilisme que enarborava el dadà: desapareix qualsevol propòsit implícit o explícit de canviar la societat i, evidentment, la diferència entre art i vida queda totalment enderrocada, tant en l’àmbit objectual com en l’actitud de l’artista envers la seva obra i la manera de mostrar-la.

La història de l’art explica que quan aquests moviments s’esgoten, a mitjans dels setanta, entrem en el període anomenat postmodernitat, caracteritzat per restituir el concepte de la cosa “artística” —una decisió que reconcilia de nou els artistes amb els galeristes— i per la revisió historicista i l’eclecticisme que barreja lliurement figuració, abstracció i concepte. Aquest període, que de moment encara no s’ha acabat, es podria anomenar dels “neo” (neoexpressionisme, neomanierisme, neopop, etc.). És a dir, des del punt de vista de la propietat del terme, les avantguardes —mai s’ha de dir “avantguarda”, en singular, i aprofito per dir que “avantguardista” tampoc és d’ús comú en termes artístics— acaben amb la Segona Guerra Mundial. Cal dir, entre parèntesi, que aquesta terminologia és especialment relativa en les arts plàstiques, però que no costa gaire trobar-hi relacions amb la música en tots els períodes. Sempre és un referent Luigi Russolo en el moviment futurista, i no és difícil adscriure John Cage a les anomenades segones avantguardes, com tampoc seria dificultós trobar-hi relacions amb la literatura o l’arquitectura. Ho veurem a continuació.

La modernitat musical és contemporània als primers “ismes”, a finals del segle XIX (Strauss, Mahler) i principis del XX (impressionistes i simbolistes: Debussy, Ravel, Satie) i culmina en el període de les avantguardes històriques amb l’atonalitat (Schönberg, Weber, Berg), el futurisme (Russolo) i el nou folklorisme (Bartók, Stravinsky). Després de la Segona Guerra Mundial apareix el que en música s’anomenen les neoavantguardes (experimentalisme, post-serialisme, minimalisme, happening), moviments revisionistes que sovint pretenen precisament desmarcar-se de les avantguardes. Fins al punt que el període de finals dels seixanta i principis del setanta es coneix com a “crisi de les avantguardes”, i coincideix aproximadament amb l’eclosió en el marc mundial de la nova música popular, el rock, el pop i el jazz que, durant aquest curt període de temps, efectuaran diverses aproximacions entre ells, envers l’art contemporani i la farmacopea, fins esgotar un dels moments més suggerents de la història de la música. El 1979 es publica La condition postmoderne, de Lyotard.

D’aquest batibull de dates i noms n’emergeix la idea que després de la segona Gran Guerra ja res va ser com abans, ja que la nostra cultura vivia un gran procés de transformació del qual, probablement, la conflagració també va ser conseqüència. El segle XX havia començat quan passàvem d’una societat rural a una societat urbana i d’un model industrial a un de tecnològic. Fascinats pels grans invents i descobriments, per la nova ciència (l’electricitat, la ràdio, la relativitat, la psicoanàlisi), naixia el moviment obrer, la producció en sèrie, els nous mitjans de transport i de comunicació, s’estenien el socialisme i l’anarquisme, etc. La Primera Guerra Mundial va ser terrible, però va ser una guerra tal com havien estat sempre i la vida no es va aturar del tot. Les avantguardes van ressorgir amb força quan es va acabar. Durant el període d’entreguerres l’art es va radicalitzar i encara va ser més provocatiu i subversiu. Els artistes, en aquells temps, sovint s’hi van jugar el coll, van patir l’exili i la mort i molts d’ells van ser nòmades, fugint d’un front per caure en un altre. I va arribar la primera guerra moderna, que és la Segona Guerra Mundial, a partir de l’assaig general de la Guerra Civil espanyola. Eren guerres de les quals no es podien desentendre els artistes. Fins i tot eren guerres en què els artistes podien constituir un objectiu important. Veiem sinó la desgraciada peripècia d’Artur Cravan, el tràgic final de Walter Benjamin, l’assassinat de García Lorca o la persecució dels membres de la Bauhaus, etc. Els artistes feien art per commocionar la societat, per provocar el poder i amb cap intenció de complaure els burgesos. I ho aconseguien. L’escenari d’entreguerres estava prou convulsionat i al mateix temps prou ple d’esperança perquè la humanitat es considerés en trànsit, és a dir, anant d’un lloc a un altre. Al capdavant d’aquest viatge hi havia l’art, fortament polititzat, i la ciència. D’aquí la noció de les avantguardes, moviments que es posaven al capdavant en el camí cap al futur.

Les coses ja no van ser com abans després de la Segona Guerra Mundial, com dèiem abans. L’art, d’una banda, es va ensopir i, de l’altra, va ser valor d’ús propagandístic encobert (atenció als documents desclassificats fa uns anys per la CIA relatius a la inflacció de la cotització de l’obra dels expressionistes abstractes). Va considerar molt fecunds els inputsmés importants de l’eix perdedor: la tecnologia, les filosofies i l’art oriental i, en menor mesura, va continuar la lluita però ja no des de la part capdavantera de la societat, sinó des de les catacumbes culturals on van sobreviure els situacionistes (el terme “situacionisme” és incorrecte), establint la identificació definitiva entre art i vida, als quals pren el relleu el moviment punk a mitjan anys setanta.

En definitiva, parlar d’avantguarda en el segle XXI és correcte (però millor si diem “avantguardes”) si es fa en termes històrics, en referència als moviments artístics de l’inici del segle XX. Ja no és adequat parlar d’avanguardes després de la Segona Guerra Mundial, tot i que es poden utilitzar els termes “segones avantguardes” o “postavantguardes”. A partir de la meitat dels anys setanta, ens trobem, històricament, en la postmodernitat. I aquesta és la terminologia emprada normalment: es parla de les avantguardes en termes històrics i de cada moviment que les van integrar, de manera particular. Així, no es diria que André Breton va ser un avantguardista, sinó un surrealista. No se’l cita com a “integrant de les avantguardes” sinó com a “integrant del moviment surrealista”.

Es pot parlar d’avantguarda musical en el segle XXI?

A partir dels anys setanta del segle XX els compositors hereus de les avantguardes no es van autoanomenar avantguardistes. D’això en tenim constància. Les músiques postserials, experimentals i minimalistes van acabar compartint amb la música concreta, l’electrònica i l’electroacústica el nínxol genèric de “música contemporània”. Quant a la música popular del segle XX, s’hi pot apreciar una bifurcació ben sorprenent. En bona part es manifesta com a expressió vital i generacional, amb els components d’immediatesa, rebel·lia i simplicitat propis d’una música popular però, al mateix temps, se’n desprenen corrents que beuen tant de l’experimentalisme i les operacions atzaroses de Cage i del futurisme sonor russolià com de la improvisació del jazz. Utilitzen la tecnologia produïda als laboratoris electroacústics i busquen una situació tan llibertària com experimental en l’execució i audició de la música, fortament influïts per les filosofies orientals i els descobriments dels laboratoris farmacèutics, associats a moviments socials prou importants, sobretot perquè inauguren l’espai de la joventut com a classe social, un fet totalment inèdit. No he trobat registres que denominin “avantguardistes” aquests corrents ni aquests artistes. Es coneixen com a psicodèlics, autors de free-jazz, art sonor, etc. Una deriva semblant a la de les segones avantguardes cap al formalisme i el qüestionament de les avantguardes va conduir aquestes músiques populars a la recerca d’un cert virtuosisme (retorn del jazz al be-bop) i a la recuperació d’elements propis del romanticisme (rock simfònic). Tot aixó va contribuir al naixement d’allò que ara anomenem indústria discogràfica. El punk apareix com a revulsiu estètic —vol acabar amb la grandiloqüència i l’estatus de l’art— i social. És a dir, mentre que els moviments juvenils anteriors protagonitzaren un èxode exterior cap al tercer món, la vida rural, l’Orient, les illes mítiques i la natura, i un èxode interior cap a l’espiritualisme i el “viatge psicodèlic”, amb el punk “els joves tornen a la ciutat”, i estan molt enfadats. Així, emanen de nou els efluvis dadà, batega la Internacional Situacionista i emergeixen els vells propòsits de canviar el món per mitjà del desconcert, l’inconformisme, el nihilisme, la ironia i la negació de la racionalitat i dels valors establerts. Aquest moviment mai no es va autoqualificar d’avantguardista i tampoc ningú no li va adjudicar l’apel·latiu.

Després del punk, o potser al mateix temps, alguna branca de la música popular continua aplicant els mateixos principis a la cerca de la llibertat i l’experiència, utilitzant un cop més la tecnologia, la improvisació, l’imaginari de la ciència-ficció, elements de les postavantguardes com ara la instal·lació o la performance —que aquí va ser coneguda en un principi com a “acció”— i la poesia i les tècniques literàries i plàstiques dadà i surrealistes —cut-up, collage, repetició, automatisme, atzar—, que no ens serà difícil trobar en les músiques populars experimentals d’avui en dia: apropiacionisme, loop, improvisació, etc.

Durant els vuitanta apareix un moviment musical popular, la música “industrial”, també anomenada “postindustrial”, que potser exemplifica millor aquest estat. També s’encunya el mot “inclassificable” per definir certes músiques, probablement inclassificables, que mantenen viu aquest rastre caracteritzat pel rebuig del realisme per mitjà de l’abstracció i el símbol i que conceben l’art com un mitjà de coneixement de la realitat diferent al de la filosofia i la ciència. Són corrents que valoren l’originalitat i la novetat i que rebutjen normes i tradicions. Practiquen la recerca i l’experimentació de noves tècniques expressives, sovint per la via del nihilisme, l’excentricitat o la provocació i descomponen de nou el recurrent binomi artista-art tot fusionant el binomi art-vida. Aquest contínuum perdura en el segle XXI, tot i que aproximadament cada dues dècades experimenta una certa difuminació en el moment que es proclama un nou retorn a la puresa original representat per efímers moviments certament immobilistes. I és que el retorn als orígens és un tic intrínsec a les arts populars.

Potser sí que aquest és el rastre de les avantguardes. Com a mínim, el rastre polític, ja que l’estètic el trobarem en les arts aplicades —la moda, el disseny, la publicitat—, generalment desproveïdes de contingut i amb una estètica que manté actualment un confortable maridatge amb les músiques hereves del revisionista minimalisme anglès. Mentrestant, la música contemporània ha seguit el seu camí, no gaire accidentat, a l’hora que el rock, el pop i el jazz han anat protagonitzant periòdicament autocatarsis correctives de purisme redemptor, seguides d’hibridacions no exemptes de gràcia. L’altra música popular, la inclassificable, s’ha acabat anomenant experimental, que no deixa de ser un mot perquè ens poguem entendre, però que resulta encertat ja que moltes d’aquestes músiques neixen pel mètode de prova i error. Resulta, en definitiva, més encertat que avantguardista.

Hem d’advertir que durant aquest viatge al llarg de tot un segle, no hem tingut espai per parlar de moltes altres coses. Per exemple, l’obrer ja s’ha transformat en consumidor i ens trobem la societat de consum. A partir d’aquí els productes seran obsessivament envasats i etiquetats per a la venda. Això ens ha de fer pensar que quan parlem de corrents o moviments musicals populars al segle XXI estem fent servir terminologia del màrqueting, noms triats per distingir o diferenciar un producte d’un altre, tot i que no siguin diferents. Per tant, no cal espantar-se per la quantitat de subgèneres i sub-subgèneres amb què trafica el mercat. Fins aquí, i vist que hi ha un nom per a tot, no sembla tenir sentit aplicar un nom que no es correspon a allò que designa. Així, té sentit parlar d’avantguardes musicals al segle XXI -que és el que acabo de fer— però no en té gaire parlar d’avantguardes musicals del segle XXI, ja que és un anacronisme. Per tant, Cabaret Voltaire no va ser un grup dadà sinó industrial.D’altra banda, l’ús del terme tampoc no es justifica gaire amb el seu significat original: en un món en el qual ningú sap gaire cap a on hauria d’anar, lògicament ningú se situa al capdavant perquè no hi ha part del davant. El punk va dir que “no hi ha futur”. I els ideòlegs de la postmodernitat ho van corroborar. De fet, la cultura actual no mostra una inquietud cronològica: no mira endavant ni tampoc endarrere.

T’he sentit parlar d’avantguarda musical al segle XXI

Sovint he trobat aquesta terminologia en diversos àmbits. La premsa especialitzada en música popular en fa ús, com també els fulls promocionals d’algunes discogràfiques o productores. La trobem en forma d’adjectiu (“avantguardista”) i també ens podem trobar l’expressió “d’avantguarda” per referir-se a un grup o a la seva música. Mai no està gaire clar l’ús que en fa la premsa: tant pot ser despectiva en alguns casos com no ser-ho en altres. També pot aparèixer si els periodistes no saben a quina altra paraula poden recórrer. El fet és que difícilment trobarem el substantiu “avantguardes”, i en deduïm que les seves variacions han estat aplicades sense rigor. Quan les trobem en la promoció d’un producte, imagino que pretén destacar-ne la singularitat i modernitat. Com que el terme és molt confós i fàcilment associable a elitisme i impopularitat, no estic segur que doni un gran benefici al venedor que l’utilitzi, tret de si s’adreça, potser, a un públic esnob.

Així com les paraules que utilitzem per anomenar altres moviments artístics, culturals i polítics de la història s’han instal·lat en el llenguatge habitual (pots passar una “nit romàntica” o tenir una mentalitat “molt barroca”), els termes “avantguardisme” o “avantguardista” han adquirit una ínfima popularitat en la parla quotidiana, si els comparem, per exemple, amb “futurisme” o “surrealisme” (pots anar a un bar “molt futurista” o et pot passar “una cosa surrealista”). En tots els casos són usos molt poc precisos i de perillosa polisèmia —el diari La Vanguardia, l’usa com a capçalera en l’originària accepció bèl·lica, no el va fundar André Breton. És recomanable, per tant, l’ús de paraules més precises. Fer servir “avantguarda” o “avantguardisme” per definir qualsevol moviment o corrent artístic actual no diu res que no es pugui explicar millor amb uns altres termes. Dit per un artistasona pedant i dit per un aficionat sona esnob. I en ambdós casos revela un important desconeixement de la història. És refrescant la desmitificació del terme que fa el grup Don Simón i Telefunken, que diuen que la seva música és “de vanguarderia”. Fins i tot el periodisme seriós evita utilitzar expressions com ara “tal empresa o ciutat estan a l’avantguarda de tal cosa”, que sona una mica cursi. Només ho trobem en televisió i en el llenguatge polític. Sembla, doncs, que la paraula està en desús.

“De haberla, hayla”

De tot el que s’ha dit no es dedueix en absolut la no-existència, en regions poc visitades de la música popular actual, de músiques excèntriques, subversives, simbòliques, catastròfiques, experimentalistes, poètiques, d’acció, improvisatives, derivatives, erràtiques, informals, deformes, especulatives, psíquiques i polititzades. Són músiques que, amb més circumspecció, alguns crítics anomenen difícils, tot i que són l’alegria de la casa. Ortega y Gasset reflexionava així sobre la “dificultat” de la música de les primeres avantguardes: “No es impopular porque es difícil, sino que es difícil porque es impopular”. Jean Cocteau ho tenia molt clar: “C’est simple comme bonjour”. Hem sentit a dir sovint —ja que és una frase característica en l’expressió d’una certa melomania— que és propi de la “bona” música que, tot i ser de difícil execució, resulti fàcil a l’oient, és a dir, que aquesta dificultat no es traslladi a qui l’escolta. És una idea una mica faquirista, però molt estesa entre els consumidors de música popular moderna. Potser quan algú fa servir aquestes velles paraules filles del més vell concepte militar, vol dir que és música fàcil però impopular: “rara”. I sí, no és freqüent, però no està al capdavant de res. Tampoc és gaire provocadora i costa de trobar, és a dir, pots viure tota la vida sense assabentar-te que existeix. Tot al contrari de les avantguardes, que van escandalitzar, captivar i provocar opinió i reflexió. En aquestes músiques tampoc no hi trobem una vinculació amb moviments socials i polítics ni elles mateixes constitueixen cap moviment. En fi, no són “avantguardistes”. Però existeixen. I tant!

Pel que fa a aquesta suposada dificultat, m’agradaria afegir-hi que és fruit de la modernitat atorgar a l’art la “missió” de renovar les estètiques i les consciències de les societats. No es pot negar que moltes vegades no solament les societats necessiten estímuls transcendents per resoldre els seus conflictes, sinó que el fet de poder-se mirar amb els ulls d’aquells que no usen els filtres de les convencions és saludable per als “col·lectius que hi dipositen precisament aquesta esperança. També sembla prou cert que una cultura no canvia si aquells que la practiquen no se senten estimulats per la curiositat i la recerca de novetats. Els canvis són bons, però els canvis no s’han de relacionar necessàriament amb el progrés. De fet, el concepte de progrés em remet més aviat a perfeccionament i exacerbació que al concepte de canvi. Fet aquest preàmbul, volia dir que em sembla tan natural que el melòman cerqui novetats i sorpreses com que la societat, si és saludable, les potenciï. A part, també hi ha l’esnobisme, que existeix únicament en la mesura que l’individu creu que mostrar una intensa adscripció a les innovacions culturals i científiques el fa participar d’una elit social i per tant, li atorga poder. En aquest cas, el rebuig d’allò que és acceptat per la

massa social és la clau per diferenciar-se’n. Però em sembla tant estrany que existeixi algú que no tingui música o llibres per rellegir o reescoltar una vegada i una altra, com que no senti l’impuls tan humà de buscar noves experiències en tots els àmbits de la cultura: des del menjar fins al sexe, tot passant per la música, la literatura, el cinema, etc. I tot això es vincula a la joventut, etapa de la vida que al segle XX va esdevenir classe social i que al XXI és considerada l’estat que tot ésser humà ha de preservar quan lamentablement l’ha perdut. Així, trobem expressions com ara “mantén-te jove”, “descobreix coses”, “fes el que no hagis fet mai”, “no deixis res de banda, ja que només et penediràs d’allò que no hagis arribat a fer”.

Ara bé, com diu Ortega, la dificultat de certs tipus de música radica en la impopularitat i no a l’inrevés, i aquí resideix la seva capacitat de sacsejar les consciències. Allò que és nou, que no és convencional, ens ha de trasbalsar. Si no ens commociona, si no ens torba i no ens fa pensar, vol dir que s’adequa a les nostres convencions: l’esnob necessita inevitablement conèixer els codis per interpretar una suposada realitat diferent. Per tant, es mou en una realitat codificada prèviament en la qual determinades formes subartístiques són produïdes específicament amb l’objectiu d’obtenir la seva aprovació. L’esnob, aquest Peter Pan de la cultura, és un turista, ja que ho vol gaudir tot per primera vegada. Però tot això no està gaire relacionat amb les històriques avantguardes i la seva terminologia neoderivada, que em recorda els anys seixanta, quan es van popularitzar Einstein i la seva teoria de la relativitat i en la parla quotidiana es va posar de moda dir que “tot és relatiu”. Com diu Servando Rocha, “poravantgarde podemos entender un grupo adelantado que precede al ejército en la batalla. El avantgarde(sic)abre el camino, comprueba las fuerzas de su oponente y acosa al enemigo”. No em consta que, en termes d’art ni, concretament, de la música, hi hagi ara mateix cap batalla, cap exèrcit, cap camí ni cap enemic, al menys en la dimensió que justifiqui un vocabulari popular en aquest sentit per fer referència a les propostes artístiques. En canvi, sí que sabem que en l’àmbit econòmic algunes guerres de baixa intensitat guarneixen el panorama cultural de l’incipient segle XXI.



Últims comentaris

  • Daniel: Muito bom. Muy Bueno!
  • enric: Grácies Ramon. Ho descrius amb molta profunfitat i bellesa.
  • Bani: He sentido a menudo las mismas cosas pero jamás hubiera sido capaz de expresarlas tan bien… Una abraçada
  • Capi: M’ha encantat.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )