Nat 44 mai_08 Xavi Guillaumes
“Dir que fas pop és el més fàcil quan no saps que dir”
Infra Leve (Sinlovers, 2008) és un disc del tot recomanable, però d’aquells que si et despistes pots deixar escapar perquè els autors són veïns teus, i tu tens el radar captant senyals d’ultramar. Avui he quedat amb dos dels seus responsables, l’Albert i la Laura. Al veure-la, he recordat la força que la ara cantant de Lek Mun aportava a Maple, un grup enquadrat dins d’aquest hardcore melòdic que té el suport d’un public fidel a tot allò que B-Core dóna a conèixer.
LAURA: Hi ha coses comunes amb Maple, està clar. He estat molts anys en aquest mundillo hardcore i d’alguna manera s’ha de notar la meva empremta. Però ara tinc altres objectius musicals a nivell melòdic i vocal.
Crec que a Barcelona ho tens més fàcil si ets un bon grup de hardcore que si ets un bon grup de pop, perquè aquells tenen al darrera un bon nombre de gent que va a concerts i compra discs, mentre que els segons ho tenen difícil per trobar el seu lloc en un espai ampli amb barreres de qualitat poc definides.
LAURA: És cert que la nostra música pot agradar a molta més gent que el meu anterior grup, fins i tot a la meva mare o als nostres germans.
ALBERT: Però els germans i els pares no van als concerts! Al públic de hardcore, si li dones hardcore li agradarà. La nostra música pot agradar a tothom, però no a tothom li ha d’agradar. A una persona que li agradi el pop potser troba que en un moment determinat som massa intensos.
LAURA: A tots ens agraden determinades músiques i, d’alguna manera, les cançons resultants en són el punt d’unió, no crec que busquéssim un so concret. De fet, tampoc vaig considerar mai que Maple fos una banda de hardcore pur, i sempre m’han agradat els grups amb una cantant, perquè solen tenir més qualitat vocal.
M’encanten les veus femenines energètiques. Ara em ve al cap aquell malaguanyat grup irlandès anomenat Scheer (escolteu Infliction, publicat per 4AD l’any 1996) amb la impressionant veu de l’Audrey Gallagher (ara la trobareu en solitari a www.myspace.com/aureus20). No eren un grup hardcore, crec. Ni pop, crec.
LAURA: No sé si en un futur crearem estils nous, però està clar que els límits es dilueixen. Nosaltres escoltem molts tipus de música, no som cap quadrats en aquest aspecte. És cert que quan comences, per inexperiència, pots assemblar-te més als clixés, però un músic pot apreciar la bona música d’estils diferents. Puc anar a un concert de flamenc i que m’agradi, o de “dub”, o de “hip hop”. Aquesta obertura et dona moltes eines perquè a l’hora de crear les puguis posar com en una batedora i fer que surtin coses que et recordin a altres però que no son res concret.
Kim Deal diu a l’entrevista que li fan al Rock de Lux que “ara el hip hop és pop, el garatge és pop i el rock és pop” i que “totes les cançons sonen a anuncis” (The Breeders tenen nou disc, Mountain Battles, publicat per 4AD). Potser no estem en cap procés de revolució musical, però el concepte de pop, entès com a música de qualitat que pot arribar a un públic ampli, tampoc està estancat ni és un anunci. Gent com Blonde Redhead (escolteu 23, publicat també per 4AD), Laura Veirs (escolteu Saltbreakers, publicat per Nonesuch) o Dévics (escolteu Push The Heart, publicat per Filter) fan cançons d’estructura clàssica, però amb sons força contemporanis.
ALBERT: Dir que fas pop és el més fàcil quan no saps què dir. Posem per exemple als Facto de la Fe, fan “hip hop”, però també pot ser pop perquè, de fet, els pots escoltar a un anunci de El Corte Ingles.
Potser el símptoma de que estàs fent pop és que utilitzin una cançó teva per a un anunci! Tot i que tampoc assegura l’èxit; els Gallygows, un dels millors grups de la ciutat des de fa més d’una dècada, van estar a les llars de tots gràcies a un anunci, però voldria saber les còpies venudes del seu brillant Give It to Her (Houston Party, 2002). Per altra banda, tan significatiu com els estils i les expectatives, és conèixer el procés de creació d’un grup. N’hi ha que neixen de forma espontània, i altres són fruit d’una planificació exquisida que inclou proves, anuncis,… Els primers solen donar com a resultat molts discs, i els segons, moltes carreres en solitari.
LAURA: Després de Maple, el Dani i jo ens vam quedar orfes de grup, però sabíem que volíem continuar tocant, amb gent amb la que tinguéssim afinitat i que ens agradés com toca. Teníem clar que l’Ander dels Five Mix Colors tocaria el baix. Al Francesc el conec des de fa més de deu anys, amb ell vaig estrenar-me tocant en un grup, a l’institut. Un dia li vaig comentar al Dani que molaria que l’Albert toqués amb nosaltres, però ja no sabia ni on vivia; Curiosament, aquella mateixa setmana, veient un concert, algú em va donar uns copets a l’espatlla: era l’Albert! També teníem clar que volíem un teclista al grup, i l’Edu (La Habitación Roja) ens va dir que sí de seguida.
ALBERT: Tots els que vam començar, fa ara ja gairebé tres anys, som encara els mateixos, no ha entrat ni sortit ningú. Això és significatiu.
M’agrada l’entusiasme que destilen l’Albert i la Laura. Últimament, potser perquè em faig gran i em torno més rondinaire, em sembla que els grups han perdut cert esperit d’esforç, de sacrifici per a aconseguir els seus objectius.
LAURA: Hi ha gent que no pot esperar a casa, i que contínuament ha de buscar, anar aquí i allà. Altres persones són més tranquil·les. Tot i que el factor sort és important, un s’ha de moure, perquè les oportunitats no venen a buscar-te. Amb Maple funcionava tot molt pel “colegueo” amb altres bandes que, per exemple, feia possible muntar gires conjuntes. Una vegada “palmaves”, però una altra sortia bé. S’ha de crear una escena en la que les bandes s’ajudin.
ALBERT: Una opció que ara no es fa gaire és muntar concerts entre tres o quatre grups. Esperar que et vagin a veure al MySpace és perillós, perquè poden anar a parar-hi, però tampoc és tan fàcil.
LAURA: Nosaltres portem gairebé tres anys, però alguns de nosaltres ja teníem una trajectòria amb altres grups i el nostre mànager és el mateix que teníem amb Maple, i això ens ha ajudat. Pots tenir contactes si surts cada setmana a un lloc o altre, però hi ha gent que li costa anar per aquests ambients i fer aquests contactes. El fet de tenir un mànager, t’ho facilita. Els mànagers s’han convertit en habituals personatges del panorama musical. I no parlo tan sols dels grups més “rentables”. Segurament vol dir que ens estem professionalitzant tots plegats, però a vegades em fa por que tot això influeixi sobre el poder de decisió i de sacrifici dels grups. Es parla de les pressions sobre la creativitat, però poques vegades de la pressió sobre l’economia.
LAURA: El nostre mànager és un “col·lega”, i sap perfectament el que volem. No es pot tenir un catxet únic, hi ha concerts on podràs demanar més i altres menys. Fins i tot per algun no et pagaran res, però t’interessarà ser-hi per X motius. El mànager ha de ser un més de la banda, i si vull anar al poble de la meva tieta a tocar, però no paguen res, doncs hi anem. És veritat que hi ha mànagers que si tens un catxet determinat no el baixen perquè a l’agència no li interessa; el pitjor que pot passar és que la banda no tingui poder de decisió.
L’altra columna vertebral dels grups és la discogràfica. Sinlovers es va crear fa poc a Barcelona, tot i que els seus responsables viuen actualment als Estats Units. Tot i això, el seu objectiu és seguir publicant discos de grups d’aquí.
ALBERT: Al final d’un concert van venir a dir-nos que volien editar-nos un disc. En aquell moment, no saps si t’ho pots creure, i de fet era massa aviat perquè teniem tan sols sis temes. Quan ells ja s’havien traslladat a viure als Estats Units, van insistir. El que ens va fer tirar per aquest camí, i no per l’altre d’esperar, que també era una opció, és que van dir-nos que no es ficarien en cap aspecte del procés de gravació. Si ells estaven bojos, nosaltres també! Crec que no pensen tornar a Barcelona, i a nosaltres ja ens va bé, a veure si ens porten a nosaltres a fer les amèriques! De fet hi havia l’opció de gravar el disc allà, però potser millor el segon. A més, volíem que ens el produís en Lluís Cots de Madee, i estem molt contents de com ha quedat. Sempre recordaré el dia que el vam sentir per primera vegada enllestit del tot; la Laura i jo estavem junts, i quan va acabar la primera cançó ens vam mirar sense dir-nos res…
Sinlovers promociona aquest disc amb un text del crític Jordi Turtós. Diu que resulten sincers, transparents, honestos i que fan cançons creíbles. Sempre m’ha resultat estrany, però excitant, com els que escrivim sobre música utilitzem paraules força allunyades del que seria una descripció formalment comprensible. Pot ser una cançó transparent o sincera?
ALBERT: Crec que és defensable utilitzar aquestes paraules per definir-nos. Totes volen dir el mateix, sobretot sincer. El que fem és el que volem fer, i quan escoltes la nostra música, pots creure’t que actuem tal com som nosaltres mateixos.
LAURA: Tenim altres crítiques que són veritables “anades d’olla”, que ens costen d’entendre a nosaltres mateixos, on diuen que fem trip-hop, jazz, soul…
ALBERT: A una important publicació musical vam tenir una crítica que és com si li haguessin dit a l’autor que parlés del disc en 250 paraules, ni 249 ni 251. Sembla que en parla bé, però si em preguntes què diu, no sabria pas dir-t’ho.
LAURA: La música que fem és espontània, i tampoc ens vam asseure un dia per a dir “tu, el Francesc anirà de negre als concerts i el Dani es posarà corbata”. És cert que a vegades un grup que surt a l’escenari amb un vestuari molt estrident t’impacta visualment ja d’entrada, i això mola. Però per a nosaltres seria difícil fer-ho, perquè cadascú té una personalitat determinada, que també expressa a l’hora de vestir, d’actuar o de moure’s.
ALBERT: Buscar aquesta imatge requeriria un procés d’adaptació, perquè durant una estona no seriem nosaltres mateixos, ens veuríem disfressats. Llavors no seria tan creïble.
L’última cançó del disc, “Historia de lo Efímero”, és en castellà. M’agraden els Lek Mun en anglès, però tinc simpatia per aquesta cançó, potser perquè em recorda que fa poc vaig escoltar a la cantant dels Alias Galor (escolta “Bi-Tensión”, publicat per Jabalina) presentant el seu fascinant i elegant nou projecte anomenat Wundt (mira a www.myspace.com/xesca).
LAURA: Aquesta cançó va sortir així. Normalment les faig en anglès, perquè em surten així, però de tant en tant, alguna em sona en castellà.
ALBERT: No està la última perquè sigui en castellà. Ens agrada molt acabar el disc amb aquesta cançó, és com tancar un cicle, té regust a final.
Anar a una entrevista sense els deures ben fets és més fàcil si et trobes a gent que viu la música intensament. Les piles de la meva grabadora ja s’han esgotat, però encara parlem del món de la música. L’Albert em sorprèn dient-me que “es venen més discs del que es pensa, potser no tants com les discogràfiques voldrien, però evidentment més dels que es declaren”. La Laura m’explica que al disc fa un “duet” amb el Pol (Polandsonora) perquè es varen conèixer gràcies al “Made in Barcelona”, un recopilatori que obria Lek Mun, “cosa que estava molt bé, perquè la primera se l’empassa tothom!”. Finalment, una trucada sorpresa dona per tancada la xerrada: el seu vídeo clip ha guanyat un premi! Tots contents. Jo perquè des de fa dies gaudeixo d’un bon disc fet per uns veïns, que tu també pots comprar baratet a www.sinlovers.net.
