Nat 43 mar_08 Ramon Faura
Sobre els elogis autodirigits
Quan una persona normal fa alguna cosa com per exemple una cançó, un dibuix o un conte, poden passar varies coses. En la majoria dels casos, si el resultat és satisfactori, un ho mostra als amics més propers amb cert orgull. Es comenten els encerts i els aspectes mal resolts. Un diàleg més o menys normal. Quan una persona, a més de ser normal, pretén viure d’aquesta cançó o dibuix o conte, i entra en contacte amb una discogràfica, marxant o editor, i la cosa ja no només s’ensenya als amics, sinó que es publica i es fa certa promoció, comencen les entrevistes a ràdios, teles i revistes. El diàleg, si la persona és veritablement normal, es manté en els mateixos termes que quan es parlava amb algun amic. L’artista – ara ja no podem dir-li persona normal – comenta la seva feina amb certa humilitat, fingida o veritable o mescla d’ambdues coses. Parla dels seus referents més directes, de les intencions, desenvolupa parts fosques del seu discurs… però mai, mai, mai presenta la seva feina dient: “He fet un treball impecable”. Quan això passa, sempre penso que l’artista en qüestió, a més de no ser normal, és un perfecte imbècil, el cantant dels Oasis o ambdues coses a la vegada.
Doncs, bé, quan abandonem el món de l’art i ens endinsem en el món de la política la cosa canvia. Més en període electoral, i és clar. Quan això es publiqui, ja s’haurà votat i per tant puc parlar sense embuts: ahir la nit, TV3, Mònica Terribes-Carme Chacón. Duelo al sol. La Terribes mossegant com un pitbull els panxells de la Chacón (que no em cau gens malament, la veritat)… doncs bé… ho va dir, i ho va dir uns quants cops. Jo suposo que si els músics fem cançons, els polítics fan lleis. M’imagino que la meva relació amb la seqüència do major- la major- Mi 9a augmentada de “Montjuïc allà al final” és similar a la del polític amb el redactat de l’article 5 de la LEY ORGÁNICA 3/2007, de 22 de marzo, para la igualdad efectiva de mujeres y hombres, per citar un cas. Fins i tot si penses que la meva cançó és fantàstica -la veritat és que hi ha dies que ho penso-, mai diria que he fet una feina impecable. Això seria conformisme estèril, oligofrènia absoluta… farsa… venedor ambulant de planxes de cabell. I el que és pitjor, reduir l’oient a receptacle informe. Només la insatisfacció mou el món, cal no oblidar-ho. Però la Carme Chacón sí que ho va dir i es va quedar tan ample. Cal dir, que no és una particularitat d’ella. Seria injust no dir que n’hi ha de molt pitjors. De fet, ella fa pinta de ser de les més preparades. En tot cas, l’auto-elogi (una figura proscrita per la retòrica clàssica) forma part del packaging polític d’avui en dia. Tots parlen del que fan en termes de impecabilitat. Sense embuts. Il faut un Colbert!, que diria Charles-Edouard Jeanneret.
PS: Almenys en aquella època, parlo del regnat del Gran Lluís (1643-1715) amb ministres com Colbert o Louvois, l’autobombo impàvid portava implícit la generació de gran art: la galeria dels Miralls, l’escala dels Ambaixadors, la font de Latona… clar que per això cal delegar la propaganda a un artista i no a un Victor Manuel: Molière, Racine, La Fontaine, Lully, Rigaud, Mignard, Largillière, Le Brun, Coypel, le Nôtre, etc.
