Nat 42 gen_08 Marta Solé
“La música és religió i feina, i no estètica”
Sisu Coromina, saxofonista i compositor, ha abandonat la vida de músic mercenari per plantar-se davant del fet musical amb honestedat i sinceritat. Tarannà és el projecte amb que actualment viu la música —i no d’ella—, una proposta que troba el seu sentit en el directe tot i que a molts ens hagi arribat a través del disc Senyals de Vida, editat per Bankrobber. La col·lecció de temes antics que en Sisu va recuperar per regalar als amics es transforma cada cop que la formació puja dalt d’un escenari. Si bé l’experiència està al directe, el suport del disc bé es mereix un cop d’ull: serigrafiats i numerats a mà per l’autor, que ens rep l’endemà d’haver acabat les caixes a les tantes de la nit.
En principi no hi havia d’haver disc…
No, jo tenia un repertori i ganes de gravar-lo. Bankrobber va sentir la maqueta i va voler publicar-la. Els vaig dir que ho tornaria a gravar amb més cara i ulls i vaig decidir també posar-hi lletra.
L’experimentació portada a l’estudi es desvirtua?
Per mi l’experiment també va ser gravar-ho… Venia d’una música més experimental i volia provar de fer cançons més curtes, de posar lletres a les melodies que tenia.
És la primera vegada que escrius lletres?
Sí. Va començar amb una hèrnia que en principi havia d’acabar amb la meva vida de saxofonista i que va arreglar la cirurgia. Això em va fer plantejar què volia fer amb la música. M’agradava escriure i les paraules ajuden a concretar el que vols dir.
Aquest nou plantejament davant la música és doncs més sincer?
Sí, això d’escriure cançons és una autobio-grafia. Intento escriure ben bé el que em passa pel cap i m’ho estic dient a mi mateix.
Has variat molt el repertori?
Ha canviat absolutament, sobretot a nivell de sonoritat. S’ha d’adaptar el so de grup al septet amb què ara toco en directe, que cada músic s’ho fes seu. A l’hora de tocar en directe he volgut baixar encara més del burro i deixar que ells ho toquin com vulguin.
Com ha nascut la formació?
Des d’un principi, i per primera vegada, ho he decidit jo. Són els meus temes i la gent que m’acompanya és la que m’envolta, la que tinc a mà. Proposo buscar un so de grup, anar treballant el repertori i que els bolos no siguin una finalitat sinó el lloc on ensenyem el que fem, és part del procés…
Quina distància hi ha entre el disc i el directe?
Em plantejo el directe com un espai per anar provant coses contínuament. Voldria anar-me desmarcant de certes coses imposades per aquesta societat de consum i portar-les al terreny musical. Per exemple, no vull gravar més per pistes sinó fer-ho tots junts, acceptant que sonarà pitjor però és que estem tan acostumats a que soni tot perfecte que es quasi pornogràfic.
Quina relació trobes entre Tarannà i l’Ona Laietana?
La discogràfica va veure la relació amb el tema experimental. I m’identifico amb el fet de buscar alguna cosa. El que passa és que als anys 60 i 70 passaven moltes coses i ara no passa res.
Com és que no passa res?
Hi ha una manca d’implicació artística tremenda. Tothom vol viure d’això i el contingut es dilueix perquè la forma està per damunt. El que diguis és igual, el que importa és que sigui en l’idioma que tu defenses o la roba que duus a l’escenari o la cara que poses a la foto. Ja estic cansat que li donin tanta importància a l’idioma i que no em preguntin què diuen les lletres. A veure quan deixem de parlar de l’idioma i comencem a parlar de la paraula.
Doncs parlem-ne…
Té molt a veure amb assossegar-se i intentar ser valent per fer el que et passa pel cap independentment dels altres, com si estiguessis sol davant de tothom i quan estàs sol fer-ho com si estigués ple de gent. Per què has de canviar? L’activitat artística ha de ser una cosa sòlida i fonda. No podem estar venent la moto, tocant el que gent vol sentir. La creativitat dins la música ha de ser seriosa, sincera i honesta.
En els temps que corren és un plantejament revolucionari que pot animar altres músics. T’hi has trobat?
Sí. Però seran gent i noms que no li sonaran a ningú, com la gent que es dedica a la música improvisada [Col·lectiu d’Improvisadors IBA]. Músics que acostumen a tocar per a cinc o sis persones, cercles de música rara on no hi ha mai ni un duro. Involucren gent de tot el món, que s‘agafa la música com un art i quan els veig penso “jo vull ser com ells”. Ara fa poc que m’he desvinculat econòmicament de la música, cosa que no significa que pensi treballar de gratis. Portava massa temps treballant de qualsevol cosa fins que vaig adonar-me que la música era una cosa massa seriosa com per anar fent l’indi.
Es tracta de viure per i no de la música?
Visc per la música. Per mi és una religió, l’espelma que jo encenc cada nit. Hi ha poques coses més importants: menjar, dormir, l’amor i la música.
La tens metabolitzada?
No, és que és un suport collonut per treballar-se a un mateix, t’ensenya perquè després et pots sentir i adonar-te de què plasta ets, de què poc escoltes, de que el que dius i el que penses no tenen res a veure.
Et planteges la continuïtat de Tarannà?
Involuntàriament hi penso bastant. Ara mateix el que em ve més de gust és canviar la manera de procedir pel que fa a presentar el material, vull fer el procés invers: primer idear el material, treballar-lo, assajar-lo molt, donar-li voltes i rodar-lo en directe. Després gravar-lo, editar-lo i canviar de pel·lícula. Tornar a agafar el sentit del que és un enregistrament: tirar una foto a una cosa que està molt bé com està i oblidar-me’n. S’ha pervertit l’ordre del procés creatiu i el vull recuperar amb el segon treball.
Et plantes davant del procés creatiu amb un sentit força crític.
Em va canviar la vida conèixer Fermín Muguruza quan tocava amb Cheb Balowski i vam anar a tocar a Jordània. Ell tenia 42 o 43 anys i en feia només un parell que estava vivint de la música. Allò em va fer adonar que la música era una cosa més seriosa que un curro. Conèixer algú amb aquest saque i amb aquest discurs em va fer pensar que la música és una arma tremenda. Penso que no hi hauria d’haver cap altra manera de fer música que no fos implicar-se, tocar una mica fondo, no fer-ho d’una manera superficial com s’està fent en aquest país. M’identifico amb molt pocs grups actuals.
Amb quins?
De manera exclusivament conceptual m’identifico amb Fermín Muguruza, amb com es mira la música. Musicalment m’agrada seguir com a exemple Aka Moon. Són els meus mestres, tant de temps junts, buscant un so de grup sense que molesti el panorama, sense que afecti el públic que tens davant. No pots agradar a tothom.
Com acabes incloent un tema d’una coral punk?
Té més relació amb el que volia fer a nivell conceptual, m’estava quedant massa bonic i no hi havia cap punt d’incomoditat amb l’entorn. La Polla Records ho explica molt bé: hi ha una mentida tremenda a nivell social i estem tots aquí escrivint bajanades. Les revistes de música semblen de moda i perruqueria. Estem castrant la cultura, tenim la cultura segrestada entre els artistes i la gent del negoci. La música és religió i feina, i no estètica.
