L’educació musical_ 28/11/06
Núria Sempere (Escola de Música de l’Hospitalet) i Lluís Cabrera (Taller de Músics)
<<Es como dar por sentado que de medicina sólo pueden hablar los medicos, de madera los carpinteros, del metro los decimales, de la guerra los militares soldados, de casa los arquitectos, de alcohol los camareros, y tira porqué me toca. Algunas actuaciones en directo se quiebran por una excesiva distancia entre lo que ocurre en el escenario y lo que desde él se transmite. Es decir: falta de creencia y pasión, es decir, el que deia Billy Holliday a les seves memories editades el 56: “Todas las personas son diferentes, no hay dos personas idénticas, y lo mismo tiene que suceder en la música, de lo contrario no será música.” I això ho deia ella, una persona poc elitista en cap sentit, molt de la base i molt castigada per la vida. I crec que aquí rau una de les claus de l’assumpte.>>
JORDI OLIVERAS
Els hem demanat a tots dos que acabin –no la seva intervenció, sinó abans d’acabar- amb tres propostes adreçades a qui vulgueu, músics, administració… Amb aquesta voluntat de marxar d’aquí amb feina.
LLUÍS CABRERA
Jo crec que nosaltres, que estem en el món de la música i en el que s’anomena ensenyament musical, cada cop ens anem assemblant més als Testimonis de Jehovà. Creiem que la nostra tasca té una transcendència de fe, celestial, i em sembla que busquem gent per portar-la a un ramat per què després puguin ser, si no professionals, puguin ser de la secta dels anomenats melòmans. Penso que hem fracassat totalment –és la meva impressió-, penso que això no es dóna, que l’entorn, les amistats, les vies per les quals els joves i adults van formant el seu esperit critic i musical cada cop estan més allunyades del que nosaltres podem fer. Ni l’escola primària, ni els professors de música, ni la privada, ni les escoles municipals ni els Esmucs… L’entorn té molt més poder que tot això. I jo veig que nosaltres estem intentant salvar ànimes perdudes. Jo penso que ens anem semblant als curas párrocos de los pueblos que a les ovelles negres les examinen para que vuelvan al redil. Em sembla que això no comporta cap bé per la música perquè després es veu per la pràctica que no augmenta el número de gent que va als concerts. ¿Dónde va Vicente? Donde va la gente. A veure El canto del loco hi van els que estudien a les escoles de música, els que no estudien, els que tenen criteri, els que no… tots. Perquè toca anar-hi perquè és un acte social. I he posat aquest exemple com en podria haver posat qualsevol altre. Si nosaltres ens hem cregut que estem salvant part de la humanitat, és un fracas absolut. Si volem que siguin melòmans, que vagin als concerts… Començant per una cosa bàsica, que també té una importància molt gran: els mateixos músics no van a veure alters músics. Almenys els que conec, i en són uns quants, i d’estils molt diferents. No els interessa el que fan els companys. Si hi van és per criticar-los, matar-los… No podem pensar que vivim aïllats del món, de la resta de coses que passen a nivell artistic. Vivim en un món en el qual tot al cap d’un dia ja està passat de moda, ja no serveix, aquest que he anat a veure fa el mateix que els alters, és un desastre, no hi ha hagut sentiment, no hi ha hagut comunicació. El propi sector de músics professionals, es dediquin a l’ensenyament o no o les dues coses –que és el que la majoria d’ells fan- no van a veure el que fan els seus companys. Aquí a la revista el senyor Oliveras diu
CITA L’EDITORIAL DE L’OLIVERAS SOBRE EDUCACIÓ
Jo crec que tots toquem algun instrument, suposo que tots sabem de què parlem. Si no toquem el nostre propi instrument…
Aquí crec que hi ha una de les claus de l’assumpte, la societat actual, davant de l’excés d’informació i de nihilisme, que tot ja està fet i tot és un desastre, influeix molt en l’entorn de les persones que ens han de comunicar aquest sentiment. Per tant, jo crec que hi ha molt poc a dir, i per tant molt poc a escoltar. Els que han de fer l’esforç de comunicar estan mediatitzats per l’entorn, pel bolo alimentici, per la hipoteca, preocupats per quan tinguin 65 saber si cobraran de la seguretat social… Hi ha una sèrie de factors que són molt humans però que influeixen a l’hora de no tenir temps per preparar-te per explicar coses.
“Potser…. Expressió….” SEGUEIX LA CITA EDITORIAL NATIVA
Jo penso que els ensenyaments artístics, i els musicals en concret, pertànyer a aquest ramat i ser tan difícil arribar a dominar un instrument, fa que el music s’aïlli, visqui molt en aquest món intern seu, tancat a casa, i que no tingui temps de relacionar-se, d’estar al cas del que passa a la societat. I aquesta situació que és molt humana, a l’hora de crear, de comunicar, és un problema.
Per exemple, explicaré coses que m’han passat al Taller de Músics, amb molts músics de jazz que han fet de professors, de músics, o del món del flamenc. La meva relació amb els músics mai no ha estat massa bones, perquè a mi m’agrada opinar del que fan, i ells em neguen el dret d’opinar. I en un article que vaig fer que es deia Encrucijada jazzística, he marcat algunes coses: Todavía, aunque matizado por el tiempo, oímos en las conversaciones de los jazzeros catalanes, que en el fondo no hay una buena educación musical en España, causa por la que sus creaciones no son entendibles y por lo tanto quedarán recluídas para el disfrute de algunos elegidos, los preparados [o sigui, el genio incomprendido que hace una música que no entiende ni él. I a sobre vol viure d’això, és collonut. És allò que quanta menys gent va a un concert, més bo sóc jo, perquè el problema és dels alters, mai no és teu]. Craso error. Con semejantes premises culturales crecerá el cordon umbilical pero no romperemos los muros que nos permitirán conectar con otras capas receptoras. También hay otro sector, que sigue opinando que el público y los entornos del ramo, al no ser titulados en música no deben opinar sobre sus obras. Es como dar por sentado que de medicina sólo pueden hablar los medicos, de madera los carpinteros, del metro los decimales, de la guerra los militares soldados, de casa los arquitectos, de alcohol los camareros, y tira porqué me toca. Algunas actuaciones en directo se quiebran por una excesiva distancia entre lo que ocurre en el escenario y lo que desde él se transmite. Es decir: falta de creencia y pasión, es decir, el que deia Billy Holliday a les seves memories editades el 56: “Todas las personas son diferentes, no hay dos personas idénticas, y lo mismo tiene que suceder en la música, de lo contrario no será música.” I això ho deia ella, una persona poc elitista en cap sentit, molt de la base i molt castigada per la vida. I crec que aquí rau una de les claus de l’assumpte. Si nosaltres el que fem és fer música dels alters, entrem en un món globalitzat, i acabaríem fent com els xinesos amb Mao, que havien de vestir, pensar i actuar tots iguals. Jo penso que cada persona, al ser different de l’altre, ha de trobar, individualment, el que ell considera que ha de fer en aquesta vida, sigui música o el que sigui. I després interessar-se per la resta. És a dir, totes les questions externs a un individu, que intentin, des del pulpito sacerdotal, donar-li uns parameters per què es converteixi en quelcom que ell no té decidit, s’aboca a l’error, i a més està molt clar, hem de reconèxier que si parlem d’educació musical tant en escoles privades com en les públiques, cada vegada hi ha més gent que estudia música però cada vegada surten menys creadors, surten de fora, fent alters coses, que no estan tot el dia amb els seus companys parlant d’escales… Tot això crea una endogàmia que és traslladable a arquitectes, advocats i altres professions, compte. No estic carregant perquè si contra els músics, que és el sector on em moc. Els compartiments estancs a què aquesta societat ens aboca, per viure, per pagar la hipoteca, per permetre’ns estar dins la classe mitjana-alta… ens obliguen a fer una sèrie de coses que no ens comporten un interès intern. A mi m’interessa la música, cada vegada més, perquè em faig vell, lligada a la cultura, l’espai public, a la política i a la cohesió social. Jo penso que en moments de canvi social i d’immigració cada vegada més gran i constant la música serveixi com a eina d’acoblament social. No m’agrada la paraula integració, i molt menys la paraula assimilació. M’agrada acoblament, mestissatge.
Núria: un matxembrat
Lluís Cabrera: Exacte, entre el macho y la hembra.
Per tant què ens és aliè? Res no ens és aliè, però està clar que hi ha coses més properes. Està clar. Ens pot agradar molt el jazz. Molt bé. I què fem amb això? Res. Al Festival de Jazz de Barcelona vénen els que vénen. I nosaltres després de tants anys, i ho dic precisament perquè el Taller ha estat una eina per treure músics de jazz, per entendre’ns, excepte tres músics, no hi ha cap festival al món que els contracti. La gent diu, ostia, és que no graven discos. Mentida. Ara ja hi ha unes dues-centes referències entre Shaskmo i FreeSound Records i nosaltres que gravem coses rares. No ens contracten. On són els discos? Serveixen per què els contractin? No. Excepte Chano Domínguez i Perico Sambeat, com a creadors, no com a acompanyants, no sortim del melic de Catalunya. I crec que això és traslladable a la música clàssica, excepte dos o tres grups. Després els companys que hi ha aquí i que entenen més del tema podran rebatre’m o no. Però no ens passa amb el que jo dic flamenquitud del nord. Això si que té demanda. Ara mateix hi ha 500 artistes vivint de puta mare al Japó fent flamenc. Quins grups hi ha a Catalunya que utilitzen la flamenquitud del nord? Doncs en gran part els que utilitzen la rumba catalana que és la música popular per excel·lència d’aquest país. I que ha estat oblidada, maltractada, etc., pels poders, i sobretot des que recuperem la democràcia, des dels anys 80 que al senyor Pujol li interessa fer veure que no és d’aquí, perquè era dels gitanos i per tant no era d’aquí. Ojos de Brujo utilitzen part de la rumba catalana, ens agradi o no, funciona, i agrada a franjes transversals de la societat. Estopa, els germans Muñoz han sabut fer uns textos que conecten amb molta gent, venen discos i fan gires per fora. Utilitzen, en part, la rumba catalana, barrejant-la amb el pop, el rock, el que sigui. La Maria del Mar Bonet utilitza la flamenquitud del nord, perquè quan cantes tonades i cants de treball, són fandangos i alegrías. Igual que el flamenc. Exactament el mateix. Per això la Maria del Mar Bonet gira, perquè la seva música té unes arrels que ens diferencien de la resta. Per això Lluís Llach no gira, se’n a Madrid o a Paris però no d’aquí no surt, així de clar, perquè fa un altre tipus de música. Miguel Poveda gira pels mateixos motius, Miquel Gil gira, també utilitza part d’aquesta música, i algun més. Chano Domínguez també, tant per la part del flamenc com per la dels jazzeros. Per enveja. Jo m’he trobat nanos de 20 anys que toquen la trompeta, i algun d’elèctric que es diu Llibertat, s’ha carregat un senyor que podria ser son pare. Hi ha una manca de respecte per les persones que tenen més edat, en general a la nostra societat.
Si veiem el Mediterrani com un focus de creació de música diferent, i mirem la costa, a banda d’Andalusia, el llevant i Catalunya, també hem de mirar cap avall, i si agafem la música del Pakistan i la Índia, des d’on van venir els gitanos, trobem un fil que podria conectar aquesta cohesió social amb la música, perquè aquest país continuï essent permeable, mestís, bastard i XX, i que continuï essent promiscu. Perquè hi ha gent que no vol això. Volen mantenir un país pur on la Companyia Elèctrica Drama sigui bandera després de 30 anys de fer pura… per no dir la paraula, quan un fa el que no li toca… És una impostura tan gran! Quan anomeno aquest grup parlo de tot un movement de música que existeix a Catalunya que s’han cregut amb propietat d’aquest territori i que amés s’han cregut que ells són els únics propietaris i representants del país. És impossible, i avui encara més, mantenir un país amb una sola identitat cultural. És un fracas enorme i això portarà enfrontaments d’aquí a 15 anys als barris, on aquestes cultures es veuen fragmentades per capellans i alcaldes. Però això dels capellans i alcaldes ens toca un altre dia.
JORDI OLIVERAS: Gràcies pel teu discurs
LLUÍS CABRERA: Era el que tu em vas dir que digués, no?
JORDI OLIVERAS: Sí, és el que et vaig escriure.
(riures)
Voleu fer algun comentari? No tant per entrar en polèmica sinó per aclarir si el que has dit és exactament el que volies dir. Queden les tres propostes…
NÚRIA SEMPERE
Parlar després de tu és horrorós, no sóc tan eloquent, ni tant divertida, ni tant provocadora… Pels que no ens coneixem, em dic Núria Sempere, i actualment dirigeixo l’Escola de Música i el Centre de les Arts de l’Hospitalet, vaig ser presidenta de l’Associació Catalana d’Escoles de Música Durant vuit anys. He de dir que em sap greu pels organitzadors, però estic essencialment d’acord amb tot el que has dit, però des d’un altre punt de vista.
Veig que per tu és una frustració el fet que l’educació musical més o menys estandaritzada no ens hagi reportat nou public en el sector musical, i per mi és una afirmació que l’educació musical no està pensada per fer publics. Serveix per donar eines a les persones per tal que –com tu has dit- es puguin expressar d’una altra manera que no sigui el llenguatge verbal o el llenguatge esportiu. Per tant, per mi, de sempre, l’educació musical no és una finalitat en sí mateixa sinó un mitjà per passar-ho millor en aquest món.
Ho he dit altres vegades, perdoneu si em repeteixo, però és cert que a tots els països del sud d’Europa, tots els països catòlics, hem fet una gran separació entre el món dels aficionats, dels amateurs, i el món dels professionals. Hem creat sempre les capelles i institucions educatives per formar els que haurien de cantar o tocar a les capelles, i per tant ens hem ocupat molt de dissenyar metodologies orientades a la formació de professionals. I d’aquí els nostres Conservatoris, són realment instruments –no sé si realment eficaços- però que haurien de fornir –històricament parlant- de professionals de la música que servissin els poders imperants, l’església, la noblesa… Si ens comparem amb els països del centre i el nord d’Europa, on no només es llegia la Bíblia, cosa que nosaltres no fèiem, sinó que es cantava i es participava activament en els rituals religiosos, veiem com van desenvolupar les estratègies necessàries perquè tothom pugués participar activament en aquest tipus de cerimònies. Això ens ha donat una Europa, des del punt de vista educatiu, segmentada, amb grans diferències entre els països protestants i els catòlics. Els protestants amb institucions orientades a la formació d’aficionats i els catòlics amb institucions orientades a la formació de professionals. I jo crec que aquí resideix per mi el problema fonamental de l’educació musical del nostre país, que en comptes de pensar-se com una eina per fer les persones més actives artísticament, s’ha pensat com una eina per nodrir el país dels professionals que necessita, i entendre que el que no hi arribi sigui un melòman. Quan el que no vol ser professional és senzillament algú que és capaç de tocar un instrument, i tocar-lo en grup, és capaç de cantar, i cantar en grup, i és de fer d’aquesta activitat una eina d’expressió.
Jo venia a explicar una mica què fem a L’Hospitalet, com ha sorgit i sobre quines bases assentem aquesta institució, que expliquen una mica quines són les meves idees sobre l’educació musical i que sortosament és una visió compartida amb un Ajuntament que ha anat 25 anys tard respecte a la resta. És a dir, tot Catalunya està ple d’escoles municipals de música, n’hi ha 104 que tenen conveni amb la Generalitat, 107 o 108 d’autoritzades pel Departament d’Educació i realment L’Hospitalet, la segona ciutat de Catalunya en nombre d’habitants –som 260.0000- no ha tingut mai educació musicalM. Després de diferents projectes que segurament si s’haguessin fet el 1979 haguessin tingut un sentit però que als anys 2000 en tenen molt poc, repensen què ha de ser una escola de música, si ha de ser només de música, quines competencies finals han de generar als ciutadans, si serveixen per la cohesió social o no, quines músiques s’escolaritzen…
He aprofitat per portar un esquema que vam fer aquest juliol, que serveix per resumir què fem i què no fem. Ho vam fer per un congrés de gestió pública i es tracta de pensar en l’Escola de Música i Centre de les Arts des del punt de vista d’un instrument per poder desenvolupar polítiques públiques. És a dir, L’Hospitalet es troba el 2005 sense una institució d’educació musical liderada per l’Ajuntament però amb moltes activitats musicals i d’altres arts que es desenvolupen als centres culturals. Davant d’això, un pot optar per seguir les demandes de tota una plataforma ciutadana creada el 2003, que reclama una escola i un conservatori de grau mitjà, o bé aprofitar la plataforma per veure realment quina ciutat tenim i com ho podem fer. Després de moltes vissicituds que ara no vénen al cas es decideix fer no només música sinó altres activitats artístiques. Ja que no farem una escola de música tradicional que generi competencies professionals, fem-ho visible d’una altra manera i ensenyem música, teatre, arts visuals, dansa –que encara no ho fem- en tot el territori i no només en un lloc centralitzat.
Les competències finals que es pensen pels músics i la resta són fer aficionats pràctics a la música i a les altres arts, i que aquests aficionats pràctics no surtin només dels sectors socials que tradicionalment han fet ús d’aquesta educació musical, sinó arribar a sectors que no tenen aquesta tradició en educació musical.
A L’Hospitalet no tenim aquesta burgesia il·lustrada que hi ha a Barcelona, és una ciutat proveïdora de mà d’obra. Es construeix a partir de tres onades d’immigració, una als anys 20, als 60 i ara. Hem construït el país físciamennt, som els que hem posat els maons, i per tant no té aquest sector amb preocupacions artístiques i que s’ha preocupat que els seus fills rebessin educació musical. Per tant, cal pensar un instrument on no calgui tenir al darrera el pes d’una tradició i d’una familia, sinó que la institució faciliti que la gent faci música o teatre sense més misteri.
El que articulem –vaig per ordre- és:
1r. No fer-ho en un lloc central. Primer perquè no el tenim, i segon perquè hi ha 6 centres culturals que aprofitem i tenim la ciutat plena d’escoles de primària. Fem les classes allà. Estem rehabilitant un edifici de 1910, Can Trinxet, al barri de Sta. Eulàlia, perquè hostatgi la música, la dansa i el teatre, perquè darrera la Tecla Sala ja es fan les arts plàstiques.
2n. No fem només música clàssica. Ja teníem precedents, el Taller de Músics ja feia ensenyament de moderna. També altres disciplines.
3r. No s’ocupa de fer només classes sinó que a les escoles hi ha monitors que fan acompanyament dels nens. Té una mica la vocació d’acompanyar les families.
4t. L’Ajuntament no proveeix directament el servei sinó que té la vocació de fer partenariat amb les entitats locals que des d’un altre punt de vista estan desenvolupant activitats. Amb les dificultats que això comporta, perquè la llei de contractes és la que és. S’intenta que les activitats que treballen la part artística es quedin també a L’Hospitalet fent activitats més pedagògiques. La llei de contractes es modificarà, però aquesta questió no, i no podem “premiar” una entitat perquè sigui de L’H. La meva opinió és que aquestes lleis europees es fan per garantir que els alemanys puguin treballar a tot arreu, però protegeixo molt els interessos del centre d’Europa i no les locals perquè puguin obrir altres línies de “negoci”. Per tant parlem d’una xarxa d’organitzacions, i és molt emocionant, perquè aprens continuament, t’adaptes…
5è. El currículum no repeteix el de la resta d’escoles. La primera cosa i la més visible és que no compartimentem llenguatge musical/instrument/conjuntn instrumental, sinó que fem una activitat dins de la qual s’aprèn a llegir i a escriure i s’apren a tocar un instrument i a tocar amb els altres. Això que és tant de sentit comú, i que a tots ens pot semblar la cosa més normal, tots sabeu que no és la manera com s’organitzen els estudis. Normalment es decideix que els continguts de llegir i escriure en fan en una classe que es diu llenguatge musical, que els continguts per aprendre a tocar un instrument i que tocar o cantar amb altres és una altra cosa. Nosaltres des del primer dia fem una classe on s’apren tot això amb aprenentatge significatiu (que la cosa nova que t’ensenyen entronca amb alguna que ja sabies) i functional (perquè et serveix per alguna cosa).
6è. Les classes d’instrument les fem en grup, i articulem l’oferta instrumental sobre les plantilles les formacions instrumentals estàndar. Se’ns acusa molt de no donar resposta a la demanda que tenim. A Catalunya el 51% dels estudiants de música fan piano. Els nens fan big band i es van cobrint els instruments que hi ha, i fins que no està ple no hi ha una altra tongada.
7è. No cenyim les edats dels 4 als 16 anys, tal com regula la Generalitat per les escoles municipals, sinó que estem oberts a totes les edats.
8è. La gent participa en les decisions de l’escola. No tenim consell escolar però sí que els pares, les mares i els estudiants prenen decisions sobre el centre.
9è. No fem només educació sinó també lleure i activitat cultural.
10è. I sobretot no prentem fer músics de carrera sinó aficionats pràctics. Per tant si tradicionalment teníem aquella piràmide on començaven a estudiar molts i fèiem un curriculum amb la intenció que alguns arribin a dalt i que els altres vagin marxant perquè realment el que els ofereixo no els acaba d’interessar, perquè no volen ser professionals. Nosaltres intentem oferir-los el sufficient per esdevenir aficionats pràctics. Sabent que tenim dues excpcions, els que realment tenen interès i capacitat per esdevenir professionals. I a aquests els fem una oferta adiocional perquè puguin anar a parar a l’ensenyament superior, però com una excepció, i l’altra és la gent que té dificultats, motrius o cognitives, que requereixen una formació adicional perquè puguin acabar essent aficionats a la música.
Per tant l’Escola de Música i Centre de les Arts no és una institució que reprodueixi el que normalment fan les escoles de música sinó que és un instrument per fer aficionats pràctics a la música i a les arts, i que surtin de tots els sectors socials. Per tant no parlem de virtuosisme tècnic sinó de democratització de la pràctica artística.
Dit això, entronco amb el que dèiem abans. L’educació musical té una part d’educació en tant que construeix valors, i cultural, en tant què construeix competencies. L’article 21 parla d’un dret dels ciutadans a desenvolupar la seva creativitat. Vaig pensar que això és una raó fantàstica per expandir uns models educatius que no siguin només per fornir professionals. I apareix com un deure dels poders públics (Art. 44) garantit aquests drets.
JORDI OLIVERAS
En els anteriors esmorzars hem patit de no poder obrir bé el torn de paraula. Si ho fem al matí és perquè ens puguem veure les cares i parlar. Obrim intervencions. Moltes gràcies Núria, finalment hem contraposat experiència amb una visió general.
CECILIO TIELES
Yo creo que estamos en una situación en parte mala, aunque no soy tan pesimista como Lluís. Yo creo que hay poca sensibilidad por la enseñanza. La poca asistencia de ho yes la demostración. En Segundo lugar, creo que hay que plantearlo desde la cultura de aquí, con todos los mestizajes que se quieran. Con este planteamiento estratégico surgen dos posibilidades: la formación de los professionals y la formación del público en general. Uno de los problemas que más me preocupa es que la formación de profesionales no preocupa a los politicos y a los responsables. La educación musical empieza desde niños. En muchos paísos existen escuelas profesionales dedicadas a coger a los niños talentosos para desarrollarlos. Si nosotros no diferenciamos y hablamos de la educació musical como un todo, creo estamos descuidando una de las dos facetas porque las dos tienen tratamientos distintos. Aparte de los planes educativos, etc. voy a hablar como parte interesada, como sindicato: el professor en la escuela de música y en los conservatorios realmente no está tratado como debería estarlo. Realmente son personas las que tienen que llevar a cabo todos estos problemas. Hay que renovar la enseñanza musical. No se puede enseñar sólo con Bach, ahora que existe el rock y está la rumba catalana. Yo creo que tendría que estar más acorde con los tiempos. Pero esto necesitaria que los profesores tuvieran una forma de reciclaje igual que en las escuelas normales, y eso no existe. El profesorado está aquí en Catalunya campi qui pugui. Esto es la selva, algunas veces los contratos son de nueve meses. Los planes son bonitos, pero después hay que preocuparse de que las personas que están detrás reciban el reconocimiento social. Núria, tu hablabas de algunos países. Aquí en España el músico no ha sido reconocido socialmente. En el Liceo en el siglo XIX cuántas zarzuelas se programaban? Este proyecto de L’Hospitalet me parece muy interesado, pero para formar aficionados. Pero, y los profesionales? Lo tienen todo en contra, porque no hay ningún reconocimiento del profesor y del intérprete. Y para terminar, una propuesta: igual que existe una mesa de coordinación en el departamento de Cultura, proponga que hubiera una mesa de coordinación para la enseñanza musical que reuniera a todos los agentes implicados, porque ahora cada uno hace su ley, su proyecto, pero todo muy aislado. Gracias.
JORDI OLIVERAS
Tothom vol parlar? Doncs passeu-vos la gravadora. D’aquí a mitja hora acabem.
JOAN FRADERA
Un dels elements més significatius del nivell d’ineterès de totes les administracions vers l’aspecte musical i dins d’aquest de l’ensenyament, és que en el darrer Pacte Nacional per l’Ensenyament, mentre que sí que es va convidar a les associacions a l’hora del debat, a l’hora de la signatura no. Es van convidar associacions i federacions gens significatives i a nosaltres no. Li vam enviar una carta al conseller per dir-li què havia passat, perquè volíem signar aquest pacte, hi estàvem d’acord. Si a l’hora d’aportar idees se’ns convida però a l’hora de signar passen, és que no hi ha voluntat política. O hi ha incompetència, que és pitjor. Són uns incompetents, els d’abans i els d’ara.
Un tema més concret: la proposta de L’H, la proposta del Lluís… Podríem posar sobre la taula moltes propostes, perquè com que ha estat un desgavell… Jo podria parlar de la proposta de Sabadell, Girona, Igualada, Granollers, i embolica que fa fort.
JORDI OLIVERAS
Estem buscant parlar de què hem d’educar, no de com hem de gestionar l’educació.
JOAN FRADERA
Els professionals que ens hi dediquem des de fa anys sabem que hi ha molts models. Jo ja he viscut moltes reformes, i el que demanem és: prou reformes, perquè el que val és el que puguis fer dins de l’aula, i tota la resta… Prou feina tenim amb 30 elements a davant… El que deia és que mai no s’ha pres seriosament aquest tema ni a nivell de gestionar bé el model ideològic que hi hauria al darrera. S’ha confós la desregularització amb la despreocupació. A excepció del conveni amb els Ajuntaments, que ha estat un regateig pur i dur, no s’ha fet cap mena de seguiment.
A l’hora de la planificació, estic completament d’acord en què s’ha donat un pes específic al llenguatge musical en detriment de la pràctica, però això ha estat l’administració la que ho ha posat sobre la taula… I a l’ESMUC és així, és més important la part pràctica que la instrumental, quan els professionals sempre demanen el contrari.
Sobre el grau mitjà, no estic massa d’acord amb el tema que està tan encarcarat. Hi ha moltes maneres de fer, vosaltres ho coneixeu millor. Predomina la música clàssica però la majoria toquen jazz i de tot. El music de per si és music, pot especialitzar-se però està obert, sinó es queda moribund.
VICTÒRIA PRIANTE
Penso que hauríem d’ordenar de l’educació musical depenent de què entenem, si crear public, professionals. El que volia dir és que em sembla molt bé el que diu la Núria, però crec que aquest coneixement s’hauria de donar a l’escola, com qui té un coneixement matemàtic, perquè és una expressió abstracta, com qui té un llenguatge, i qui vulgués desenvolupar-ho més com a professional tingués l’oportunitat. Penso que ja estem al 2006 i seguim molt lluny d’altres països: de la mateixa manera que es considera normal posar esforços en l’anglès, hauria de passar amb la música. Com les mates, una cosa normal. A partir d’aquí, qui vulgués desenvolupar més la música hauria de seguir altres camins. I l’ensenyament per professionals hauria de ser més holistic. Hem de ser conscients que l’educació musical és molt complicat, és com la gimnàstica, no li pots demanar a un gimnasta que faci un salt mortal si abans no fa estiraments. La música és una disciplina molt dura, però es pot complementar, es pot mesclar. La clàssica és molt important, però també es pot obrir a altres gèneres.
També s’hauria de parlar d’un altre error, el desconeixement, ja que hi ha tants mètodes, per part dels pares i alumnes. Els porten per una cosa i no és el que esperaven. Això fa pensar que es posen els professors més bons als nivells superiors, i jo penso que no, que els més bons haurien d’estar picant pedra amb els nens. Perquè arriben al cap de 6 anys i s’adonen que la tècnica que han après no serveix per res. Són molts temes dels quals cal parlar.
La música és un mitjà d’expressió i una formació que hauria d’estar a l’abast de tothom, i qui vulgui ser professional que continuï. Però mesclar-ho porta dificultats.
PEDRO DE COS
Una cosa que me llamaba la atención sobre la situación en L’Hospitalet de 25 años sin escuela de música… Creo que tenemos que plantear una cosa: Mahler es música, Miles Davies es música pero Los Chichos también son música. Yo creo que habría que preguntar un poco al usuario. Por ejemplo ayer estaba en el Raval, qué hacemos con toda esta peña que cada uno es de un sitio. Quizás también tendríamos que pensar en los tipos de música, habría que indagar el tejido musical de la calle, y partir de ahí. Me flipa que el 51% de los estudiantes hagan piano, dudo de que tanta gente tenga un piano en casa, máximo un casiotone… Son dos mundos diferentes. Coger a un niño de 12 años que en su mp3 tiene todos los éxitos del reaggetón e intentar meterle una lección de Schuman que no hay quien se la meriende… Quizá habría que empezar a enseñar techno, porque es la música de papa, no la del abuelito. Quizás habría que empezar por ahí.
ABEL CASTELLÓ
Jo us he estat escoltant, i m’ha semblat molt interessant, perquè la intervenció del Cabrera ha estat molt crítica i sarcàstica, i això està molt bé, perquè remou les coses i m’ha agradat molt l’experiència de la Núria. Intentaré ser superbreu, perquè he estat pensant què és el que puc dir que serveixi per alguna cosa. He vist que tota l’estona estem plantejant conflictes, entre ensenyament per professionals i per aficionats, estilístics (que si formació clàssica o obrir-se a altres estils)… Arrel del que esteu dient intentaré analitzar una possible via de solució. Considerem que tots aquests problemes pedagògics per poder ensenyar música es deuen a un aspecte essencial, i que s’han creat un buit superfort sobre això a la nostra cultura. Nosaltres creiem que actualment es pensa que l’ensenyament de la música i de qualsevol disciplina artística és una cosa resolta. Resolta o com a minim molt tocada, perquè hi ha moltes metodologies i iniciatives. L’analisi que fem nosaltres, que és optimista, és que no estem en un moment de solucions sinó de conflicte. Ho analitzem i diem per què? Per què la carrera dura 12 anys? Perquè tenim problemes entre aficionats i professionals, de gèneres? Per què tenim aquests problemes de significats, per què contracten uns músics i no altres? Perquè hi ha una cosa essencial de la música, i és que ha de ser un llenguatge significatiu, una disciplina artística. I normalment el que passa amb la música és que ens oblidem de l’essencial: què és música, una activitat o quelcom artistic? Jo els dic als alumnes: t’ensenyaré a fer música amb el piano. Als pares els dic, primer us explicaré què és per mi ensenyar música i a partir d’aquí veurem si el seu fill li agrada el que li ensenyaré i si a tu et sembla bé. Sembla una pregunta òbvia però és essencial, i si es debat dóna llum a altres preguntes més perifèriques. Segona, com s’aprèn la música? Tots aquests problemes no se solucionen a partir d’això? Nosaltres a Música Activa portem 10 anys programant i ensenyant música, i a partir de la nostra experiència pràctica construïm plans d’estudi i formem el professorat. Això ens ha obligat a plantejar-nos totes aquestes coses, i ens adonem que avui en dia la definició de què és la música i la millor manera d’aprendren no estan resoltes. La prova? No tothom que vol aprendre música té la garantia de poder-ho fer. I això ho sabem tots, des de qualsevol perspectiva escolar, pública o privada. I podria estar-ho.
Anem a les solucions, perquè no sembli una cosa abstracta: quan parlem de música hem de parlar d’expressió artística, però no com una cosa ambigua, hem de tenir una postura. Jo us en dic una que ens funciona a nivell pràctic: artístic com a creatiu. No es dóna expressió artística si la persona no es posa en situació creativa. Tocant un rock’n roll o el que sigui, si em poso en situació creativa, allà hi ha música. Si només la recreo a nivell formal, no. Depèn de les muses? No, s’ha de poder treballar. La pedagogia musical no ha d’anar dirigida als continguts (si toco una escala, Chopin o un rock), ha d’anar dirigida a què l’alumne faci música amb un sentit artistic. Els pedagogs hem de treballar sobre el procediment. Com aconseguir que allò que fa l’alumne es converteixi en música amb sentit artistic, que es posi en situació creativa. Nosaltres analitzem tot aquest conflicte, i ens hem dedicat a treballar amb les persones i a experimentar sobre processos creatius. I tot el que plantegeu té una resposta o solució que passa per la pregunta essencial de què estem ensenyant, la música com a expressió artística, i a partir d’aquí analitzar la pedagodia artística.
DAVID MADRAZO
Jo sóc de L’H també, ja era hora que es fés alguna cosa, perquè la ciutat estava una mica morta. Jo penso d’aquest projecte, bé, jo he estudiat ràdio, cinema, espectacles… I si estudies cinema tu sempre pots veure pel·lícules, i fixar-te en novetats, en el cinema independent, el cinema mut. En el cas de la música això no pot ser, tu tens cinc anys, o quinze, però si no pots veure directes… no pots aprendre com es toca o com no es toca. No sé, crec que tant les institucions privades com les públiques haurien de promoure el tema del directe. Perquè pot arribar un moment que un músic pot ser molt bo, però si no té on tocar el seu ensenyament es queda tallat.
SERGIO MERINO
Jo només em pregunto històricament si la tradició musical al nostre país no ha estat tallada entre guerres i transicions i encara està en un procés de normalització. Que no hem arribat a poder posar la música a tot arreu, a totes les cases, i que cada familia a les festes d’aniversari pugués tocar les cançons populars, i qui tingui més aptituds pugui arribar més lluny. I això m’ho pregunto, i no tinc tanta informació de com era això abans, de si hi ha hagut algun antecedent, potser no i senzillament estem en camí, i arribarà un moment en què estarà millor.
Això d’una banda, i de l’altra això del directe ho veig essencial. No sé vosaltres, jo no em dedico a la docència, però quan els alumnes pregunten com es poden guanyar la vida –en el cas que vulguin- què se’ls diu, quins són els camins? Jo ho veig molt difícil. A mi em truca molta gent, t’envio una maqueta, què puc fer, i jo intento fer abstracció i donar-li unes mínimes pistes de què podria fer aquesta persona tan il·lusionada que fa música a casa seva, i quines vies professionals podria seguir. I costa no, pensar unes vies per poder viure d’això. I el directe seria molt important, que es pugués tocar qualsevol mena de música, de fet seria bo no segmentar-la tant, no separar en tants estils. Tots tenen coses boníssimes que poden compartir, tot està molt bé i n’hi ha per totes les sensibilitats. I no es pot fer, a cada barri no hi ha un lloc on es pugui fer. Oi que hi ha un estanc per comprar tabac, com a necessitat? La gent que ens agrada la música no tenim això, hi ha una manca brutal.
MARTÍ PERRAMÓN
M’agrada intervenir ara perquè s’han dit moltes coses de les que jo pensava. Jo volia d’entrada felicitar-vos als tres, perquè veig que com molt bé ha dit el Jordi, en el paper posava ensenyament i ho hem girat a educació. I crec que és un dels grans debats quan comencem a parlar de les muses, de què falta en aquest país. I jo crec que el que falta és aquesta educació que moltes vegades parla el Jordi, on hi entra la filosofia, i la memòria de la gent i d’un país. Per això m’ha agradat la reflexió del Lluís sobre la flamenquitud del nord, i què passa en aquest país amb això. Ell ha dit que han passat molts alumnes pel Taller i que només uns quants han arribat a dalt. Però jo volia girar-ho, i m’ha semblat optimista, ha dit que hi havien passat milers de persones, i clar, jo penso que a la fi i al cap, aquests alumnes el que busquen en el jazz és allò que no troben al costat de casa seva, que és el que es troba en altres països i altres pobles que la gent surt al carrer a tocar o toca a casa, i fa una experiència molt quotidiana que aquí a Catalunya des del segle XIX se’ns comença a deslligar i a treure de les mans. Aquest reflexe wagnerià acaba quan la música popular acaba essent la rumba, i hi ha tots aquests grups que l’adopten. Per tant, jo penso que és interessant que hi hagi milers de persones que vulguin estudiar un llenguatge que teòricament no és el seu. Però potser sí que pot ser el seu, perquè quan parlem de les essències… Les essències són universals, amb similituds de la memòria, si arribes al punt de poder conectar, segurament aquesta música pot ser nostra.
La proposta del Centre de les Arts em sembla molt interessant, i crec que està bé que hi hagi centres que comencin a tractar el tema de la creativitat.
MARIA SERRAT
Abans de res volia felicitar-vos als conferenciants, i al public, i també al public, perquè jo fa set anys que estic aquí i estic fins al capdemunt d’aquest rotllo, que a més està fora de la realitat. Expliquen unes coses que jo, que no sóc music i enraono amb la gent… Crec que hi ha dues coses, una cosa és el sistema educatiu musical d’un país, és a dir, l’administració que posa un curriculum i uns diners. I aquí podríem parlar de moltes coses, de si el professorat han de ser funcionaris… Al Conservatori del Liceu tenim professorat que està en actiu, i quan transmeten, ho transmeten tot. Tenim clàssica, flamenc, electroacústica… i realment es transmeten experiències d’una altra cosa. El Liceu, amb aquesta etiqueta classista, porta 170 anys i ha evolucionat, cosa que conservatoris que en porten 10 no han fet. És com una casa de la música, sempre ha variat, la música és una realitat social. No pots plantejar que en un estat globalitzat és això o allò. És tot. I tot el que s’aparti d’aquí, colla de funcionaris, politics i treballadors. I no sé, jo estic esperant emocionada que siguin les 12 i que em nomenin consellera, perquè realment el debat està en un altre lloc: on van les peles? A més hi ha una cosa que esteu dient: és un tema prioritari per un país. La música està democratitzada, els anys 90 es van fer desaparèixer els profes particulars. Ara es vol canviar, d’acord, que ho faci l’administració, però al 2006 ha de tenir en compte unes altres realitats. Crec que tenim un gran repte amb la nova conselleria, a veure si es promouran diferents experiències o passarà com fins ara, que s’agafarà un model i es reproduirà. I passarà com el 92 amb les escoles de música, molts de diners que no s’han invertit com tot amb la LOGSE.
JORDI OLIVERAS
Volia dir una cosa més, com que estem obrint focs i estem apunt d’acabar, crec que n’hi ha un que no s’ha obert: segueixo pensant que el motiu principal d’avui era definir què és l’educació musical i què hem d’educar. Jo he de dir que venia amb cert prejudici i la Núria m’ha girat el cap sobre algunes coses, sobre la idea que educar musicalment és educar la pràctica. Crec que és molt interessant però no crec que sigui una necessitat universal. Però amb el que ha dit la Núria me’n vaig a casa amb uns quants interrogants sobre quina utilitat té això de buscar que tothom tingui un mínim apropament a la pràctica musical.
Per mi l’educació musical ha de sortir de l’escola, com tota l’educació. En Lluís formula el problema quan diu que hem de buscar l’expressió musical.
Jo crec que hi ha uns agents que eduquen musicalment, que no són les escoles, els mitjans de comunicació són uns agents educatius molt per sobre de les escoles. La majoria de valors i coneixements que adquireixen els nens actualment tenen més a veure amb els mitjans que lamentablement amb la familia o l’escola. Jo crec que un possible interrogant és quina mena d’educació musical estan fent els mitjans de comunicació i com s’orienta això. No considerar-los com l’enemic que cal contrarestar sinó com agents actius i veure quines coses voldríem diferents.
I l’altra, jo crec que hi ha una educació musical que té més a veure amb com escoltem música, feia relació directa amb això dels mitjans, i potser al marc de l’escola i la familia s’hauria de poder contemplar. Per mi una pregunta pendent, és la única que identifico com a necessitat universal, és com escoltem música, no com tots fem música. I perquè consti en acta, perquè com us hem dit volem assumir nous deures després d’una trobada com aquesta, és la consciència que per mi l’educació sobre com escoltem és molt important, i no sé qui se l’ha de plantejar, però hi hauria d’haver propostes per veure com escoltem, escollim, interpretem…
NÚRIA SEMPERE
Jo vaig contestant… Hi ha algunes discrepancies amb algunes coses que heu dit. Els acords no els destaco. Tu deies Cecilio que el nostre país es preocupa molt per la formació d’amateurs i no per la de professionals. Discrepo radicalment. Tota la inversió que s’ha fet en aquest país s’ha fet per la formació de professionals, encara que s’hagi fet fatal, en això et dono la raó. Però no ho hem fer per cap altra cosa. Aquesta és una profunda discrepància.
També deies que hauríem de posar d’acord en com seleccionem les músiques. I clar, penso que no hem de posar d’acord els músics sobre les músiques a eNsenyar sinó que debatin sobre les metodologies, quines virtuts tenen unes i altres.
CECILIO TIELES
Yo lo que digo que en su época se enseñaba Bach con minuets, etc, y que ahora tendríamos que enseñar música con la rumba catalana o con el rock.
Hay que renovarse.
NÚRIA SEMPERE
Pero per mi el que és important és que renovem com ensenyem, no els continguts. Si jo sóc un professor i ja està, si jo sóc un més d’ells i aprendran de mi però també els uns dels altres… En funció de les pràctiques familiars què aprendran.
CECILIO TIELES
Però el repertori actual és el tradicional i cal actualitzar-lo.
NÚRIA SEMPERE
Per mi no és tan important com les metodologies. També deies com es formen els professionals, i clar, hem de pensar què volem dir amb professionals. Per mi un professional de la música no és només qui toca música. És el que organitza, el que gestiona. No és un sol professional perquè són molts.
Parlava la Victòria que s’hauria de fer música a l’escola general, però no tocar un instrument, perquè és implantejable. I no ho fan enlloc, hi ha el mite que a la resta d’Europa s’ensenya molt bé a l’escola i aquí no és mentida. Tenim una sèrie de professionals més o menys estupendus i fan el que poden. Ara, pensar en mesures com, una coral a cada escola, renovar el repertori de les corals…
I un exemple brutal és l’educació física, per mi tant de bo l’EM musical fos un polisportiu, que tant hi va l’atleta d’alt rendiment perquè s’ha d’entrenar i ho té al costat de casa, com hi van les senyores de 40 anys perquè tenen por de tenir cel·lulitis.
LLUÍS CABRERA
El problema es quién paga esto! Esto es el estado soviético!
NÚRIA SEMPERE
Em salta una cosa sobre el paradigma de l’usuari. Sobre el 51% de pianists, pensa que és sobre la poca gent que fa música. Les mitjanes europees són del 2%. A casa nostra a les escoles no arribem al 0,5%.
MARIA
(inaudible)
(guirigall de veus)
LLUÍS CABRERA
La gente que hace música no va a la escuela, y son los que triunfan.
JORDI OLIVERAS
Prou!
NÚRIA SEMPERE
1ª proposta: per mi l’educació no ha de resoldre els problemes del públics, d’això se n’han d’encarregar els que programen, els que toquen…
2ª: que el professorat se senti professorat i intèrpret. Un professional holístic.
3ª: els periodistes, que es preocupin de tot. Quin poc cas se li ha fet al Grammy del Martínez Izquierdo, que ens n’hem assabentat com d’amagat.
LLUÍS CABRERA
Ens hem oblidat aquí d’una cosa bàsica, que és que hi ha moltíssimes persones que no necessiten per res les escoles per fer música. Tradició oral, que no es perdrà mai, perquè és la que fa que la gent assagi, toqui, i no es posi en temes sindicals… Hi ha gent així que està tocant des de la base, a les catacumbes. [es posa a cantar]. Fora escoles! El que té bona oïda i repeteix la melodia no necessita escola, aquest és music. Miguel Poveda, per posar un exemple, a l’erari públic, no català ni europeu no li ha costat res, i ara dóna rendiments. Aquest és el tema, i així en tota la rumba, i tota la música popular. Tradició oral, i com que la familia és un desastre, fora. Parlem com si tota la música fos en les partitures, però en realitat la majoria d’obres no estan escrites, es transmeten per la oïda i pel boca a boca.
Activitats extraescolars: el meu fill dilluns bàsquet, dimarts judo, dimecres…, dijous música, divendres anglès, dissabte futbol i diumenge, com que estem separats, que se’l quedi l’àvia. Aquesta és la puta realitat! Com a activitat extraescolar que se la pagui cadascú. És una autèntica aberració que se n’ocupin les institucions publics, que el que han de fer és seleccionar els talentosos perquè puguin ser professionals. No pot ser que l’anglès me’l pagui jo i que la música em surti gratis en un 66%. Em sembla injust. Paguen un 33%. Que vagin a una privada, perquè potser no té cap aptitud. Això de socialitzar-ho tot és la unió soviètica, i mira com estan. L’estat és l’enemic nº 1 de tots nosaltres, i el funcionari com a còmplice que per amor a la butaca es fa còmplice de la mediocritat.
Adults/canalla: perquè no ho dividim d’una vegada. No té res a veure. Guarderies=escuelas de música. Meto mi hijo en un parking, allí porque queda bien.
El problema de todo esto es ¿Quién lo paga?
S’ACABA LA GRAVACIÓ
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.