Nat 41 nov_07 Marta Solé
No hem d’oblidar que venim de l’underground
Parafrasejant Wilde, és espantós que parlin d’un mateix; però hi ha una cosa pitjor: que no en parlin. Un perill que, de moment, no amenaça un grup tan estimat com odiat que porta una dècada omplint les nostres vides de tornades pop i melodies conscienciosament lluminoses.
De crítiques que fan mal, però sobretot de música, de música que fa oblidar el dolor i la mediocritat, parlem amb Axel i Jesús, que arriben amb un àlbum de la Costa Blava sota el braç. Retalls dels feliços anys 20, fotografies en sèpia, històries agredolces… el disc més romàntic i líric que Sidonie ha signat fins avui.
“En aquest disc el contingut romàntic està exaltat potser perquè nosaltres mateixos ens sentim tan identificats amb aquesta recerca de la felicitat, del plaer, de la bellesa, d’una manera cega i romàntica. Més enllà del contingut del disc, és una mica el que estem sentint nosaltres. Ens sentim romàntics i utòpics i seguim en la nostra croada d’intentar que la nostra música ocupi el lloc que haurien d’ocupar molts grups”. Abans que tingui temps de demanar-li a Axel que expliqui quin és aquest lloc, Jesús entra a la conversa ràpidament. Els molesta la part de públic que els llença a la gàbia de les discogràfiques, al circ de les ràdio fórmules i als mercats del hit cada cop que canvien o evolucionen “cap on ens dóna la gana”, aclareixen.
“No sé, supongo que la gente se hace un grupo muy suyo y cuando luego quieres evolucionar, lo que es una cosa muy natural, la gente se empieza a sentir traicionada. Hay gente más radical que empieza a creer que somos algo más comercial, que nos estamos vendiendo”.
“La nostra carrera és una evolució coherent, afegeix Axel, en la que tres tios creixen, s’especialitzen com a instrumentistes i tracten de millorar la producció dels seus discos. L’única cosa que intentem fer és millorar, no obeir ordres. Millorar i pensar quin és el millor disc que podem fer. I és per això que, ara com ara, creiem que Costa Azul és el millor disc que ha fet Sidonie”.
MÉS SCOTT WALKER QUE ROLLING STONES
La qualitat de les veus sempre ha estat un dels seus trets distintius. A Costa Azul hi ha hagut un treball molt específic de les harmonies vocals, “siempre hemos sido un grupo de muchas voces pero solamente estábamos Marc y yo cantando, como mucho teníamos a Fluren, que es uno de los productores de los discos de Sidonie. En este disco también teníamos a Ricky (productor de Love Of Lesbian i Standstill) con lo cual vimos la posibilidad de hacer muchísimos arreglos vocales entre los cuatro. Nos hemos llegado a tirar una tarde completa para hacer los coros de “Giraluna”, una tarde entera trabajando exclusivamente en las voces, una cosa que teníamos muchas ganas de hacer”.
Recullen el testimoni de grups com The Byrds, The Hollies, The Beatles, Strawberry Alarm Clock o The Beach Boys: “amb això tractem d’aïllar-nos del so d’altres bandes del país, creiem que no és tan fàcil trobar grups que treballin d’una forma tan intensa les harmonies vocals”.
Els arranjaments, cada cop més sofisticats, també han donat feina als Sidonie i a l’equip de Blind Records a l’hora de facturar el seu treball més rodó i elegant. “Ens ha vingut de gust fer un arranjament amb trompeta que recorda Scott Walter, o discos que s’acosten més a Divine Comedy o Burt Bacharach que als Rolling Stones…”. El que abans era una línia de sitar en primer pla, ara s’integra al conjunt de la melodia com a “Dandy del Extrarradio”, una història que s’escolta però que també es veu, com pràcticament tot el disc, que és com una pel·lícula, amb una coherència interna pròpia. “Sí, de fet això ens ha acabat sorprenent perquè sempre hi ha cançons que no converteixen el disc Costa Azul en una obra conceptual que són “Miles”, “Empieza el día en tu jardín”, “Persona”, que són cançons que estan composades d’una altra manera i sense fixar-se en aquell fil conductor que uneixen cançons com “Sylvia”, “Todo lo que nos gusta”, “Costa Azul”, “Viernes” i “Domingo”… però això el que ha fet és compensar-ho i fer que al final tot tingui un color semblant”.
Cinema, literatura… De Fellini a Scott Fitzgerald, passant per Stanley Donen i acabant en Bukowski, Sidonie ha recuperat el bo i millor de la decadència del segle XX per reconvertir-ho en la seva particular manera d’interpretar la bellesa i les emocions: “sería como un libro de cuentos de Bukowski, todo tiene algo que ver pero no es una obra conceptual, son capítulos. Es como una novela con once capítulos diferentes y entre ellos puedes hacer conexiones. Son historias de personajes, situaciones que pueden haber pasado, que pasan o que pasarán, de ahí que tenga esa unidad el disco”.
QUI NECESSITA ETIQUETES?
La resposta és: Sidonie, no. Se les saben posar ells mateixos i inventant tenen tanta gràcia que pocs periodistes amb poc temps poden resistir-se a copiar-se la de “psicodelia de cocktail”. “No somos muy amigos de las etiquetas, de allí todos estos juegos que creamos de “psicode-lia pop underground paranoicocrítica italiana”, o “psicodelia de cocktail luminosa”… Lo que estamos haciendo es jugar, jugamos a despistar, no nos gusta que nos encasillen. A mí personalmente me incomodan muchísimo las etiquetas, que si un grupo de sitarpop, que si un grupo de psicodelia… No, somos un grupo de música”.
Pel que fa a la seva relació amb l’escena local i l’underground, Axel aclareix, “no ens definim com a underground, però sí que és veritat que, en aquesta evolució, no hem d’oblidar que nosaltres venim de l’underground barceloní, de manera que som els primers que podem parlar de què és el que passa a l’escena de Barcelona des de més a baix. L’any noranta-set començàvem a tocar al Magic, al Sidecar i al BAM i durant dos o tres anys només vam fer treball de camp a Barcelona. Venim d’allà i hem crescut des d’allà. Molts pocs grups poden viure aquesta evolució, o moren abans, o neixen ja en un estat molt per sobre d’aquest underground”.
MIMAR L’ESCENA POP
En comparació a altres experiments que s’han saldat amb més èxit comercial intra i ultra fronteres, com el Sonido Barcelona, Jesús i Axel troben a faltar més atenció per part dels mitjans a projectes com Sidonie (és clar), Sanpedro, Standstill o Love of Lesbian. “Son gente que están haciendo unos discazos tremendos, que tienen una calidad indiscutible y eso es lo que se debería de apoyar y darles más presencia en todos los medios, que la gente se entere que está pasando algo aquí”. “El que està passant a Barcelona són els grups que ha anomenat el Jesús, estan treballant des de fa molts anys, porten una trajectòria súper coherent, de qualitat, i, a més, amb un futur prometedor. Penso que qualsevol revista especialitzada fora es faria ressò d’això, intentaria crear una escena que alimentaria la revista, la ciutat, els grups… i el resultat, una escena que es podria exportar”.
PARAFERNÀLIA SIDONIANA I GRANS DISCOS DE TOTS ELS TEMPS
Pregunta de Trivial: què se n’ha fet del tomàquet? És l’únic personatge de la història de Sidonie que ha desaparegut. Va desaparèixer en un concert a Lleó i mai no ha tornat. La resta -el telèfon, la pantera rosa, la màquina de fer surrealisme, Arnold el maniquí, les boes, el teixó, les guitarres de plàstic, la tele, etcètera- descansa en un altell que planeja sobre la bateria de l’Axel al local d’assaig. De bona gana, diu Jesús, en farien un museu.
A falta d’un dels membres del grup per afegir o desmentir, els quatre grans discos de tots els temps de Sidonie són: Revolver (The Beatles); Sticky Fingers (The Rolling Stones); Pet Sounds (The Beach Boys) i What’s going on (Marvin Gaye).
