e Reportatge: La crítica musical als diaris, desapareix o es transforma? | Nativa
Skip to content


Reportatge: La crítica musical als diaris, desapareix o es transforma?

Nat 39 Jul_07 Laura Sangrà Herrero

Si a la penúltima Nativa s’analitzava l’ecosistema en crisi que és la música en viu a la ciutat de Barcelona ara girem els ulls envers una altra possible crisi com és la desaparició lenta i silenciosa de la crítica musical a la majoria dels diaris generalistes del país. És un fet objectiu i indiscutible, però els motius no estan clars. Tota una paradoxa que ocorri just quan la nostra societat demostra més interès per la música que mai.

LA CRÍTICA MUSICAL AL DIARI: «COMO UN PULPO EN UN GARAJE»

“Si vols estar al cas del que passa a la música, un diari no serveix per a res”. Taxatiu i contundent, NANDO CRUZ, crític musical de El Periódico i Rockdelux des de fa més d’una dècada, assegura que la premsa diària, en tant que generalista, té l’obligació de tractar tan sols aquells temes que siguin susceptibles de despertar l’interès general. “Un diari ha de parlar de coses que puguin interessar a tothom, com el Sónar, el concert dels Rolling Stones i la mort de El Fary, però possiblement no són els temes més interessants per a l’oient de música especialitzada”.

“Els diaris mai han fet l’esforç –segurament no l’han de fer– per a aconseguir el lector de música especialitzada”, rebla Cruz. Però, han de fer l’esforç d’ampliar el seu públic fidelitzant les noves generacions amb continguts del seu interès? “El seu problema és que la seva mitjana de lectors s’està envellint. Un noi de 15 anys que vulgui saber com sona l’últim disc de My Chemical Romance no es comprarà El Periódico; es comprarà el RockZone o li demanarà a un amic seu que li grabi”, diu el periodista de El Periódico.

El cert és que la premsa generalista, diària i de pagament fa uns anys que registra una continua davallada de vendes. Tasses, espècies, collarets exòtics i vaixelles sembla que aconsegueixen que la grisor del diari sigui més atractiva, però són pegats temporals. A més, l’aparició de la premsa gratuïta ha esgarrapat una part gens menyspreable de lectors de determinades capçaleres, com El Periódico.

Però la disminució de lectors pot deure’s a múltiples motius. “Els directius d’alguns diaris creuen que les crítiques musicals els fan perdre lectors”, diu Cruz. Sobre aquest fet, un altre crític musical anyenc en la professió, RAMON SÚRIO, opina que “és gravíssim” que pensin que les crítiques de concerts “com que són a posteriori, no serveixen de res i a més poden fer-te perdre lectors”.

La realitat és que a capçaleres com El Periódico “la crítica, se l’han tret de sobre”, tal com diu CRUZ, en benefici de gèneres com la crònica que, de vegades, inclou pinzellades crítiques, i “el País està que si sí que si no amb les crítiques…”, continua Cruz. Precisament, el crític musical per antonomàsia de El País, LUIS HIDALGO, creu que estan tendint a eliminar la crítica “porque no ven que tenga ningún tipo de repercusión en sus ventas, no reciben una sensación de disconformidad por parte del público. Es decir, si mañana El Periódico elimina las páginas de deportes o El País las de internacional, se monta un pollo del copón. Si mañana se eliminan las críticas musicales, los que las leen no son los que van a escribir una carta al director”.

Per a SÚRIO, que fa dotze anys que escriu sobre música a La Vanguardia i també ho havia fet durant cinc a l’ABC amb un pseudònim, “el que fa El Periódico és un error, perquè la crítica és l’opinió del que firma, llavors el diari si és prou legal i enrotllat ha de respectar la crítica d’aquell tio. Un diari també ha de publicar opinions de gent. Això és el més guai de La Vanguardia”.

De fet La Vanguardia és dels pocs diaris –per no dir l’únic- on sembla que opinar sobre música no faci nosa, tal com explica Súrio: “Afortunadament, treballo en un diari que potser és l’últim reducte que queda de la crítica musical. Es publiquen moltes crítiques i som quatre tios fent-ne. I a mi no m’ha arribat en cap moment que això es vulgui reduir o eliminar. Així que, per sort, jo segueixo en la onda antiga”.

ESTAT CRÍTIC DE LA CRÍTICA

Si l’olor de naftalina que desprèn la crítica musical als diaris fa que es conservi aquest gènere a La Vanguardia, també fa, segons Ramon Súrio, que estigui “en crisi, perquè és com una cosa del passat amb l’evolució que hi ha hagut en els mitjans de comunicació i de les noves tecnologies”. A més, Súrio puntualitza que és “molt diferent la crítica de concerts, que sempre és a toro pasado que la crítica de cinema, de teatre o de llibres, que després de llegir-les la gent pot veure-ho per si mateixa. I aquestes no estan tan en crisi”.

Per Súrio “és una absurditat” que les crítiques es facin a posteriori i que després la gent, en llegir-les, no pugui anar als concerts. “Està bé que puguis conèixer l’opinió d’un expert, però no sé si és molt necessari”, arrodoneix Súrio i, mirant de mantenir el lloc de treball, rectifica mig en broma: “Estic parlant en contra meu, sí que té sentit. Ara et diré el contrari: està molt bé que la gent pugui conèixer l’opinió d’un expert i es pugui sentir guiada o estimulada. Si es perd això és una decadència. Si elimines el crític perquè creus que perjudica o que no és interessant… la crítica forma part de la vida!”.

NANDO CRUZ encara va més enllà quan assegura: “Que desaparegui dels diaris el format de la crítica de concerts no em sembla un daltabaix”, i argumenta justament que la crítica musical “és un gènere d’utilitat discutible perquè parla de coses que ningú podrà veure perquè ja han passat”. Conscient de la polèmica que podria despertar el seu posat, Cruz s’afanya a clarificar: “No estic a favor que desaparegui [la crítica musical dels diaris], però no es una pèrdua dràstica. Més dràstic seria que no es fessin crítiques de discos al diari, això seria una putada perquè amb la secció de discos s’equilibra la secció ‘normal’ on només surten artistes per la seva trajectòria de vendes o per la seva popularitat”.

Si la crítica musical està o no en crisi, en tot cas tan sols ho està una part: “El periodismo musical oficial sí que está en crisis porque desde que se han fragmentado los medios de distribución de música y los medios en los cuales se puede opinar, el imperio de los medios de comunicación tradicionales, fundamentalmente prensa diaria, ha perdido potencia”, opina HIDALGO sense perdre de vista que és, en tot cas, una crisi parcial perquè “la prensa generalista está perdiendo comba y está ganándola o manteniéndola la prensa especializada… e internet. La información musical en sentido abstracto no creo que esté en un mal momento; cada vez existe más, aunque no sé qué calidad tiene. De la misma manera que cada vez existe más consumo de música aunque cada vez hay menos gente que pague por la música”.

NANDO CRUZ es resisteix a creure que el sector de la crítica musical estigui passant un temps de crisi tan sols “perquè alguns diaris decideixen deixar de publicar crítiques de concerts, però no crec que això sigui el més important que fa la crítica. La part més important de la crítica, que és la que influeix a la gent, no és la que surt als diaris, amb la qual cosa aquesta suposada crisi em sembla molt dubtosa”. És més, Cruz creu que la critica musical tan sols està a la corda fluixa dins als diaris “perquè estan començant a apartar-la”, però assegura que “és molt difícil que hi hagi una crisi de la crítica musical en un moment en què la gent té tant interès per la música, tant com no n’hi ha hagut mai”.

MEA CULPA?

Si resulta que avui dia la música interessa tant, la gent cada cop en consumeix més (encara que sigui sense pagar) i cada vegada s’escriu més sobre música, és paradoxal que en un moment aparentment tan pròsper, els diaris no ampliïn la seva secció musical i, a sobre, bandegin alguns dels gèneres periodístics musicals. N’hi ha que no dubten a assenyalar el propi gremi com el culpable de la situació: “No sé por qué razones, pero no hemos sabido demostrar que nuestro trabajo es necesario. No me parece mal que nuestro púlpito esté cuestionado. Si ocurre es porque nos lo hemos buscado nosotros y porque en este país la música nunca ha tenido una relevancia cultural significativa. Hemos hecho un poco de pontífices y para pontífices ya está el de Roma”, deixa anar HIDALGO en un encomiable exercici d’autocrítica.

Lluny d’entonar el mea culpa, CRUZ pensa que “la crítica té un mínim percentatge del mèrit” que ara la gent tingui més interès per la música. Per la seva banda HIDALGO reitera: “La música se sabe que interesa pero es intangible y está parcelada, para los responsables de los diarios es muy complicado y nosotros tampoco les hemos ayudado a clarificarlo”.

Sigui per les circumstàncies, per culpa de la desídia dels crítics o per motius que se’ns escapen, el fet és que la crítica musical als diaris va a la baixa, i això “fa que els crítics ens replantegem si la nostra feina està ben feta i si té sentit”, admet CRUZ.

“Tiene sentido. Que no tenga tanto sentido como antes, es verdad. Pero eso no significa que no tenga sentido. Y tampoco es malo en sí mismo que no tenga tanto sentido, los tiempos cambian y nos tenemos que adaptar. Y sino, aquí paz y después gloria”.

LES NOVES TECNOLOGIES DE DOBLE TALL

Els temps canvien i apareixen nous formats que sovint releguen a un segon pla els tradicionals. Així, RAMON SÚRIO creu que: “El suport paper del diari ja és un suport antic. Ara es funciona de manera diferent, amb blogs i fòrums per internet. Internet és clau, tot està allà. És com el súmmum de la comunicació”. Aquesta irrupció del format digital, segons preveu Súrio, “farà que la critica sigui d’una altra manera, la transformarà”.

“Hi ha parts negatives i positives en referència a la digitalització: bones per als artistes i dolentes per als que venen música. Abans per gravar un disc i que sonés bé necessitaven uns estudis enormes i ara amb un equip sense que sigui cap meravella pots fer bons discos”, ressalta el crític de La Vaguardia.

Per contra, Súrio creu que els desavantatges de les noves tecnologies “són el que han canviat completament algunes coses, per exemple la concepció dels drets d’autor, les maneres de connectar-se els músics amb el públic. Però no tot va a la baixa, les actuacions en directe van a l’alça. I ara hi ha molts artistes que actuen per a molta gent, en llocs amb molt aforament. Això és possible perquè ara la gent té més i més fàcil accés a la música”.

Per a HIDALGO, internet planteja nous reptes perquè “cualquier persona pueda opinar, lo cual tiene aspectos positivos y negativos. Un fan no es un periodista, pero da la sensación que en nuestro país esa diferenciación está condenada a desaparecer. Esta “democratización” obliga al crítico a ser mejor. Competir en un terreno especializadísimo es muy difícil porque nosotros estamos especializados hasta cierto punto. Conocemos los rasgos generales de muchas cosas y lo que nos distingue es el criterio, la experiencia y un buen manejo de las palabras, que es lo que creo que no existe en internet”.

Tots tres coincideixen en què l’aparició d’internet posa en entredit el paper del crític professional. “Ara cada vegada és menys necessari el crític”, diu SÚRIO, mentre que CRUZ explica que “per la gent que ja té format el seu caràcter com a oient, que té molt clar el que l’interessa i que no vol descobrir coses que surtin d’allò que ell sap que l’interessa, les noves tecnologies pràcticament eliminen el paper del crític”.

Però hi ha lloc per a l’esperança: “la gent que encara ha de formar el seu gust o la que està disposada a deixar-se sorprendre per coses que no acostuma a escoltar fa que el crític sigui necessari. Si entres a myspace buscant Sonic Youth difícilment trobaràs de sobte un músic senegalès que et pugui agradar perquè aquesta connexió no hi és. Llavors aquesta connexió te l’ha de donar algú que a més d’escoltar Sonic Youth, escolta música senegalesa i a més hip hop… aquesta mena de gent acostumen a ser els crítics”, explica Nando Cruz.

En aquest sentit, SÚRIO apunta que “avui dia hi ha moltíssima més informació que en l’època en què el crític feia de crític. L’abundància d’informació sembla que està molt bé, però també té efectes negatius” ja que “la sobreinformació et satura i et bloqueja, no saps què és el bo o el dolent. Potser no fan falta els crítics però sempre es necessitarà algún assessor, un expert que et transmeti nocions”, afegeix Súrio amb un to esperançat.

LA RAÇA EN PERILL D’EXTINCIÓ

Si les circumstàncies estan fent que els crítics musicals s’hagin de replantejar el seu paper, cal obrir el debat de si la seva serà una via morta o si, per contra, les noves generacions els aniran agafant el relleu professional. NANDO CRUZ creu que “com que cada vegada hi ha més mitjans de crítica especialitzada, cada cop s’incorpora més gent. Als diaris també existeix aquest relleu. I ara tens moltes opcions per a fer “l’escalfament de motors” perquè hi ha abundància de mitjans: pots fer ràdio per internet, escriure de música a revistes de tendències, … I si després sona la flauta, entrar a un diari”.

No és tan optimista HIDALGO, qui opina que relleu “sí que lo hay” però no hi ha “ni espacio ni suficiente remuneración” com perquè la gent jove s’ho pugui començar a plantejar com una sortida professional. “El problema es que nos gusta mucho nuestro trabajo, y que hay cuatro puestos de trabajo y los que llevamos años en esto nos negamos a marcharnos porque nos gusta escribir. A mi, una de dos: o un día sentiré que no tengo ganas de hacerlo o llegará un momento en que pensaré “antes de que me echen, me voy””, sentencia Luis Hidalgo.

En aquest aspecte, RAMON SÚRIO és el més pessimista dels tres perquè creu que la seva és una família sense descendència que només perdurarà amb parents llunyans. De la seva mateixa sang, però amb trets diferenciadors: “Hem estat tota una generació però ja no hi ha com un recanvi. Els que venen després ja és una altra història. És un procés: des dels anys 60 fins al 2000 i ara amb la revolució tecnològica hi haurà una altra història. Nosaltres formem part d’uns mitjans que són molt concrets –en paper, analògics, …- però els propers opinaran no en paper sinó a internet. No serà com ara que el crític és una persona que marca tendències, se suposa, que la gent li fa cas… No sé si serà un crític o què serà, més aviat serà un assessor”.

“No sembla que hi hagi un relleu”, continua Súrio, que  posa de manifest la realitat per sustentar el seu parer: “A El Periódico de fet sí que estan fitxant gent nova, però ja no fan crítica. Si hi és serà diferent, no serà com tots aquest anys. Els que hem pogut arribar a El País, La Vanguardia… ens aferrem al nostre càrrec. Ningú vol deixar de ser crític. No sé què passarà d’aqui a 4 o 5 anys. Hi ha una cosa que és el físic, que et dirà que si no ho deixes tu ho deixaré jo”.

L’ARCÀDIA DE LA CULTURA

Tan sols el temps dirà quin futur l’espera a la crítica musical, però els crítics fan els seus presagis: “Pel que es veu, el futur de la crítica musical als diaris és negre”, assegura CRUZ; “No sé qué va a pasar, la verdad es que no soy muy optimista”, diu HIDALGO, mentre que SÚRIO evita parlar del futur concret de la crítica i ressalta que “la indústria trontolla perquè la gent es passa més pel forro els drets d’autor. En un futur tots els intermediaris desapareixeran, serà més directe artista – públic, i està bé perquè els costos s’abaratiran”.

La possibilitat de “robar la música a internet”, segons CRUZ, li sembla que pot acabar sent un revulsiu perquè creixi l’interès per la música: “De la mateixa manera que crec que quan van sortir les revistes gratuïtes semblava que les revistes es moririen i no ha sigut així, sinó que es venen més revistes, és possible que el fet que la música sigui gratuïta faci que la gent tingui encara més interès per la música i que per tant acabi comprant més revistes”.

En tot cas, Cruz obre una escletxa de llum quan posa de relleu que entre el diari i la revista especialitzada existeix “un format intermig”, el suplement, que pot ser com l’arcàdia de la cultura que ja no té cabuda al diari amb que s’adjunta. “És un híbrid on es parla de l’actualitat pura i dura però de tota: hi ha una plana per a Il Divo però n’hi ha dos per a Devo. Valoren els artistes segons la rellevància que tinguin com a fet artístic més que com a fet comercial. Pràcticament tots els diaris tenen un suplement on ha anat a parar tota aquesta inquietud que tenen aquests mitjans per la música com a cultura. Això fa que encara n’hi hagi menys a la secció habitual del diari, perquè ho solen derivar al suplement”.

Però el problema no només és de continent sinó també de contingut: LUIS HIDALGO creu que la situació s’hauria de solucionar des de l’arrel, “aumentando la educación, con una formación musical más sólida en los colegios, que no sólo hable de la música clásica. Por más que sepas quien es Bach, si al llegar a casa sólo escuchas Sonia y Selena, no te sirve de nada. Si no te dan claves para interpretar todo el ruido que hay fuera, te aturdirás”.



Últims comentaris

  • Albert: Productivitat coneguda o productivitat desconeguda?
  • Alice Liddell: Avui m’has guanyat, Ramón.
  • Alice Liddell: Molt bé Ramón. I mira que mai a la vida quan anaves a la ETSAB hagués dat un duro pel que deies a la...
  • Conxa: Totalment d’acord, fa 26 anys ja em varem classificar com “madre añosa” i que?…graci2es

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )