Nat 39 jul_07 Víctor Nubla
“No se’n fiï de les imitacions!”, es diu sovint. En el nostre sistema de consum, en què es distribueixen tantes rèpliques com originals, les primeres han de defensar-se forçosament de l’acusació de manca d’autenticitat. Però això solament ho assoleixen les còpies vintage, ja acceptades com a tal, o aquelles el model de les quals roman ocult en els plecs més remots de la història o de la geografia. En el món del rock, folklore de transmissió oral i, per tant, basat inevitablement en la imitació, la qüestió de l’autenticitat ha estat sovint –curiosament– tema central en les discussions sobre un artista o altre. L’autenticitat és un valor intrínsec per a l’aficionat a certes tendències del rock, allò que per a ell diferencia l’honestedat de l’oportunisme. Tanmateix, en altres camps musicals més innovadors, l’artifici, la simulació i, fins i tot, l’emmascarament de l’artista són un valor afegit a l’obra artística. Penso en els Residents, per exemple, o en Whitehouse, dos exercicis magistrals de construcció de sentit a partir de l’equívoc. Un altre trompe-l’œil brillant és el de l’actor i músic Tom Waits, que aconsegueix transmetre a molts dels seus fans una inequívoca imatge d’autenticitat, basant-se precisament en la construcció d’un personatge simbòlicament autèntic. Al meu entendre, no n’hi ha per tant; l’art ha de ser lunar i enganyós. Com sempre diem, a la vida real pot ser més perillós. O no. Trieu:
Vi recomanat: el filet de perca que encara intenten encolomar com a neró en alguns mercats i restaurants, insípid del tot, o una rodanxa de mero a la planxa. Això sí, en aquest cas, important diferència de preu.
Plat recomanat: Jesus Blood Never Failed Me Yet, de Gavin Bryars, en la versió del 1993, editada per Point Records, on Tom Waits imita, extralimita i sobreactua la veu d’un vell que, en la versió original, Bryars havia enregistrat casualment, cantant una tendra i bella cançó popular (editada el 1975 per Obscure Records).
Llibre recomanat: Champàn Burbujas, un clàssic de les festes infantils, o bé un cava, quasi qualsevol (com deu ser el marc de Burbujas?).
Disc recomanat: El Quijote de Pierre Menard és un relat de Jorge Luis Borges, que explica la història d’un home que va escriure el Quixot exactament igual que Cervantes, però molt més tard. Aquí hi tenim tres textos: el Quixot original, l’autèntic; el de Menard, exactament igual; i el de Borges, que obre una porta a la possibilitat mental que això passi de forma autèntica. Una possibilitat molt preuada.
