Nat 39 jul_07 Joan-Elies Adell
Ipod: mobilitat o nostàlgia?
A mitjan anys vuitanta, amb l’aparició del CD, del walkman portàtil i la televisió musical per cable (MTV), s’inicia un canvi en les maneres d’escolta de la música, que s’accelera a finals dels anys noranta, amb l’arribada d’Internet, els arxius sonors comprimits i els reproductors de MP3 (hi ha qui diu que el iPod és la primera icona del consum cultural del segle XXI). Podríem afirmar, en conseqüència, que les tendències socials d’escolta estan estretament vinculades a l’emergència del digital: la intimitat de l’audició, una tendència més gran envers la individualització de l’escolta, en detriment d’un gaudi de la música més comunitària, l’aparició de nous gèneres musicals (música electrònica, etc.). Cal no oblidar, a més a més, i paral·lelament, com aquest tipus de suports -això ja es va iniciar amb l’enregistrament magnètic casolà, però s’accelera amb el digital, primer amb el CD i després amb els ordinadors- han anat permetent a els consumidors un control cada cop més gran sobre la música que desitgen escoltar, així com el desenvolupament de les pràctiques d’intercanvi (i còpia) entre ells. El digital, doncs, ha permès una evolució profunda de les pràctiques de consum musical. No és casual, per tant, que és comenci a investigar com aparells, com ara l’iPod (i abans el famós walkman de Sony), s’han convertit en companys inseparables de la nostra vida diària. En un primer moment es va parlar molt de les possibilitats que aquests nous invents oferien per poder transportar la música en els nostres viatges a través de l’espai, com ens aïllaven del nostre entorn quotidià, i ens ajudaven a controlar la banda sonora que desitjàvem escoltar en els nostres trajectes diaris. Ara, però, amb l’increment progressiu de memòria -que ja van des de les 30 a les 60 GB-, la tecnologia MP3 ha creat una nova forma d’arxiu i de categorització musical per part dels usuaris. Aquests utilitzen aquests aparells per escoltar de manera diferent, o fer nous ajustament en la forma d’usar la música. Cada cop més, tots portem amb nosaltres catàlegs immensos de memòria musical, que inevitablement comporta una nova forma de gestionar els desigs musicals, la qual cosa és apel·lar a una nostàlgia auditiva. No potencien, curiosament, l’interès per una música nova, desconeguda, sinó que incrementa la tendència a arxivar i recopilar la banda sonora de la nostra pròpia vida, i tenir-la a l’abast, per quan la necessitem.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.