Nat 39 jul_07 Ramon Faura
La tonteria, noi,… això sí que és autèntic!
Algú distingia l’altre dia entre imitar i copiar. Deia que copiar és bo, perquè suposa entendre allò que es copia. Una manera d’inventar-nos a partir de l’assimilació d’altres experiències. Copiar, aleshores, implicaria comprendre primer i transformar després; en definitiva copiar seria un acte creatiu. Per contra, imitar s’entenia com un exercici banal de reproducció estèril. Un acte proper al robatori, a la farsa. No entendre allò que s’imita i, per tant, una absoluta impossibilitat de fer-ho evolucionar, d’ampliar-ho, de veritablement apropiar-se’n. Fins aquí tot bé. Però després venen els farsants. Gent que només imita, però que simula copiar. I sobre això, l’articulista ja no deia res (potser només imitava). Hi ha varies maneres de fer passar la imitació per una còpia. Una consisteix en imitar moltes coses, fer-ne un còctel, marejar al personal (encara que aleshores, seríem davant d’un acte creatiu, no?).
Pel que fa al pop i rock, des de la irrupció del grunge és un mecanisme que ha esdevingut sistemàtic. Una altra manera consisteix en imitar coses molt poc conegudes o oblidades massa aviat. Ningú no sap que allò que sembla original és en realitat la reproducció gairebé exacte d’un original extraviat. És el cas dels Kings of Leon, expoliant el patrimoni de la Creedence Clearwater Revival, des de l’acord de guitarra “surenyo” fins al lookflequi-barba. Encara més desvergonyits són els Espers i la seva irritant imitació de Fairport Convention.
Encara hi ha una tercera manera d’imitar simulant copiar: imitar malament. La incompetència de la reproducció és tan lamentable que a ningú no se li acut pensar en el model original: Algú em podria dir en menys de tres segons a qui imita Pep Sala? En qui pensa quan s’eixuga amb la tovallola abans dels bisos? Bromes a part, Tom Waits és qui s’emporta el premi, el veritable inventor de com imitar desaforadament i guanyar-se fama d’autèntic. De fet, molts diuen que en realitat és un actor.
Tanmateix, hi ha molts actors que són sempre –i encara que canvïin– pura autenticitat. Quan un actua bé –copia bé– és autèntic. En canvi quan un només imita, sempre fa el mateix perquè sortir-se del guió pot ser catastròfic. Per això, Tom Waits ha de ser, sempre, tan Tom Waits, tan autèntic, tan igual a si mateix tot i no ser si mateix: no hi ha autonomia respecte l’original. La veritat (molt més interessant que l’autenticitat) i la còpia, no són contraries a l’originalitat. Sí ho és la imitació. Tom Waits, l’autèntic, imita. D’alguns imitats ningú no se’n recorda (dins del seu públic s’entén): Howlin’ Wolf, Hound dog Taylor. Els veritables espoliats, amb qui Tom Waits no s’ha tallat ni un pèl, tampoc formen part del background cultural dels seus fans: Doctor John i, sobretot, Captain Beefheart. Mai no m’he fiat dels que no beuen, encara menys si simulen estar beguts, i encara menys i menys si simulen estar beguts sobre d’un piano.
