Skip to content


Flamenc a Catalunya, per a no iniciats

Escrit el 22/05/2007 per admin a la categoria Transcripció d'esmorzars.
Tags: , , .

ESMORZAR FLAMENC. 22 maig 2007

Diego Ruiz. Integrant de l’equip del Taller de Músics i activista del flamenc (cursos a la universitat, mitjans de comunicació,…).
Juanlu “El Canijo”, ex-baixista d’Ojos de Brujo (n’ha estat co-fundador, co-compositor i co-productor artístic) i productor i director del projecte Calima. Ha col·laborat, entre d’altres, amb Amparanoia i Macaco.

<<Jo em pregunto, existeix públic de flamenc a Catalunya, avui? És públic habitual? És nou? Jo crec que encara hi ha un seguit de tòpics que et trobes en expressions diverses i a vegades esperpèntiques quan es parla de flamenc a Catalunya. >>

JO: … per pensar, aprendre sobre diferents aspectes de la música. A cadascun intervenen dues persones, i –tot i que l’esquema pot variar- a una li demanem que parli més des de l’experiència, des d’una vivència personal, i algú que faci una reflexió més teòrica o general. Tot i que, al final, com és lògic, les coses es barregen i el de l’experiència personal parla de coses generals i el de la teoria es posa a parlar de vivències. Els esquemes serveixen per això, per carregar-se’ls.

No sé si rebeu correu nostre, habitualment. Si us interessa, tenim una llista de correu per informar-vos.

I sense més preàmbuls… Ah, també hem descobert, o estem començant a provar, de muntar aquestes trobades relacionades amb esdeveniments o amb organitzacions concretes. El mes passat en vam fer un que no va ser aquí, va ser a L’Hospitalet, sobre l’estat dels videoclips. A tots els sectors de la música hi ha algú que diu que alguna cosa està en crisi. Doncs en aquest cas els dels videoclips també diuen que el món del videoclip està canviant, està en crisi, etc. I en el marc d’un festival de videoclips vam muntar un espai de reflexió jo crec que prou interessant.

I avui passa una mica el mateix, jo crec que ens hem plantejat aprendre una miqueta com està el flamenc a Catalunya, ja que coincidíem amb el Festival de Flamenc. I des de l’Observatori ens ho hem pres com una oportunitat, perquè amb el Taller ha estat molt fàcil plantejar com encarar el tema, i a qui convidar. I això ens fa pensar repetir la fórmula amb altres organitzacions.

I ja que estem en els “minutos publicitarios”, dir que aquí teniu el programa del Festival. Hi ha moltes coses interessants que val la pena que no us perdeu. Potser el Diego, que hi treballa, us ho podrà explicar.

Bé, els convidats són el Juanlu, que està en un grup que es diu Calima, i abans va estar en els orígens d’Ojos de Brujo, entre altres detalls de la seva biografia. I ens parlarà del flamenc en la seva recerca com a músic, com hi ha topat, què li ha aportat, què digereix i què no, i com s’hi troba. I el Diego, que pertany al Taller de Músics, i que té una vena “profesoril” i que ens ajudarà a posar sobre un cert esquema quina història hi ha amb el flamenc a Catalunya.

Un dels punts de partida és pensar com estar el flamenc a Catalunya, perquè els “nous” flamencs són el Poveda, la Maite Martín, i aquests de nous no tenen res, fa molt temps que estan treballant. Volem saber si hi ha una nova generació de flamencs al darrera o què passa. És una altra de les preguntes que potser no contestarem però que volíem posar sobre la taula.

El Juanlu parla un quart d’hora, el Diego parla un altre quart d’hora, i després fem els comentaris que calgui.

[Els assistents es presenten]

Té la paraula el Juanlu.

J: Ante todo explicar que no vengo de una familia de músicos, la música ha sido un camino de investigación propia a través de amigos, que me han acercado a ella. Y el flamenco me llegó a través de los discos de Paco de Lucía. A los dieciséis años me los pasaba un amigo, y esa fue mi manera de entrar, de interesarme. Pero realmente lo que es mi acercamiento fue conocer a Ramón, el primer guitarrista de Ojos de Brujo, que es gitano. Y acercarme un poco a la etnia gitana y verlo de cerca fue lo que me hizo entender de qué se trataba esta música, y ver la diferencia con la música más elaborada de Paco de Lucía y otros artistas. También estaba Gato Pérez, toda la rumba catalana, que ha estado presente aquí. Con Ramón…

¿Puedes empezar tu?

D: Quan el Jordi em va proposar participar –aprofito per donar-li les gràcies-, plantejava una sèrie de preguntes obertes que podríem respondre de forma ràpida, fent un esforç de síntesi.

En 15min difícilment podria resumir la història del flamenc a Catalunya, ja que hi podríem estar hores, dies, escriure articles, llibres, tesis doctorals… Però intentaré fer-vos cinc cèntims de la tradició flamenca a Catalunya. Citaré noms però no m’agradaria ser pesat en això, i més quan es tracta del present, on tothom aporta el seu granet de sorra.

El flamenc és un art molt controvertit, i gaudeix d’un interès creixent a Catalunya, i cada cop més s’inclou en l’oferta general d’espectacles que s’hi produeixen. Només hem de repassar l’agenda cultural de Barcelona d’aquest mes de maig i veurem que hi ha el Festival de Nou Barris, comença el de Ciutat Vella, d’aquí a dos setmanes del DeCajón, i també trobem flamenc dins del Festival de Guitarra, Únicas, els festivals d’estiu com el Grec, el de Cap-Roig, Peralada…

Jo em pregunto, existeix públic de flamenc a Catalunya, avui? És públic habitual? És nou? Jo crec que encara hi ha un seguit de tòpics que et trobes en expressions diverses i a vegades esperpèntiques quan es parla de flamenc a Catalunya. Des del departament que m’ocupa al Taller, que és el de distribuir els espectacles que produïm, algun productor encara em diu “és que jo no tinc públic immigrant d’Andalusia”. Et trobes aquestes respostes. Fins i tot, molts ho perceben encara com una estratègia ideològica heretada del franquisme per diluir la identitat catalana. Poc, però això encara hi és present. O expressions com “M’agrada el flamenc però no hi entenc”. Quan et senten parlar de flamenc o fent el programa que faig a Mataró Ràdio, o als cursos de la UB, em diuen “Mai no diria de tu que t’agradés el flamenc”. Potser és per la forma de vestir… I de seguida em pregunten si tinc arrels familiars andaluses, què penso del flamenc en català… He d’anar amb un vestit de faralaes o amb un barret de cordobès o haver nascut a Andalusia perquè m’agradi el flamenc? No hi ha programes de jazz o rock fets en català. Per què no de flamenc? O em pregunten si sóc habitual de la Feria d’Abril. Molts confonen la cançó andalusa, el jaroteo de Radio TeleTaxi, o les sevillanes, amb el flamenc. Molts ho lliguen directament amb les onades d’immigració andalusa a Catalunya, per exemple amb les penyes flamenques del cinturó barceloní aparegudes als 70.

Doncs no, per mi el flamenc és un art contemporani, amb arrels milenàries, però que està en permanent evolució i que és universalista. Hi ha un lema d’una discogràfica que diu “El flamenco és universal”.

Jo intentaré contextualitzar la història del flamenc a Catalunya. Hi ha una història reconeguda acadèmicament, que apareix als llibres i s’ensenya. Hi ha gent que creu que hi ha dos agents bàsics per la introducció i el desenvolupament del flamenc a Catalunya: per una banda la immigració andalusa i per l’altra el poble gitano. Parlaria de noms com el Francisco Hidalgo de Cornellà, del col·lectiu Crisol, etc.
Altres consideren l’existència d’un flamenc tradicional català, nascut a Lleida, segons les tesis de Manel Força. O fins i tot teories relacionades amb els plecs de cordells, defensades per Josep Hache (???) de Sabadell, un investigador molt interessant.
Una cosa que cal tenir en compte és que a la funció inaugural del Gran Teatre del Liceu, el 4 d’abril de 1847, es va celebrar un fi de festa ballant rondeñas, malagueñas… encapçalades per Manuela García i Joan Camprubí, un bailaor de Reus. Estem parlant de 1847.

Com us deia, tots els investigadors coincideixen –per la resta estan en guerra- en què hi ha diverses etapes: la dels cafés cantantes, de 1860 a 1920, que també té lloc a Catalunya, i que recorre tota Europa. Josep Hache parla del triangle Sevilla-Barcelona-París. Aquests locals són fruits d’una moda. Per allà van passar les principals figures del flamenc de l’època. El primer que tenim documentat és el Café Concierto Barcelonés, al carrer de la Unió, després l’Alcázar… En aquesta època hem de descatar el 2 de novembre de 1913, quan va néixer Carmen Amaya, al Somorrostro, bailaora i cantaora, i que tindrà molt a dir.

Ara ens n’anem a l’etapa 1920-1950, anomenada la de la Ópera flamenca, que per molts historiadors és la pitjor. Altres la consideren època daurada. Els que creuen que no ho diuen per què la posada en escena en perverteix l’essència, ja que hi ha explicacions, etc. i dóna lloc a gèneres menors com el fandanguillo, etc. S’obren locals com la Bodega Andaluza, etc. En aquesta època s’instal·la a BCN una de les figures del flamenc, el bailaor nascut a Valladolid, Vicente Escudero.

Una de les teories que s’estan desenvolupant i que està defensant Manel Salazar (Ass. Gitanos Terres de Lleida) i alguns historiadors, és la reivindicació de l’existència d’un flamenc tradicional català. Les seves tesis es documenten en treballs publicats. Són tesis interessants perquè tenen documentat que les comunitats gitanes de lleida mai no parlen castellà, sempre català o caló, tenen balls tradicionals com el de l’ampolleta o el garrotín, i esta fent un treball que ben aviat es pugui recollir en un llibre tot sencer.

Hi ha l’etapa de revalorització, que va dels 60 als 80, on prenen importància les penyes flamenques, aquí situades al cinturó de Barcelona. Se’n podrien comptar unes 80 i fins i tot van ser portada del Dominical del Periódico el 85.

Potser us he atabalat massa amb temes històrics, però volia donar-vos unes pistes.
Parlant d’actualitat, coincidint amb el Grec de 1997, es fa una exposició al Palau de la Virreina, coincidint amb una sèrie de concerts al Convent de Sant Agustí, al voltant dels “nous flamencs”: Miguel Poveda, Duquende, Ginesa Ortega, Maite Martín, Juan Manuel Cañizares. N’hi ha 4 dels 60, un dels 70. En la meva opinió crec que se’n van deixar uns quants: Juan Gómez, Chiquelo, dels 70, que va acompanyar 4 dels cantaors. També la Montse Cortés, etc.

Fins i tot ara, que parlem d’aquesta generació més mediàtica, més popular… està bé, però han passat 10 anys i han sortit més autors, amb nous instruments, i tenen molt a dir en el flamenc i no només a Catalunya, sinó a nivell universal.

No m’agradaria generalitzar, però fa uns anys hi havia artistes que marxaven a MAD a guanyar-se la vida, i a l’actualitat trobo casos a l’inrevés, de gent que ve de Huelva, França, a estudiar Flamenc a Barcelona. A la vegada es prenen el flamenc com la seva expressió artística.

El tema de la llengua per mi no és important, però si que ens trobem amb generacions de gent nascuda aquí, per exemple gent relacionada amb l’havanera de Palafrugell, i que trien el flamenc.

Parlàvem amb el Lluís Cabrera, de quan viatjava amb la Big Band per Andalusia, de què escoltaven els músics: jazz, be-bop, rock, bàsicament això. Ara jo em trobo acompanyant-los, i a l’autocar posen Duquende, Poveda, Benavent… I són músics que vénen del jazz. No sé, són cosetes.

A BCN també es produeixen projectes de fusió, al Taller i a altres llocs: amb les veus búlgares, el tango argentí, la copla, la cançó mediterrània, amb la darrera producció de Maria del Mar Bonet i Poveda.

Com veieu, el flamenc és i ha estat una realitat musical a Catalunya.

Per acabar m’agradaria llegir unes paraules de Lluís Cabrera, president i fundador de la Fundació Privada Taller de Músics de Barcelona, que he rescatat del 2002, coincidint amb un congrés d’Unió Democràtica:

“Quan no ets gitano, quan no has nascut ni t’has criat a Andalusia, quan no hi ha antecedents musicals a la teva familia, quan ningú no entén per què tries la música com a mitjà per guanyar-te la vida i quan, a més, descobreixes que el flamenc és el llenguatge musical que et permet evolucionar, crear i comunicar-te, i només comptes amb el teu esforç i els discos per aprendre, és quan realment hi ha una arrel vocacional que et fa ser molt seriós en els teus plantejaments. Una vocació que et fa ser molt radical i que les teves armes siguin l’estudi, el rigor i la professionalitat.”

JUANLU

Celebro que hayas empezado tú, porque así tenemos una visión más general. De hecho yo encajo con estas últimas palabras: no había una tradición musical concreta en mi casa, habían cuatro discos de Gato Pérez, de Paco de Lucía, Led Zeppelin. Y por medio de mis amigos pues descubrí que esta era la forma que tenía de expresarme. Como había empezado hace un momento, Paco de Lucía fue innovador en el flamenco, de hecho no lo fue considerado en un principio, fue mi vía de acceso al flamenco. Hoy en día grupos como Ojos de Brujo y otras experiencias anteriores sirven de puente para llegar al flamenco, y para buscar un público más amplio.

Yo empecé con Paco de Lucía, y luego conocí a Ramon, que era gitano, y pude conocer a su familia, su entorno, y aprender que era una música tradicional pero que al mismo tiempo había mucho interés por otras músicas como el funky, etc. Porque el mundo gitano, desde que se ha integrado un poco al mundo occidental, también se ha acercado a otras músicas.

Entonces, respecto a Ojos de Brujo, me ha servido para acercarme, y después ya al flamenco más puro, y al cante y a la guitarra más pura.

JO: ¿Tu te encuentras con un mundo cerrado, difícil de acceder? Es decir, ¿Hay un tipo de flamenco que tu nunca podrás hacer? ¿Hasta qué punto es rígido o flexible?

Juanlu: Bueno, como yo siempre he estado muy interesado por distintos tipos de música, yo tampoco me he metido de lleno en el flamenco puro. En Ojos de brujo jugábamos con muchas cosas, el funky, el reagge, el jazz. De ahí ha surgido esa corriente mestiza que bueno, ya estaba en Gato Pérez y en otros muchos que fusionaban el flamenco con el rock, en los 70.

JO: ¿Y os sentíais “traidores”, en el sentido que se os criticaba que aquello no era ortodoxo, o no, os sentíais apoyados?

Juanlu: En ese sentido, lo bueno es que en el grupo había un gitano, entonces eso era un poco como el sello [rialles generalitzades]. Eso certificaba que todo, las influencias, los ritmos, estaban hechos con intención y con respeto. Me ayuda que me hagas preguntas… No estoy acostumbrado a hacer grandes monólogos.

JO: Bueno, puesto a hacer de periodista: ¿Por qué se acaba, en tu caso, la etapa Ojos de Brujo?

Juanlu: Pues en mi caso coincide con un proyecto de investigación. Empezamos Ramon y yo, el proyecto musical se hizo muy grande, estabas todo el rato de gira por todas partes, y la parte personal de investigación musical se queda muy acotada. Ojos de Brujo siguió por un camino superválido y muy potente, pero yo quise acercarme a la música gitana más en general, y ése es el proyecto Calima: nos acercamos al flamenco pero también a toda la música gitana en su ruta por Europa y Asia: mezclamos música hindú rajastaní, hay también gitanos búlgaros, hay un guitarrista andaluz, que no es gitano, tiene un toque más aéreo. Hay gitanos al cajón. El elemento gitano es importante porque aunque es una música muy mestiza, que salió de India y luego recorrió toda Europa, ellos han sido el vehículo de transmisión.

JO: Tu cultura musical es más amplia: respecto a las otras músicas, ¿qué le ves al flamenco?

Juanlu: Me atrajo el flamenco porque es una música muy rica harmónicamente, muy rítmica, y tiene muchos colores (alegrías, bulerías…), tiene los colores más tranquilos, los más cañeros. Y en cuanto a las letras, son tan populares, con tantos refranes, que son universales. Y como bajista, el flamenco es muy suculento, porque es una música llena de espacios, y te permite ser muy creativo. Y esto mezclado con los conocimientos que tenía del funky, del reagge, del jazz… era para mí muy suculento. Luego el flamenco se diferencia de otras músicas podernas por el hecho de que se traspasa por tradición familiar, está muy arraigada.

Diego Ruiz: Yo creo que lo de la tradición familiar si que es posible, pero a ti no te pasa. Tu no tienes antecedentes… Igual antes si que era así, en Cadiz, en Jerez, pero ahora es una música que te llega o no te llega. Tu podrías haber elegido el jazz, el hip-hop. Creo que ahí está el cambio. Llega un punto en que esto ya no es así.

Juanlu: Yo recuerdo en alguna entrevista, que una chica italiana nos contaba que gracias a Ojo de Brujo ya estaba escuchando cosas de Camarón y de flamenco puro. Yo creo que el flamenco, con la gente que lo pincha, en los festivales… Creo que ya rula como las otras músicas.

JO: Us pregunto als dos i si us sembla ja obrim torn de paraules: Com veieu la relació entre el flamenc i el mercat? M’explico, hi ha una part de la vivència musical que és familiar, que no sé si tenen altres músiques de la mateixa manera, no sé si és fàcil trobar-se algú fent funky a casa seva. En un local d’assaig sí. Hi ha una part que clarament que no és mercat.

Juanlu: Al tener gitanos cerca te das cuenta, por ejemplo, el que toca el cajón con nostros me cuenta que tiene un primo guitarrista muy muy bueno, pero que jamás se ha planteado tocar para el público. Él toca para su familia y en alguna boda, no le hables de comercializar su música. Si que hay una corriente que permanece en las familias.

Diego Ruiz: Hi ha una etapa dins la història del flamenc, que defensen algunes línies d’investigació, que és l’hermètica, que considera que des de l’arribada dels gitanos a la península ibèrica fins la popularització hi ha aquesta etapa en què la música arriba de l’India, i són tres segles en què la música es fa en l’intimitat. Hi ha gent que es carrega aquestes tesis. Hauríem d’anar més enllà, per què, com podem parlar de puresa si és una música que és mestissa des del principi? Que de seguida es barreja amb la música dels gitanos, amb els fandangos, amb la jota…

JO: Però jo no parlava de puresa, eh? Jo parlava de si era important en el flamenc aquest àmbit privat. Per mi és important, quan veus grups anglesos que fan rock, i et dius “no arribarem mai a fer rock d’aquesta manera”. I penses que tenen una tradició familiar al darrera, de poder cantar en festes, per exemple, que els dóna una força, després, a l’hora de pujar a l’escenari. I això no ho té algú que simplement n’ha après escoltant discos.

Diego Ruiz: Clar, si mames la música des de petit i te la fas teva, tenen un compàs que no te’l donen mil hores d’assaig…

JO: I el morro d’aixecar-te aquí al mig i posar-te a cantar…

Diego Ruiz: De la mateixa manera que també hi ha gitanos a qui no agrada el flamenc.

JO: Jo crec que fins aquí hem posat moltes coses sobre la taula. Què teniu a preguntar-los, què els voleu dir?
??: D’entrada els gitanos són gitanos, i és una altra raça i una altra manera de pensar. En la meva condició de guitarrista hi he estat en contacte. Des de veure els gitanos de Gràcia dels anys 60 que anaven als bars i tocàven, i els nanos anàvem allà a veure com feien el ventilador, que es va inventar aquí. Ells venien, i ja cantaven rumbes. El següent contacte va ser amb els Amaya, gitanos catalans, que no parlaven castellà. Els Rumba Exprés, i vam tenir complicitat, bon rotllo… Els músics sempre hem tingut admiració pel flamenc, perquè és una manera diferent de portar el ritme. S’obliden del Manzanita, que era guitarrista. Recordo que a principis dels setanta els del Popular 1 ens van proposar fer una cosa a dues guitarres: elèctrica i flamenca. L’evolució del flamenc a Catalunya és una evolució natural: totes les músiques d’arrel comencen hermètiques, i permeten que allò ens arribi ara com es feia abans. Els paios enrotllats ens hem enrotllat amb el flamenc. Si els historiadors diuen que el flamenc evoluciona, doncs bé, però jo crec que hi ha qui porta bé el compàs i qui no. La vida és així de dura.

Aquesta admiració dels músics paios pel flamenc ha seguit, hi ha paios que toquen molt bé. Hi ha un baixista que tocava amb els Celtas Cortos, a Valladolid, i toca flamenc pur que posa la pell de gallina, toca heavy, fa classes de guitarra a l’Esmuc. Hi ha gent desconeguda, que no té ambició, o que no els acompanya l’estètica, i que l’únic que volen és fer música. O el Toti Soler, quan li va venir el rollo d’anar a Andalusia, va dur un gran canvi a la progressia catalana.

Diego Ruiz: La història de Toti Soler és molt curiosa, que se’n va prop de Jerez per aprendre flamenc. I els flamencs al·lucinaven quan el sentien parlar català. I després amb la sardana flamenca, la bulería de Menorca… se li nota un deje.

??: […] amb micro i una guitarra elèctrica ha gravat un disc de flamenc. Flamenc elèctric. El paio que vulgui acostar-se al flamenc només ha de tenir compàs i ficar-se allà una mica. Jo no l’he tocat una mica, però enganxa.

JO: I no penseu que hi ha aproximacions molt artificials al flamenc, que hi ha gent que el fa servir com un ornament?

Diego R.: A tot arreu hi ha molt oportunisme. Tal com deia el Juanlu que a molta gent Ojos de Brujo li ha servit per acostar-se a Camarón o a La Niña de los Peines, passa el mateix al revés: tinc un amic que ve del rock, que comença amb Chambao i acaba anant a veure el Niño Josele. Clar que hi ha oportunisme, però com a tot arreu… Les coses si es fan amb qualitat i amb el cor, es noten. Al públic no se’l pot enganyar. El primer dia sí, però si no t’arriba no hi tornaràs.

???: Una cosa que he notat a l’ambient: als 70 els gitanos que feien flamenc parlaven català, i els que surten ara parlen tots castellà. És curiós com hi ha hagut una mena de regressió, com de dir: ens identifiquem amb el flamenc, i el flamenc és andalús. Hi ha hagut una mena de retorn a les arrels.

Diego Ruiz: Jo vull que quedi clar que jo denoto que aquestes generacions no parlen en la intimitat ni el català. Però les que surten ara ja ho fan d’una forma normal. Igual que trobem flamenc al japó que canten un tema de dalt a baix sense saber castellà, guitarristes, bailaores… A Madrid li han dedicat un dia, al flamenc del Japó, al festival Zona Flamenca. A Holanda, a França, a Estats Units, omplen. Jo crec que no hauríem de generalitzar i no dir “el flamenc és dels gitanos”. El flamenc és universal i punt. I els gitanos hi han aportat coses molt importants, igual que paios com el Juanlu, etc. Llavors, al 2004, coincidint amb el Fòrum, hi va haver una setmana dedicada al flamenc. Hi va haver un debat entorn de la pregunta “El flamenc és patrimoni dels gitanos?” Hi havia el Perona, dels gitanos de La Mina, i el Lluís Cabezas. I hi va haver una dialèctica i cadascú va dir les seves teories. També era cert que van programar una setmana de cante gitano andaluz. Era bastant excloent. Hi ha tesis més místiques que identifiquen flamenc amb cant gitano andalús. Però es canta flamenc a Barcelona, a Galícia i al Rajastán, i no m’agradaria que s’associés amb el que no és.

??: Molts dels grans revolucionaris del flamenc són paios: Paco de Lucía, Morente…

JO: M’he quedat amb les ganes de saber què en pensaves tu, si hi havia aproximacions molt superficials al flamenc o no… No sé què en penses.

Juanlu: Jo crec que hi ha des de coses banals, amb poc gust i poca sensibilitat, com pot passar amb qualsevol altra música, i aproximacions amb molt de cor i molt bona intenció però que els falta coneixement flamenc realment, per fusionar. I llavors fusions amb molt de pes. Cuando digo que es importante tener un flamenco en el grupo lo digo en este sentido de estar con los pies en el suelo, de conocer la música como ha nacido, “pura”. Con lo de falta de conocimiento me refiero a temas de compás.

Carles Llàcer: Quan parlaves que Ojos de Brujo ha donat pas a tot un corrent, crec que és molt important subratllar la cultura de carrer i de plaça. És una música que amb una guitarra et plantes en uns jardinets, i que per barris com La Trinitat, el Carmel… la respires. O a qualsevol bareto petitó. És important que no necessita sala d’assaig ni molta infrastructura, això fa que sigui tan especial. El que dèiem de la dualitat flamencos/paios. Quan li intenten explicar el compàs, és com un altre idioma, un altre llenguatge. Però quan es troba, es produeix la màgia.

??: Tinc una pregunta pel Juanlu: ¿Tienes alguna referencia en cuanto a cómo tocar el bajo? Es Paco de Lucía quien te descubre esta música? Es Carles Benavent?
Juanlu: Yo en Benavent he descubierto como él escuchaba a Pastori.

Diego Ruiz: Aquest any al festival dediquem un apartat especial al baix i al contrabaix. Carles Benavent comentava que cuando tocava con Paco de Lucía había gente que gritaba “Quita a el de la guitarra china”. Y fue tocar con Camarón y todo el mundo alucinó.
A totes les etapes del flamenc apareixen veus que diuen que “esto se acaba”, “esto ya no es flamenco”, però comença una altre etapa, i una altra… Jo considero que el programa d’aquest festival, incorporant a Calima, no el farien a Andalusia. Us programarien en llocs de world music. A mi, parlant amb colegues espanyols, em diuen: “Es una programación muy de Barcelona”.

Carles Llàcer: Si ells s’encarreguen de preservar aquesta arrel, nosaltres ens podem dedicar a la mescla, a innovar, a arriscar. Per mi que el Poveda canti en català és un gran pas.

Diego R.: Jo noto que hi ha aquest interès, però no és només per l’immigració, als 60 i als 70, dins la progressia catalana el flamenc tenia un paper important. Ara és veritat, que fa uns anys que hi ha un nou interès. Hi ha un fet anterior per aquesta cultura. Després hi ha estratègies franquistes per espanyolitzar això. Jo crec que l’important és que Calima pugui compartir cartell amb Israel Galván, que deconstrueix la dansa flamenca. Quan anem fora, les propostes una mica innovadores, les presenten com flamenco-jazz, o jazz-flamenc. I el Benavent el que diu és: mira, el que es tracta és de pillar a tot arreu, als festivals de flamenc i als de jazz!

JO: I això dels Planetas us ho heu escoltat?

Diego R.: Jo l’últim tema, amb el Morente, és similar al que va fer amb Sonic Youth. El guitarrista havia estat amb Lagartija Nick. Al cap i a la fi, el que importa és que t’arribi o no.

??: El flamenc és una música enorme, i tot el que hi tingui inquietud hi fotrà la mà. Els músics ho toquen i ja està, i si agafen el compàs, agrada. I té feeling, duende o el que sigui. I el públic ho sap. Mira el Chicuelo, que s’ha perfeccionat, ha estudiat, és híbrid, hi pots parlar de notes, d’escales… El flamenc permet la intromissió.

Diego R.: A mi el tema dels nous públics m’interessa molt, i crec que el públic estranger és molt important. Amb Ojos de Brujo ho vas viure, flipen com aquí? Més?

Juanlu: La verdad es que flipan un montón, va por regiones, pero gusta mucho. La experiencia de tocar en Andalucía también es muy gratificante porque entienden mucho la música y el compás.

Diego R.: Per exemple el Poveda omple 600 places però fora omple molt més. I Paco de Lucía el doble del que omple aquí.

JO: Hauríem d’anar tancant. Hi ha una cosa en la qual m’agradaria insistir: volia preguntar-vos sobre la part personal. En Benavent deia que en el flamenc tot és més extrem, i parlava d’emocions, de passar de la tragèdia a la comèdia.

Diego R.: El Juanlu n’ha parlat abans, que segons els estats d’emoció tens uns pals o uns altres.

Juanlu: Tiene un abanico de colores muy amplios. Si analizas la bossanova, tiene un tono más melancólico, pero creo que el flamenco es más extremo, sí.

Diego R.: Jo convido a fer una nova taula per parlar de la rumba catalana i de les aportacions de Barcelona. Donaria per una altra taula i hi ha gent que tindria moltes coses a dir.

JO: També ens podeu donar pistes d’artistes, llocs, coses a les quals estar atents sobre l’evolució del flamenc actual a Catalunya.

Diego R.: Té moltes coses a dir Josep Hache del Diari de Sabadell, que relaciona el flamenc fins i tot amb els Cors de Clavé. Manel Ponsa, de Lleida…

JO: I recomanacions d’artistes? Per mirar noves coses que estan passant.

Juanlu: Jo recomanaria Las Migas i La troba kung-fú.

Diego R.: Sílvia Pérez Cruz de Palafrugell, amb referències a les havaneres… Tengo una especi de joya aquí [busca a la bossa]. Es un disco suyo con un instrumento nuevo que se han inventado, el hang, que parece un wok. ¿Esto es flamenco? Pues no lo sé, pero está de puta madre! Y el proyecto de Las Migas es muy interesante, con guitarristas flamencas, que no es habitual…

JO: Molt bé, doncs ho deixem aquí


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Abc: Interessant reflexió. ¡ Mira por dónde!
  • iiioxoiii: La imatge pels éssers humans és forma de reconeixement més important. Crec que el problema actual prové de...
  • Guillem: A la presidenta de la Fundació Macba, Ainhoa Grandes, que demana que es freni el “desnonament”...
  • Teresa Sanz Coll: Reflexió i posicionament importants per la cultura i la ciutat. Cal implicar-nos

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )