Skip to content


Entrevista: La Sinfónica de Gavà

Escrit el 09/05/2007 per admin a la categoria Entrevistes a músics.
Tags: , , .

Nat 38 mai_07 Víctor Velasco

Sóc vergonyós, i és més fàcil fer servir l’espontaneïtat i la ironia per plantar-te a l’escenari.

Diada de Sant Jordi, quatre de la tarda, sortim al carrer amb una misió. Molta gent, moltes roses i molts llibres, peró en tota la plaça Urquinaona no hi ha ni un sol drac contra qui lluitar amb les nostre espases esmolades, així que ens dirigim a una terrassa a fer el primer cafè amb gel de la temporada  mentre esperem que arribi el Carles Mestre. Potser ell ha tingut més sort i està guanyant-se el cor d’una princesa a base de fer el ventilador amb la guitarra… En tot cas acaba ràpid i arriba puntual.

Hola Carles, abans de començar t’hem de dir que només hem sentit una cançó de La Sinfónica de Gavà, que no us hem vist mai en directe i que no sabem gaire cosa de la vostra trajectoria ni de què esteu fent actualment.
Molt bé.

Molt bé no. Explica’ns una mica d’on va sorgir tot. Posa’ns al dia.
Doncs en realitat La Sinfónica de Gavà existia paral·lelament a Azucarillo Kings. Feiem versions de Los Chichos, Los Chunguitos i companyia. Era com una conya entre amics, i un bon dia ens va trucar el Calixto Bieito. Ens proposava actuar a una adaptació que estava fent de La Celestina. Havíem d’anar a Birmingham, al Fringe d’Edinburgh, i després per Europa. A partir d’aquí ens ho vam prendre més seriosament.

I quin era el vostre paper?
Érem una orquestra. L’obra estava ambientada a un puticlub de Castelldefels, l’escenari era al mig amb una orquestra que érem nosaltres, i tocàvem rumba.

I llavors, per què no La Sinfónica de Castelldefels? Massa llarg?
Anàvem a posar-nos La Sinfónica de Barcelona pero ja estava agafat, i Gavà ho tenia més associat a la rumba perquè era on anava a pillar costo fa anys. Potser és per això també que el disc es diu Rumba y Delincuencia, amb tornades com “vamos a buscar el tema / que hay actuación esta noche y hace falta tema”. També es parla del “chandal reglamentario” y del “camello de gimnasio”. Tot i això, parlem dels últims temps de la rumba, d’aquest nou ressorgiment que sembla que hi ha d’ençà fa pocs anys, després de l’última embranzida dels noranta amb Los Manolos, Ai ai, ai, el “Bamboleo” dels Gipsy Kings i aquella popularitat olímpica acompanyada de nou per l’omnipresent Peret.

Ara hi ha propostes com l’Associació RumbaCat, o el Rumba Club dels dijous al KGB, el festival Neocalorrismo (ideat pels Jaleo Real), etc. Creus que hi ha un resorgiment dels rumberos ara?
No és que sigui una autèntica febre com als noranta, pero crec que a arrel d’això està més dignificada del que estava. Potser ja s’ha tret l’adjectiu de lolailo. De totes maneres jo no sóc gens integrista, trobo que fem rumba peró no vull comparar-nos amb els autèntics rumberos, em fa com cert respecte. És que tocar la música que fan els gitanos fa molt de respecte. Saps que, al cap i a la fi, sempre seràs un aficionat, si el que realment vols és apropar-te a la seva creació.

Segurament l’opció està en mirar-t’ho una mica des de la distància i fer la teva.
Sí, per això em mantinc al marge de la militància, em quedo a la banda dels aficionats, perquè després veus cada màquina… Els gitanos de França són més oberts també, això ho he vist quan he anat a La Camarga, encara que aquí es respectava molt el Gato Pérez, que era paio i argentí.

Quins altres artistes destacaries, que estiguin al marge de la militància, com dius tu?
Així a nivell de barrejar instruments amb la rumba, m’agraden sobretot Los Amaya, que portaven el Rhodes, la bateria, … i sobretot el Gato Pérez.

I de l’actualitat?
L’últim disc del Peret m’ha sorprés moltíssim, és super reivindicatiu!

Cert! El va gravar a un estudi de Rubí. Està tot fet allà, entre el Peret i el tècnic de l’estudi mano a mano. Com està gravat aquest Rumba y Delincuencia?
A casa. Vaig agafar uns previs i uns micros decents, i em vaig posar tot sol. Després el vam mesclar a Blind Records.

Torna’ns a parlar d’aquest viatge a La Camarga. Com és l’ambient allà?

Són una gent molt oberta i amb menys problemes per integrar coses. Són orgullosos de les seves arrels i les defensen. Allà el seus símbols són el burro català i el toro d’Osborne! Flamenco, toros i paella! I no tenen cap problema amb això.

I estem parlant d’un lloc que, al cap i a la fi, és territori francès!

Sí però, si entres per exemple al web dels Gipsy Kings, el primer que diuen és que són de la Catalunya Nord. Els millors ambaixadors de la rumba. Sens dubte, és el grup més internacional de rumba que existeix, a anys llum del segon.

També d’allà són els Tekameli, que fan una cosa més pura.
Ostres sí. Tinc unes cançons seves que porten un rotllo evangelista molt txungo.

De totes maneres, sí que sembla veritat això que comentes, que aquí la gent tendeix a separar més els públics, a altres llocs ho accepten tot més tal i com és, sense fer el judici previ o precipitat.
Sí, aquí es tendeix a separar-ho tot, fins i tot el mestissatge, que en realitat el mestissatge, per definició, és una cosa que hauria de funcionar amb tot. Aquí som bastant snobs.

Aquest és un tema que ens crida especialment l’atenció, i sobre el que conversem una bona estona. Sembla un problema endèmic que patim aquí, el de la separació de moviments potencials i l’establiment de fronteres estilístiques que, al cap i a la fi, no ho són tant. A Londres, per posar un exemple, van fusionar perfectament el reggae amb el punk, i tothom va sortir guanyant, però  aquí sembla ser que sempre tendim a marcar la diferència. Potser moltes vegades per carència de certa personalitat artística, pel fet que a una proposta li manqui autenticitat, per fer-la genuina ens trobem amb la necessitat de dividir, posar fronteres i recórrer a les maleïdes etiquetes. No seria millor per tothom sumar públics? No crearia això un veritable moviment de música popular? No és al cap i a la fi el públic qui ha de decidir?

Quan estàveu a Azucarillo Kings potser enganxàveu públic de les dues bandes en fer algunes versions adaptades a la rumba.
Potser, encara que ja et dic que no em considero militant de cap bàndol, potser per això no teniem problemes per fer aquelles adaptacions.

I en aquest disc també hi ha versions?
N’hi ha dos, “Por qué te vas?” (Perales) i una de El Chacho.

I què fan la resta d’Azucarillos?
Doncs tocar amb el Ramonet (Le Petit Ramon) o amb mí.

A part de Le Petit Ramon, amb quin altre artista nacional “no rumbero” t’agradaria tocar?
Amb l’Albert Pla, que es mou en diferents àmbits i sempre amb la seva personalitat.

Al teu full de promo surten noms molt diversos, alguns d’ells gens rumberos, com Jonathan Richman o Violent Femmes, inclús John Zorn o Marc Ribot!
Això ve sobretot del meu gust per la música de base acústica, és una cosa que sempre m’ha agradat molt. A més a més, sóc molt mandrós i intento buscar una formació senzilla de moure i que es pugui adaptar a qualsevol entorn.

Queda molt bé el contrabaix amb la rumba…
Sí, peró normalment no el portem. Ja et dic que de vegades busquem el mínim esforç, a més a més és molt difícil de sonoritzar. El guardem per tocar en llocs més petits i en un format més acústic. Tenim dos tipus de formacions, una amb contrabaix i l’altra sense. Però sí que és cert que és molt càlid.

Parlant de calidesa, i tornant al tema dels estils: de vegades pot fer la sensació que la música de font càlida, la rumba, el mestissatge… sempre tenen una vocació extrovertida, més alegre, més oberta, més comunicativa. En canvi potser la música més anglosaxona, sobretot si parlem de pop independent, és més introvertida, parla més dels sentiments de qui la fa, i el públic pot entendre el missatge o interpretar-lo a la seva manera…
El sentit de la rumba és que sigui festiva i frívola, pero en canvi el Gato Pérez no en tenia res, de frívol. Ja t’escoltaràs el disc, pero intento que les lletres expliquin alguna cosa, de cara a les lletres tinc més influencia d’altres coses més profundes que no de la rumba.

Peró en canvi fas servir la rumba com a vehicle musical.
Sóc vergonyós, i és més fàcil fer servir l’espontaneïtat i la ironia per plantar-te a l’escenari. No és que sigui una màscara, peró sí que és més fàcil, potser perquè la gent d’entrada ja s’ho pren d’una manera més festiva i això et relaxa.

Què fas a banda de La Sinfónica de Gavà?
Sobretot bandes sonores, em dedico principalment a això últimament.

I quan surt aquest disc?
Sortirà ara, abans de l’estiu, encara que no et sé dir la data. La idea és fer bolos a l’estiu, i preparar de seguida un nou disc. El 26 de maig fem una presentació al CCCB, dins del Festival de Flamenc de Ciutat Vella. Amb Las Migas! Gran talent Las Migas.

I a on anireu a tocar?
Jo tinc ganes d’anar a la Catalunya Nord, a La Camarga i tota aquella zona. Allà hi ha molt d’interés, i el públic és molt obert. Hi ha un moviment rumbero molt fort. En general per allà fora et trobes més interès cultural que aquí. Quan vam anar amb allò del Calixto Bieito la gent flipava. I això que els anglesos en general són molt tancats, més que aquí!

Vas veure el concert de Jonathan Richman, Kiko Veneno i Muchachito Bombo Infierno?
No, i volia anar-hi!

A nosaltres ens va passar igual. És que m’han dit que hi va haver algun moment tens a l’escenari…
Sí, també hem sentit això…

I així, parlant d’un concert moderadament rumbero, al qual cap de nosaltres no hi havia anat, ens vam acabar el cafè, ens vam acomiadar, i vam agafar les nostres espases. Cadascú va marxar per la mateixa direcció per on havia vingut. Un segurament en busca de la seva guitarra, cercant una princesa a qui robar-li el cor fent el ventilador. Els altres, dubtant entre seguir buscant dracs o preguntar-li al Carles on vivia aquell vell amic de Gavà… Últimament, Sant Jordi ja no és el que era.



Últims comentaris

  • Lola: Terrible época la que vivió tu padre, tu madre, yo y tantos. A tu padre lo torturaron sin dejarle pruebas...
  • maria: Excelente.Qué bien escrito está.Mejor imposible
  • Lucas Quejido: Moltes gràcies, company! Estic content perquè, malgrat tot, he aconseguit allò que volia fer, i és que...
  • Laura Alejandra Aramburu: Muy bueno artículo. Muchas gracias.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )