Nat 38 mai_07 Joan-Elies Adell
Una altra lectura del “planet rock”
L’altre dia quedo amb un amic, Emiliano Llardi, per prendre un parell de cerveses i perquè m’expliqués com anaven les seves investigacions a Itàlia. És professor de “Sociologia dels media” a la Universitat d’Urbino però, com que té dona i filla catalanes, sovint tinc la sort de poder veure’l i parlar amb ell. A més, ens uneix a tots dos l’interès per la música i, més concretament, per la música electrònica. Ha escrit sobre aquest tema alguns articles sobre les festes rave il·legals a Itàlia i la seva vinculació als centres socials, típics d’aquell país. Aquesta vegada, però, em sorprèn amb una teoria fantàstica sobre la relació -la influència- els sons electrònics dels primers videojocs i l’èxit de la música electrònica als guettos dels negres americans a partir de la meitat dels anys 80. Això és: que la utilització per part d’un DJ negre de la costa est, com era el cas d’Africa Bambataa, en el seu legendari disc Planet Rock, dels sons electrònics futuristes del Trans Europe Express dels Kraftwerk, no va ser fruit de la casualitat. I em quadren perfectament els arguments que em dóna: ¿com podem explicar, sinó, que quatre alemanys amb un aire vagament neonazi, creadors de sons robòtics i minimalistes que es recolzaven en una base de percussions reduïda a la mínima expressió, esdevinguin el punt de referència de tota la cultura funk i hip-hop afroamericana que conduirà, pocs anys més tard, a l’explosió de la música house i del tecno? Segons Llardi l’explicació és clara: el joves als quals s’anava a adreçar aquella música havien passat bona part de la seva adolescència a les sales recreatives, jugant a les màquines, envoltats d’un paisatge sonor inevitablement futurista. És, a més, un moment en què la banda sonora de molts dibuixos animats de procedència japonesa -recordeu Mazinger Z?-, spots publicitaris, joguines, electrodomèstics. etc., incorporen a la vida quotidiana aquesta nova sonoritat sintètica. I m’acaba de convèncer aquesta idea final: “No hem d’oblidar -em diu- que els sons dels primers videojocs, creats per veritables pioners de la música electrònica, formalment tenien els trets bàsics de la posterior música tecno: repetitius, potencialment infinits, totalment electrònics”. No sé què pensareu nosaltres. Jo em vaig limitar a dir: Emiliano, se no è vero, è ben trovato.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.