Skip to content


De progressius i laïetans (I)

Escrit el 09/05/2007 per Roger Fortea a la categoria Articles "Nativa".
Tags: , , .

Nat 38 mai 07 Roger Fortea

L’any 1969 surt al mercat el primer Dioptria de Pau Riba, un disc-fita que materialitza tota una efervescència energètica que fins aleshores s’havia mantingut en el xup-xup lent, però continu, d’un caldo on es coïa una nova forma de sentir i de dir en aquestes contrades.

La dedicatòria a la «tiasumpta i lavipau» que apareix al llibret del disc, es converteix en un comiat del «món petit i mesquí» que li ha tocat viure des de la seva infantesa: una cultura asfixiant, i també asfixiada, que s’ha refugiat en el seu món «decentet i mig digne», obstinada en mantenir una missió redemptora a costa de carregar-se sobre les espatlles un pecat imposat embolicat d’una seriositat inviolable. Així que en Pau Riba es dedica a engegar jovialment amb uns «me’n vaig, me’n vaig» a tota la patuleia d’aquesta gran familia («familia ae: conjunt d’esclaus que pertanyen a un mateix amo o senyor») que és la societat, dipositaria d’una «insalvable miopia, aquesta única immensa frustradora dioptria», per anar a cercar «el país de les faltes d’ortografia», imatge d’un paradís per retrobar «que amb la poma cruspida torna a ser prometedor qui sap». Un paradís que no té res a veure amb la panacea socialista, el paradís del món just i sense classes que tan en voga estava en els cercles intel·lectuals contraris al règim. Potser té més a veure amb certa idea llibertària, però tampoc, ja que el seu discurs no és polític, defuig precisament la paraula entenedora per apuntar cap a formes més transcendentals i alhora més properes al sentir immediat; l’experiència del món a través de la pell i, en certa manera, la recuperació d’una innocència primigènia que s’ha anat perdent a cops d’un racionalisme tècnic que ha compartimentat la vida transformant-la en quelcom d’aliè. Aquest primer Dioptria és una cossa al gran tinglado de la cultura, perquè el paradís és aquí mateix, només «cal veure amb claredat i obrir els ulls de bat a bat», dirà en Sisa.

Els de Concèntric, la discogràfica que treu al mercat el Dioptria, reaccionen de forma alarmada. N’era capdavanter Josep Maria Espinàs, veu cantant dels Setze Jutges i portador d’un discurs generacional anterior, que havia trobat en la cançó francesa (en la cançó d’autor, és a dir, del que es canta els seus amors, desamors i greuges) el model per reivindicar la visibilitat i vitalitat de la cultura catalana. En una  rèplica que afegeixen al llibret, entre  ofesa i condescendent, Concèntric atribueix el manifest de Riba als capricis d’un adolescent consentit. Acaben dient : «Sembla que quan repeteix «me’n vaig, me’n vaig», Pau Riba exagera -poèticament, una mica». I essent que sí, que quan diu «me’n vaig» ho diu poèticament, perquè aquesta és l’ars oculta, la clau que obre les portes a la realitat, en aquest sentit no va exagerar gens ni mica. La incitació al viatge inherent a la proclama, amb totes les ressonàncies que la paraula comporta, des de l’Odisseu clàssic («Pugeu a la barca que naufragarem» que canta a la «Simfonia no2») fins al nou significat del trip psicodèlic, es converteix en sinònim de recerca, descobriment d’una veritat més íntima que s’ha d’assolir abandonant la casa, la família, el jo conscient que porta ulleres de cul de got i llençar-se als braços de l’aventura, en essència buida i excitadament incerta.

Per altra banda, l’any 70 també  treu el cap el disc de Música Dispersa, que amb Sisa, Cachas, Batiste i Selene, convida a perdre’s en un món de sons extranys i inquietament bells, dibuixant el folklore d’un país inexistent. No hi apareix ni una sola paraula entenedora; els exercicis vocals de les quatre gargamelles, paròdia d’un anglès macarrònic amb onades de gemecs onírics, esborren  qualsevol referència a una realitat concreta per a presentar-se com a banda sonora d’un món neblinós, d’una realitat màgica. «Hi ha un punt i una determinada manera d’explicar-ho. Hi ha un punt i diferents maneres d’expressar-ho. La manera orgiàstica, desenfrenada, l’estil espasmòdic», diu Sisa a les lletres de paper de l’Orgia. Aquest serà el seu primer disc com a cantant (1971), musicalment molt proper als sons de Música Dispersa, i on es desplega la seva particular forma de revolta poètica. Revolta que beu i continua els camins de la paraula en llibertat dels surrealistes, seguint l’estel·la d’en Foix i d’en Brossa, dibuixant un univers mític misteriós i seductor i  també amb molta conya. («Cordes de guitarra, sorolls de festa i llums de petroli grocs/Verges violades, motors encesos i conills tancats en pots/Boques enganxades, colors espessos, ratolins i borinots/Roques despullades, petons de guerra i una agència de transports» a  «Paisatge»).

La recerca en definitiva és la d’un nou llenguatge, i en els grups de rock això es tradueix en l’experimentació sonora, facilitada pels instruments electrificats, que a través de grups eminentment anglosaxons arriben a les orelles assedegades de joves músics catalans. Batiste, que tocava el baix al Grup de Folk i a Música Dispersa, i Herrera formen la banda Màquina!, bandera de la nova onada progressiva que tradueix a base d’un rithym’n’blues electrificat d’inspiració Pink Floydiana les mateixes inquietuds del Dioptria i del quartet dispers. Els temes són llargs, complexes i plens d’espais dedicats a la cacofonia sònica i a interminables solos de guitarra que dibuixen paisatges sonors buscant una sort d’èxtasi lisèrgic: rock psicodèlic amb totes les de la llei. La base d’aquesta música anomenada progressiva, que compta amb bandes com els Agua&Regaliz/Pan&Regaliz, Estratagema, Vértice o els andalusos Smash, és certa actitud anti-comercial, en tant que s’oposen a la cançó pop que a mitjans dels seixanta tant havia desintoxicat l’aire enrarit de la música peninsular, i que ara semblava condemnada a certa assimilació per part del règim a través dels «festivales de la canción», perdent tot el caràcter revulsiu, que per festiu tenien. A més, es fan ressò d’una forma nova d’entendre la música com a vehicle per a transformar consciències, per a la que tant valia la reinterpretació del folk d’un Bob Dylan com l’encrudiment del rock d’uns Deep Purple (escolteu el disc dels Tapiman de Max Sunyer) o la fusió amb els sons del jazz i dels primers sintetitzadors d’uns Soft Machine o uns King Crimson (cas dels Fusioon de Santi Arisa o els Om de Toti Soler). L’any 1971 es celebra a Granollers el primer gran festival psicodèlic de l’estat, emulant els grans festivals americans i anglesos, i surt el segon Dioptria, amb un Pau Riba sense banda, més còmode i inspirat en companyia d’Albert Batiste (tot i que en Riba havia marxat a Formentera i estava gravant a la tralaralà-bum-bum el maquíssim «Jo, la donya i el gripau»). La fita de Granollers sembla ser el punt més àlgid dels anomenats progressius.

L’any 1973 obre les portes a Barcelona, de mans de Víctor Jou, la sala Zeleste del carrer Argenteria. S’inicia així una espècie de «belle époque» per a la música  popular catalana, i una nova etapa que diferenciada de l’anterior generació progressiva. El que es va anomenar «ona laietana» inclou tota una sèrie de grups que poden actuar i assajar a la mateixa sala. A més, s’hi imparteixen tallers musicals i la sala compta amb un segell propi, Zeleste-Edigsa, que permet publicar el treball de tots aquests grups. Hi fan cap tant la gent que venia del món del jazz de la sala Bocaccio, a la part alta de Barcelona, com joves provinents de comunes de Collserola, personatges del món del còmic, la literatura, l’arquitectura, … i creen una sort d’ambient progre amb tintes de contracultura a la catalana. No hi ha una actitud homogènia, però sí certa sensació d’alliberament i festivitat combativa. Eren els últims moments del règim de Franco. Musicalment es fan ressò sobretot de les fusions del rock amb la música negra que venen d’Amèrica (els discs del Miles Davis dels setanta o d’en Herbie Hancock amb els HeadHunters), o les experimentacions del so Canterbury (Hatfield and the North, National Health, …).

Tot i les diferències, grups i personatges com en Sisa, que havien viscut tota la onada progressiva, fan de Zeleste el seu centre d’operacions. Sisa treu els seus següents discs -Qualsevol nit pot sortir el sol, Galeta galàctica i La Catedral- amb el segell Edigsa i amb músics de l’escena, configurant el que serà el seu univers galàctic, més influenciat per la mística irònica i hiperxiològica de Francesc Pujols, els referents a la cultura popular del còmic i del Paral·lel, i una forma de dir més vianesca. També hi treu el cap, i grava un disc en directe, Oriol Tramvia (Bèstia!, del 1975), amb una actitud i una manera de cantar silvestre pròpia del punk. Pel que fa a la resta de grups, cal destacar-ne quatre: l’Orquestra Mirasol, amb Victor Amman als teclats elèctrics i Xavier Batllés al baix, treuen en dos anys dues meravelles: Salsa catalana i D’oca a oca i tira que et toca. La seva fusió de jazz i rock a la manera americana, amb una certa preocupació per incorporar instruments i un llenguatge d’arrel, sorprèn per la seva qualitat i sofistificació, i es converteixen en una banda d’èxit (amb el seu hit «To de re per a mandolina i clarinet») i en un referent pels altres músics. Uns que també es van preocupar per incorporar girs musicals d’arrel van ser Música Urbana, amb Joan Amargós i Carles Benavent. La seva fusió de jazz i rock es basa en composicions mil.limètriques, amb canvis sobtats que van del més groove a la deriva ambiental. Música Urbana i Ibèria són els seus discs. També hi ha els Secta Sònica, amb Zarita i qui serà el futur Gato Pérez, un quintet gracienc de rock urbà i ritmes llatinitzants. A Astroferiai Fred Pedralbes, els seus dos discs, sonen a una espècie de funk roquer primitiu a la batuta dels riffs dels tres guitarres solistes. I també els Blay Tritono, amb Joan Saura, Eduard Altaba i Nèstor Munt. Teclats, baix, bateria i secció de vents deambulen entre el jazz progressiu i una reinterpretació folklòrica plena d’ironia a la zappiana. Clot 20, el seu únic disc, és la perla, un tant excèntrica, dels grups laietans.

Tots aquests grups graven els seus discs entre el 1974 i el 1977, moment en què sembla canviar alguna cosa. Amb la consolidació de la democràcia, un cert aire de festivitat despreocupada envaeix l’escena. Hi ha un gir cap al tropicalisme, la salsa-jazz que venia de Nova York (l’Orquestra Mirasol es converteix en Mirasol Colores, Gato Pérez -«ja està bé de trascendentalisme avorrit, ara toca divertir-se», diu- abandona Secta Sònica i enregistra Romescu, una barrega de rumba catalana i ritmes llatins), una proliferació d’orquestres de ball (l’Orquestra Plateria amb la Voss del Trópico), i també cert col·lapse dels músics laietans, cada cop més consumits pel virtuosisme i escorats cap a la professionalització i la preocupació per una forma més estandaritzada i menys exploradora. Una nova generació de músics amb propostes i actituds radicalment noves topen amb la  incomprensió de públic, estructura i crítica, i seran ells qui entonaran de nou el «me’n vaig, me’n vaig», en el que significarà la disgregació de l’escena i la creació d’una altra, subterrània i més radical. El mateix Pau Riba en serà un exemple, quan al Canetrock del 1977 i en companyia dels Perucho’s, trio de free salvatge -guitarra, bateria i saxo- que no té res a veure amb les formacions jazz a l’ús, tot i que juguen a conservar-ne certes formes barrejant-les amb una actitud netament provocadora, revulsiva. Plegats entonen davant un públic estupefacte «AstarothUniversd’Herba», un poema quilomètric, escupit com un exabrupte entremig de distorsions i sons a la babalà. Sembla ser que els van escridassar, xiular i llençar objectes.

DISCOGRAFIA

Seleccionada (per incompleta) de progressius i laietans fins el 1977.

  • PAU RIBA: Inicis no nicis (edició del 2000, amb els primers singles i els dos discs que va gravar amb Jordi Pujol, del Grup de Folk) / Dioptria 1 i 2/ Jo la Donya i el Gripau / Electroàccidalquimisticxoc /Licors / AstarothUniversd’Herba (amb Perucho’s)
  • JAUME SISA: Orgia/ Qualsevol ni pot sortir el sol/ Galeta Galàctica/ La Catedral
  • MÚSICA DISPERSA: Música dispersa
  • MINIATURES: Ep amb una cançó de Riba, Sisa, Cachas i Batiste
  • MÀQUINA!: Why?/ En directo
  • GOTIC: Escenes
  • ATILA: Intención/ The beginning of the end/ Reviure
  • TAPIMAN: Tapiman
  • OM: Om
  • FUSIOON: Ídem/ Fusioon II/ Minorisa
  • PAN&REGALIZ: Pan&Regaliz
  • MÚSICA PROGRESIVA ESPAÑOLA VOL.1: Recopilatori on figuren Vértice, Estratagema, Smash, Gilberto, …
  • ICEBERG: Coses nostres/ Tutankhamon/ Sentiments
  • COMPANYIA ELÈCTRICA DHARMA: Diumenge / L’Oucomballa / Tramuntana
  • BARCELONA TRACTION: Barcelona Traction
  • ORQUESTRA MIRASOL: Salsa Catalana / D’Oca a oca i tira que et toca
  • MIRASOL COLORES: Boqueria
  • SECTA SÒNICA: Astroferia/ Fred Pedralbes
  • MÚSICA URBANA: Música Urbana/ Ibèria
  • BLAY TRITONO: Clot 20


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Abc: Interessant reflexió. ¡ Mira por dónde!
  • iiioxoiii: La imatge pels éssers humans és forma de reconeixement més important. Crec que el problema actual prové de...
  • Guillem: A la presidenta de la Fundació Macba, Ainhoa Grandes, que demana que es freni el “desnonament”...
  • Teresa Sanz Coll: Reflexió i posicionament importants per la cultura i la ciutat. Cal implicar-nos

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )