Nat 38 mai_07 Ramon Faura
… important
Vaig llegir l’altre dia en algun lloc que un important violinista d’alguna important orquestra havia accedit a fer un experiment per a una important institució mediàtica. Es tractava d’agafar el violí i plantar-se en alguna important estació de metro -estació important d’enllaç entre línies de màxima afluència- i passar-se unes quantes hores tocant com si fos un músic qualsevol del carrer i en cap cas com un músic important. La sorpresa va ser que amb prou feines va guanyar trenta dòlars i que ningú no li va fer cas, a excepció d’una senyora -no important- que el va reconèixer ja que, en una altra ocasió, havia pagat uns cent dòlars per veure’l actuar com a violí solista amb alguna important filarmònica en algun important palau de la música. Cent dòlars, s’especificava, era el preu d’una localitat modesta, ja que el violinista era prou important com perquè es paguessin entrades de fins a dos-cents dòlars, si no més.
Era curiós veure com l’important periodista, promotor de la interessant experiència, tractava de trobar explicacions per la banda del públic. Greu error. La primera condició que ha de complir el públic és saber què és públic. I normalment, quan un va en metro, o canvia de línia, no té perquè tenir temps ni ganes de ser públic. També és curiós que ningú es qüestionés si la sorpresa no era que ara al metro ningú s’escoltés l’important violinista, sinó el fet que algú, abans, hagués pagat dos-cents dòlars per escoltar-lo. En altres paraules, que ningú es qüestionés la -i, sense cap dubte, desarticulada- importància del violinista.
Segon error. L’important periodista no havia tingut en compte la cèlebre frase de Mc Luhan: “El mitjà és el missatge”. Descobriment que, de fet, no és de Mc Luhan sinó dels grecs. Per això, posats a fer teatre, es van inventar una escena. Entenien perfectament que perquè l’art es produeixi és necessari establir un pacte entre artista i públic. Cal que el públic li atorgui a una persona vulgar i mundana com ells la dignitat d’artista, encara que sigui durant mitja hora. L’escenari és la materialització espacial d’aquest pacte. Una disposició espacial molt similar a la del capellà fent missa, per cert. També l’art és un assumpte de fe.
Avui en dia, aquest pedestal que tot artista necessita perquè se’l reconegui com a tal corre a càrrec de l’anomenada “promoció”. Molts de nosaltres no sabíem qui era aquest important violinista fins que vam llegir la noticia. Efectivament havia de ser molt important: recollir trenta dòlars tocant el violí al metro no és en si una noticia. Sí. Tots sabem la importància que té la promoció. I tanmateix, penso en aquell meravellós conte de Kafka, Josefina la cantante o el pueblo de los ratones. Josefina, que ni cantava bé ni tenia bona veu ni era guapa, però que quan començava a cantar, tothom deixava de fer el que estava fent. Encara que fos “important”.
