ESMORZAR CRÍTICA MUSICAL 24/04/07
Nando Cruz
Rafael Tapounet
<<Era un moment en què el món musical era totalment diferent. L’accés era molt més complicat. La música tenia una càrrega de dissidència que ara no té. Ara hi ha molta més oferta, de concerts i a internet. Abans la persona que ho feia guanyava prestigi. Tot l’escenari ha canviat. Ara hi ha moltíssima més informació, i més maneres d’accedir-hi, està tot més fragmentat. Ja no hi ha gurús.>>
RAFAEL TAPOUNET
He estat durant 13 anys cap de la secció d’espectacles del Periódico, i del 94 al 97 del sumplement “Divendres” i després vaig passar altre cop a espectacles. Des de fa 3 mesos estic fora de l’àrea.
Pel que fa a la crisi del periodisme musical, últimament quan es parla de l’activitat musical sempre es parla de crisi… Potser sí, però en el sentit de crisi.
Hi ha crisi en el periodisme, en la crítica musical i en la premsa especialitzada, tant periòdica com diària.
Hi havia referents mitificats a finals dels setanta, començaments dels vuitanta, com el Vibraciones, el Rock.
Era un moment en què el món musical era totalment diferent. L’accés era molt més complicat. La música tenia una càrrega de dissidència que ara no té. Ara hi ha molta més oferta, de concerts i a internet. Abans la persona que ho feia guanyava prestigi. Tot l’escenari ha canviat. Ara hi ha moltíssima més informació, i més maneres d’accedir-hi, està tot més fragmentat. Ja no hi ha gurús.
La premsa diària es dirigeix a una massa molt heterogènia. El públic potencial és molt gran, i la pressió també. No està clar qui marca l’agenda informativa del diari. Moltes vegades hi ha inèrcies, mecanismes establerts per companyies i promotores, que és força complicat de trencar.
La presència de l’activitat musical en la premsa es plasma en diferents gèneres:
– Crítica musical: poc a poc està desapareixent. Del Periódico ja ho ha fet, als altres va adoptant altres formes diferents i tendeix a desaparèixer. Al Peri es fa una mena de crònica, que és una forma de fer crítica encoberta sense indisposar ningú.
– Crònica: anar a veure un espectacle i explicar què passa. Teòricament és més objectiva. Els diaris ho prefereixen perquè és menys incòmode.
– Informació: moltes vegades es redueix a una mera agenda o entrevista promocional.
Pel que fa a la relació amb els diaris, promotores, companyies… Hi ha un allau de propostes i no hi ha temps per pensar, només per treure’t de sobre coses. El diari ha de discriminar la informació.
Les discogràfiques ho saben i t’inunden de propostes, fins que hi ha un moment que dius que sí. Això les companyies que poden. La proporció entre les multinacionals i les altres és d’1 a 15. Hi ha subtils mecanismes de pressió.
Fa uns anys s’usava l’argument de la publicitat que les empreses posaven al diari, i la pressió es traslladava a qui està per sobre teu. Com que ara no tenen diners hi ha altres mecanismes: han passat de ser clients a ser socis, mitjançant els patrocinis, etc. Aconsegueixen un vincle amb el mitjà per pressionar. Això no es planteja cada dia però sí que està present. Aquests mecanismes de promoció són força aclaparadors, però fins que no tens cinc minuts per pensar no te n’adones.
Hi ha molt terreny per explorar dins la informació musical, temes relacionats amb l’activitat musical i que no apareixen, per exemple explicar que hi ha un centre mèdic a Terrassa dedicat a malalties de músics.
S’ha creat la obligació de només fer promo i agenda.
El problema de la crítica de concerts és que no sabem mai per qui estem fent la crítica. A la premsa especialitzada saps l’àmbit d’interès dels lectors. A vegades hi havia la impressió que es feia per la gent que havia anat al concert. Se suposa que són seguidors, més acrítics, i que la disposició és diferent de la del crític (han pagat entrada, etc.). La crítica de veritat desperta la reacció del lector: hi ha força hostilitat, s’arriben a organitzar campanyes. Això als directors dels diaris els emprenya molt. També condiciona la feina del crític, crea un clima de desconfiança.
No crec que la forma de substituir la crítica per la crònica sigui especialment afortunada.
La crítica, per justificar-se a si mateixa, ha de tenir, a banda de cert interès literari, un estil particular, un punt de vista. Caldria reforçar l’anàlisi en front de l’opinió, però també hi ha un problema d’espai, les crítiques cada vegada són més curtes.
NANDO CRUZ
Fa un any i mig que he deixat de fer crítiques de concerts.
La feina crítica, en realitat, la fa tothom que discrimina entre allò que li arriba. Tots són elements crítics, per tant la feina no ha canviat massa.
El paper de la crítica musical és acostar la música al lector. Sembla una cosa molt tonta però a vegades ni s’aconsegueix.
Entre els managers, productors, discogràfiques, promotors i artistes i el lector, hi ha el periodista que fa de filtre.
Cal mirar al lector, que és qui paga el diari. No és tan fàcil com sembla. Hi ha la tendència a pensar que ho llegeix l’artista, el cap de redacció, els de les revistes guais, el director del diari, el promotor… Això t’ho has de treure del cap.
En el cas d’un diari, no saps a qui arriba, has d’escriure per gent a qui no l’interessa el tema, i cal enganxar-los. Escrius pel que ja sap de què parles o pel que no? Sempre exclous algú. Els directors dels diaris creuen que ho ha més gent que ho sap.
Els paràmetres.
-Actualitat. Fa 15 anys els diaris podien triar de què parlaven. Abans un concert era un esdeveniment. Ara hi ha d’haver suplements especialitzats.
Quan vaig començar se’m va dir que comencés a fer crítiques, que expliqués què passava a Bcn i fes crítiques dels concerts.
Les crítiques de concerts no fan vendre diaris, fins i tot al contrari. És un gènere molt absurd, potser el que més. Ha d’explicar coses a gent que hi ha anat i que no, que l’interessa i que no, i el lector no té capacitat de reacció, és diferent que amb el cinema o el teatre.
Hi ha una feina de contextualització en el moment de l’artista, de l’escena, històricament… Però també has d’explicar qui toca i què toca. Has d’explicar-te de forma bastant bruta perquè no tens espai per argumentar. No és que sigui un sudoku però és quasi un trencaclosques. Entres al concert ja amb la idea de la longitud del que has d’escriure al cap.
La crítica de concerts és una mala eina per seduir el lector. Dir-li que allò no era tan bo com creia no és massa agradable. Si hi ha 600 persones en un concert, cadascú es fixa en una cosa diferent. Quan intentes justificar, argumentar…. és un gènere una mica borde perquè poses en dubte el que la persona ja ha vist.
Jo m’he estalviat aquestes pressions de la indústria, sobretot de les multis. T’has de regir per l’actualitat i moltes vegades has d’anar a veure concerts que no saps si t’interessen. L’actualitat et redueix el temps d’escoltar i parlar del que t’interessa.
Sobre la crisi de la crítica i del periodisme musical: sempre es parla d’alguna cosa quan hi ha crisi o boom. Crec que la crítica musical ara és més important que mai, perquè s’escolta més música que mai i hi ha més gent que mai escoltant-la. Sobretot és important la rutina de triar, descartar i destacar.
La crisi de veritat serà quan ningú no escolti música o la gent ja sàpiga què l’interessa. Entres a la Fnac i què compres? Veus al pirulí “El mejor disco de Bruce”, i au.
RT: Ara hi ha un factor corrector, és que pots escoltar el disc abans de comprar-te’l.
NC: fins i tot per baixar-te música fas servir la crítica i les recomanacions.
Agnès (Dèria Música): Jo us veia com els dolents de la pel·lícula. Moltes vegades he vist crítiques molt destructives [posa l’exemple de certa crítica d’un concert de revival que el periodista titulava “La noche de los muertos vivientes”].
Eduard (Dèria Música): No he acabat d’entendre la funció de la crítica. Vol dir que la gent no té criteri propi? Crec que és més útil la tasca informativa que la de selecció.
Jordi Álvarez: Jo ho veig diferent. El periodisme musical ha deixat de tenir sentit per moltes coses. És un problema cultural i social general.
Ara mateix s’imposen els valors econòmics. El capitalisme salvatge. L’estandarització. La gent llegeix el diari buscant el que li agrada. La creació artística cada dia és més superficial i la crítica també. La funció pedagògica depèn del periodista.
Julián: La meva experiència com a lector de diaris i com aprofito la crítica:
-Jo utilitzo la selecció de discos, perquè trenques la inèrcia d’escoltar només el que ja t’agrada, i la tendència a l’especialització.
-Hi penso des del disc “No es lo mismo” d’Alejandro Sanz. Deien que hi havia un canvi d’estil, hi va haver un allau de presència als mitjans quan va sortir. No hi va haver reflexió sis mesos després fent-ne la crítica, perquè evidentment, sí que era lo mismo. —Em serveixen com a reflexió les llistes de lo mejor del 2006, per exemple.
Alfred: El que es diu d’alguna cosa intervé en la meva experiència de la música, per disfrutar-ho més o menys. Sempre vaig a buscar la crònica, d’un crític conegut. Entenc que poden ser coses diferents, i el que diu m’interessa perquè entenc la funció pedagògica, per contrast o per assimilació.
Pilar: Pel Rafa: què podem fer els grups independents per cridar l’atenció dels mitjans enmig d’aquest allau?
Roger: En quina forma l’estatus de la música popular és diferent del de la literatura, el cine o la música, fins i tot pels que ens interessa?
Això ens explica parts dels handicaps que té.
Jordi Oliveras: Hi ha una disjuntiva: fer una crítica negativa o no parlar del que no t’interessa? S’espera una mirada sobre tota la realitat i hi ha una pressió molt forta en contra de la crítica negativa.
Hi ha un món molt tribal, de secta. Jo prefereixo la confrontació. Hi ha un problema més profund, davant del qüestionament de les posicions.
Els diaris sempre parlen del que ja ha passat, no hi veig oposició. Ja en farem l’ús que vulguem. Una altra cosa és assumir el rol mercantil de fer vendre coses.
RT: Els diaris al mercat tenen un posicionament a partir de coordenades ideològiques. Cadascú sap on trobar més afermada la seva posició. Això afecta la part d’opinió, política, societat… Això no passa en la música.
El Periódico té un públic moderadament progre però no saps els seus gustos musicals. La única possibilitat és que els crítics i periodistes siguin capaços de definir la seva personalitat. Si agafes una revista especialitzada, tens clar les firmes que t’interessen segons la seva especialitat. Als diaris això és més complicat. Podrien tenir un ampli ventall de crítics, i això tindria avantatges i inconvenients. Hi entra la qüestió del modus vivendi del col·laborador. Si es defineix, la gent el conceix i el seu discurs atreu a una sèrie de gent.
El lector i el crític han de tenir clars els terrenys de joc.
Per la Pilar: Un ha de tenir clar perquè fa allò, què vol obtenir, què espera, quina repercussió desitja.
Álvaro: No estàs mai a la roda fins que algú decideix apostar per tu.
NC: Hi ha la sospita que si surts als diaris ve gent, i això no està tan clar
Roger: Els prescriptors tenen molta importància, els filtres com els festivals, els programadors…
NC: Si la música és més superficial, la crítica també és més superficial. No escoltem tot el que hi ha. Hem d’assumir que no escoltem tot el que corre, és una feina complicada.
Jordi A.: O no surts, perquè els canals de comercialització ho impedeixen. Si els continguts són més estàndar, és lògic que el que generi sigui igual. Hi ha una periodista a qui van fer fora per una mala crítica a un cantant.
RT: Per mi l’estandarització cada vegada és menor, hi ha molta fragmentació, el mainstream es va fent cada cop més petit. Hi ha molts nínxols culturals independents els uns dels altres.
NC: Sobre l’estatus: potser a la gent que llegeix diaris l’interessa menys la música que altres coses.
RT: És perquè ha entrat a formar part de l’entreteniment i per tant, de l’oci i de la indústria. Els llibres tenen un altre estatus, tot i que va canviant.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.