Nat 38 mai_07 Andreu Viñas
Homenatge a l’Opinió Interpretada
Dilluns 19 de març. Té lloc a l’auditori de l’Ateneu Barcelonès la trobada anual organitzada per l’Observatori d’Indigestió per conèixer visions actuals i subjectives de diferents persones relacionades directa o indirectment a amb la música. L’objectiu del Fòrum és emetre i rebre la màxima informació en un espai de seixanta minuts interromputs per un músic que s’encarrega de marcar el temps de les intervencions dels ponents. Un cop acabat l’acte, no hi ha pròrroga que valgui. En Joan Saura [samplerista] exerceix la tasca d’aquest control amenitzat amb els seus sons orgànics elaborats. Jordi Oliveras, director de la revista Nativa, presenta i també intervé excepcionalment com a ponent. Al final no ens acabem fent una idea tancada i ben construïda sobre quin és l’estat de la música a la ciutat però com a mínim coneixem pensaments i preocupacions des de l’àmbit artístic i/o professional de cadascun dels ponents. Tot seguit, el millor del 6è Fòrum Indigestió per rigurós ordre d’intervenció, en format paper i reduït.
| Una nit al F.E.A. li fa veure la llum |
Francesc Sánchez. Actualment Cap de Premsa del Festival Internacional de la Porta Ferrada, delegat a Catalunya de la discogràfica Nuevos Medios, Cap de Premsa de CONTRABAIX i del Festival de Blues & Ritmes de Badalona.
“[…] La pregunta era… com està la situació actual a la ciutat? Doncs francament malament. No tenim on projectar les novetats. On projectar la feina dels artistes.Però tampoc no tinc la solució. L’única cosa que se m’acut és que hauríem de començar a estirar del fil de les noves tecnologies i us ho explicaré amb un exemple. L’altre dia una neboda meva de vint-i-un anys, que ha confeccionat una cançó, em va trucar i em va dir: “Tiet! Toco a les Basses. Vine’m a veure”. I vaig anar-hi. Per sorpresa meva, a les deu de la nit i a la porta de les Basses hi havia com unes cinc-centes persones fent cua, disposades a pagar deu euros per assistir al F.E.A., una cosa que jo no coneixia de res […] A la cua vaig començar a sentir una paraula que em sobtava: Què carai és el “myspace” dels nassos? […] L’endemà vaig dir-me, doncs mirem això del myspace a veure què és […] Jo ara ja tinc la meva pàgina al “myspace” i em cartejo amb en Lou Reed. M’ha arribat fa poques hores la informació que diu que ell passarà per Europa presentant el seu disc Berlín […] Hem de donar-li una volta a la idea promocional. Un pas endavant i entrar de cap a les noves tecnologies. Myspace o els Bloggs o el que sigui per poder recuperar una miqueta aquella independècia que teníem ara fa vint-i-quatre anys […]”.
| Més tecnologia = més i millor música, a més persones i sense filtres |
Xavier Serra. Director del grup de Recerca en Tecnologia Musical de la UPF.
“[…] La idea central que vull expressar és que aquests nous dispositius, els nous dispositius de comunicació, estan canviant radicalment moltes coses, però una de les més importants és que permeten que l’oient es converteixi en creador. […] I ens trobem en una situació on internet en concret ha posat a disposició de qualsevol entrar al “myspace”, per exemple, i accedir a més música de la que qualsevol de nosaltres podria escoltar durant tota la vida […] Els buscadors i els p2peer, o sistemes de cerca que existeixen a internet, li permeten a l’usuari accedir a músiques sense necessitat d’inermediaris. Crec que això és un concepte molt important. Fins ara hi ha hagut tota una sèrie d’indústries basades en filtrar i seleccionar la música que hem d’escoltar. Ara, si sabem utilitzar aquestes eines, això es trenca. Tenim la possibilitat de no tenir filtres i accedir directament a la creació dels músics. […] És necessari que els col·lectius involucrats (els músics, els polítics i la societat en general) s’aprofitin dels avenços que la comunitat tecnològica aporta per aconseguir fer més música i millor, i a més fer que arribi a un número més gran de persones. A Barcelona crec que aquest potencial existeix i crec que és una llàstima que no ho sapiguem aprofitar […]”.
| “Som drogodependents de la subvenció” |
Andreu Puig. Administrador general del consorci de l’Auditori i lOrquestra.
“[…] Ens fa molta il·lusió perquè ens hem sentit sempre marginats en aquests fòrums. Perquè l’Oliveras porta sempre moderns i posmoderns i tot això… I als de la clàssica no ens ha portat mai. I això que en els últims anys estan augmentant els concerts de música clàssica a la ciutat. […] Nosaltres ho veiem des de tres punts de vista diferents. El primer, com a promotors. […] Som un dels promotors potents de la ciutat en tant que tenim una orquestra simfònica de la ciutat i del país […] Per altra banda com a llogaters, perquè tenim tres sales a disposició dels promotors de música clàssica de la ciutat per on passen gairebé tots els promotors amb més o menys frequència. I en tercer lloc, com a gestors públics perquè ens nodrim majoritàriament de diners que venen de les butxaques de tots els administrats. […] Però el que sí som és drogodependents. I cal reconèixer-ho. Drogodependents de la subvenció […] Es parla del model americà, que es nodreix de la recaptació per la venda d’entrades i pel patrocini, i que per tant és conservador, i del model europeu, el nostre, en què vivim més de la subvenció pública i que hauria de ser més arriscat […] Però les programacions que veiem aquí són altament conservadores. Per què? Doncs pel model semi mixte que estem adoptant. Perquè per un costat som molt públics però per un altre costat se’ns exigeix que ingressem el màxim del sector privat. […] Ara bé, amb el grau d’aportació pública que tenim hauríem de ser més audaços i arriscats, cosa que no està passant. […]”
| La distinció no aporta solucions |
Jordi Oliveras. Director de la revista Nativa i gerent d’Indigestió musical
“[…] L’objectiu de la meva intervenció és posar en qüestió un binomi que fem servir habitualment. Es tracta, dit a la brava, de la distinció entre alta i baixa cultura. Vull parlar en contra de la distinció, i no a favor de cap de les dues[…] Per fer-ho pretenc seguir el fil d’un llibret, El desprecio de las masas, d’un autor, Sloterdijck […] i diu que el projecte de l’home modern, aquesta idea que va començar durant el Renaixement, conté un doble encàrrec difícil de resoldre […] D’una banda ens posa al centre com a individus, i se’ns demana que desenvolupem el nostre projecte personal, que siguem nosaltres mateixos, que siguem diferents, i de l’altra, ens diu que tots som iguals i que aquesta idea és el principi de la democràcia […] Segons Sloterdijck aquest conflicte ha tendit a resoldre’s en favor de la idea igualitarista, relegant el projecte personal a l’àmbit íntim […] L’art reflecteix aquest conflicte, i si des d’aquí mirem la distinció entre alta i baixa cultura, trobarem que d’una banda el que s’anomena alta cultura podria ser portadora d’aquest projecte en favor de la diferència, de posar en relleu allò que ens fa diferents, i la cultura de masses allò que ens fa iguals […] Què es pot fer? No ho sé, però crec que està clar que una concepció de la cultura que mantingui la distància entre un concepte qüestionable d’alta cultura i la cultura de masses no aporta cap solució […]entre els qui ens belluguem en l’àmbit de les músiques populars, hi ha gent que està més a prop de buscar aquesta síntesi. Artistes, gestors, fins i tot públic, que busca en una direcció diferent. Gent que no vol jugar a la divisió de la cultura d’elit perquè sí, ni al de la cultura de masses homogeneïtzadora. Que busca un discurs propi sense tancar-se en un castell sagrat i aïllant […]”.
| Per la igualtat de l’educació musical |
Núria Sempere. Directora de l’Escola de Música-Centre de les Arts de l’Hospitalet.
“[…] Jo no he portat superllibres, però sí he portat l’Estatut de l’any passat on hi ha un article, l’article 22, que diu: “…Totes les persones tenen dret a accedir en condicions d’igualtat a la cultura i el desenvolupament de llurs capacitats creatives individuals i col.lectives…” Per tant, calen institucions que assegurin el dret de totes aquestes persones […] Voldria formular tres desitjos que poden ser tres propostes. La primera seria poder desenvolupar polítiques educatives que conjuguin allò que en diem l’Excel·lència i allò que en diem la Proximitat. És a dir: els professionals, la tradició musical o l’alta cultura, i la proximitat, els aficionats, els nous participants […] La segona proposta seria que realment aquestes institucions estiguessin a la cruïlla de l’educació i de la cultura. No fossin només institucions educatives sinó que poguessin conjugar el que té de bo l’una i l’altra. És a dir, el procés, el mètode desenvolupat per l’educació i els resultats o impactes desenvolupats i buscats pel món de la cultura. I la tercera proposta és que aquestes institucions no es limitin només a l’educació sinó que s’ampliïn en la pràctica, formació i creació de tal manera que poguem crear institucions que puguin hostatjar les pràctiques artístiques dels aficionats i professionals i que en conjunció puguin construir un món musical complert […]”.
| Gestió en temps de precarietat |
Enric Montefusco. Membre d’Standstill. Responsable del segell Buena Suerte.
“[…] Després de molts anys i amb les circumstàncies actuals on la cultura de masses elimina tot allò que no genera res econòmicament i amb immediatesa, i amb una política cultural molt rígida, poc dinàmica i moltes vegades polititzada, se’ns deixa en un lloc estrany a molts músics i artistes que tenim coses a dir i que tenim coses en comú amb la gent que no és artista […] En aquestes circumstàncies hem de ser positius i en lloc de fer moltes coses o grans projectes (perquè els mitjans no els tenim i no ens arriben) el que hem de fer és afinar els continguts i intentar anar a l’essència d’aquesta identitat que intentem generar els artistes, aquest objecte amb el que la gent s’ha d’identificar després. Per aconseguir això és molt important fer pròpia la teva singularitat, buscar-la i intentar anar més lluny. Fer d’ella el que et diferencia dels altres crec que és el camí per arribar a la complicitat que al final crec que és el que importa. L’única eina per aconseguir això és l’enginy, la paciència i, si pot ser, la coherència […] Penso en això de les identitats i m’imagino per exemple al Serrat que si s’asseu a la cadira d’aquí, s’asseu tot un poble[…] és això el que hem de buscar. Que això sigui possible. Tant per un costat com per l’altre. Que hi hagi persones que siguin capaces de transmetre això. Personalment crec que és possible sigui en les circunstancies que sigui, encara que siguin tant dolentes com les actuals […]“.
| A Barcelona s’està perdent molt més que espais físics |
Tupa Rangel. Ojo Projekt (Oficina de producciò y promociò)
“[…] Cuando llegué aquí encontré una ciudad muy viva y muy despierta, con la calle despierta, donde estábamos llegando muchísimos inmigrantes […] En estos años he visto cómo hemos perdido muchísimos espacios en Barcelona y hago una reflexión: si los músicos, al perder espacio, no pierden también lenguaje. […] Por otro lado, he ido a Venezuela hace poco y he encontrado un lugar donde la gente está reconquistando los espacios. Donde está haciendo alianzas no solamente a nivel continental sino tambien a nivel intercontinental. Y eso me da muchísima ilusión […] Están tomando la palabra, están alejándose de una industria que ha monopolizado un estilo, una manera de vivir. Y eso me sorprendió y me hizo tener casi la misma impresión que tuve cuando llegué a Barcelona, donde había dejado una ciudad en la que también habíamos perdido espacios por la política, por la burocracia o por la inseguridad […] creo que aquí hay una ciudad hermosa, un potencial brutal. Seguimos perdiendo espacios. Quizás los espacios ahora son más virtuales que reales. Esto no sé si es bueno o malo. […] Me preocupa el mensaje de las bandas, la coherencia, el que no tengan la ilusión sino que bueno, estemos obligados a trabajar para comer y que no haya una preocupación más allá o una responsabilidad con la ciudad que habitamos […]”.
| l’Arbre gran està caient tot sol |
Xavier Riembau. Discogràfica Bankrobber.
[…] havia titulat la intervenció “Homenatge a Bob Marley” […] perquè una cançó d’en Marley de l’any 1971 que es diu “Small axe” parlava de com una petita destral tallava l’arbre gran. Una metàfora de com un segell independent podria ser com una petita destral amb què intentar fer caure les grans corporacions de la indústria musical, l’arbre gran. I vindria una mica a col·lació del moment en què ens trobem amb la indústria discogràfica. […] Estem en un moment de la indústria discogràfica, sobretot a nivell massiu, que aquesta petita destral no cal que talli l’arbre perquè tot sol està caient. […] I són les petites corporacions, aquesta gent que està treballant des de l’underground, la que té, no sabem si les solucions, però que si està bastant atenta pot portar a terme el que seria la promoció de la seva música. […] Crec que nosaltres, des del nostre model, el que intentem fer és mostrar que el més important és la música. […] L’objecte musical basat en el CD està abocat a desaparèixer, el que s’intenta fer és treballar amb l’artista. […] Allò important és fer arribar la música a la gent. Si les restriccions a nivell d’horaris i sales està malament doncs intentarem combatre-ho d’una forma o altra. Fer-ho des d’una perspectiva, en aquest cas, interectuant, insisteixo, amb tota la gent implicada: artistes, plataformes que organitzen festivals […] En situacions tan dolentes com aquestes és quan realment hem de mirar endavant i fer treballar la imaginació i deixar això…que la música soni […]”.
| Tot a la vida té un cicle |
Aurelio Santos. Programador,Promotor, Performer i Pare. Coordina What The Fuck Jam Sessions al Jamboree.
“[…] En primer lugar me gustaría hablar de Excusas. Es lo que yo escucho diariamente por todos lados a nivel de medios, empresas, músicos, promotores. Todo el mundo está quejándose todo el día y nadie se da cuenta de que el problema es más bien trabajar y no quejarse. […] También me gustaría hablar de Comunicación. […] Los colectivos no quieren saber nada entre ellos. La gente del rock no quiere saber nada de la gente del jazz. La gente del jazz no quiere saber nada del hip-hop. En resumidas cuentas, aquí no hay nadie que se aclare y eso es un fiel exponente de la vida en el mundo en que vivimos […] También me gustaría hablar de artistas y de artesanos. En esta ciudad hay unos cuantos artistas pero lo que abunda más son artesanos. Muy poca gente se preocupa por buscar realmente el arte. Sobretodo lo que hay es gente preocupada primero en buscarse bolos y luego en ofrecer arte. […] En cualquier caso me gustaría romper una lanza a favor de todos aquellos artistas que independientemente del éxito y del dinero que puedan ganar y de la cantidad de bolos que puedan conseguir, siguen, no obstante, luchando duro por expresarse aunque después vayan dos personas a verles. […] También me gustaría hablar de Profesionales y Estudiantes. Ahora hay una serie de escuelas en la ciudad […] que son factorías de futuros músicos que están abocados al paro. Es fuerte que esta gente esté pagando una pasta y que les enseñen profesores la mayoría de los cuales no están titulados. […] Y ya para acabar quisiera hablar de Ciclos, que es mi único punto optimista.[…] todo en la vida tiene un ciclo, y espero que lo que estamos viviendo ahora mismo sea el punto de bajada, el punto negativo de la parábola en la música, el arte, lo que se quiera […]”.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.