Skip to content


Reportatge: Educació musical

Escrit el 01/01/2007 per Olga Ábalos a la categoria Educació, Reportatges de Nativa.
Tags: , , .

Nat_36 gen-feb_07 Olga Àbalos

Educació musical en temps de urgència

De què serveix dominar un llenguatge, si no tenim de què ‘parlar’?” Aquesta era una de les preguntes que llançava l’editorial de l’anterior número de Nativa sobre la necessitat d’entendre la música com una eina de comunicació i millorar el nostre panorama musical a través de més i millor educació musical. El tema ens ha animat a llançar-nos a la piscina i obrir nous fronts de reflexió, sense intenció de fer pedagogia demagògica, sobre l’escola, els mitjans de comunicació, la família i la música com una via directa cap a una vida millor.

No és res nou dir que la música és un dels estímuls més efectius que pot rebre el ser humà. Fins i tot els sords poder ser capaços de sentir-la usant el seu propi cos com a caixa de ressonància d’aquestes freqüències sonores ordenades. Per explicar-ho de forma senzilla, una melodia fa reaccionar el nostre sistema nerviós, activa certes zones del cervell i, en funció del nivell de plaer que sentim, ens fa segregar més o menys quantitat d’endorfines i accelera el nostre ritme cardíac. És una pura reacció física que comporta un estat emocional que no podem controlar ni evitar. Ho sentim i punt. Ja sigui bon rollo, alegria, tristesa, inquietud o ganes de vomitar. Per evitar els seus efectes hauríem de tapar-nos les orelles, pitjar l’stop del reproductor o fugir corrents.

Aquest poder màgic de la música sobre nosaltres sempre ha estat un dels temes recurrents en la història de la humanitat: des de Plató, qui dotava de valor moral certs tipus d’escales i titllava de pura retòrica d’altres (què hagués pensat llavors del jazz l’autor de La República!?), fins al filòsof Immanuel Kant, obsessionat per tenir-ho tot sota control, que simplement odiava la música perquè el situava en un estat emocional que no podia controlar. Friedich Nietzsche, en canvi, dubtava que la música fos un acte de comunicació i la descrivia com una operació unilateral i de sentit únic, “de l’hipnotitzador a l’hipnotitzat”. De la mateixa manera, al llarg dels segles les religions sempre han tingut en compte aquest aspecte de bruixeria de la música que han usat per captar més practicants i com a mètode per a sentir-se més a prop de la divinitat. Ave Maria! L’església catòlica integrista, per exemple, n’era tan conscient, d’aquest terrible poder, que no va dubtar a posar el crit al cel i condemnar el rock and roll quan va veure que els seus joves blancs nord-americans embogien ballant i cantant com si estiguessin posseïts pel mateix Satanàs.

Al respecte, el filòsof francès Vladimir Jankélevitx (1903-1985), un dels pocs que s’han atrevit a confeccionar una estètica de la música, va més enllà i intenta descobrir què és la música i perquè ens sentim atrets per una cosa tan inassolible. Exposa i es pregunta: “D’una banda, la música és expressiva i inexpressiva, seriosa i frívola, profunda i superficial. Té sentit i no en té. És un divertiment fútil? O potser es tracta d’un llenguatge xifrat, com el jeroglífic d’un misteri? O totes dues coses alhora? (…) Hi ha un contrast desconcertat, una desproporció irònica i escandalosa entre el poder seductor de la música i la profunda manca d’evidència de la bellesa musical”.

Les connotacions socials i culturals de la música són també innegables: només cal repassar les nostres pròpies biografies i identificar la seva banda sonora. En molts de nosaltres l’art sonor ha estat tan determinant que ens va facilitat l’entrada a un grup cultural, tribu urbana o cercle d’opinió, cosa que a certes edats pot semblar transcendental a l’hora de reafirmar la personalitat i la forma de vestir. Per a alguns, la música s’acaba convertint en una professió. Per a la majoria, un entreteniment més o menys ociós i seriós. Però a tots, conscientment o inconscientment, ens ajuda a viure i ens acompanya dia a dia. Com seria anar a comprar al súper sense fil musical? Com resultarien els espots televisius sense música? Com serien les esperes al dentista sense escoltar èxits de sempre en versió instrumental?

Per tant, podria semblar obvi que el pes que té l’art sonor en les nostres vides es correspongués al que té dins del currículum escolar. I si hem de lidiar dia a dia amb la música seria fantàstic tenir eines per a saber què ens entra per les orelles diàriament. El cert és que encara no existeix cap científic que hagi comprovat que la música ajudi a la intel·ligència (la història del rock estaria plena de casos exemplars) però la pràctica i l’experiència han demostrat que la música, tant a la primera com a la segona, no fa gens de nosa. És més, és molt i molt útil. La música ajuda a l’aprenentatge d’altres matèries (qui no ha après anglès a través de les cançons?) i al desenvolupament de la creativitat individual, així com certes habilitats: la percepció, la memòria o a conviure amb les pròpies emocions. Això és el que defensen les darreres tendències en pedagogia. Diguem que aprendre música ajuda a aprendre per l’esforç d’abstracció i la disciplina que requereix conèixer un llenguatge no lingüístic. En aquesta nova societat multicultural en la qual ens ha tocat viure, la música també és usada per a la cooperació entre ètnies i el respecte a la diferència. Conèixer altres músiques de món procura un apropament sorprenent, gairebé sense entrebancs ni prejudicis, a altres realitats culturals, encara que a la hora de la veritat mantinguem actituds xenòfobes contra les persones. Ja ho dèiem, la música és màgia!

La situació de les aules, però, tot i aquestes bones intencions de la més pura tradició humanística, l’ensenyament musical a l’escola generalista sembla que no cala en els alumnes. La sensació general expressada tant pels professionals com pel públic comú és que les mancances en educació musical són enormes. ¿Caldrà doncs revisar com s’ensenya i què s’ensenya? I quin paper tenen els mitjans de comunicació, l’entorn social i el pares en tot aquest procés? Algunes veus entonen un mea culpa perquè l’escola no ha sabut evolucionar al mateix ritme que les tendències i els gustos d’una societat que, gràcies a Internet, gaudeix d’un accés democràtic com mai a tot tipus de gèneres musicals. Queda clar que la música enganxa i apassiona, sinó com s’explica un concert dels Estopa en un Palau Sant Jordi a rebentar?

GUERRA A LA TELE?
L’experiència professional com a mestre de primària de Núria Muntaner, membre del trio Las Dolores, activista musical i fundadora del projecte La Colazione (Strange Ones Records), li permet donar una visió més propera de la situació: “Aquest curs dono classes de música en una escola pública del Raval a nens de 7 a 8 anys. I veig que la música que canten de forma espontània és la música de la tele, dels mòbils i dels videojocs.

I a molts nens només els agrada el reggaeton i no surten d’aquí”. I continua: “La majoria dels nens formen part d’un gueto de la població infantil que tenen com a única cultura musical la televisió o algun disc de cançons de l’estiu. Llavors l’escola els ha de fer conèixer altres coses, però és difícil perquè la televisió és un mitjà massa fort!” Llavors, què es pot fer davant dels mitjans de comunicació? “Als nens, se’ls ha d’ensenyar a tractar amb els mitjans, que sàpiguen què estan escoltant i rebent. El que és injust és que els nens s’empassin el que els donen els mitjans sense que tinguin la possibilitat d’escollir”, assegura. Però és optimista davant del futur. “Hi ha una nova fornada de professors que hem estudiat Educació Musical a la universitat i que tenim noves idees. A l’escola no s’ha d’ensenyar com en un conservatori. Aquest és un error molt gran. Perquè els nens no volen ser concertistes. L’objectiu és que es sensibilitzin, que gaudeixin i que la música els serveixi per ajudar-los com a persones. Està demostrat que la música és terapèutica. Cal que els nens escoltin molt i que puguin decidir què els agrada i què no i per això també fa falta que la societat doni a l’assignatura el valor que té, que tingui el mateix nivell que la plàstica i que els pares no pensin que és una assignatura tonta. Si els pares no ens donen suport, què podem fer?”

Per tal de proporcionar-los referents alternatius als que xuclen dels mitjans de comunicació, s’han empescat el festival Minimúsica, que va tenir la seva primera edició el passat mes de novembre a la sala Castelló. L’experiència va convocar una cinquantena de nens de zero a nou anys acompanyats dels seus pares que durant una hora van assistir a l’actuació de bandes de l’escena independent local com J. Irizar toca la bateria, Albaialex i Anticonceptivas, que van compondre temes per l’ocasió. “Jo parteixo d’una premissa clara: que la música infantil no és un gènere”, exposa Muntaner. “El rock, el blues, el jazz, el hip hop, etcètera, sí que són gèneres. Però la música infantil pot ser de qualsevol gènere, no és només música cumbaià. Els nens estan capacitats per escoltar qualsevol tipus de música i qualsevol gènere es pot adaptar a la seva edat”. L’èxit de la convocatòria i el fet que els nens aguantessin estoicament tot els bolos del Minimúsica li donen la raó. “El nen que escolta molta música de petit serà diferent dels que no n’escolten”, assegura.

ES BUSQUEN MELÒMANS
En els contextos socials en què s’ha donat una oportunitat a les escoles de música especialitzades (ja sigui perquè els pares del nen o nena en qüestió valoren positivament l’ensenyament musical, ja sigui per interès del propi alumne, ja sigui perquè al nen se l’ha de tenir ocupat amb activitats extraescolars), el panorama hauria de ser més alleujador. Però les paraules de Lluís Cabrera, director del Taller de Músics de Barcelona, pronunciades durant una xerrada del passat novembre organitzada per L’Observatori de Música de Barcelona cauen com un gerro d’aigua freda. “Penso que hem fracassar totalment. L’entorn, les amistats, les vies per les quals els joves i adults van formant el seu esperit crític i musical cada cop estan més allunyades del que nosaltres com a escola podem fer. Intentem salvar ànimes perdudes”, proclama. “El que fem no comporta cap bé per la música perquè després a la pràctica no augmenta el número de gent que va als concerts”. Què passa, que cada vegada som pitjors oients? “Unes de les claus de l’assumpte són l’excés d’informació i el nihilisme – pensar que tot està fet i que tot és un desastre-, que influeix molt en l’entorn de les persones que ens han de comunicar aquest sentiment. I, per tant, crec que hi ha molt poc a dir i, en conseqü.ncia, molt poc a escoltar. Els que han de fer un esforç de comunicar estan condicionats per l’entorn, la hipoteca, la seguretat econòmica, … hi ha factors que influeixen a l’hora de tenir temps per a preparar-te per explicar coses”.

Una opinió propera a la de Cabrera és la de Núria Sempere, actualment directora de l’Escola de Música i el Centre de les Arts de l’Hospitalet de Llobregat, que durant aquesta mateixa xerrada va confirma una idea ja apuntada: que l’educació musical no ha reportat un nou públic en el sector musical. “L’educació no està pensada per a fer públics. En canvi sí serveix per a donar eines a les persones perquè puguin expressar-se d’una altra manera que no sigui el llenguatge verbal. I per a mi, l’educació musical mai no ha estat una finalitat en ella mateixa sinó un mitjà per passar-ho millor en aquest món”. Sempere també destaca el fet que en la cultura occidental, sobretot en els països de tradició catòlica, sempre s’ha marginat la formació d’aficionats. “Aquí resideix per a mi el problema fonamental al nostre país: en comptes de pensar l’educació com una eina per a fer les persones més actives artísticament, s’ha utilitzat com una eina per a nodrir el país dels professionals que necessita. I s’ha d’entendre que el que no hi arribi, sigui un melòman. Perquè el que no vol ser professional és també algú capaç de tocar un instrument i formar un grup, és capaç de cantar i cantar en grup, i és capaç de fer d’aquesta activitat una eina d’expressió”.

Aquest és precisament un dels aspectes més importants en la filosofia d’ensenyament de l’escola Música Activa, del barri de Gràcia de Barcelona. Abel Castelló, el seu director, ho té clar: “Hi ha una cosa essencial de la música i és que ha de ser un llenguatge significatiu, una disciplina artística”. I de la seva experiència com a mestre n’ha tret algunes conclusions: “No es dóna expressió artística si la persona no es posa en situació creativa. Tocant un rock’n’roll o el que sigui, si em poso en situació creativa, allà hi ha música. Si només la recreo a nivell formal, no”. És per això que a Música Activa intenten que des del primer dia, els alumnes es familiaritzin amb els instruments, fins i tot la veu, i amb la part teòrica i tècnica. “La pedagogia musical no ha d’anar dirigida als continguts, dóna igual si toco una escala, Chopin o un rock: ha d’anar dirigida a què l’alumne faci música amb un sentit artístic. I els pedagogs hem de treballar sobre el procediment”, diu Castelló, que creu que la solució al problema de l’educació musical passa per qüestionar-se sobre què s’està ensenyant.

Diu l’article 22.1 del nou Estatut de Catalunya que “ totes les persones tenen dret a accedir en condicions d’igualtat a la cultura i al desenvolupament de llurs capacitats creatives individuals i col·lectives”. Seria paradisíac que sempre es donessin les condicions necessàries perquè fos així: que l’escola tingués recursos per treballar sempre per aquests objectius, que els mitjans de comunicació ajudessin a donar una visió no partidista de la realitat i que els pares fossin còmplices d’aquest procés. Potser d’aquesta manera es milloraria amb el temps el nostre panorama musical. Però uf!, la conjuntura social actual és tan complexa com ho són els nuclis familiars: les circumstàncies que ens ha tocat viure i que ens han marcat a l’hora d’entendre les arts. En aquest sentit, Sergi Merino, cap de la promotora Arco y Flecha, reflexiona en veu alta sobre la seva condició de melòman amb fills: “Jo els poso música a casa als meus fills, però crec que els pares no s’han de ficar gaire amb els gustos del nens perquè la música ja farà la seva feina. Ells ja trobaran el que els agrada amb el temps. Però que escoltin molta música a casa els crea un background que ells segur que es guarden i que després segurament els permetrà triar més. Altres pares no donen tanta importància a la música, i és una llàstima perquè a aquests nens cada vegada els costarà més ser receptius i obrir-se a coses noves. Crec que els meus fills no disfruten de la música al cole, potser no els agrada com ho fan”, afegeix respecte als mètodes d’ensenyament. “A mi, la veritat, no m’agrada sentir-me exclòs de la música per no saber-ne”, conclou defensant que és possible gaudir igual sense saber llegir partitures o tocar un instrument. Només cal deixar-se sentir i llençar-se a obrir les orelles. Escoltar i donar temps al temps que, en un món tan canviant i inestable i saturat d’informació com l’actual, possiblement sigui un dels reptes més agraïts que existeixin. La música és màgia! I de ben segur que en tot plegat els Rolling Stones, Miles Davis o la Mala Rodríguez poden fer la mateixa feina que Bach, Wagner o Mozart. Com deia Rosa Sensat, la pedagoga que durant la Segona República espanyola va revolucionar l’escolarització, “cal aprendre a perdre el temps per saber guanyar-lo després”.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Daniel: Muito bom. Muy Bueno!
  • enric: Grácies Ramon. Ho descrius amb molta profunfitat i bellesa.
  • Bani: He sentido a menudo las mismas cosas pero jamás hubiera sido capaz de expresarlas tan bien… Una abraçada
  • Capi: M’ha encantat.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )