Nat_36 gen-feb 07 Ramon Faura
“KULTURA”? : OBEDIÈNCIA!
Des de mitjans del segle XV, més o menys, la cultura és una cosa ordenada de dalt a baix i que serveix com a caixa de ressonància de les classes poderoses. En aquest sentit, la cultura no era un germanet desvalgut a qui s’havia d’assistir sinó un dels vehicles principals de què disposava l’estat modern per a construir una fe al marge de la religiosa, una fe d’estat, que garantís la submissió dels seus súbdits. En aquesta construcció anava implícita la nocio de nació, patria, etc. Així doncs, quan Jean Desmarets escriu la comèdia Aspasie, l’any 1636, per encàrrec del cardenal de Richelieu, que ha de quedar bé amb l’ambaixada del duc de Parma, Odoardo Farnese, Desmarets no és un subvencionat, tal com l’entenem ara, sinó un dels principals proveïdors de l’Estat com ho pot ser un fabricant de canons o un criador de cavalls. Els seus productes són útils a l’Estat i per això cobra. De fet els seus productes són els més indispensables per a l’Estat. Si els canons serveixen perquè el rei pugui abatre Arras o Flandes, les obres de Desmarets, com les de Perrault, serveixen per donar-li la raó. Legitimen un projecte polític i l’ús de la força per assolir-lo.
Ara no és massa diferent.
Quan tot un conseller fa cara d’atribolat i simula interès pel futur d’uns saltimbanquis de Poblenou, algunes coses podem assegurar. En primer lloc, que no va massa al circ -ni falta que li fa- i que per tant el seu interès és simulat. L’interessa més jugar a pujar i baixar banderetes. Tanmateix, per a l’opinió pública és necessari que el polític passi pel mal tràngol de simular veneració per la cultura. Quan la sorda violència de l’Estat no s’emmascara rere la farsa de la cultura tot projecte polític fa aigues. En tot cas, agrupar de manera indiscriminada sota el paraigues de la cultura tant el paio que treu foc per la boca com la Facultat de Lletres, és un disbarat.
El problema dels saltimbanquis de Poblenou no és que no els mantinguem -per què hauríem de fer-ho?- sinó que només formen part del projecte polític d’aquesta ciutat en tant que és un motiu pintoresc per atraure turisme jove. Els botiguers i hostelers, els especuladors, han trobat en una Barcelona de luxe el seu projecte polític, l’asqué el posa el MACBA, Gaudí, el museu del Barça i unes Rambles sense ocells engabiats ni putes desgabellades. Però també n’hi ha molts que s’alimenten dels Erasmus, dels comiats de solter, del turisme enrotllat, vaja. I aquest sector troba en repulsives pel·lícules com l’Auberge Espagnol (Una casa de locos, en el seu títol en castellà) i en la moda Benettonokupa dos dels seus principals reclams. Una ciutat, en definitiva, usable per qualsevol turista. A fi de comptes està prohibit que els retols de les botigues siguin en castellà
però no en anglès. Ciutat de conills. Ciutat podrida.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.