- Aquest article és part del llibre “Idees per la música. Una mirada sobre 12 experiències de Barcelona”. La resta del llibre i descàrrega en pdf aquí.
Vesc és avui una empresa que es dedica, bàsicament, a les produccions i els espectacles culturals. També treballa en els àmbits de la pedagogia, la comunicació, l’audiovisual, etc. però l’activitat que manté i fa créixer aquesta entitat nascuda i amb domicili a Terrassa és el management d’artistes de música folk, cançó, música del món i altres músiques.
En poc temps Vesc s’ha convertit en un referent dins del circuit català de les anomenades músiques d’arrel gràcies a l’actitud, el caràcter i la seva línia clara, l’entusiasme per aprendre, el neguit per millorar les condicions de treball dels músics, la passió per la música i la capacitat per establir les millors relacions personals amb els artistes. Es trenquen el cap pensant “com s’ha d’inventar la manera de treballar les noves músiques” i la seva gran preocupació és la manca de públic, que probablement és la que provoca que encara no s’hagi demostrat l’existència d’una indústria musical catalana.
La definició de mànagers de música tradicional els queda petita i és poc adequada, tenint en compte la diversitat d’estils musicals amb què actualment treballen. El seu fundador, coordinador i administrador, Lluís Puig, ho deixa clar: “Hem traspassat molts límits, treballem amb Relk, Toni Xuclà i Manel Camp.” La cosa no queda aquí, ja que també és dels que no es conforma amb els circuits que li pertoquen: “M’atreu trencar i fer-los actuar en espais on fins aleshores no ho havien fet.” Nous espais, nous usos, noves maneres, nous horaris… són algunes de les idees principals d’una empresa que defensa la tranquil·litat, l’honestedat, l’eficiència i la normalitat com a valors en alça per oferir als seus clients.
Orígens
Vesc no va néixer per fer management. La seva intenció era dedicar-se a desenvolupar activitats i produccions culturals variades: projectes educatius, exposicions, tallers divulgatius a museus, etc. Així ho engega el mateix Puig associant-se amb empreses que ha conegut en els darrers anys i en les quals confia per poder oferir un experiència àmplia i diversa en el sector cultural. Però, tot i no ser el seu objectiu, el management apareix a la seva vida.
“En aquest primer any de treball de Vesc hi ha una sèrie de circumstàncies que em porten a dedicar-me al management. D’una banda, una companyia de dansa que conec decideix professionalitzar-se i, per amistat personal, intento ajudar-los. I de l’altra, arriba una maqueta d’un artista que em fa al·lucinar i decideixo conèixer-lo per fer coses junts.” Aquest artista és Miquel Gil. La maqueta arriba de les mans de Jordi de Ramon, exmànager de Maria del Mar Bonet, a qui li costa creure que no trobi recolzament. “Em diu que això no ho vol ningú.”
Així doncs, amb un projecte definit en l’entorn de la producció cultural, Vesc es troba amb un projecte de dansa professional i un projecte musical en què creu. “Em veig obligat a orientar Vesc al management. Sense experiència, de manera amateur i sense saber ben bé què estava fent.” Organic, el treball ja enregistrat de Miquel Gil, s’havia presentat a totes les discogràfiques de Catalunya i no havia obtingut cap resposta positiva. “Des de la meva profunda ignorància intento imaginar-me com ho hauríem de fer per produir tant el disc com el directe. Amb totes les complicacions que representa que ell visqui a València i jo a Terrassa.”
El moment decisiu
Poques vegades hi ha un exemple tan clar i tan contundent que serveixi per il·lustrar què és una decisió encertada, una decisió que amb l’única garantia de la confiança cega en un projecte canvia el rumb d’una empresa que acaba de néixer i redefineix l’horitzó professional de Lluís Puig i els seus col·laboradors. “Escoltar la maqueta de Miquel Gil em va canviar la vida. Sense Miquel Gil no hauria existit Vesc com a agència de management.” Sembla que, a més, la relació iniciada entre músic i mànager ha servit de paradigma dintre de Vesc. “Per davant del criteri artístic hi ha la connexió humana. Hi ha d’haver sintonia.”
Filosofia
“No som una agència de contractació de bolos i ja està.”
“Cal estar molt convençut d’un projecte perquè et doni forces per ser un corredor de fons. La variable sort, si la qualitat hi és i l’artista i el productor tenen clar que no hi ha sprints, no és tan important.”
Frases com aquestes són fruit de l’experiència d’anar coneixent una professió i de la voluntat de definir el caràcter que es vol imprimir a un projecte empresarial vinculat a la cultura. És per això que quan Vesc es reorienta cap al management, els seus referents són Batall i PTW Music, dues agències catalanes que també han sabut entendre i preveure el desenvolupament de les músiques tradicionals i d’arrel sense buscar etiquetes ni caselles, amb visions obertes i sense prejudicis.
De tota manera, actualment Vesc és una agència prou singular: “Nosaltres ens hem preocupat per treballar amb coses d’aquí, per intentar al final que surtin fora”, quan l’habitual, fins ara, ha estat el contrari, portar artistes de fora aquí.
Vesc ha aconseguit imprimir una línia estilística identificativa però gens excloent. Amb el temps ha passat de portar poques coses i dedicar-se gairebé exclusivament a Miquel Gil, a treballar amb desenes d’artistes. “De vegades ens critiquen perquè són molts, tot i que no amb tots tenim la mateixa dedicació. Amb els grups que hi ha més implicació ens involucrem en tot el procés. Des de la idea inicial fins a la tria de temes, el caràcter de la producció, el disseny, aconseguir diners, distribució, promoció… A més, els caixets d’aquest moment són molt baixos. N’hem d’intentar gestionar molts, perquè el benefici és petit. Necessitem treballar amb molts artistes per poder tenir bastants bolos.” Actualment el 85% de la facturació de Vesc prové del management. Fa quatre anys era del 2%.
Models d’agència
El fet d’haver estat durant 18 anys en el món del folk com a músic (tot i que era una afició) l’ha ajudat a entendre la visió i la preocupació del músic i, sobretot, ja sabia que en aquest món “tot es mou amb pressupostos molt baixos”. Això ha fet que hagi hagut d’inventar fórmules i maneres diferents de les que coneixia: “No perquè jo en sabés i elaborés un model propi. Sobre la marxa, hem intentat anar reflexionant cada 6 i 12 mesos, per veure on anem.”
Vesc no té un model centralitzat on tot ha de passar per las mans d’una persona i on si no hi és aquesta persona no es pot avançar. “Estem molt ben preparats quant a eines i informació per resoldre qualsevol tema. Tots estem arremangats i podem respondre a qualsevol problema sobre qualsevol artista. Hi ha una part de la gestió que tots els que treballem aquí podem fer.”
“Ens hem (i ens han) especialitzat en cançó i música del món. I és positiu perquè fidelitza els seguidors d’un estil. No volem abandonar aquesta especialització, el que sí que volem és arribar a tenir un paquet global en la producció i l’editorial de música. El creixement o la diversificació ens vindrà per aquí, per la feina editorial.” I aquests nous territoris per explorar són fruit de la revisió i la reflexió constant. “Gairebé cada semestre hi ha una reflexió bastant a fons sobre què fem i on anem. Tot l’equip està molt implicat. Tots comptem amb el recolzament dels altres.”
Relacions. Equip i artistes
“He tingut la sort de trobar la gent que he trobat. No hi ha secretàries. Som quatre que generem feina i ens la gestionem. Més que uns coneixements calen actituds, al final hem d’entendre de micròfons. Has de ser capaç de tirar cables i fer reunions per negociar. El mono i la corbata. O tens ganes de fer-ho i t’espaviles o el dia a dia no te’l soluciona ningú.”
I fora de l’equip, un dels grans reptes ha estat aclarir-se i posar-se d’acord amb els artistes. “El que hem fet és demanar als artistes que acceptin el nostre procés de gestió. Era el més difícil d’aconseguir i és el que fa la feina més fàcil i més agradable.” Aconseguir aplicar els mateixos criteris i dinàmiques és terriblement pràctic. Aquests criteris es modifiquen, milloren i evolucionen sovint gràcies a les aportacions o necessitats dels artistes. “Qualsevol canvi per millorar en la gestió d’un grup l’apliquem automàticament a tots els altres.”
Aquesta sintonia es tradueix també a entendre el tipus d’agència que és Vesc, que compta amb molts artistes i no dedica els mateixos esforços a tots ells. “Els que no estan contents són els que es pensen que Vesc és una aixeta per buscar bolos. L’artista que només pensa en la quantitat de bolos i la quantia d’euros per bolo s’equivoca molt perquè hi ha tota una feina molt més complexa al darrere. Si un no és conscient dels factors i les complicitats que es requereixen, malament.”
Quant a les formes, hi ha un detall que distingeix Vesc de la gran majoria de les agències de management: “Segurament som l’única oficina de management que publica els seus caixets a la pàgina web (n’hi ha altres que envien documents amb els preus als clients). Ens va semblar que la gent havia de saber el preu que té un espectacle i que aquest preu és fruit de la suma de serveis i despeses, que no és arbitrari. D’aquesta manera la gent sap què val un espectacle i els intermediaris no poden encarir-lo innecessàriament.
Exclusiva
És un dels grans conflictes dels mànagers i els grups. Garanteix l’exclusiva la dedicació plena i entusiasta del mànager envers la feina d’un artista? Garanteix l’exclusiva la fidelitat de l’artista envers el seu mànager?
“Quan vam començar ni en parlàvem, d’aquest tema. De fet, eren els artistes els que demanaven l’exclusiva. Ara mateix crec que és el millor per a tothom. Si nosaltres coneixem la disponibilitat de l’artista per actuar qualsevol dia de l’any, cosa que no és fàcil, és que ja gestionem l’agenda d’aquell artista i podem respondre en deu segons qui ens demana una data. L’artista que té aquesta confiança amb Vesc, és qui demana l’exclusiva. Amb els artistes que no s’havia parlat d’això ho hem anat fent, però no a través de clàusules ni dirimint quins tribunals aclariran el litigi, sinó per la confiança real. Si un no està bé a Vesc que marxi, cap problema.”
No en tots els casos cal un paper per formalitzar la relació. Ells prefereixen tancar els tractes de paraula. “Els contractes que tenim els hem fet quan els ha demanat una administració per contractar un artista nostre. Els papers els hem anat generant en funció de les necessitats.”
La cançó
“El tema de la cançó està molt malament. Tenim els germans francesos i italians que fan que als seus països la cançó continuï viva i sigui una part important de la seva realitat musical, i en aquest país…”
Sembla que en aquest país la cançó no gaudeix de la popularitat que té en altres països europeus i a Vesc estan convençuts que “la cançó també pot funcionar fora de Catalunya”.
“La cançó i el folk de l’àrea catalanomediterrània són el nostre territori.” De fet, defensen que aquest territori estilístic que els interessa també pot ser una destinació per anar a actuar: el País Valencià, la Franja de Ponent, l’Alguer… però també el Marroc. I, per què no, França i Itàlia.
Què hauria de millorar?
“El que voldríem és fer concerts promoguts per nosaltres mateixos en localitats de 10.000 persones i que hi vinguessin 200 persones per un preu de 10 euros.” No sembla excessivament ambiciós: “Què cal perquè passi això?”, pregunta Lluís Puig, que de seguida es respon: “Que hi hagi públic. Jo no vull subvencions, jo vull públic. D’aquesta manera podríem fer que els nostres músics fossin treballadors. Fent de músic quinze dies a l’any no tens professió. Tot el que no vagi destinat a fer créixer públic… Falta públic que compri entrades i que, de tant en tant, pugui comprar un disc.”
Com es podria generar aquest públic? “El quid és l’educació i les polítiques transversals. Cultura musical, polítiques de país, municipals. Quan ja s’han fet totes les obres, l’última inversió pública són els auditoris de música, perquè és el més prescindible. Els mitjans tampoc no estan donant suport a la música autòctona. L’exemple de Veneçuela és paradigmàtic: surt una llei que diu que el 50% de la música que es difon als mitjans ha de ser local. I es dispara tota la producció i la venda de discos. Si això passés a Catalunya estaríem davant de Tribunals Constitucionals.”
Anàlisi actual
Vesc voldria, com a projecte empresarial, poder generar beneficis per passar a ser promotors dels seus propis espectacles i que al final de l’any quedessin diners per invertir en projectes nous. “Es parla molt d’indústria, però actualment tot s’aguanta gràcies a les subvencions. El meu artista demana subvenció per creació; després, la discogràfica del meu artista també la demana per l’edició, la presentació o bé la promoció del disc; tos els festivals als quals accedeixo estan subvencionats. Tot el meu voltant està subvencionat, menys jo. Quan dic jo vull dir Vesc. Els mànagers que estem al darrere de tot el procés no tenim subvenció. Si no ha subvenció, no hi ha indústria: s’ensorra. Si Vesc pogués pagar els nostres sous i, a més, generar beneficis per reinvertir en projectes, aleshores parlaríem d’indústria. Ara som empreses de serveis que gestionem el diner públic que els polítics decideixen que es destinin a música. Aquesta és la crua realitat. Som una empresa de serveis que gestionem un procés, des de la creació fins a la posada en escena, del tot subvencionat. No podem dir que som una indústria.”
Bon moment
Tot i aquesta realitat, el balanç que fa Lluís Puig és positiu i manté que hi ha motius per ser optimista i per aprofitar una oportunitat. “El que ens fa falta és ampliar relacions amb els agents veïns del nostre territori. L’entorn propi d’un artista és on més ha de treballar i el segon entorn proper ha de ser el segon lloc on ha d’actuar més. A Catalunya ja estem prou satisfets, ara volem que a Espanya, França i Itàlia tinguem persones amb les quals puguem establir relacions i sinèrgies per generar més moviment.”
La Fira de Música Tradicional de Manresa, amb el nou nom de Mediterrània, sembla ser un termòmetre significatiu. Lluís Puig en va viure el naixement quan treballava a l’administració i ara veu que té un pes i un crèdit que abans no tenia. “Aleshores ningú no em creia quan li deia que el seu artista podia treure profit de la fira, per venir a vendre productes de folk o música del món. No em creia cap artista. Ara estan rebent centenars de propostes. El país ha canviat molt. Potser una empresa com és Vesc avui, fa quinze anys hauria tancat.”
Això és perquè fa quinze anys la música del món no era tan popular ni tan acceptada. No existien tantes formacions que parteixen de tradicions culturals diverses, ni hi havia tants festivals ni mànagers com hi ha avui. “Crec que ara és un bon moment per obrir les portes al nostre entorn més immediat. La música del món ha crescut molt en els darrers anys i a Catalunya estem en un bon nivell. Hi ha bona qualitat i potser fa falta la producció escènica. Si els nostres músics fessin professió i hi hagués mànagers… hi hauria més produccions d’alt nivell. El mal endèmic de la professió és que el músic ha d’estar en moltes formacions al mateix temps. Ser músic és, en part, l’art de saber combinar les agendes. Quan hi ha la carambola que tothom té la data lliure, hi ha música.”
Una empresa com Vesc es pot mantenir sense gaires patiments econòmics tot i que probablement si el seu responsable hagués encarregat un estudi de mercat en el seu moment, més d’un economista l’hi hauria desaconsellat. “Com que ens hi vam posar per ignorància supina, no vam saber valorar la rendibilitat del negoci i això va fer que fóssim més feliços.”
Pel que fa a la música en directe, Puig coincideix amb gran part dels seus col·legues de professió: “La música en directe no deixarà de funcionar, per molt que el disc se’n ressenti.”
Falten mànagers
“Cada setmana arriben 20 peticions d’artistes que volen que els representem i els mateixos artistes no tenen gaire clar quina figura busquen ni que representa cadascuna. Nosaltres fem el que podem en tot el procés. Quan hi ha tanta demanda, a tothom recomano el mateix. Cal que els artistes aconsegueixin enredar persones que s’impliquin, que es creguin el seu projecte i que es posin a aprendre l’ofici del management. Jo no he fet res més que intentar tenir sentit comú. No som comercials formats en escoles de màrqueting. Cal creure en un projecte, tenir un criteri artístic i tenir clar que no tot el que és bo ven i funciona.”
“Al món saxó les figures del mànager personal, del productor i del booker (qui contracta actuacions, l’agència que ven) està molt definit. Molt poca gent entén que aquestes tres coses són tasques diferents, que les pot fer una mateixa persona o tres diferents però que representen tres tipus de tracte diferents. Ni les mateixes institucions entenen que les tres figures tenen rols i característiques diferents.”
Lluís Puig defensa la personalitat del mànager apassionat per la música. És a dir, que un individu que sense haver sortit de cap escola de màrqueting ni tenir cap postgrau en administració d’empreses és capaç d’apassionar-se per la música i aplicar el sentit comú a una opció de vida. En paraules seves: “El que hem d’aconseguir és que hi hagi més gent que s’interessi per aquest ofici, perquè és apassionant. El benefici personal de relacionar-te amb artistes, públic, programadors… és molt gran. És una opció de vida. Et relaciones amb gent que vol gaudir i fer gaudir els altres amb la música i la cultura. Tots els oficis que estan al voltant de la música no industrial, amb el valor de la cultura molt present, són molt apassionats. Calen noves generacions de mànagers, que apostin per un nou ofici.”
DESCARREGA’T EL LLIBRE!
Aquest article és part del llibre “Idees per la música. Una mirada sobre 12 experiències de Barcelona” editat per Indigestió. Si vols descarregar-te el llibre en format pdf, només cal que cliquis aquí, i que et donis d’alta a la nostra llista de correu, si no ho has fet encara.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.