ESMORZAR MÚSICA I TECNOLOGÍA
12/12/2006
Joan Elies Adell: “Fer música el segle XXI”(UPC)
Xavier Serra: “MTG. El grup de tecnologia musical, de la UPF”
<< “La música, expressió artística i instrument de comunicació social, ha acompanyat l’ésser humà al llarg de la seva història”. És evident que és un dels àmbits culturals, penso, que ha estat més sacsejat en els processos de globalització cultural i econòmica, precisament amb l’arribada de les tecnologies. És a dir, la tecnología ha fet que la música sigui el discurs en qual més han canviat les regles del seu consum i en relació amb les persones.>>
Hi ha una observació científica que podríem fer, que és que com més s’acosta el Nadal, més mentida són les llistes de confirmats als Esmorzars de l’Observatori, hi ha molta gent que havia de venir…
Quasi que us expliqui primer què és aquest llibret, millor que ho diguem ara. Bé, és la primera publicació que fa l’Observatori, de fet la teniu en primícia, la presentem aquest migdia, i el seu contingut intenta ser una anàlisi de 12 experiències, no tant per fer-ne una lloança, la finalitat no és fer un catàleg d’organitzacions de la ciutat per dir que són fantàstiques, sinó parlar d’algunes organitzacions que ens donin peu a aprendre coses. Els articles els hem treballat amb aquest objectiu: agafar 12 experiències que ens cridaven l’atenció i intentar aprendre’n i extreure’n coneixement. I això vol ser una miqueta la representació del que volem fer a l’Observatori, que és sumar reflexió i experiència. Construir idees a la recerca de models de funcionament a l’entorn de la música no només a partir del discurs, ni només a partir del fet, sinó sumant les dues coses, veure gent com fa les coses, com està assajant per trobar una manera diferent de fer les coses, sigui distribuir música, representar un grup o l’ensenyament, i quines idees útils en podem extreure pels demés, no només per les escoles, els mànagers… Això és una miqueta el que busquem.
En general les idees de l’Observatori Encara estan una mica a les beceroles però crec que aquesta publicació il·lustra basant bé aquesta manera de treballar que estem buscant.
És un llibre del qual se n’han editat 1000 exemplars, que es distribuiran gratuïtament, a les biblioteques de la ciutat i de la província, a l’entorn professional de la música, buscarem també –i això també ho intentem amb els Esmorzars- que arribi als músics més inquiets que es plantegen el seu propi model d’organització. Cada vegada és més difusa la frontera entre els qui gestionen i els qui creen, crec jo, i ho tenim en compte a l’hora de tirar endavant aquestes activitats.
L’any que ve en farem un altre, que en part seguirà aquesta línia i en part incorporarà les línies que anem obrint en els Esmorzars, que l’any que ve reemprendrem a un ritme d’un mensual, segurament passant de temes més oberts com hem fet aquest any, almenys de títol, de plantejament, i anirem a temes més específics. Però bé, això encara està per acabar de tancar.
Anem al que anàvem. La cinquena trobada va del paper de la tecnologia en la creació musical, i hem mantingut l’esquema dels Esmorzars en què busquem que hi hagi algú que faci el camí des de la reflexió més general fins a l’experiència, i una altra persona que faci el camí invers. El primer li demanem al Joan-Elies Adell –avui tots dos són profes, avui tenim un nivell universitari, se suposa que avui tenim gent ordenada-, a qui li hem proposat que no es quedés amb la relació entre els creadors i la tecnologia musical, sinó que també ens expliqui coses sobre com la tecnologia influeix en la societat i per tant també en la creació.
JOAN ELIES-ADELL
Jo en primer lloc volia agrair l’ocasió per poder parlar de música, perquè ell abans ha dit que sóc professor, però sóc professor de literatura. És a dir, quan parlo és de poesia i teoria literària… Quan Jordi em va dir el que volia no li vaig contestar massa res bàsicament perquè hi estava d’acord. Jo no sóc músic, no pertanyo a l’àmbit de la gestió i la creació musical, sinó que tinc un observatori personal: miro la música des d’un àmbit social que sempre m’ha interessat. A alguns de vosaltres us conec, i parlar davant de gent que es dedica professionalment a la música em sembla una mica ridícul, però suposo que es tracta de parlar per discutir després. I suposo que diré obvietats, però a vegades les obvietats val la pena dir-les per després discutir-les i per argumentar-les i pensar-les des d’una altra perspectiva.
M’han anat molt bé les paraules del Jordi, dient que aniríem de la reflexió general a l’experiència particular, perquè fixeu-vos quina és la primera frase que tenia preparada: “La música, expressió artística i instrument de comunicació social, ha acompanyat l’ésser humà al llarg de la seva història”. És evident que és un dels àmbits culturals, penso, que ha estat més sacsejat en els processos de globalització cultural i econòmica, precisament amb l’arribada de les tecnologies. És a dir, la tecnología ha fet que la música sigui el discurs en qual més han canviat les regles del seu consum i en relació amb les persones. Al llarg del s. XX, les maneres de fer la música, d’escoltar-la i gaudir-la han canviat de forma profunda, amb una velocitat que no podíem pensar en els segles precedents, per l’acció determinant de tres factors, i sobre els quals hem de pensar. Una part és la tecnologia, l’altra la industrialització de la música, i la tercera és la seva capacitat per configurar les identitats de qui l’escolta. És a dir, que la música és un fet social i és una activitat simbòlica. Això es veu clarament amb l’arribada de la música popular contemporània, el rock, per entendre’ns, que ha capgirat no només les regles de joc del funcionament musical sinó que ha fet que la música servís per més coses de les que servia en les èpoques prèvies.
Aleshores aquesta introducció m’agradaria que posés en relació aquests tres aspectes. Per una part no hem d’oblidar mai, és a dir jo com a estudiós –si es pot dir així- de la música popular contemporània, de la música pop en general, és que sempre ha estat indústria musical. És a dir, la tecno ha estat determinant pel naixement d’un tipus de música que prèviament no exisitia, no exisitia perquè no s’havia pogut vendre en tant que producte cultural. D’una altra banda hi ha la tecno que afecta de manera radical tant la producció com la difusió i la recepció, i aleshores aquí es posa en relació la música amb l’aparició d’uns altres mitjans de comunicació de masses com la ràdio, el cinema o la televisió, i darrerament internet. Una nova tecno afegeix una complexitat més a la relació amb la música, que jo crec que sempre és positiva. I el tercer impacte és el consum de la música popular que ha provocat un canvi de comportament en les pràctiques socials a l’entorn de la música. És a dir, la música no és només so, sinó tot allò que l’acompanya en tot el seu consum quotidià.
Torno a repetir que el que dic ja ho sabeu tots, tinc la sensació que us dono pautes de coses que ja heu parlat i discutit. He sentit que parlàveu de la nostàlgia de l’analògica, el tema dels discos, l’mp3. El que és evident és que això trastoca la relació entre l’espectador i la música. Jo ara venia escoltant una música i això quan va aparèixer el walkman ja va ser clar, però ara porto un iPod amb 30 Gigues, porto tota la meva discoteca al damunt i això és una barbaritat. Això vol dir que moltes vegades porto música que no he escoltat, però que tenia ganes de tenir-la. És a dir, la relació de possessió ja és diferent de quan compràvem vinils o cds. Crec que és bo parlar de la relació que tenim amb la música des d’aquest punt de vista de “La biblioteca de Babel”. Tenim tanta facilitat d’accés a la música que a vegades li perdem el respecte en tant que consumidors.
Però aquesta relació entre indústria, tecno i imaginari social, que jo crec que els mitjans electrònics i després els digitals hi són al centre, em fan plantejar-me preguntes, sovint sense resposta. Em pregunto encara com comunicar la música, si la música és un mitjà de comunicació o és una altra cosa. Sembla que és una pregunta òbvia però jo me la formulo moltes vegades. Tots recordeu la pel·lícula i el llibre “Alta Fidelitat”, oi? I com s’utilitzava la música per fer declaracions d’amor, amb aquells cassets tan xulos que feia. La música, però, us interessa a l’Observatori de la desaparició als mitjans de comunicació com a forma cultural. S’està convertint bàsicament en una objecte de consum, i això la situa en un espai molt complex i molt crític, crec jo, i això és interessant tenir-ho en compte.
El fet que la música popular des de sempre hagi estat lligada a la indústria, fa que mai pugui sortir d’aquesta lògica de la venda, cosa que ni és bona ni és dolenta, sinó que és diferent d’altres formes culturals. Per exemple jo sóc poeta, faig llibres, i els venc, però no tinc la mateixa sensació que pot tenir un músic –segurament perquè em dedico a una altra cosa i escriure poesia és com una cosa amateur però central a la meva vida, i sóc professor de literatura, tot està embolicat-, però tinc la sensació que la poesia no té res a veure amb la indústria editorial, tot i que estic segur que hi té a veure. Jo crec que els músics sou més conscients de ser en un context en el qual la música, guanyar-se la vida com a músic o el vostre èxit, està relacionat amb què arribi a més gent. Això també crec que és un tema important.
En quina mesura els nous canals de recepció de la música fan escoltar-la de manera diferent? Si jo escolto música amb els meus auriculars a l’autobús és diferent que escoltar-la en un bar amb els col·legues. I això que també és una obvietat, un pot dir: quan escoltes la tv tampoc no és el mateix que a casa o al bar. La música permet diverses formes de relació, que és un tema que cal parlar-ne. No sé a quina conclusió arribaríem però és bo fer-nos aquesta pregunta.
I, com us deia anteriorment, crec que és important preguntar-nos quin ús fem de la música, per què ens serveix, no a nosaltres, sinó a la societat en general, i en quina mesura aquesta relació entre l’expressió de la identitat que als anys 60, 70 i 80 era vital perquè els joves comencessin a escoltar música, ha canviat. Crec que cada vegada menys la música és un factor d’identificació cultural dels joves. Això no significa que no hi hagi gent, a vegades hem parlat del hip-hop, etc., però cada vegada crec que hi ha més artefactes, tecnològics, que estan adquirint el paper que tenia la música fa uns anys. Ara possiblement per a molta gent allò que és determinant és el mòbil que porten i com s’hi relacionen. O el reproductor d’mp3. És a dir,el suport s’està convertint en l’objecte de desig de consum cultural i no tant el text o la cosa. I això és important perquè si fem una reflexió sobre el naixement de la indústria musical veurem que va néixer per vendre pianoles, no discos. És a dir, que estem retornant a un lloc on la Sony no l’importa tant, crec que està encantada que pirategin els seus artistes perquè el què vol és vendre reproductors d’mp3. I això crec que és una paradoxa que està en el nostre dia a dia.
No sé si he consumit els meus 10 min de glòria…
JORDI OLIVERAS
Encara et falta una miqueta.
JOAN ELIES-ADELL
D’acord, encara em queda una miqueta. Hi ha un teòric que m’agrada molt, que és Simon Fritz?, un sociòleg escocès de tota la vida, que en un text del 88, recordo que traduït com a “La sociología de la música”, ell deia que el trajecte històric de la música popular tenia tres problemes centrals i determinants: els efectes de la transformació tecnològica. Ell deia que els orígens de l’enregistrament i de la indústria si bé els havíem de situar al sXIX, fou l’afirmació del gramòfon com a bé d’ús musical predominant que es produeix després de la I Guerra Mundial, quan es produeix aquest esclat de la música popular. I ell diu que la història de la indústria discogràfica forma part de la història dels béns de consum elèctrics i està conectada amb el desenvolupament de la ràdio, el cinema i la televisió. Clar, això és una obvietat, però caldria seguir aquesta línia amb l’arribada de l’era digital i internet.
Ell parla també de la política econòmica de la música popular. Sempre s’ha dit que la indústria ha estat cíclica, amb moments d’expansió i de regressió. Hi ha teòrics que no pensen el mateix… El que està clar és que des dels anys 50 la indústria es va dividir clarament entre les majors, les grans companyies, i les independents. Tot i que sabem que a l’hora de la veritat moltes companyies independents estan creades per les multinacionals, etc. Jo crec que internet hauria de posar en qüestió aquest sistema clàssic de funcionament de les grans companyies. No sé si ho farà, suposo que ja n’heu parlat.
I l’últim aspecte que ell toca és que la relació entre música i tecnologia el que ha produït és una nova cultura musical. Ell diu que el desenvolupament a llarg abans de la indústria va suposar una transformació de l’experiència musical, el declivi de les formes tradicionals de fer música amorosa, per exemple, i l’afirmació de nous gèneres d’ús i de consum. Penso que és bastant interessant veure que la música popular i la possibilitat de posessió que dèiem abans que permet l’enregistrament, fa que la relació entre els usuaris i la música sigui totalment i radicalment diferent.
Jo crec que el que hauríem de fer, no sé si coneixeu Michael Bulb, que ha estudiat com els iPods i els reproductors d’mp3 han canviat la relació de la gent amb la música i sobretot es converteix en un paisatge sonor rutinari, sobretot per la gent quan va a treballar, que cada dia es posa la mateixa música, no per escoltar-la, si no per no ser molestat, i això crec que és molt interessant. Quan et vols concentrar, ara ho pots fer al llarg del dia.
Ho deixo aquí i suposo que després algunes de les coses les podrem discutir.
JORDI OLIVERAS
Sense entrar encara en aquest moment en la discussió profunda, algun comentari, pregunta, aclariment…
No sé si ens pot fer un breu… Què vol dir aquesta dicotomia de si la música és un mitjà de comunicació o una forma d’art…
JOAN ELIES-ADELL
Crec que ni és una cosa ni l’altra, està en terra de ningú, i això afegeix complexitat a l’hora de tractar-la.
JORDI OLIVERAS
M’ha sorprès perquè a fi de comptes jo una forma d’art la identifico com una forma de comunicació.
JOAN ELIES-ADELL
Sí, però per exemple en l’art plàstic tens uns llocs on vas a experimentar-lo. Però per exemple a la ràdio pots tenir una cadena tot de música, sense paraula, i no sé si en aquell cas és només un mitjà de comunicació, sense forma d’art. No ho tinc massa elaborat, però crec que és un dels temes a tenir en compte quan es pensa en la música. Per això crec que la tasca que esteu fent de pensar per la música i sobre la música és una cosa importantíssima. Si us fixeu, només és notícia quan hi ha novetat discogràfica o un concert. No hi ha mai reflexió sobre la música, com en altres àmbits. I al mateix temps, el seu naixement i el seu èxit, està tan lligat amb un mitjà com la ràdio, que no saps on comença una i on acaba l’altra. Es produeix un naixement tan entrellaçat, que si bé la ràdio ha anat per altres bandes i també serveix per difondre notícies, etc., el seu vincle encara és molt evident. I això fa que moltes vegades la música es trobi en aquesta terra de ningú.
PEDRO DE COS
El caso del urinario…
JOAN ELIES-ADELL
Però no és un urinari, perquè no pots pixar…
PEDRO DE COS
(inaudible)
JOAN ELIES-ADELL
Per això mateix, és un fil musical, i no és casual que el que es posa sigui el que tu comentes, no molesta, i ningú no hi para atenció.
??
(Fragment inaudible)
Jo crec que la música popular del sXX comença a partir del 48, i sobretot hi ha un invent fonamental, que és …, al final de la II Guerra Mundial. I entreguerres, el gran invent és la ràdio, més que la indústria musical I el gran invent de posguerra és el micròfon.
JOAN ELIES-ADELL
Ell diu on comença la indústria, jo segurament ho he simplificat, i ell té un article sobre el micròfon i la importància que té en la indústria popular. Té un article que m’agrada molt que es diu “Música popular vs tecnologia”, precisament, on diu que els crooners neixen gràcies al micròfon, perquè els permet xiuxiuejar.
??
(Fragment inaudible)
El que s’escapa de la cultura anglosaxona viu fonamentalment del micròfon i de la ràdio, de la cultura del ball, totalment atecnològica, i això és el que explica l’Europa real, centreamèrica i sudamèrica, el carib, no aquesta història que sempre se’ns ha explicat, des del model anglosaxó.
JOAN ELIES-ADELL
Ara estic recordant el llibre de la Sarah Thorton, que parla de les cultures de club, on precisament critica i diu “bé, és que vosaltres moltes vegades heu utilitzat, heu catalogat el rock com la cosa progressiva, mentre que la música de ball l’heu catalogada al revés, com no autèntica”. I ella en fa una crítica. Estic d’acord amb el que planteges. I és veritat que hem de treure la pàtina anglosaxona a la història de la música popular, i hem de construir i complementar la línia paral·lela, veure què funcionava a cada context.
JORDI OLIVERAS
Moltes gràcies
JOAN ELIES-ADELL
Gràcies a vosaltres
JORDI OLIVERAS
Quan acabi el Xavier tindrem temps de barrejar-ho tot. El Xavier, que jo sàpiga, perquè deu fer moltes coses i no m’he documentat prou per fer aquestes presentacions, està dins la UPF, en un grup de recerca de tecnologia musical, i si no m’equivoco heu fet coses força concretes en la creació de biblioteques de so, etc. Llavors ens agradaria que ens expliquessis ben bé què feu i on us porta això i on ens porta als demés.
Ah, una cosa, a tots dos us he demanat que en algun moment, al final o quan sigui, feu tres propostes concretes adreçades a algú, artistes, mitjans de comunicació, a la gent que escolta música… inspirats o no pel que portàveu posat o pel que passi aquí, ens agradarà rebre-ho.
XAVIER SERRA
Molt bé, jo parlaré, com has proposat, des del punt de vista concret. Si de cas explico una mica la meva trajectòria. Jo vaig estudiar al Conservatori i vinc del món clàssic, i des dels anys 70 que m’interessava per la música contemporània i les noves formes que sorgien a partir de la tradició de la música clàssica. Paral·lelament feia una carrera de ciències i vaig veure el sorgir, d’una manera molt natural, de l’impacte enorme que podia tenir a tecnologia informàtica en la música contemporània. I em vaig interessar per això, me’n vaig anar als EUA, vaig fer-hi un doctorat i vaig començar a fer recerca, i vaig tornar i vaig crear un grup de recerca. Evidentment, en tot aquest procés tant l’entorn com la meva perspectiva han canviat radicalment, i llavors, centrat en el present:
El grup de recerca que tenim tots som músics, la majoria de gent ve de la música popular, i d’altres formes musicals alternatives i amb una obertura més gran, i per tant el que ens mou realment és la música, a pesar que estem dins d’una facultat d’Enginyeria i que estem molt entroncats també en l’aspecte acadèmic de la universitat.
El que sempre m’ha mogut a mi i el que ens mou com a grup ha estat desenvolupar eines que siguin útils per la música. Des de sempre, la idea sempre ha sigut aquesta visió que en alguns moments potser era massa optimista, de creure que la tecno pot tenir un impacte revolucionari en la música. Originàriament la idea estava molt entroncada en la creació, jo vaig intentar començar a composar… Una eina per crear noves músiques, nou pensament musical, i trencar amb la tradició musical.
Això ha canviat bastant, i no ha estat l’impacte tan gran, sinó que sembla que serà en altres llocs. Com a grups estem intentant balancejar la recerca bàsica amb l’aplicada. Ens agrada la bàsica, posar problemes de com funciona el cortex auditiu i quin impacte té això en les tècniques de reconeixement musical, però també ens agrada crear coses concretes i donar-li a un músic i que ho faci servir.
I també estem entre l’aspecte més acadèmic d’enginyeria i l’aspecte més artístic de creació, i alguns de nosaltres seguim actius musicalment.
Em vull concentrar en dues línies en concret.
1r. La idea que les eines que fem anaven dirigides al creador, al compositor o a l’intèrpret professional que estava buscant noves alternatives, noves maneres de fer música, i al llarg dels anys s’han desenvolupat moltes tècniques de síntesi, nous instruments, hem treballat amb Yamaha i hem construït un sintetitzador de veu, sistemes per canviar el so a nivell de postproducció… També hem construït nous instrumetns musicals, que costen molt més de comercialitzar, un que es diu Reactable, que hi ha una sèrie de músics que estan utilitzant. La idea era noves eines, noves músiques, nous músics potser no amb una formació tradicional, i donar-los eines per poder-se expressar musicalment, i la veritat.
Després de 20 anys, l’impacte ha estat menys de l’esperat. I si he de situar el coll d’ampolla crec que està en els músics, i no en el sentit negatiu. Els músics no hem sabut aprofitar, o no hem volgut, aquestes noves tecnologies. Ja ens anava bé el que hi havia i per la tradició educativa i la manera de fer dels músics, no s’han llançat a incorporar totes les possibilitats de la tecnologia. Curiosament el que ha tingut més èxit, i trobo que és positiu però pels investigadors fa una mica de llàstima, han estat accidents. Els grans èxits de la tecnologia han estat accidents. El disc de vinil, el labtop music, ningú dels que fem recerca no ho havíem previst, no hi ha recerca al darrera. Els músics han agafat eines que en realitat no estaven pensades per fer música, i això és el que ha tingut més èxit. Els instruments musicals es van desenvolupar conscientment al costat dels músics: els orgues, els violins, les guitarres elèctriques, i es van anar millorant.
Afegir també l’èxit del software. Jo quan treballava a Yamaha, el finançament que hi havia al darrera era perquè podies construir coses que les podies vendre. De cop i volta apareix que una persona a la seva habitació pot fer un software i funciona pels músics i els DJs, i per tant això vol dir que la indústria no funciona, és un model que va contra aquestes grans indústries que el que volen és construir instruments.
El segon tema és: arran d’aquestes tecnologies, els últims 6 anys hem tingut la revolució d’internet, i hem començat a usar aquestes tecnologies enfocades a l’oient, a l’usuari, per poder interactuar accedir a la música d’una forma diferent. Després d’aquesta primera esperança, ara crec que tenim una altra oportunitat, i depèn d’uns altres personatges i sectors, que la tecnologia canviï de forma radical la nostra forma de relacionar-nos amb la música. No els músics professionals, perquè jo aquests ja he perdut una mica l’esperança que siguin la porta que lideri un canvi en aquest sentit, i ara està en mans dels usuaris.
Nosaltres hem desenvolupat productes que poden analitzar la música, etiquetar-la, buscar-la a internet segons un ritme o un estil… Poder accedir a enormes bases de dades amb l’objectiu des del punt de vista de l’usuari, de poder posar-lo en control del que està buscant. Quan tu pots fer cerques d’una música que sembli la que tens, estàs establint una relació amb la música i estàs podent accedir a una quantitat de música que amb la indústria i els canals tradicionals era impensable. Per tant podem dir que estàs democratitzant l’accés a la música i no només a la que els canals volen que escoltem sinó que tu mateix pots accedir, manipular i interactuar amb tota la long tail de la música que hi ha. Per mi això és una revolució fonalmental, nosaltres hem creat una empresa per comercialitzar aquest tipus de tecnologies, també portals amb creative commons… trencar una mica des del punt de vista tecnològic i oferir noves alternatives que ja veurem qui és capaç d’utilitzar-les. Perquè aquí hi ha barreres, interessos econòmics, culturals, prejudicis… que fan que no sé si aconseguirem que aquesta tecnologia arribi a tothom. Només per posar alguns exemples: hem desenvolupat tecnologies per la SGAE perquè puguin monitoritzar tot el que s’està emetent. Curiosament la idea original era dir, que realment cadascú rebi el que li pertoca. Al final la meva idea és que no ho volen implementar, no els interessa. A les discogràfiques els diem: ara podeu catalogar tot el vostre catàleg de manera que sigui la gent la que pugui buscar de manera lliure, i tampoc els interessa. Etc. Realment, tots els interessos dels mateixos músics i de la indústria resten interès.
Apareixen nous negocis que intenten trencar aquests monopolis, però no sé si se’n sortiran… Realment la tecnologia està allà i està per poder-se fer servir. La veritat, després de la primera experiència amb els músics… amb aquesta segona sóc una mica més optimista i realment, per molt que vulguin frenar internet, no es pot, i per molt que vulguin parar el pirateig no es pot, i tinc l’esperança que si que puguem tenir un accés i una interacció amb la música molt diferent de l’anterior i que jo crec que és positiva. No tothom la vol, segurament, a la majoria de gent ja li està bé sentir els 40 Principales, però crec que hi ha una bona part de la població que realment si que vol participar en l’elecció dels continguts culturals musicals, i crec que té el dret d’aprofitar-se d’aquesta tecnologia.
PREGUNTA INAUDIBLE SOBRE PANDORA
XS
La diferència és que Pandora requereix algú que ho etiqueti.
??
Què és Pandora?
XS
Pandora és una empresa que té un portal a internet on tu pots buscar música semblant a una que ja tens, és un motor de cerca, però algú ho ha d’haver etiquetat abans. I les nostres tecnologies es basen en què ho etiqueta automàticament. Per tant, pel fet que hi hagi música en alguna banda d’internet, automàticament queda indexada. Pandora el perill que té és que és un altre filtre. Pandora sel·lecciona què és el que vol etiquetar i el que no, com qui fa un catàleg. Jo crec que el futur no va per aquí, pels filtres. Inclús el model de Google…
??
Pregunta inaudible
XS
Així és com funciona actualment. Per trobar una música a Pandora algú l’ha d’haver escoltada i posada a Pandora anteriorment. I amb la nostra no. La música s’indexa automàticament, i es classifica partint de l’anàlisi del so, de la melodia… Potser no és tan fidel, perquè no hi ha res com un músic que etiqueti. Però trenca les barreres culturals, ara és impossible accedir a la música de Xina i Japó per una qüestió de text. En el moment en què puguem accedir a la música pel contingut, perquè s’assembla a una altra, i no et posin barreres, tindrem a la nostra disposició un gran repositori.
??
[Pregunta inaudible però es torna amb la diferència Pandora/indexació automàtica]
XS
Pandora porta 6 anys amb no sé quantes persones classificants i construint un repositori que arriba a 600.000 o més cançons, això és impossible d’extendre a tot el món, amb la quantitat de música que va sorgint, no sols de discogràfiques sinó també de concerts. En el nostre cas, potser la funcionalitat és una mica menor, però et permet buscar cançons que tenen un ritme que tenen una veu o un ritme determinat…
??
Pregunta força inaudible sobre el sistema per valorar si una cançó seria un hit.
XS
Sí, però això no, nosaltres hi participem perquè ens paguen diners, però ho trobo un engany.
[Comentaris inaudibles]
JE-A
Jo volia fer una broma lingüística: el vostre sistema, malgrat ser molt digital és analògic, en el sentit que busqueu les analogies musicals. Una pregunta tonta, i quan has trobar allò que busques, ho pots baixar?
XS
Nosaltres tenim la tecnologia, si no fos per la Sgae, les discogràfiques i així es podria baixar, però en tots els projectes de recerca, quan demanem continguts a discogràfiques ni ens ho deixen…
JE-A
No, no, ja ho sé. I no és casualitat, la teva decepció inicial amb els músics, a mi em passa al revés amb els teòrics. Jo quan vaig escriure el meu llibre, un llibret publicat fa 10 anys i que es diu La Música a l’era digital, i jo pensava que anava als teòrics de la música i de la literatura, però els que s’hi van interessar van ser els músics, perquè hi havia reflexió que ells no tenien anteriorment. D’altra banda a mi em va sorprendre positivament el fet que als consumidors de música popular els podria interessar i va arribar a altra gent. L’altra cosa que volia comentar és que la vostra feina bàsicament és de catalogació bibliogràfica. És a dir, en l’àmbit de la literatura, qui realment s’ha posat les piles és la gent de biblioteconomia. Per què? Perquè a ells els interessen les possibilitats per catalogar el patrimoni. Aleshores és normal que passi en el vostre cas.
També volia comentar que el que ha significat internet és el naixement d’una nova consciència del consumidor de música. Crec que ho has explicat perfectament, en el vostre cas, i jo també tinc aquesta esperança: que la revolució no vindrà per la indústria ni pels músics, sinó pel consumidor, i que realment els hem de donar les màximes ferramentes possibles perquè siguin lliures a l’hora de poder construir el seu itinerari.
??
El que passa és que hi ha un problema…
JE-A
Un només?
??
Un i de gros. El que passa amb això d’internet, que és fantàstic, només faltaria, és que no es pot digitalitzar tot, perquè la capacitat dels reproductors i l’ús que se n’està fent… Si jo vull digitalitzar un acord de piano, necessito una quantitat de memòria que ni el mòbil ni l’mp3 no té. I a més tampoc serveix de res, perquè s’escolta al mig del carrer, al metro, i hi ha freqüències que despareixen. Amb els reproductors es potencien els megawatts, etc. Vull dir que això està condicionant que els productors i creadors, a l’hora de fer música de consum ja busquen aquells timbres i síncopes que segur que se sentiran. Això condiciona els creadors. Ja no pots pensar en 12 contrabaixos perquè no se sentiran… Això està marcant un camí…
JE-A
Però aquest camí o aquesta limitació ja hi era des que es va inventar l’escriptura, el codi de la notació musical ja és restrictiu, això sempre ha estat així. Possiblement ara les restriccions són més grans.
XS
Sempre hi ha hagut condicionants segons els mitjans de distribució i les tecnologies que s’han utilitzat a cada moment, la ràdio també limitava la freqüència, el vinil igual… Considerar que la música és només allò que s’escolta per mi és una limitació brutal, i espero que això algun dia es trenqui. La limitació de la tecnologia ha forçat a dir que la música és només el so, això per mi és completament erroni.
[Inaudible]
XS
Per mi quan van sortir els Cds, en el seu moment, almenys per mi era molt trist, i la ràdio i el vinil igual, que s’estandaritzi… El que és important és que les comunitats, la gent, els músics, no considerin això limitacions, es poden trencar. Hi ha altres maneres. El que passa és que les coses que ens vénen imposades per la indústria, de seguida ens hi acomodem, i llavors els músics diuen, doncs perfecte, ara farem la música perquè es pugui comprimir així…
PEDRO DE COS (??)
Es un poco triste que lleguemos al punto de que ahora mismo tenemos las mejores posibilidades de gravación jamás conocidas, y al final tengamos que convertirlo en un producto tan apestoso como un mp3.
XS
Ara la gent escolta la música a través dels altaveus de l’ordinador, i això em sembla una limitació brutal…
PEDRO
También estarás de acuerdo conmigo en que cuando Sony y Phillips se pusieron de acuerdo para el crear el formato del cd, que podría haber estado hecho a una resolución de 24 bits, con las consecuencias en dinámica que tiene. Decían que es en 16 porque así es capaz de durar 1h coma una cinta de casette. Que el argumento sea este y que luego te vendan todo el fondo de catálogo otra vez, con una calidad horrible… Estoy de acuerdo contigo en que es un poco triste que la música pierda gran parte de su fuerza expresiva. Si ahora tu intentas masterizar ciertos discos en mp3 desde un formato analógico verás que te estás cargando la obra en sí… Es muy complicado, hacerlo bien a 16. Lo que no es admisible es que admitamos nuevos formatos para escuchar música porque son más cómodos pero que son más pobres.
JE-A
Jo crec que és molt interessant el que estem parlant, perquè té les dues vessants, la del creador, i la del receptor. Quan jo deia que les tecnologies que han triomfat ha estat per accident, tu em deies, tens raó però no sempre. Tens raó en el sentit que han funcionat aquelles més còmodes per l’usuari, i que la indústria ha tingut voluntat d’imposar. No perquè la qualitat fos millor. Que després la indústria ho utilitzés per vendre més, ja és una altra cosa. No podem pensar que la gent escolta música només escoltant música, per això és molt important l’ús que en fem. Potser ho fem només perquè ens acompanyi. Això pot ser trist per un músic, saber que la seva gran creació és un soroll de fons, però en realitat és així. Jo, les vegades que escolto música a casa amb l’estèreo són molt poquetes… I entenc que hi ha una dialèctica entre la fidelitat autoral i la comoditat del consumidor, i crec que cal buscar una mica l’equilibri.
??
[Inaudible…] En la mesura en què el mercat crea necessitats de consum determinades, la gent adapta aquestes necessitats de consum i punt. I no necessita res més, perquè ideològicament i culturalment el món s’ha anat empobrint gràcies també a l’evolució tecnològica. La tecnologia ha servit també per desideologitzar i trencar criteris del públic. Jo crec que la tecnologia ha pervertit el tema de l’audiència.
JO
Hem de començar a acabar. Qui vol intervenir? Bé, doncs quatre intervencions i acabem.
?? (una noia)
Jo tinc tres preguntes pel Xavier i una pel Joan. La primera és saber si hi ha moltes dones que estan treballant al grup de recerca de la UPF. Perquè jo tinc amigues que s’han format allà, però vull saber si n’hi ha al grup. També saber, quan vosaltres vau dissenyar les biblioteques, quin era l’objectiu al principi. I la tercera, què en penses o cap on va el tema de la xarxa social, què pot ser que passi en el futur. I pel Joan: jo tinc la teoria que les coses a nivell de tecnologia i desenvolupament es donen en organitzacions no formals. Jo per exemple em relaciono molt amb hackers i gent així. I són els que desenvolupen coses i tenen capacitat de formació. Als EUA aquesta gent té molt d’accés a la universitat, per formar. I aquí no. Llavors, com veus tu aquest punt a Espanya. Com les universitats podrien obrir una porteta per tota aquesta gent que fa tecnologia punta des del carrer. Realment em sembla bastant lamentable.
[Inaudible, moltes veus]
JO
Jo volia afegir una altra pregunta: M’ha impactat de les dues intervencions l’absència de la figura romàntica del creador, d’alguna manera. Heu donar dues pistes cadascun, que em semblen interessants d’estirar. El XS deia que el desenvolupament tecnològic ens ha portat a creure que la música és només so. Llavors m’agradaria que estiressis una mica el fil per aquí. I tu Joan, el teu comentari inicial sobre la diferència entre la comunicació i la música, em porta al mateix lloc. On queda la figura del creador?
JE-A
[Començament inaudible]. L’etiqueta comercial no diu res. La música popular deia alguna cosa, i l’etiqueta de massiva també dóna alguna pista.
XS
Contestant la primera pregunta, quantes noies hi ha al grup, el mateix porcentatge de noies que hi ha aquí, i a més la combinació música i tecnologia és de les pitjors que hi pot haver-hi. Jo faig discriminació positiva perquè crec que és molt important que s’hi incorporin. En tota la universitat el porcentatge és d’un 70%, a tecnologia és d’un 15%, i en el nostre àmbit un 5%. És horrible. És un debat obert, i crec que s’ha de potenciar. El tema de biblioteca de sons, hem fet diversos projectes. El freesound sí que té una idea molt clara al darrera, és una base de sons, en creative commons, en què la gent hi participa, de fet ja hi ha més de 200mil persones apuntades, tenim 30.000 sons… Per mi era simplement poder oferir als creadors sons a partir dels quals puguessin fer música i que no es veiessin limitats per la propietat intel·lectual. Gran part de la música actual es basa en agafar sons, i que els sons estiguin protegits i els creadors no els puguin agafar per fer música, ho trobava escandalós. I un cop estàs parlant d’un nombre determinat de sons, la manera de classificar-los ja ha de ser diferent, i com que teníem tecnologies per trencar amb la idea de la cerca que només la pot saber una persona. I la xarxa social, per mi és el futur. Hi tinc una fe absoluta, a nivell global, la possibilitat de crear comunitats, de matriu. La gran indústria són les discogràfiques, on pots penjar vídeo, hi ha un aspecte viu. Tecnològicament això es pot trencar, és possible. La tecnologia pot tornar a recuperar aquest ambient més d’aspecte social, de comunicació, d’interacció, i això entronca amb la idea dels creadors. El que podria fer la tecnologia, sobretot en països com el nostre on no hi ha hagut tradició musical, és que la gent es pugui llançar a expressar-se musicalment. I això potser seria diferent de fer música. Per mi és essencial en l’ésser humà, i qualsevol hauria de tenir la capacitat i la possibilitat d’expressar-se al nivell que vulgui. I crec que la tecnologia ho pot oferir. L’altra és si la indústria hi pot ajudar: és a dir, un mp3 es pot convertir en un instrument a través del qual la gent s’expressi i es comuniqui. Si això és un creador o un músic, això és un debat en el qual no vull entrar…
??
[inaudible, alguna cosa de l’icac?]
JO
Una altra cosa del Pedro i fora…
PEDRO DE COS
[Inaudible]… y surgía en cierta manera en los mismos términos, mientras había una postura más institucional de aprender música es aprender a tocar un instrumento y luego tocar con otros, y había otra línea que decía, sí el lenguaje es imporante, pero uno de los argumentos que se dieron es que las nuevas tecnologías permiten la expresión musical sin tener que tener unos conocimientos musicales exhaustivos, y un nivel muy alto. Bueno, yo he hecho unas experiencias, enseñando a samplear una voz y hacer que a través de una frase hagan un ritmo. ¿Es música? De acuerdo, no es Mahler, pero permite expresarse desde el momento uno, y esto habría también que considerarlo.
JO
Voleu fer això de les tres propostes?
JE-A
A qui? A la gent que està aquí?
JO
A qui o vulguis
JE-A
Jo la proposta que faria a les institucions és que creguin en la música, penso que no hi creuen, no creuen que té un impacte social amb prou força per canviar les coses. Jo crec que la música és molt potent i pot canviar la manera de relacionar-se amb l’altra gent i amb la ciutat. A Barcelona crec que aquí la música es tracta seriosament malgrat que les institucions no hi posin massa… Hi ha el Sonar i el Lem i altres propostes interessants, però per les institucions només són com aparadors. I el tema de l’educació jo crec que és determinant, i jo demanaria a les institucions que es prenguessin la música a l’escola més seriosament. Si la literatura ja és l’última mona, la música encara més. Pensen que és estudiar alguns autors, o ni tansols això, i jo crec que la pedagogia musical seria que això tingués molta més volada.
XS
A veure, jo potser una més o menys seria, respecte als músics, i d’alguna manera encoratjar-los a ser més experimentals respecte a la tecnologia. En realitat els creadors s’omplen la música de tenir la mentalitat oberta, però crec que en aquest àmbit, per un tema educatiu i social, som més tradicionals del que ens agradaria creure. L’altre pels productors i la indústria, que siguin més arriscats. Les revolucions s’han d’assumir, i amb tot aquest tema d’internet, noves possibilitats de negoci, la propietat intel·lectual… Si no explorem nous models, evidenment que és difícil i que no és obvi, però si no ens hi llancem no ens en sortirem. Quan es va incorporar la ràdio i la tv es van trobar models perquè això revertís en els creadors. Amb internet no s’ha trobat. Les empreses telefòniques s’estan forrant i això no reverteix en els creadors.
[Parla amb la noia, però no se sent]
El negoci de la música és enorme, el que passa és que s’ha mogut de mans, i els creadors no s’han sabut aprofitar d’aquesta moguda i dels diners que s’han mogut. I les discogràfiques tancant-se en les formes tradicionals no aniran enlloc.
I per últim i que m’afecta més a mi, a nivell de crítica personal i del món acadèmic, és aquest lligam entre el món acadèmic, la recerca i els creadors, que ha d’existir, i aquest diàleg que fa temps que està trencat, o entre tots els recuperem o les tecnologies i tots aquests avenços no tindran cap mena de possibilitat…
JO
Molt bé, doncs moltíssimes gràcies a tots!
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.