- Aquest article és part del llibre “Idees per la música. Una mirada sobre 12 experiències de Barcelona”. La resta del llibre i descàrrega en pdf aquí.
Gràcia Territori Sonor (GTS) i el Festival Lem es van constituir fa 10 anys. Fa una dècada de la creació d’una entitat que té el punt de partida en un barri de Barcelona, que valora –per sobre d’estils i gèneres musicals– una actitud davant de la musica, que compta amb l’ampli teixit associatiu del barri, que vol estar al marge dels prejudicis que suposa experimentar mantenint-se conscientment en terra de ningú i que afavoreix i aplica la transversalitat, tant estilística com generacional. I tot això amb la llibertat i la memòria històrica com a conceptes que planegen per sobre de tot el projecte i l’impregnen de profunditat.
Són moltes les claus que expliquen el creixement constant de les activitats que duu a terme Gràcia Territori Sonor i, en concret, el significatiu creixement del Festival Lem quant a la seva convocatòria de públic i el ressò mediàtic i social. Però de totes les idees que configuren l’univers del Lem, la que té més pes i la que probablement és el detonant de totes les altres és l’interès pel barri: la seva estructura, la població, les activitats, la idiosincràsia… En definitiva, la convicció que cal que el teixit associatiu d’un barri (els seus espais, habitants i peculiaritats) influeixi en qualsevol projecte que s’hi instal·li.
Del localisme a la universalitat
Per Gràcia Territori Sonor “el context territorial local és imprescindible per universalitzar el projecte”. I el seu director, Víctor Nubla, va més enllà: “És important que la vinculació amb el territori no sigui purament geogràfica, urbanística o arquitectònica, sinó que també comptin les persones que viuen al territori. La producció cultural està a les ciutats, als territoris urbans, i aquests són cada cop més semblants. Existeix un gran risc de despersonalització de les iniciatives i de pèrdua de la idiosincràsia.”
L’origen de l’interès pel barri neix al final d’una etapa anterior a Gràcia Territori Sonor, el final de Macromassa, grup experimental de Barcelona que després de 20 anys de carrera pren consciència que és important vincular-se a la ciutat i que no es pot ser sempre nòmada.
El Lem és un festival internacional. Es programen artistes d’arreu del món i s’estableixen acords de col·laboració amb festivals de la resta de l’estat i internacionals, cosa que fa possible que artistes locals puguin presentar la seva obra en escenaris d’altres països accedint així a circuits internacionals.
Una alta cultura
La vinculació al barri està íntimament lligada amb la voluntat de trencar barreres entre públics “entesos” i els no iniciats. Fer propostes amb densitat intel·lectual o amb elements de risc no es contradiu amb la voluntat d’acostar-se a tots els habitants d’un barri: “No estic d’acord amb la idea que per fer una cosa que vinculi al poble has de fer una cosa popular, això és un error. Més aviat em plantejo que les iniciatives de creació amb risc, que els artistes han de presentar habitualment davant de camarilles especialitzades del sector al qual pertanyen, puguin arribar a la gent. Com? A través del teixit urbà popular. El barri és un espai ideal i vincular un festival a un barri hauria de ser habitual.” I és que, tal com explica Nubla, alguns d’aquests creadors treballen al marge de la indústria, estan oferint visions personals d’aquest món a través de la seva música i és una llàstima que això hagi de quedar tancat en un gueto.
Transgressió i risc, fugint de l’elitització
L’experimentació, el risc en la creació musical, és una actitud davant de la música i també una tradició musical. El Lem i Gràcia Territori Sonor s’interessen pels artistes que fugen de les tradicions estilístiques preestablertes, que s’escapen del rock, del pop, del folk… i entren en el que ells consideren una mena de forat negre, una terra de ningú de totes les músiques. El Lem no és un festival de música electrònica, sinó de totes les músiques. Tampoc és un festival de música avançada, “és un estereotip contra el qual lluitem cada any”.
Segons Enderrock, el Lem és el 5è festival de Catalunya quant a públic. I això anuncia que no estem davant d’una proposta sectària: “Som un festival generalista.” D’altra banda, tant els públics com els programes desmitifiquen, any rere any, coses com ara la idoneïtat de programar segons quins artistes en segons quins espais i la impossibilitat de transversalitzar públics. “En el fons no és gens mític i alhora més humà. Fugim de l’esnobisme. Qualsevol persona sense formació específica ni especialitzada pot gaudir d’una proposta de risc, estranya o inusual, sense cap problema. I ja no és una tesi, això és el que passa.”
Llibertat
Un concepte (i una paraula) latent en tots els textos del Lem i en la manera de treballar. “Mai ningú no ens ha demanat condicions de programació, disseny o continguts, som completament lliures. En aquest festival no has d’escollir en pocs dies tots els concerts, pots veure el que vulguis: tot o res. Transmetem la idea de llibertat amb aquestes coses. Crec que el que estem fent és encara llibertari.”
“La llibertat s’aplica a tot i no som políticament correctes, evitem aquesta gran cotilla. El risc en la programació és gran, fins i tot que no agradi. Volem acostumar la gent al fet que no consumeixi marques.”
Col·lectius del barri, col·lectius d’arreu
La relació amb els col·lectius del barri sempre ha existit i encara és vigent. Arco y flecha, Experimentem amb l’art, l’Orfeó Gracienc, els Lluïsos de Gràcia, els castellers, la federació de carrers i la festa major, etc. són alguns exemples d’aquesta intensitat en les relacions. I darrerament, des del barri, s’està aconseguint anar més enllà i relacionar-nos amb altres col·lectius de la ciutat.
“Ens encarreguen coses i tenim relacions amb el Macba, el Sónar, Remor de Girona… Fem propostes a festivals d’Andalusia, Madrid i Bilbao.” Aquesta idea d’exportar el festival, d’exportar el barri, existeix també des dels inicis i arriba, com dèiem, a la resta de la ciutat, però també més enllà de la ciutat: a Catalunya, Espanya i Europa. “Nosaltres estem exportant constantment artistes locals.”
I així no només s’aconsegueix que artistes locals puguin actuar fora de l’àmbit local sinó que, a més, el nom de Gràcia Territori Sonor i Lem es passegi internacionalment des de fa anys. “Les nostres programcions fora d’aquí són abundants. A París, a Alemanya i a la resta d’Espanya.”
Posada en marxa
Els inicis de qualsevol projecte són únics i no extensibles. I els inicis del Lem són bastant singulars: “Primer el presentem a la Comunitat Europea com a projecte. És després quan les administracions locals d’aquí l’aproven i el subvencionen.” I no perquè aquí no se’ls fes cas, sinó perquè van considerar oportú començar pel recolzament internacional. “Quan tornem amb els diners d’Europa les institucions d’aquí s’animen.”
La premissa era prou clara: “Teníem el projecte de recuperar la tradició sonora del barri i dinamitzar el territori a nivell cultural. Si no es feia un esforç específic, Gràcia es podia convertir només en la destinació usual per anar a fer copes de Barcelona.” I d’altra banda es volia “dinamitzar un territori urbà a través de la música i donar l’oportunitat als creadors locals d’entrar en circuits internacionals.”
Tot va començar amb un cicle de concerts als bars del barri per acabar convertint-se en un festival “perquè tècnicament i operativament era millor”. I en aquest procés, la feina augmenta i l’associació que ha engegat el projecte treballa des de la realitat amateur i en pateix les conseqüències. “Ha de fer front a una crisi i s’ha d’anar professionalitzant. Era molt dur treballar de manera amateur un projecte com aquest. No era una afició, el projecte creixia i ens havíem de mullar molt el cul.”
Crisi per créixer
Cada pas endavant, cada previsió de creixement, es tradueix en una crisi interna i en una necessitat d’avançar en la professionalització. Les particulars dinàmiques de pagament de les institucions van contribuir, en el seu moment, a complicar les coses.
“Els grans moments de creixement han estat crítics fins que no ens hem professionalitzat. Ha estat molt dolorós. Al llarg del camí ha caigut gent i s’han perdut amistats, però sempre ha estat tot en benefici del projecte. Els projectes estan per sobre de les persones.”
La decisió de professionalitzar l’equip ha suposat el gran canvi. Gestionar més diners i dedicar-los a les persones que hi treballen i als artistes. L’equip humà es fonamental. “La gent del Sónar ens va ajudar i ens va aconsellar molt bé en aquest aspecte. El seu projecte comercial ens ha servit per prendre moltes decisions que hem hagut de prendre.”
Diners, números i personal
El que Victor Nubla defineix com una factoria del sentit, compta per al seu festival amb un finançament mixt i amb molts patrocinadors. L’ajut privat i públic es reparteix en un 60% i un 40% respectivament. Aquest repartiment és volgut i es basa en la intenció de no dependre només d’un patrocinador ni tampoc dependre exclusivament del capital privat. “Crec que en un projecte com aquest l’ajuda pública ha de ser sempre present.” Però si aquesta afirmació defensa el diner públic, també cal destacar que el capital privat hi és per interès del festival. “Les institucions públiques van ser les que hi van apostar al principi, però la iniciativa privada no tenia perquè quedar-se’n fora. La fórmula ideal és afegir, al públic i al privat, els recursos propis.” Això garanteix una llarga vida a un projecte com el Lem, que no ha de dependre d’una única font de finançament ni ha d’atendre exigències de cap patrocinador principal.
A les oficines de Gràcia Territori Sonor, ubicades al barri de Gràcia, hi treballen durant tot l’any tres persones: Víctor Nubla i Casino codirigeixen els projectes i compten amb una persona més que completa l’equip i que els assisteix. A partir del maig es comença a incorporar gent pel festival Lem i durant les dates del festival ja hi treballen unes 25 persones.
Només poden comptar amb aquest equip ampli uns quants mesos a l’any, amb els inconvenients que això genera, però malgrat tot des de GTS afirmen: “No ens interessa externalitzar perquè considerem important generar llocs de treball.” I el problema és que no poden mantenir a la plantilla la gent que han format al llarg dels mesos de preparació del Lem.
“Sobten les reaccions de les institucions respecte aquests temes, ja que de vegades prefereixen factures en lloc de nòmines. L’esforç que fem, fins i tot amb els artistes, de contractar i assegurar la gent que treballa amb nosaltres, no es correspon amb la complicitat de les institucions. Hi ha una certa incomprensió. Cal acabar amb la idea que el músic és un individu que es diverteix i cobra en negre.”
En un altre barri?
Seria possible un festival com el Lem en un altre barri de la ciutat? Seria possible una activitat com la que duu a terme GTS a l’Eixample, Sant Gervasi, Sant Andreu o Les Corts? És el barri? Són les persones?
El text fundacional del Lem afirma que les característiques geogràfiques, urbanes, idiosincràtiques, històriques i humanes del barri faciliten el naixement i desenvolupament d’un festival tan atípic com aquest. Per l’estructura urbanística, pel fet que hi ha un 50% de gent jove i un 50% de gent gran, per la gran concentració d’estudiants i professionals de disciplines artístiques que s’hi instal·len, per la quantitat de joves d’altres països que s’hi queden durant temporades, per la quantitat de laboratoris de creació que hi ha al barri, per les relacions en xarxa que hi tenen lloc, per l’oferta de cinema, etc. sembla que seria difícil exportar això a un altre barri.
DESCARREGA’T EL LLIBRE!
Aquest article és part del llibre “Idees per la música. Una mirada sobre 12 experiències de Barcelona” editat per Indigestió. Si vols descarregar-te el llibre en format pdf, només cal que cliquis aquí, i que et donis d’alta a la nostra llista de correu, si no ho has fet encara.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.