- Aquest article és part del llibre “Idees per la música. Una mirada sobre 12 experiències de Barcelona”. La resta del llibre i descàrrega en pdf aquí.
INTRODUCCIÓ
El projecte de la Casa de Música Popular és una iniciativa de CLAC S. Coop. CL que l’any 2005, després de dotze anys de funcionament amb diverses iniciatives privades de dinamització musical a la seva ciutat, Mataró, proposen un nou repte a diverses instàncies públiques relacionades amb la cultura: la creació d’un equipament cultural per a la promoció de la música popular de gestió mixta (pública-privada). Aquest centre s’assajaria a Mataró com a experiència pilot i després el model s’intentaria exportar a altres ciutats catalanes semblants.
En el procés anterior, els integrants de CLAC van obrir l’any 1993 El Lokal, una discoteca i sala de concerts, van muntar un segell discogràfic, editar una revista, La Col, que va tenir 60 números, i van crear un estudi mòbil on van enregistrar gent com Lluís Llach, Manolo García, Els Pets o Sopa de Cabra, entre altres artistes molt menys coneguts. L’any 2000 El Lokal es va quedar petit per l’activitat que hi realitzaven i es va traslladar a El Clap, al polígon industrial, amb un espai de 1.600 metres quadrats.
Tot i que la discoteca funciona com a negoci, el procés que porta a la Casa de Música Popular prové de la frustració per no haver obtingut uns resultats millors en la realització de concerts. D’aquí prové la necessitat de treballar la base, és a dir, la formació del públic i dels artistes.
La idea es planteja en un principi com una experiència pilot que a mitjà termini pot comportar la creació d’una xarxa d’equipaments similars. No obstant això, el procés s’ha accelerat. Tant per l’impuls de l’ICIC com pel fet que hagin sorgit candidats possibles –La Mirona, de Salt, i la Salamandra, de l’Hospitalet– l’experiència ja es planteja com a xarxa des del minut zero, que ve a ser l’any 2005.
“Vivim molt lluny, a nivell cultural, de Barcelona. Des d’una perspectiva de mercat, és lògic que els grups passin per Barcelona. Esperem, però, que els grups que venen a Catalunya prefereixin fer quinze bolos en quinze ciutats que tocar només a Barcelona. La intenció no és batallar amb Barcelona. Bruce Springsteen continuarà venint a Barcelona. No és una guerra. És canviar la manera de viure la música de les ciutats mitjanes.”
PROJECTE
El projecte de la Casa de Música Popular parteix del pressupòsit que Catalunya, particularment tot el país sense comptar la ciutat de Barcelona, pateix un dèficit pel que fa a infraestructures culturals i, sobretot, les relacionades amb la música popular.
Segons es diu, alguns espais privats han suplit part d’aquestes mancances però des de la precarietat de recursos i des de la lògica limitació a l’hora d’abordar dèficits culturals. La proposta bàsica del projecte consisteix en establir acords de cooperació entre aquests espais privats i l’administració pública per complementar, aprofitant els recursos i la iniciativa dels primers, el que sigui necessari per assolir unes infraestructures adequades.
Els objectius del projecte són:
- Complementar les actuals infraestructures culturals de les ciutats mitjanes de Catalunya.
- Dotar d’eines els creadors i artistes.
- Enfortir el teixit de la indústria musical a Catalunya.
- Acostar la cultura als joves.
- Afavorir la diversitat enfront de la homogeneïtzació de la cultura i vetllar que la mercantilització no en perverteixi el valor social.
- Contribuir a l’aflorament dels valors positius que la cultura pot aportar a la societat i als seus individus.
- Crear nous públics.
El mateix model amb una altra perspectiva
Si llegim, escoltem i observem el projecte de La Casa de la Música no hi trobem diferències substancials respecte al que van ser alguns dels projectes endegats als anys noranta des d’algunes administracions públiques en algunes ciutats de l’entorn metropolità. Les infraestructures: locals d’assaig, estudi d’enregistrament i sala de concerts. Les activitats: suport a la creació, concerts, difusió i formació. Els objectius: suport als joves artistes, donar a conèixer altres artistes als ciutadans…
Bàsicament, La Casa de la Música fa un bon reciclatge d’allò que ja s’ha experimentat i, això sí, s’hi apropa des d’una altra perspectiva, la d’una empresa de caire social que hi aporta un patrimoni –l’espai–, uns recursos econòmics i també un equip humà que parteix de la implicació en el món de la música, cosa que no sempre ha estat així en altres experiències. Finalment, aporta una vinculació a un territori, la seva ciutat, que tampoc ha estat sempre un element clau en altres projectes especialitzats en música.
És probable que el tipus de gestió i la diferent implicació que suposa siguin clau, més enllà dels plantejaments del projecte, per poder obtenir uns resultats diferents.
Una altra singularitat del projecte de La Casa de la Música, sempre fixant-nos en el cas de Mataró, és la formació i procedència dels seus gestors. Les principals experiències que s’han dut a terme fins ara al sector públic han estat conduïdes per empreses, gestors públics i professionals amb una orientació de caire social, amb una perspectiva pel que fa a la gestió molt condicionada per les dinàmiques de l’entorn públic. Els socis de CLAC tenen una altra trajectòria. El món del cooperativisme, l’interès per la música i també la seva experiència en la gestió d’una discoteca marquen un perfil prou diferent i alhora amb un peculiar equilibri intern.
ORGANITZACIÓ
Si parlem d’un model organitzatiu singular és lògic que ens fixem en l’aportació de cadascuna de les parts.
Pel que fa a la part “privada” i impulsora del projecte, val la pena destacar el fet que és una cooperativa i quina mena de cooperativa és. Darrera d’aquesta forma jurídica hi ha unes normes i una filosofia. Les normes diuen que els propietaris de la cooperativa són els mateixos treballadors i que l’afany de lucre o de guanyar diners, com ho vulguem dir, inherent a qualsevol forma empresarial, queda limitat a satisfer els salaris dels treballadors. Més enllà d’això, els beneficis de l’organització només poden ser reinvertits. Per tant, és des d’aquesta perspectiva que treballa i creix la cooperativa CLAP. Els diners els guanyen amb una discoteca que funciona i que ells reivindiquen com a part del projecte. Un cop satisfeta la remuneració del treball realitzat, es proposen abordar activitats d’interès social que, segons afirmen, a la llarga també haurien de beneficiar la seva part empresarial.
Pel que fa a la part pública, ens trobem amb la paradoxa que dintre els serveis de cultura hi ha una certa divisió entre la visió de l’activitat en l’aspecte més mercantil i en l’aspecte, diguem-ne, social i cultural. És a dir, en el moment en què es va iniciar la negociació la Generalitat separava l’aspecte mercantil del social de l’activitat i mostrava una especial disposició a donar suport al primer aspecte, insistint en la necessària rendibilitat de les accions, cosa que feia difícil la coincidència amb la concepció del projecte, que precisament insisteix en facilitar els fluxos entre les dues dimensions.
ALGUNS INTERROGANTS
Pensar el mercat d’una altra manera
Els responsables del projecte afirmen que una de les dificultats principals de la seva tasca és que resulta molt dur canviar algunes dinàmiques i paràmetres habituals del mercat. La comunicació, l’administració, l’actitud dels mateixos artistes… tot empeny a pensar la música només com un negoci o, a l’extrem contrari, com una activitat de voluntarista. Aquestes dificultats no només afecten les relacions amb tercers sinó també al mateix procés intern dintre de l’equip per abordar les decisions i maneres de treballar. Afirmen, però, que han après que enfocant les coses d’una altra manera s’obtenen resultats.
Estem preparats societat, gestors, empreses i administracions?
El projecte de La Casa de la Música suposa tot un repte col·lectiu. Si diem que un dels principals trets característics és la singularitat del model de gestió proposat, pot resultar lògic que ens preguntem sobre la capacitat del nostre entorn i del sistema de relacions per assumir un projecte d’aquestes característiques.
Els reptes per superar existeixen. No hi ha una tradició des de les nostres administracions públiques de treballar de manera acordada projectes d’aquestes característiques. Els antecedents es belluguen entre el control del projecte i la cessió amb algunes condicions, sense gaire terme mitjà. Un projecte com aquest demana una altra implicació, respectuosa amb l’aportació de les dues parts però alhora present en el millor desplegament possible del projecte.
Pel que fa al sector musical, del qual procedeixen els impulsors del projecte, es caracteritza, al nostre parer, per una relació tradicionalment distant amb les administracions públiques. A diferència d’altres sectors artístics, el de la música sempre s’ha resistit a establir relacions estretes de cooperació, potser sota el supòsit (fals en molts casos) que és un sector autosuficient a nivell econòmic.
En aquest cas, la voluntat de treballar aquesta relació d’una altra manera, sembla clara.
DESCARREGA’T EL LLIBRE!
Aquest article és part del llibre “Idees per la música. Una mirada sobre 12 experiències de Barcelona” editat per Indigestió. Si vols descarregar-te el llibre en format pdf, només cal que cliquis aquí, i que et donis d’alta a la nostra llista de correu, si no ho has fet encara.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.