Festivals de música: Funció i estructures organitzatives_28/11/06
Nando Cruz, Periodista
Alberto Guijarro, Primavera Sound
<<El model de festival urbà s’ha mostrat com una solució estupenda, perquè la gent se’n torna a dormir a casa, elimines zona d’acampada, mercadillo, aquestes coses que sortien al voltant, de fira artística, escenaris de teatre… i et centres més en la música. Podríem entrar a discutir si un festival que se centra només en la música és realment un festival, en el sentit que aquests models inicials en els quals s’han inspirat molts promotors estaven definits com un esdeveniment en què la música era el més important, però no l’únic que passava.>>
Benvinguts i benvingudes, la llista de confirmats és més llarga, però es veu que a mesura que s’acaba l’any la gent es lleva més tard, deu haver.hi alguna mena de relació…
Per si teniu curiositat, us dic que he portat dues Nativa, en una es parla de festivals i a la contraportada hi ha una entrevista a l’Alberto.
En aquests esmorzars pretenem obrir temes, potser sembla absurd començar de zero temes que ja es tracten en altres llocs, però és que realment se’n sol acumular molt poca informació, és a dir que el que volem fer després d’aquest esmorzar no és resoldre moltes coses però si seguir el fil en altres esmorzars, possibles treballs a través de la web, documentació…
Tots els esmorzars intenten seguir l’esquema habitual que una de les dues persones faci un discurs més des de la reflexió general, i a l’altra li demanem que faci l’itinerari contrari, que parteixi del relat d’una experiència més concreta.
Al Nando, periodista, li hem demanat el discurs més general, perquè li hem llegit a vegades reflexions sobre els festivals, i a l’Alberto, que entre altres coses és responsable del Primavera Sound, li hem demanat una reflexió des de la organització. Tindran 15min cadascú i després obrirem torns de paraules.
Els demanem també que acabin la seva participació als esmorzars amb 3 propostes concretes adreçades a qui vulguin, relacionades amb el seu tema. Segueix amb el nostre afany de concretar i no quedar-nos només amb la trobada.
NANDO CRUZ
Bon dia a tothom. La meva fluidesa a aquesta hora no és massa. Em demanava el Jordi que comencés acotant què és un festival i què no. Potser la millor manera és tornar enrera i veure com han nascut els festivals aquí. Ens trobem els anys 70 amb el Canet Rock, però no tinc massa clar que hagi estat un referent pels festivals que han anat sorgint els últims quinze anys. Crec que els referents són Glastonboury, Roskilde, que és on van anar el seu dia el Neo Sala i el Robert Grima a l’hora de crear els seus festivals, aquest model anglès. Aquests festivals consistents en molts escenaris, al camp, amb totes les instal·lacions per la música però també amb tot el tema dels mercadillos, del piercing, el merchandising, les tirolines i totes aquestes coses que es feies abans. Així va néixer l’Espárrago Rock, el Dr. Music, i el FIB, sens dubte.
Després a Catalunya va néixer el Sonar, que és un festival una mica autodefinit, en el sentit que no s’inspira en el model de rock però tampoc en els models de festes techno tipus love parade, és urbà però trenca amb els dos models. I va donar la mesura del que podia ser un festival urbà. I aquesta és la opció que s’ha pres a Espanya, després de veure que els festivals al camp, amb acampada, no resultaven rendibles. El Doctor Music se suposava que havia de ser el no va más, i va atreure un públic molt concret, en aquell moment va dur 30.000 persones quan se n’esperaven 50 o 60.00 . Potser vist amb els ulls d’ara diríem que déu n’hi do dur 30.000 persones allà dalt a Escalarre. En aquell moment potser qui ho va organitzar i tothom pensava que serien molts més. Però tampoc crec que estés malament.
El model de festival urbà s’ha mostrat com una solució estupenda, perquè la gent se’n torna a dormir a casa, elimines zona d’acampada, mercadillo, aquestes coses que sortien al voltant, de fira artística, escenaris de teatre… i et centres més en la música. Podríem entrar a discutir si un festival que se centra només en la música és realment un festival, en el sentit que aquests models inicials en els quals s’han inspirat molts promotors estaven definits com un esdeveniment en què la música era el més important, però no l’únic que passava. Es tractava d’anar a veure els grups que has anat veient durant tot l’any, però en un entorn diferent, passar-t’ho bé, on coneixies gent… I això no sé si passa tant aquí, perquè la diferència entre un concert i un festival és que enlloc de veure un grup en veus quinze, i te’n vas a casa i ja està.
També han nascut aquí una versió reduïda d’aquests festivals, de mida butxaca. L’espai és més petit, els grups també, i les semblances amb el model original encara són més llunyanes. I no sé si això és un festival o una programació de concerts, amb una actuació darrera l’altra.
Hem arribat a un punt en què la paraula festival s’aplica a tot. Hi ha promotors de reaggae que ajunten dos artistes a la Sala Apolo i li diuen Festival de Reaggae. O l’aniversari de la Sala Razzmatazz, on tens artistes semblants a la mateixa sala, perquè els porta el mateix promotor. Però tampoc no tinc massa clar que això sigui un festival.
I aquí tenim també les programacions perllongades tipus el Festival de Jazz o el Grec, que no responen en absolut a aquella idea que dèiem d’ajuntar-nos tots, veure 150 grups, fumem, bevem, i ens mullem junts si plou. Això jo ho entenc més com a programació o cicle de concerts. Festival ve de festa, i jo aquí la festa no la veig enlloc, tu vas a veure el concert i te’n tornes a casa i ja està.
Aquí ha passat una cosa també que és que els festivals s’han posat tant de moda que la iniciativa pública, sobretot els ajuntaments, ha començat a invertir-hi, i ens hem trobat amb coses com el SantiRock, Santander Summer Festival, o el festival de Bilbao, on no tocava el grup més famós d’Espanya sinó quatre o cinc d’internacionals. Jo tinc els meus dubtes que això sigui un festival.
Si tornem al model inicial, l’anglès, jo diria que l’únic lloc on se segueix, on la gent s’ajunta, fa festa, i de tant en tant va a veure algun grup, etc. és el FIB. Crec que és l’únic que manté la idea de “vaig a veure els grups que ja he anat veient durant l’any però a l’estiu ho faig a la platja amb els amics”. Això provés del públic que anava a veure concerts durant tot l’any a Londres i que a l’estiu se n’anava al camp a veure’ls però de manera diferent. I crec que això es manté però que no ens n’adonem, perquè el públic protagonista no és l’espanyol sinó l’anglès. Enlloc de caravana vénen en Easyjet. Som més aviat el recipient on es fa el festival. I veiem com fan la festa que feien els seus germans grans allà.
També es pot entendre així que al Primavera Sound hi ha molt públic anglès i estranger en general, que no té l’acampada, etc. però si que canvia d’espai. Els festivals tenen l’atractiu –per qui li agradi- de veure el mateix que has vist durant la temporada, en un entorn diferent. Per nosaltres no ho és, del Razz al Fòrum hi ha sis parades de metro. Però els estrangers si que tenen sensació de festival, d’aventura.
Preparant això se’m va acudir pensar en el que van fer a Vic, que enlloc de parlar de Festival parlen de Mercat de Música Viva, com per separar-se de tots els demés. I segurament la definició de mercat és el que són els festivals del nostre país ara mateix. La festa és relativa, en un festival com Tanned Tin, Periferias… És un model diferent, també perquè a Anglaterra durant l’any han tingut l’oportunitat de veure molts concerts. A Barcelona passa una mica més, però a la resta de l’estat no, i a l’estiu vas a veure potser per primer cop grups que et poden interessar, però dels quals potser no coneixes res. Vas a aprendre.
Això segurament també fa que com a mercats que són, la personalitat de cada festival ve marcada pel la personalitat del promotor.
Jo crec que així és com s’ha redefinit la qüestió dels festivals a Espanya. Al PSound i altres s’insisteix molt en què el més imporant és la música, cosa a que a Anglaterra no passa. L’únic que insisteix en la festa és el de Monegros, on el que compta és l’experiència, on la banda sonora és música.
Em temo que el model de festival per a anglesos pot anar creixent. El Creamfields a Andalusia, em temo que el volen fer aquest setembre a Barcelona, em sembla que el Summercase és una mica això, però en qualsevol cas està bé que pensem què és festival i què no, i que si el terme prové de la festa, no crec que ho siguin totes les coses que es fan a Barcelona.
De què serveixen els festivals? Ara hi ha una corrent d’opinió de gent que diu que està farta dels festivals, que n’hi ha molts… Jo no crec que sigui dolent que hi hagi molt de res. Tal com estan les coses, que escoltar música a la ràdio és complicat, anar a comprar discos en funció del que veus a la tele també, i el mitjà escrit ho té difícil… el festival moltes vegades és l’únic aparador, és el contrapunt necessari a la radiofórmula i a altres mitjans de comunicació. Els festivals són un dels grans elements dinamitzadors de la indústria musical, sinó només cal veure com van de plenes les revistes especialitzades quan arriba la primavera-estiu. Farcides de publicitat, i estan tot l’any esperant aquesta caixa.
Aquests festivals grans han inspirat festivals petits indies, moltes vegades amb grups espanyols, per tot arreu. A vegades són els que estan inspirant els festivals grans, perquè trien per primer cop un artista. És la manera de veure coses que potser no arribarien al nostre país… Això té desavantatges, perquè difícilment veuràs un millor concert en un festival que el que el mateix grup podria fer en una sala…
Suposo que aniran sortint més coses, però jo em planto aquí.
JORDI OLIVERAS
Li demanàvem al Nando que intentés aclarir què era festival i què no, i se m’acudia veient l’Elisenda, que segons qui parli als esmorzars tendim més a un estil o a un altre. L’altre dia parlant d’educació el llenguatge era més entre clàssic i jazz, i els que veníem més del pop i del rock ens sentíem una mica lluny. Però crec que hi ha idees extrapolables a qualsevol tipus de música: la idea que un festival no és només música, que és una organització de l’espai, una reunió social… I que aquí els festivals cobreixen certa suplència del dia a dia de la música.
[pregunta del tio de DÈRIA MÚSICA (???), que no s’entén massa]
NANDO: Ara se m’acut que, et pot interessar més o menys la programació, però el que potser s’assembla més a la definició clàssica de festival és el Senglar Rock, que té un important component social, fins i tot polític i ideològic, que té els elements de tenda de campanya, de l’excursió fins allà…
??- cita el festival al desert
??? A la música clàssica, el concepte de vestir-lo de moltes més coses no ha lugar, perquè la gent ha d’estar asseguda i concentrada. En música clàssica la idea de festa és poder sentir coses que no tens habitualment, per exemple el Festival Internacional de Barcelona va ser molt important els 60 i 70. Si t’agrada el tema per tu era una festa.
ALBERTO GUIJARRO
El Primavera Sound va néixer el 2001. Érem promotors que estàvem en altres festivals (Salmeron i Guijarro fent la programació electrònica del Dr. Music) i Gabi Ruiz (amb la programació electrònica al FIB). En aquell moment érem competència, ens barallàvem pels mateixos grups. Jo des de l’Apolo tenia una relació amb el Gabi del Nitsa. El Dr. Music s’enfonsava, però ens va deixar amb les ganes de la nostra visió de festival. I el mateix li passava a ell, no li donaven importància a l’electrònica.
Va néixer amb la idea de fer un festival més còmode, més urbà, i que calia cuidar el recinte, que no podia ser ni una nau ni un descampat, el Poble Espanyol ens semblava un lloc a priori almenys curiós. Vam encaixar allà un festival com vam poder. Els següents anys ja vam fer dos dies, amb diversos escenaris.
Vam intentar imitar una mica el model Sonar al Mercat de les Flors, amb fira discogràfica, cinema, algunes actuacions, però al final al moure’ns al Fòrum ja no tenia cap sentit fer-ho, i més sense recolzament. L’últim any al Poble Espanyol, un dels més exitosos, vam tenir problemes de producció, sobretot per mobilitat i accessos, hi havia més limitacions de les que semblava. Es veu que hi havia queixes veïnals, i ens havien de fer fora. Just quan el departament de cultura ens donava recolzament i per primer cop una petita subvenció. Semblava que hi havia interès. Van intentar intercedir però no va ser possible, al final els districtes tenen més poder.
Acabava el Fòrum, havien d’explotar aquell espai, i es va forçar el trasllat allà. Evidentment, sempre havíem pensat que l’espai havia de tenir gràcia i atractiu. Era diferent però havíem de treure-li punxa al mar, als auditoris.
Pel que fa al pressupost, vam començar el 2001 amb 35 milions de pessetes, i l’últim any al Poble Espanyol va ser de 1.600.000€. El primer del Fòrum van passar a ser 2.800.000€ i ens va deixar molt fotuts. Va ser una estacada quasi de mort. El Fòrum està molt bé, però era quasi com fer el Dr Music, portar la corrent, lavabos… i tot a lo grande. Vam passar de fer una peli independent a fer La Guerra de les Galàxies… Sabíem que seria un esforç, però era nou per tots, el Fòrum no estava testat. Ara s’estan fent estudis a partir de les nostres dades. El projecte d’adequació s’està fent a partir de la feina del nostre enginyer…
Al PSound treballen tot l’any 8 persones, els últims mesos unes 20, i els dies del festival, un total de 1.000 persones. Aquestes dades també fan veure que els festivals són generadors de negoci a la ciutat, allotjament, caterings, empreses de so i il·luminació.
D’alguna manera aquest reconeixement també es volia demanar a l’Ajuntament, per facilitar el camí.
Pel que fa a les subvencions, fora de Catalunya són molt altes, i no hi estic d’acord, no és que demani ara les mateixes, però és cert que crea un problema al mercat, es disparen els catxets, tens problema amb la contractació. I s’incompleix la normativa europea, i sembla que no hi donem importànica. Aquí sempre ens ho diuen, que no pots passar de % subvencionat per empresa. A la resta d’Espanya, els ajuntaments per promocionar la ciutat, creen festivals. Això fa, primer, que s’ho estiguin quedant tot els anglesos, perquè estan alucinant i estan inflant catxets, i està descompensant el mercat. Primer pots pensar que només afecta els grups grans, i que el cal des de Catalunya és fer marca com el Sonar i aportar artistes nous, etc. Però al final hi ha una lluita per tot el ventall d’artistes, mitjans i petits. Nosaltres hem de guanyar-nos els artistes pel prestigi del festival, no pels calés, no podem. Ens va passar l’any de Nick Cave amb Benicàssim, que ja el teníem quasi tancat, per fer un Auditori, però va venir el talonari, en alguna roda de premsa dèien que tenen 100 milions de pessetes en subvencions, això aquí és impensable.
Nosaltres el que sí que demanem a l’Administració és que ens facilitin el camí per fer la nostra feina, que és realitzar un festival com déu mana, amb una producció de qualitat i grups també de qualitat. Però a vegades ens trobem més traves amb les institucions que dificultat en el treball real. El cas del recinte, per exemple, hi ha qui es pensava que ens ho deixaven gratis per promocionar el Fòrum, i res més lluny. Va ser una negociació molt dura, i fins i tot ara es queden un percentatge de les entrades. Nosaltres el que demanem és que condicionin el recinte, que hi posin tanques, llum, lavabos… que no tinguem problemes… Per ells són tots números, aquest any ens volíen treure un escenari, i l’explicació era “pero en este espacio ya te caben todos”. Però no és això, el nostre festival té sis escenaris, i estan programats, i s’han de col·locar de tal manera que no molesti als veïns, l’escenari ha de tirar cap al mar, que no es creuin els sons… Al final de la jornada volen poder dir que han passat no sé quants milers de persones, però els és igual el model de festival. I tens un interlocutor que és Cultura que sí que està molt per la labor, però després xoques amb Districtes, BSM… que tothom està per allò seu. Uns per explotar espais, altres per fer complir la normativa. I a més una cosa, sembla que vinguin els del rock i ho hagin de destrossar tot. I el Primavera crec que és dels menys arriscats en aquest sentit. De mica en mica anem canviant això.
Els festivals tenen una funció ciutadana i una per la indústria. Pel que fa a la ciutadana, un festival ha de tractar d’aportar idees que renovin els moviments culturals, sempre ajuda, a vegades és a llarg termini i no ens n’adonem. Però succeeix. En relació amb la indústria, crec que és important que els festivals recolzin les escenes, que se’n puguin crear de noves. I amb la relació amb el concepte de mercat, al PSound mai no hem volgut posar subtítols amb el que som, cosa que ens dóna llibertat per adaptar-nos al que passa. Volem aconseguir que sigui un mercat però sense oblidar la part lúdica. Per la part de mercat: crec que és imporant fer-ne, però recolzant les escenes.
Per exemple, des de la Generalitat es recolza molt Vic, però si d’alguna manera, si cada festival que té personalitat pròpia pugués tenir una part de mercat, la sortida per les escenes seria més fàcil. Al MMVV hi ha molts grups i discogràfiques que no hi volen anar. Centrar allà tots els esforços fa perdre pistonada. A més no tenen el projecte molt clar, de si volen atacar el mercat intern, internacional, si la world music… Jo crec que la sortida són les especialitzacions, com li ha passat amb la part del mercat al Sonar. El PSound podria ser el mateix amb la música independent. D’aquesta manera crec que sí que si tenim segells i grups nacionals podem arribar directament al sector que toca. No tots els grups es faran coneguts, però si tens un 12Twelve i el pots emmarcar a la seva escena, és més interessant que intentar vendre-ho a les masses d’Espanya. Han de funcionar en el seu sector. Aquí ens falta una mica aquesta idea d’escena.
Sobre la part lúdica dels festivals, nosaltres ens trobem amb aquest dilema, per una qüestió també de quantitat de gent, la gent jove és la que va a la festa i va als festivals. Amb la idea de club vam pensar que la música era important, que et desmadraves però amb estil i actitud. No és el mateix que anar a una discoteca i desmadrar perquè vas papat i prou. I amb els festivals és més o menys el mateix, a nosaltres ens agrada que hi hagi una part lúdica i de festa, és molt important que una part de programació sigui lúdica i faci ballar la gent. Al PSound ens fa por tenir la imatge d’esdeveniment cultural per entesos i que anem tots molt seriosos a veure els grups. Si que tenim l’Auditori, on gaudeixes de la música d’una altra manera, però intentem que la gent s’ho passi bé amb actitud, és important el que estàs escoltant.
Jo crec que el Sonar ha fet moltes coses molt imporants, però aconseguir que sembli que és un esdeveniment cultural molt important i alhora té la part lúdica nocturna. Això per segons qui és un punt enrera. A un noi de 20 anys que vol fer festa, la paraula cultura té un punt negatiu, com d’avorriment. I segons com parlis de cultura sembla que li falti el punt transgressor i contracultural del rock.
JORDI OLIVERAS
Ens pots donar un exemple concret de la distorsió de catxets per culpa de les subvencions?
ALBERTO
Teníem la proposta de fer dos dies en un auditori, per 15 milions de pessetes. Finalment ho van fer al FIB i els van pagar 50, per un concert. Aquí només podem fer marca, rebuscar i intentar oferir el més interessant. D’un any per l’altre veus com escenes que tu havies explorat ja han pujat de preu i no hi pots arribar. A Anglaterra els agents estan al·lucinant, i estan contentíssims.
ELISENDA CLIMENT
Teniu més públic d’aquí o de fora?
ALBERTO
Nosaltres tenim un 25% de fora, crec que el Sonar ja passa del 50. Crec que el públic d’aquí està estancat, i només pot créixer amb el de fora. Ja l’any passat vam començar a treballar amb companyies tipus Easyjet per oferir paquets, perquè veiem que és la via de creixement. El públic d’aquí està estancat, el de Barcelona, almenys.
JORDI OLIVERAS
Bé, obrim torn d’intervencions, preguntes…
OSCAR ABRIL ASCASO
Sobre la qüestió dels festivals, la seva definició… Crec que hem entrat en un capítol d’hipertròfia absolutament desmesurat. Per mi l’últim capítol d’aquesta crònica és aquest anunci de Renault que presenta el seu últim producte com un festival, em sembla completament delirant. Jo crec, Nando –tota la teva explicació ha estat fantàstica- que en bona part de l’opinió pública, més que la dialèctica entre festa i mercat probablement pensa més en la naturalesa de cada festival: els que parteixen d’una iniciativa institucional –els que hi ha arreu de l’estat- i que neixen sense una empremta gaire profunda, i festivals més grans o menys però que surten del teixit social. I que després reben ajuts, perquè sinó no s’aguantarien. I el problema és que hi ha una gran part del públic que llegeix tots els festivals com els primers, i això crea cert rebuig. Jo crec que una de les causes que el públic d’aquí estigui estancat i ens hàgim de refiar del públic de fora és perquè hi ha una certa lectura negativa del fet festival, que moltes vegades es justifica per la massificació, quan no sempre és veritat –el Primavera de l’any passat, per exemple, va ser comodíssim-. O al Sonar tenim un escenari al Santa Mònica molt més còmode que qualsevol concert al Razz, per exemple. Jo crec que això és un fet que contribueix moltíssim, que és un fet importat. No només hem importat el format de festival sinó també determinades lectures, i a vegades s’entén a fora però no aquí. I jo crec que, malhauradament, hem creat mercat en un determinat moment, amb els festivals, però no hem contribuït a crear escena. I això crec que és reponsabilitat de tots, no només de les institucions. Per acabar, i referit al públic nacional, és una mica de racionalitat a l’hora de distribuir el calendari. A un xaval de 20 anys no li pots demanar que vagi a tres grans festivals en un mes. Això és una cosa que hauríem de mirar molt amb lupa.
EDUARD
Sóc l’Eduard, de Dèria Música, una associació de músics, que programem concerts i coses d’aquestes. Una de les coses que us volia comentar, a nivell de subvencions: nosaltres tenim conveni amb dos Ajuntaments, i el que veig és que les festivals cobreixen una cosa de la qual la cultura és deficitària, i que no està gens ben distribuïda, el que dèiem abans de Vic. Es tendeix molt a centralitzar-ho. Potser per la música clàssica hi ha pressupost a llocs com l’auditori, etc. però per la música popular està bastant limitat. L’altra cosa de la qual volia parlar és que els festivals, segons les dades de l’sgae i l’oda de l’any passat, la mitjana d’assistents a un concert és de 100 persones. Els festivals és l’únic lloc on es pot aconseguir acumular un ventall de gent important. Jo crec que això s’hauria d’aprofitar per crear plataforma per bandes emergents i noves propostes que necessiten suport. També comentaven a l’Sgae que els ingressos més alts venien del Sonar i del Primavera, quasi el 80% de tots els ingressos en directes. Això com es reparteix? Per nous projectes mai no arriben. Els diners de les institucions i de la sgae són de tots, i acaben en quatre. I les bandes que no tenen possibiltat de tocar, què?
ALBERTO GUIJARRO
Sobre la relació en la programació entre els circuits de sales i directes i els festivals: sempre et pots trobar el grup que més o menys funciona i algú el fitxa per un festival, però moltes vegades el festival ha despuntat alguns artistes i t’ajuda després amb una gira i funciona. Fa uns anys vam trobar amb el PSound alguns artistes que van passar per allà i després van funcionar. Potser el que més va destacar va ser Chck Chck Chck, que no tenien ni disc al carrer, va fer un directe explosiu, i va sortir a tots els diaris i va fer sold out a la gira. Però últimament, amb tant de festival, el que jo crec que està passant és que la gent diu “Ja ho veuré al proper festival, per què gastar-me 15 o 20 €” -les entrades s’estan posant molt cares-. Recentment hi ha diversos artistes que en teoria haurien de funcionar, com Subtle, que va estar al Sonar, i tothom en parlava però crec que van ser unes 100 persones. Últimament ha passat amb uns quants: tenir concerts de 100 persones quan al festival hi ha 1.500 o 2.000 i semblen grups importants. La formula anterior era interessant, que es generessin gires, però sembla que això s’ha frenat, i crec que és per la quantitat de festivals.
OSCAR ABRIL ASCASO (no se sent bé)
És que són molts diners, la gent tria per la pasta…
ELISENDA CLIMENT, CLIVIS
Nosaltres com a editors fa 10 anys que organitzem un cicle, no en podem dir festival, ni pel tipus de música que presentem ni pel públic que movem. De fet promocionem artistes que publiquem. Fins ara ho fèiem des de l’editorial i ara des del gremi d’editors de música. És un cicle petit, amb un pressupost petit, amb un públic molt reduït, i tenim cada vegada més dificultats. Vam començar amb molts pocs recursos, després vam aconseguir recursos de la Sgae, una mica de la Generalitat –Joventuts Musicals- i aquest any hem de fer el cicle com podem perquè la Sgae ens ha retirat l’ajut econòmic. S’ha d’entendre que estem fent una feina, promocionar una música que costa molt que els promotors de música i concerts programin, perquè quan programen compositors catalans diu “no, això no ven, posa Beethoven, Mozart o Brahms”. És un cicle que hauria d’estar protegit, perquè promociona músics de casa, amb un pressupost que us en riuríeu, no us el dic perquè riuríeu tots els que sou aquí, i que penso que s’ha de potenciar. Però ens costa, en proporció, igual que a vosaltres. I cadascú dins del seu àmbit, però crec que té la seva importància. Simplement en volia deixar constància, tot i que sé que no em podeu donar cap subvenció, i tampoc no estic aquí per això…
JORDI OLIVERAS
Algú més vol comentar alguna cosa?
VÍCTOR VELASCO
No s’ha parlat dels esponsors, que també és un denominador comú dels festivals: les cerveses, altres begudes. No sé fins a quin punt un esponsor gran pot determinar o pressionar un festival sobre la direcció que ha de prendre o si ha de créixer o no ha de créixer…
ALBERTO GUIJARRO
Nosaltres no tenim cap pressió, el que vol el patrocinador és que aparegui la marca i associar-se amb un sector de públic i que la marca funcini. No els importa tant el públic que anirà al festival sinó la imatge que dóna al públic en general que està ficat en un sector jove, etc. Quan parles amb els interlocutors veus que els que millors saben posicionar-se són Heineken, tenen les idees molt clares.
(inaudible)
XAVI HIERRO
Al final les marques tenen molta importància, acabaran patrocinant espais, com el Movistar del Fòrum. Igual Renault al final acaba fent un festival…
(inaudible)
ALBERTO GUIJARRO
Però això dura el que dura, igual surt un estudi que diu que el que ara es porta és el motocross i oblida-te’n!
OSCAR ABRIL ASCASO
Moritz ha seguit una estratègia molt diferent, per exemple han recuperat el bar Velòdrom.
ALBERTO GUIJARRO
El cas de Moritz és un estudi molt intel·ligent, primer perquè la cervesa la compren a Ambar. La típica marca que treballa per la marca, com Nike però en petit, i en poc temps es posarà en venda i se la quedarà una gran.
JORDI OLIVERAS
Hem d’anar acabant, tots
EDUARD?
Pel directe sempre hi ha problemes, recordo que al Sot del Migdia ens hi van posar perquè no molestés però al final els veïns es van queixar. Ara hi ha el Fòrum, però en quatre dies s’omplirà de veïns i tornarem a estar igual i diran que no.
Sobre els preus amb els músics estrangers: a fora toquen en una sala per 1.000 euros, i aquí disparem els preus. (Inaudible).
JORDI OLIVERAS
A mi em queden tres neguits després de remenar el tema:
1. La divisió cultura/feta: això és estrany, potser provincià. Els de la clàssica fa molt temps que fan, defensar el que fan en nom de la cultura, i el pop ho fa cada cop més. Crec que si portem el Nick Cave probablement el veiem com a cultura, i a qualsevol altre país això no es diferencia. Ho hem d’ordenar d’alguna manera. El Sonar ho ha dividit en dia i nit, però el matí és tan festiu com cultural, i la programació de nit la cuiden molt. Ells mateixos ho comencen a trencar. Cultura i festa no poden ser coses separades. En el món de la clàssica, la gent quan va al Liceu també hi va per una cosa social, no està clar que no sigui una festa.
2. L’Enric del Sonar comentava que els preocupa que els llegeixin com a indústria, i que les administracions ens recolzin perquè som indústria. A mi això em destirota. Entenc que les administracions donen recolzament a totes les indústries. La meva manera de pensar és que cal recolzar allò deficitari i que no integra la indústria. Em crec aquest raonament: donar cert recolzament a allò que crea indústria, i a altres activitats perquè creen escena i són deficitàries.
ELISENDA CLIMENT (Inaudible)
No sé, s’han de considerar com a coses diferents: que se’ls ajudi en l’ús de l’espai públic o que se’ls doni directament diners per pagar artistes, cosa que genera la dinàmica perversa que dèiem abans. Que els diners acaben encarint els catxets dels artistes estrangers.
Jo trobo una perversió que el diner públic, sota l’argument de marca de ciutat, vagi perquè el Nick Cave s’endugui 50 milions enlloc de 15. En el món de la música clàssica això també és molt habitual.
3. Les marques: parlem amb certa soltura que les marques no condicionen el producte i no sé. És veritat que no condicionen quins artistes actuen. Recordo una entrevista d’Astrud que deia que si toquen envoltats de cartells de Movistar i Nokia, el que comuniquen al públic no és el mateix. Hi ha gent que hi és sensible, com el PSound o el Sonar. Però no és asèptic, si que canvia el que fem.
Últims torns
Amb el tema de les subvencions, al final competim amb tots els festivals, tots tenen unes subvencions molt altes. Hi ha l’ICIC que recolza la indústria, però per l’altra banda Cultura et pot donar subvenció. L’ICIC et financia si et va bé, i sinó te’ls quedes com a subvenció. Una vegada, quan van tancar el Zeleste, el Sisa va fer una declaració dient “Les cultures vives no fa falta subvencionar-les, quan s’estan morint és quan necessiten subvenció”. I això em va fer reflexionar: Si necessito subvenció és que estic fent una cultura morta? Llavors al final ens han de subvencionar perquè estem en competència amb tots, igual que necessitem la cervesa. Quasi seria millor que no hi hagués subvencions, seria estupendu, jo crec que podríem funcionar, però per una altra banda que m’aplanessin el terreny. Si hi ha una subvenció per cultura que fos no per la contractació, sinó per activitats paral·leles, etc. I si indústria en dóna que sigui per potenciar la fira, fer mercat. Que no sigui a fons perdut, que sigui per donar stand gratis a totes les discogràfiques, dur mànagers de fora.
NANDO CRUZ
Segurament l’únic que haurien de generar els festivals és més interès per la música, i ara només generen interès pels festivals. Jo crec que si el públic perd la curiositat, pleguem. El que està clar és que hi ha un públic i uns artistes, i cal algú que els ajunti. I aquest canal ha de ser el festival o el promotor de concerts i ja està. El moment en què entren tercers i quarts, sigui una cervesa o un ajuntament, això es distorsiona. La cervesa no et dirà quin artista has de dur, però segurament volen que hi hagi gent, allà. Si volen que hi hagi gent calen més artistes que valen més, si els vol més gent, pugen el catxet. I llavors et trobes un concert de Nick Cave per 4.000 persones i la gent pensa que el festival no ha funcionat, quan el seu públic és molt inferior. Però clar, si poses molts diners infles la pilota, i infles un dia l’any, no repercuteix en res més. Els festivals no aconsegueixen que la gent segueix interessada la resta de l’any. Perquè les entrades són molt cares i perquè ni les cerveses ni les institucions hi entren. L’Alberto ja ho ha dit, però jo insisteixo, si ara mateix als festivals els proposen que cap ajuntament posi diners però cap ajuntament posi problemes, tots signarien. L’únic que cal és que no hi hagi interferència, ni positiva ni negativa, i que el promotor faci la seva feina, que és fer que el públic conegui l’artista. I l’esponsor no intervé, perquè l’any que ve quan l’Espai Movistar tanqui, allò quedarà buit i no haurà repercutit. I quan per llei les cerveses no puguin fer més publi, es retiraran.
ALBERTO GUIJARRO
Els concerts que passen per aquesta carpa són concerts que haurien d’haver tingut llocs a les sales, i les sales continuaran l’any que ve, o haurien de continuar…
JORDI OLIVERAS
Voleu fer les tres propostes?
ALBERTO GUIJARRO
1. Això de les subvencions: almenys que la llei de la CEE la complim tots
2. Recolzar les escenes, més que un esdeveniment més generalista
NANDO CRUZ
Aquest tema de les institucions: no us hi fiqueu, deixeu que la gent treballi.
I una idea, hi ha un lloc on existeix un festival que està concebut com un esdeveniment artístic en si mateix. Hi ha una possibiliat molt deficitària i original: el Periferias d’Osca. La mateixa creació dels cartells, la concepció temàtica… És un model molt curiós que segurament seria impossible si una cervesa vulgués treure’n benefici. Potser n’hi ha a altres llocs del món.
JORDI OLIVERAS
Molt bé, donem per acabada la sessió. El proper dimarts parlarem de la influència de la tecnologia en la creació artística. L’any que ve passarem a un esmorzar mensual, i dimarts que ve els assistents rebran també el primer llibre que ha publicat l’Observatori.
