Skip to content


Entrevista: Mr Hubba y El Mono Inventor

Escrit el 07/11/2006 per Jordi Oliveras a la categoria Entrevistes a músics.
Tags: .

Nat_ 35  nov_dec_06 Jordi Oliveras

“SI NO ENS ESCOLTÉS NINGÚ, NO FARÍEM MÚSICA”

Mr Hubba y El Mono Inventor són una proposta peculiar al nostre panorama. No són fàcils de classificar. Tenint proximitat amb la cultura pop i formacions d’aquest estil, practiquen música més propera a l’electrònica, tot i jugar també amb recursos poc habituals en aquest camp. El projecte va prendre forma fa un parell d’anys i ara editen el disc Stargarder que presentaran el proper dia 12 a l’Hipersons.

La singularitat del grup també es reflecteix en la conversa amb Guille Martorell i Miguel Yuste, els seus únics components. Una conversa amb certa complexitat, pel soroll del lloc on ens vam trobar, i també per un ús complex (al menys per la transcripció de l’entrevista) del bilingüisme. No obstant, crec que a la conversa hi ha motius de sobra per interessar-se pel seu món.

Com és la vostra jornada diària habitual? A què us dediqueu?

GUILLE: Els dos estudiem música, i a part toquem, en aquest i en altres grups. Jo també estic amb El Chico con la espina en el costado i amb Abús.
MIGUEL: Yo he dejado otros proyectos. He decidido centrarme en esto.
G: Dediquem a estudiar música el mateix temps que un altre dedicaria a estudiar econòmiques.

Què va passar amb Jellyfish Skies, Guille, el teu anterior projecte?
G: Cada cop estava més a Barcelona. Artísticament tenia ganes de fer una altra cosa, però estava encantat i ens ho passàvem molt bé. Encara ens trobem ara, i ho passem bomba. Era un projecte de rock, pur i bàsic.

Com us vau reunir vosaltres dos?
G: Estudiant a la mateixa classe.
M: En clase de guitarra.
G: Vam començar fent demos. Feia temps que ho fèiem, però un dia vam decidir convertir-ho en un grup.

Ha evolucionat. el vostre projecte?
M: Ha evolucionado mucho.
G: Treballem molt. Igual abans era més reflexiu. Primer només ens dedicàvem a gravar en una habitació amb les nostres cintes. Després, en tocar en concert davant de gent, i amb una altra mena d’ambient, tendeixes a una altra cosa.
M: También que somos receptivos a todo. Un día tenemos una caja de ritmos y la usamos. O un xilófono, o lo que sea. No es nada premeditado,… Seguramente el próximo disco será muy diferente, y el otro no tendrá nada que ver.

Com preveieu la vostra evolució?
M: Contaremos con mas gente en el próximo disco.
G: Això si que és un canvi definitiu. Al proper hi haurà molts més músics, perquè ja portem com vuit col·laboracions.

Quan et mires el currículum de Mr Hubba, sorprèn la quantitat de concerts que han fet per diverses ciutats europees. Com ho feu per trobar concerts a fora?

M: El mismo esfuerzo para tocar fuera que para tocar aquí. Nos salen más cosas fuera que aquí.

Heu enviat demos a gent que coneixíeu?
M: A gente que no conocíamos de nada. No tenemos ni promotor ni nada.

Davant de quanta gent toqueu quan toqueu fora?
M: Depende del bolo.
G: Varía, de diez personas a trescientas, …

Paguen bé?
M: Al ser dos personas es más fácil. Nos pagan lo suficiente como para poder hacerlo y volver con algo de dinero.
G: Si no, no lo haríamos.
M: Al principio sí, pero ahora no lo haríamos.

Ara en concret teniu vàries dates, no?

M: Del 19 de noviembre al 6 de diciembre vamos a Bélgica, Austria y Alemania. 15
días.
G: Y despúes nos vamos a Amsterdam. La misma promotora nos organiza tres conciertos allí. Dos en la misma sala y otro en otro sitio.

La gent us coneix, fora?
G: No hi ha hagut res de premsa, potser perquè no hem tingut res per presentar fins ara. Al concert de la Tate no hi havia premsa, però hi havia 300 persones. Erem dos grups, nosaltres i uns anglesos.
M: Con lo que ganamos en la Tate pudimos ir a Inglaterra, Alemania y Irlanda.
G: No queremos premiar un promotor que nos pague una miseria aprovechando otro que el día antes nos ha pagado lo que nos tenía que pagar, pero sí que en las giras lo miramos un poco en global.

A Barcelona us sentiu sols artísticament o us sentiu aprop d’algú?
G: Hi ha la gent del Sónar i la gent del LEM que ens han fet sentir bastant bé en aquesta ciutat. A nivell més personal, ens sentim propers a gent amb qui ens veiem i compartim coses, que no ho diries mai, per la distància artística o estilística.
M: Además somos muy abiertos.

Quin és el paper de Cristian Vogel al disc?
M: Ha hecho la mitad del disco. S’ha implicat molt?
G: Sí, per què crec que ell no fa res que no li agradi.
M: Lo bueno es que el día que fuimos a verlo en el estudio comentó que estaría bien que algunos de los temas los mezclara Joe Robinson, que tiene un premio Mercury por producir a Badly Drawn Boy,… y los dos le dieron al disco los toques justos que necesitaba.

A què és degut que ho graveu tot en cintes?
M: No és un manifiesto, una filosofía, ni nada así. Primero no teníamos otra cosa. Luego nos acabó gustando y nos va muy bien.
G: S’adequa als instruments que fem servir, dels anys vuitanta, setanta,… analògics.
M: El estudio de Cristian es analógico también y ya lo completa.
G: Y no lo sabíamos. Sabíamos que era un crac y fuimos por esto, pero luego vimos que le encantaba la onda.

Què escolteu que tingui relació amb el que feu?
G: Et diem lo últim, que sinó no acabarem mai. Tot té a veure amb el que fem. Jo no crec que sigui capaç d’escoltar res que no m’influenciï. Avui he escoltat West Side Story, Cole Porter cantat per diferents artistes, Satie, Brian Eno, Tangerine Dream, ahir vam escoltar Mahler, a l’Auditori… fantàstic el nou director, japonès, superexpressiu, boníssim…
M: Todo influencia. No sólo música, también pintura, mujeres,… es cierto.

Si dieu Brian Eno, Tangerine Dream o Cole Porter, ho entenc,…
G: Bé, és que en el moment que vam començar el projecte, Tangerine Dream i Brian Eno els vam escoltar molt, i Cole Porter després l’hem escoltat moltíssim. Brian Eno per la filosofia i Tangerine Dream pel so. Només com a exemple, eh? Hi ha moltes més coses,… que després ho sintetitzeu i quedem classificats…

A mi, m’és més fàcil trobar referents antics que contemporanis en la vostra música.
G: Pot ser perfectament.

D’aquí, hi ha alguna cosa que considereu propera?
M: Compositores clásicos, un montón. Desde Paco de Lucía hasta cualquier cosa.
G: O un semàfor, una pel·lícula…

Ho parleu això, de les influències?
G: Acostumem a fer els temes bastant per separat, però apart de la composició hi ha tantes coses que fem junts: el so, els arranjaments… que quan acabem un tema, l’acabem sentint dels dos.

Quan us vaig veure l’any passat, al LEM, vaig pensar que s’ha de tenir molt de temple per mantenir el vostre tempo. El ritme de vida actual és diferent.
G: Però, per exemple, al LEM el públic va estar genial.
M: Estamos de acuerdo. A mi me cuesta más hacer esta música que algo más rítmico. Necesito más concentración. Poner más de mí.
G: Per estadística, el nostre grup demana una mica més per part del públic. Una mica més. No gaire més.

Què és el que més us interessa del futur del vostre projecte artístic? Posaré diferents exemples. La pasta?
M: Pasta, poca vamos a ver.
G: No… A ver… El que més, no, però quan més professionalitzes una història, més t’hi pots dedicar. Pequem de somniadors. No arribes al que pensaves però si arribes al 50%, igual és bastant.
M: No podemos pensarlo como un hobby. Si no, no saldríamos de Barcelona.

Que us escoltin?
G: És bàsic. Si no ens escoltés ningú, no faríem música.
M: Si no me escuchan, no toco.
G: Yo creo que ni compondríamos. Yo hago un tema y es para ver qué piensas y luego qué piensa la gente. Y cuanta más gente, mejor.

Hi ha gent que diuen que toquen per ells.
G: Jo crec que són mentiders.

Que us valori la crítica o algú?
G: A mí me hace más ilusión que otro músico diga que le ha gustado que un crítico.
M: Es que fastidia, ¿no?, que un crítico diga algo malo. Las críticas que se hacen hoy, a mi me parecen muy malas. No creo que una persona deba dar una opinión e intentar que los demás lo vean así. Debería explicar más y valorar menos.
G: Jo valoro molt la opinió d’un músic, respecte a la d’algú que és periodista simplement.

Creus que un músic està més preparat per valorar música?
G: Per escriure no, però per valorar-la, si. Veus periodisme musical que està escrit superbé, com si haguessin escrit una cançó perfecta. Quan llegeixo crítica de fora em costa menys enfadar-me. La crítica d’aquí la controlen els quatre de sempre i em sap una mica de greu.

www.myspace.com/hubbamono



Últims comentaris

  • Rubén Martínez: Gracias por el comentario, Laura. No digo que sean agentes pasivos, sino que tienen una posición...
  • Laura: Tampoco podemos situar a los artistas, etc. como agentes meramente pasivos en estos procesos. En el caso de...
  • Daniel: Qué buen artículo. Ciertamente se ha hecho a veces una lectura cómoda de la situación y se ha utilizado el...
  • De gismana y que.: Si subes la colla, te oyen hasta los cantos de la barrica.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )