Nat_ 35 nov_dec_06 Ramon Faura
DESCRÈDIT!
Perplexitat total. El món ha embogit. Disbarats escampats per arreu. Els deficients s’amunteguen contra la meva porta. O potser sóc jo que ja no vaig bo. És evident que Occident ja no és el que era. La farsa al descobert. La mentida s’imposa a hòsties i a cops de talonari. El relativisme dels artistes ja no és lucidesa sinó autocompassió. Buf! … El centre de gravetat de la nostra cultura ha caigut en picat fins quedar suspès dels panxells. Els panxells dels futbolistes, els panxells de les putes televisives, els panxells planxats dels gestors-lladres i els panxells de les col·legiales modernes que ja no elogien el tennis sinó als sub-homes d’Operación Triunfo o el Gran Hermano. Oda a la Barbàrie. Als mitjans audiovisuals, als cartells, al carrer, a les tribunes. La Roma de Petroni o l’España de Felip IV eren pura vitalitat riallera comparades amb el nostre desastre. Ara llegeixo que els autors ja no pretenen ser entesos. A veure … repassem les funcions del llenguatge: conativa, comunicativa… bah! és igual… Ara els autors declaren que no pretenen ser entesos. I veritablement no els entenc. Què vol dir això? Potser els autors no només no entenen Samuel Becket (per posar un exemple), sinó que a més pressuposen que Samuel Becket no pretenia ser entès. Pura ignorància. Jo no vaig entendre un borrall de l’Ulysses, em vaig avorrir com una ostra… 1.ooo pàgines, col·lega, que a mi no em van dir res, o que em van dir molt poc, però mai gosaria interpretar que la finalitat última de James Joyce era no ser entès. Vaig llegir el Zaratustra als 16; no vaig entendre ni hòsties. Vaig insistir amb altres llibres del mateix autor. Vaig tornar al Zaratustra amb 23. Vaig veure-hi coses. Vaig devorar els seus llibres i llibres sobre aquests llibres, la meva percepció de Nietzsche no és la del docte, però podria dir quatre coses. Si des del principi hagués decidit que el mèrit de Nietzsche era no ser entès… malament!
La funcionalitat narrativa -donar les coses mastegades- no és la única manera de fer-se entendre. Tot autor intel·ligent pressuposa un lector intel·ligent. Les paraules s’organitzen per crear sentit. De vegades aquest sentit ve reforçat en construccions no evidents. Precisament és la no-evidència allò que ens desperta l’interès en una obra. Però, Déu meu! … aquesta no-evidència no vol dir que el receptor s’hagi de conformar amb un “no s’entén res … ea! jo faré el mateix”. Quin desastre és aquest? El que s’amaga rere tot això és una absoluta carència. No hi ha res a dir. Res de res. Bé, arribats aquí, Rimbaud va deixar d’escriure, els Beatles es van separar. No cal simular complexitat on només hi ha abúlia. No cal enterbolir les aigües per fer que semblin profundes. N’hi ha prou en aprendre un ofici. Falten guixaires, pastissers, sabaters, … ells tampoc pretenen ser entesos, tan sols oferir un servei que ens beneficia a tots.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.