Skip to content


Entrevista: Roger Mas

Escrit el 02/09/2006 per Laura Sangrà Herrero a la categoria Entrevistes a músics.
Tags: , .

Nat 34 set oct 06 Laura Sangrà Herrero

Fragments d’una conversa amb Roger Mas

Fugint de l’excepcional calitja d’aquesta tarda de juliol, ens endinsem en l’agradable frescor fosca de l’Espai Mallorca de Barcelona. Seiem al voltant d’una taula i comença una xerrada volgudament polièdrica i dispersa sobre els seus dos darrers discs (Dp i Mística domèstica), la crítica musical i els dialectes, entre molts altres temes. Parla un dels millors i més prolífics cantautors del país, Roger Mas.


Misticisme

El Dp era la crònica de voler anar cap a la senzillesa del Mística Domèstica, i en aquest necessitava fer cançons senzilles –amb estructures quadrades, seguint una rima i una mètrica– que no m’havien interessat mai perquè considerava que no era art. Però hi ha infinitament més esforç a l’hora de composar, en Mística Domèstica.

Perquè t’encotilla?

Sí, tot és tancat. En Dp era molt més fàcil fer les cançons, “Rebequeria” és una cançó molt fàcil de fer, només cal esperar el moment que passi la inspiració i pujar al tren.

Però no saps mai quan vindrà…

És aquell moment d’il·luminació: agafes la guitarra i no passa mai res i un dia, no saps per què, passa.

I la Mística?

És un treball d’orfebreria.

I en directe?

En concert tocar part del Dp o dels discos anteriors requereix més esforç, i amb la Mística Domèstica vaig surfejant sobre les melodies i m’és molt fàcil.

Les lletres, a diferència dels anteriors, no són tan íntimes.

Els quatre primers són tan “jo, jo, jo” que és com un ofec. Tenia ganes de fer cançons que no fossin sobre aquest “jo”.

Tu ets un místic domèstic.

Sí.

Lisèrgic.

Cada cop menys. (riu) Tot i que l’altre dia me’n vaig anar a…

A veure què m’explicaràs ara…

No… A la muntanya i vaig descobrir una part nova i em va agafar un “subidón” espectacular.

No crec que m’hagi passat mai, a mi.

És una experiència mística de tota la vida, a tothom li passa.

Esperaré pacientment.

És saber que estàs en una mitja hora de la teva vida que la recordaràs durant molts anys, i acabes tenint un “subidón” en veure que està transcendint alguna cosa dins teu.

DIOPTRIA 2.1

Vaig fer una llista de cançons i he tingut la sort que podré fer la primera de la meva tria. Amb el Canimes, la “Simfonia número 3”.

Per què t’agrada especialment?

Perquè té aquest punt místic… de tornar-se boig amb parides. L’únic que passa és que s’acota i els botons que porta al barret li cauen i li agafa un “subidón” de la hòstia, amb els botons aquests… o amb la sabata mig descordada sense mitjons… Diu coses banals que ningú els donaria importància i en canvi en fa una de els cançons més boniques. És mística domèstica.

Com?

Tu mateix en una altre moment no li dones importància, però hi ha moments en què una conjunció de coses fa que allò més normal et faci sentir molt especial.

UNS PRÉSSECS DE MIDA RELATIVA

Quina relació tens amb Sisa i Riba?

Molt bona, els admiro moltíssim.

Quina és la diferència?

Són molt diferents… però són dos artistes de collons. Per mi han fet les millors cançons que s’han fet mai.

Tots dos per igual?

Sí, i per mi després ve l’Eduard Canimes, que ha fet les millors cançons dels anys 90. Però potser ha fallat alguna cosa a l’hora de concretar tot això i fer-ho públic.

A què et refereixes?

Diguem-ne que tenen uns préssecs preciosos que els porten en una Ebro i al cap de cinc quilòmetres se’ls trenca l’embragatge. En canvi altres artistes tenen uns préssecs que fan pena però van en unes furgonetes noves de trinca que fan molts quilòmetres i tothom pot menjar aquells préssecs, però per menjar un préssec del Sisa o el Riba has d’anar fins on se’ls ha espatllat la Ebro.

EL PÚBLIC I LA CRÍTICA

Què series si no fossis músic?

Enginyer agrònom o no sé, m’hagués hagut d’inventar alguna cosa. Ara mateix si no pogués fer aquesta feina, que podria passar qualsevol dia…

Tan a la corda fluixa et sents?

No, de fet em sento molt còmode i segur, però sé perfectament que per més que confiï en la meva feina, el públic en qualsevol moment et pot girar l’esquena. Normalment, quan el públic et gira l’esquena si el que fas té una mica d’interès, tindràs a la crítica de cara. I també saps que el dia que et guanyis al públic, se’t començarà a girar la crítica.

No té perquè ser així…

Sol passar.

Vols dir que no va d’acord una cosa amb l’altra?

Pot ser. Però un crític –jo m’he imaginat que fan això els crítics perquè he intentat pensar què faria jo a la seva pell-, si una proposta està molt bé però li falta concreció (la Ebro, que dèiem), fa una crítica de la hòstia i no parla de la Ebro, i ja està. El dia que aquest tio arriba a un munt de públic, se li ha de comprar una Mercedes. I aquells préssecs que veies tan grossos dins la Ebro, dins la Mercedes de cop són petitets… és inevitable.

L’UNIVERS EN UN METRE QUADRAT

M’agrada el tòpic de l’universalisme d’allò local. Els que han fet alguna cosa realment universal ho han fet partint del que coneixen bé. Hi ha el mateix en un metre quadrat que en tot l’Univers, depèn de si estàs obert a veure-ho o no.

I els idiomes i dialectes?

Quan he intentat fer cançons en altres idiomes m’he adonat que no domino prou bé l’eina. Amb l’italià em sento còmode però el codi és molt diferent.

Sí, tant?

Sí, perquè puc parlar perfectament l’italià col·loquial, però si creo alguna cosa no entenen el codi perquè en el fons és català…

…traduït.

Suposo. És com amb el castellà: sé el castellà literari, el que he après al col·legi, el dels escriptors,… o, en tot cas, el del carrer. Però un castellà que parli de les realitats que jo visc i que m’emocionen no, perquè no conec ningú.

La natura tampoc és una cosa tan fàcil de traduir.

No, de fet les cançons de Mística Domèstica ja no les he traduït, perquè no en sé prou. Sé perfectament castellà i puc disfrutar d’una obra feta en castellà, però de fer-lo servir a crear amb ell hi ha molta distància. Has de dominar l’idioma fins al moll de l’os.

Clar.

El català m’emociona. M’encanta barrejar trets dialectals de llocs diferents, i em pillo d’expressions que em resulten més precises o més boniques que les que jo tenia. M’agrada el poti-poti de la llengua.

És curiós, això dels dialectes… Tens una cançó en què dius “natres” i just després, “nosaltres”.

Jo crec que no vol dir el mateix (riu).

Sí vol dir el mateix però no implica el mateix.

Amb “nosaltres” li estàs donant més èmfasi, i “natres” va com de passada. Els dialectes i els registres donen sentits diferents a les paraules. I tot això intentant pronunciar correctament en el meu dialecte, que això és divertidíssim.

Costa?

Pensa que no hem sentit mai ningú cantar en solsoní… quan vaig enregistrar el primer disc i vaig escoltar les cançons, estaven totes en central.

Sí? Per mimetisme.

Com si fos de Manresa, jo. El dia que vaig començar a intentar cantar de la mateixa manera que parlava, cantar va ser una meravella, un gust. Quan cantes d’aquesta manera no només no penses què estàs dient sinó que no penses quina nota estàs fent, et surt sol.

LA IDENTITAT CATALANA

Quina importància té per a tu Francesc Pujols que fins i tot li dediques una oda?

Si els catalans basculem entre l’autocomplaença i l’autoodi, ell obre la tercera via: acceptar-se un mateix tal com és, amb defectes i virtuts. Pujols té un esperit molt positiu i et fa viure la pròpia identitat d’una manera més normal.

Normal… en quin de tots els sentits?

Ser català és un problema identitari. Naixes en un poble com Solsona i a casa et diuen que la teva identitat és d’una manera, surts del poble i més o menys quadra però surts de Solsona i ja no acaba de quadrar, mires TV3 i et sembla una cosa, mires TV1 i n’és una altra… és com un xou.

Crec que és un greuge ser català de cara a segons on…

Se’n parla contínuament, és com una pesadesa. No pots rebotar-te i defugir el tema perquè està en el dia a dia, per això la manera Pujols és la que m’agrada més: enfotre-se’n des del respecte i el carinyo.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Rubén Martínez: Gracias por el comentario, Laura. No digo que sean agentes pasivos, sino que tienen una posición...
  • Laura: Tampoco podemos situar a los artistas, etc. como agentes meramente pasivos en estos procesos. En el caso de...
  • Daniel: Qué buen artículo. Ciertamente se ha hecho a veces una lectura cómoda de la situación y se ha utilizado el...
  • De gismana y que.: Si subes la colla, te oyen hasta los cantos de la barrica.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )