Nativa_ 34 set_oct_06 Víctor Nubla
Tinc una companyia privilegiada: el Montgrí. La seva closca pelada, els cirrocúmuls que pressagien canvi de temps. Les taulades de Torroella, els estornells i les mosques que, a desenes, es passejen per la pantalla del G4. Acabo de dinar a la fonda Mitjà amb l’Oriol Pérez, que va de bòlid amb la preparació d’aquest cap de setmana de festival. Fa dos dies que aixequen la pantalla acústica sobre la plaça i les orquestres assajen sense descans.
Tret del dilluns de mercat, Torroella roman en calma. Els turistes que s’hi allotjen deuen passar les hores a les platges properes i, a l’hora de fer copes, Torroella tampoc té pubs, així que la calma solament passa comptes amb els estornells i les motillos dels cadells (humans) que busquen, a la seva manera, un plus de velocitat vital (que no seguretat vial) per tal de fer via per trobar la xicota o fer el recado final abans de lliurar i escampar. Sembla que no hi hagi més que alguns habitants de guàrdia; tanmateix, el capvespre de dissabte, la plaça es va omplir per escoltar les Mushka, que van fer el millor concert des que les segueixo. Mentre escric això, els núvols s’han fet lenticulars: ja no plourà. Damunt el cap gris i calb de la muntanya, s’aixeca imponent el famós castell que explica la història que expliquen aquí: donada la reticència al vasallatge al comptat de Barcelona delbescompte d’Empúries, Jaume I va decidir impressionar-lo (no empresonar-lo) i va iniciar la construcció d’un poderós castell i, quan aquest ja s’aixecava, sòlid i inexpugnable sobre el cim, l’altre va reconsiderar la postura i es va avenir. El castell era buit per dintre, no s’havia pensat mai d’habitar-lo. Cal veure on s’emplaça per compartir idees sobre destins millors. Solament tenia la missió d’impressionar.
Uns centenars de metres avall, l’església aixeca el seu campanar inconclós. Una torre sense taulat. L’Albert Guitart i la Bet Serra m’han explicat que les esglèsies no pagàven impostos fins que l’obra no era conclosa, i que per aixó el bisbat deixava els campanars inacabats. El campanar d’Ullà tampoc porta barret i em diuen que aixó és comú a la zona i a l’època. Costa d’entendre que argúcies com aquestes enganyessin els contemporanis. Aquests monuments ara són vestigis oblidats i que ningú es para a mirar. Ara ens mirem per un altre forat, ple, igual, de paranys culturals. En canvi, l’aspecte bèlic s’està portant amb una literalitat inhumana, bestial, putrefacta, covard, hipòcrita, terrorífica. Em direu que llavors ja era així i us dono la raó, potser, a escala, era el mateix, però tothom s’ho mirava molt abans de lluitar. De totes maneres, aixó no era una reflexió, ni tant sols una metàfora. És una sensació de desolació terrible que ni la calma del Montgrí em fa llevar. Les guerres les fan els militars contra els civils, matant-los pel carrer o bombardejant les seves cases. Pobres generals, inconclosos, com els campanars. Impressionants com els castells buits. Al final les armes són per que faci por qui no la fa.
Disc recomanat Espelt ViDivi 2002 (Empordà)
Llibre recomanat La paella que va fer el pare de l’Oriol Pérez
Plat recomanat Andrea Camilleri, Un giro decisivo(Quinteto)
Vi recomanat In a Landscape, de John Cage (Atalyst)
