Nat_33 juliol_agost_06 Victor Velasco
HI HA QUI SOSTÉ QUE manquen bandes noves i joves a Barcelona. Però des de Nativa fa mesos que rebem discs i propostes de concerts que semblen contradir-ho. Per posar una mica de llum sobre el tema li vam demanar a Víctor Velasco, responsable del segell Strangeones, que hi pensés i ens ho escrigués. I per què ell? Perquè Strangeones porta mesos promocionant el seu recopilatori La Colazione, un disc amb noves bandes amb talent de sobres però sense res enregistrat en el moment de la seva edició. Com no podia ser d’una altra manera, alguns dels grups que es citen al reportatge, estan presents en el recopilatori de La Colazione. Però no tots. Busqueu i descobriu-los. J.O
“JO ÉS QUE VAIG COMENÇAR TARD”
Aquesta és una frase que hem sentit moltes vegades a bars, festes, camerinos, estudis i, en general, a converses diverses entre músics; i m’atreviria a dir que aquesta frase va sempre acompanyada d’un petit sentiment d’enveja –sana, segurament– i d’un gran desig d’autojustificació. Per a qui no l’hagi sentit mai, ens posem en situació: dos interlocutors, músics i parlant de la seva carrera i/o habilitats amb el seu instrument. En un moment determinat apareix a la conversa una dada –normalment una xifra– que denota que l’interlocutor A arribarà als 25 anys havent aconseguit tot un seguit de fites amb el seu grup que l’interlocutor B va començar a somiar prop dels 30. Evidentment això no vol dir res, però és en aquell moment quan surt de la boca de B allò de “bé, jo és que vaig començar tard”, amb el que s’entén que tot just després preguntarà, encuriosit, al nostre amic A: “però llavors, tu vas començar molt jove, no?” “Home, no… a l’institut….”.
JOVES I VALENTS, O COM ENTRAR A L’INSTITUT AMB KURT COBAIN MORT I ENTERRAT
Que et col·loquin una samarreta del Naranjito quan només tens dos anys i no pots defensar-te és una experiència que, o bé t’enfonsa per sempre més, o bé t’ensenya que a la vida això del sentit de l’humor i el riure’s d’un mateix és una bona eina de salut mental. Néixer als vuitanta va ser molt més fàcil que a qualsevol altra dècada anterior, per això es podia estar assegut davant d’un televisor tot el matí del dissabte, amb cara de babau, mirant com anaven passant un seguit de personatges entranyables a “La Bola de Cristal”. Tot aquell cabal de creativitat i d’humor intel·ligent en els primers sis anys de vida de ben segur deuen haver creat un seguit de ments obertes i lliures. Així doncs, ara tenim una generació de grups que van créixer amb aquestes coordenades, i que van entrar a l’institut a mitjans dels anys 90, casualment quan començaven a sorgir festivals de música i publicacions gratuïtes al nostre país. “Vaig agafar la guitarra als 16 com qualsevol altre xaval que l’atrau el rock and roll, i el primer grup va ser als 18” (MARIO –ULYSSES) D’acord, això ha passat tota la vida, però al costat d’això sempre hi ha alguna explicació inconfessable: “Els meus pares em van apuntar a una acadèmia de piano clàssic als 11 anys. Ells sabien que els carrers de Sabadell eren un focus de drogoaddicció, per això van creure que m’aniria bé fer amics repelents i pseudoburgesos”. (M.A. –MANOS DE TOPO). “Ens vam conèixer a P-5, i allà vam fer el nostre primer projecte sonor. Es deia Candy Vulva, i fèiem servir un sonall, un
cruasán i un KORG MP547 W \” (EDU –ZA).
Tota aquesta precocitat normalment va lligada a un profund sentiment d’avorriment social. Una vegada s’acaba “La Bola de Cristal” i es comença a entrar en el món real, es veu amb ulls incrèduls quin és el poc esperit que queda de tota aquella colla que passava per la pantalla. Aquesta sensació és accentuada si es creix a l’extrarradi o comarques (bona part d’aquest grups són d’El Vallès, El Maresme i El Baix Llobregat). Es comprova que la tele ja no serveix, i que l’opció fàcil de bakalao i pastilles no convenç (la de calimotxo i xeringues tampoc). Algun bon company baixa dissabte a comprar discos a Barcelona, “al carrer Tallers”, i porta el Mondosonoro. Allò i l’Sputnik de’n Santi Faro ensenyen que hi ha altres coses, un estret pont de connexió amb quelcom que, en aquell moment, sembla el més enllà. Això porta als primers moments de desorientació: “atès que era un adolescent obès i lleig, em vaig inclinar per ser heavy. No anàvem a discoteques i les noies ens feien por, així que vam fer un grup de versions de Megadeth, Metallica i Sepultura” (M.A. – MANOS DE TOPO).
BENVINGUTS AL GRAN CIRC DEL “ROCANROL”
Una màxima de la història de l’art és que, quan la societat canvia, l’art canvia, i extrapolant podem arribar a la conclusió que això també passa en aquestes noves generacions. Avui dia ningú creu ja en un gran contracte discogràfic, amb cotxes de luxe, jets privats i números 1. La situació d’abús que ha patit el músic per part de la pesada indústria discogràfica durant el segle XX ha provocat una situació d’escepticisme i perplexitat natural. Indústria i mitjans han mostrat clarament les seves cartes, i ara ningú dubta que ja no busquen talents, mai els han buscat, només busquen diners. Per això, qui pensi en enviar una maqueta a una multinacional esperant que el truquin oferint-li un gran estudi, productor i gira mundial, que vagi canviant de planeta o de registre. Per això, molts grups han decidit oblidar aquesta part absurda del negoci i pensar en coses més importants. “Som massa grups i molt poques limusines” (EDU – ZA), arribant inclús a un plantejament quasi nihilista: “no tenim res a veure amb la indústria discogràfica, hem de reivindicar l’amateurisme. Els músics professionals són avorrits, i els que aspiren a ser-ho també” (MIGUEL – MANNY RODRÍGUEZ Y LAS HONKY TONKYS).
Gràcies a Deu, avui dia cada vegada hi ha més músics que tenen una cultura bàsica sobre el funcionament de la indústria i els mitjans, saben quins models d’independència funcionen a d’altres països desenvolupats, i opten per la via de l’autogestió, tocar molt i vendre discos als concerts. Quan aquests grups estaven en aquella època d’institut i Sputnik, va succeir un fet curiós a Espanya: un seguit de grups sorgits de la independència van aconseguir fitxar per una multinacional. Aquells grups ja no existeixen, cap d’ells va arribar a vendre discos i van ser despatxats en qüestió d’un any o dos. Això va provocar una situació de desengany, i cada vegada van ser menys els grups que somiaven amb aquesta opció. És probable que el fet de veure els seus “germans grans” fer el ridícul fins al límit de la vergonya, per un trist contracte d’explotació amb una gran corporació multinacional, passant a ser un petit número castigat per la lògica del mercat, els hagi fet veure que a la música, i a la vida, hi ha coses molt més importants. Per fi la gran majoria de les noves bandes pensen en el valor de la seva creació (sigui major o menor), en la seva autonomia i en les seves possibilitats reals. “En el nostre cas fem cançons, riem molt i les toquem per passar l’estona. Això no és una feina, no pretenem guanyar-nos la vida amb la música, volem conèixer gent amable i solvent perquè ens deixi diners en el futur. A més a més, si ens dediquéssim a la música, les nostres mares es posarien molt tristes” (M.A. – MANOS DE TOPO). És evident que el sentit de l’humor està per damunt de les ambicions en casos així, i això és bo. Ens trobem amb casos curiosos on grups tenen més cultura, més talent i les coses més clares que fa uns anys. I ja d’entrada, en els seus primer passos, trobem concerts molt més divertits, sincers i creatius, i sobretot entrevistes molt més interessants que aquelles tipus (…volem demanar més pasta a la discogràfica per al proper disc, a veure si es curren la promo i podem tocar a l’escenari gran dels festivals…). I un tema molt important és el del sentiment col·lectiu. En aquests grups es genera un respecte mutu com no s’havia vist mai en els últims anys. Es recolzen els uns als altres, i ja ningú discuteix ni es baralla per tocar primers o segons. Per fi comencem a deixar enrere complexes
i conceptes sorgits de l’absurditat. El “quiero y no puedo” ha deixat pas al “hago lo que quiero”.
TREBALLANT EN XARXA
Evidentment, si parlem de grups nous i crescuts els últims anys, hem de parlar d’aquest bé de Deu que és Internet. La xarxa ha obert la porta al coneixement, ha permès a aquests músics conèixer molt més artistes i músiques de tot el món, els ha ensenyat models de funcionament autogestionaris i els ha posat en contacte gràcies a comunitats d’usuaris a on, per sobre de totes, regna la controvertida corporació MySpace.
Ja no compren discos de multinacional, només de segells independents o de grups autoeditats, no es creuen les mentides de la premsa ni les campanyes de desinformació de la SGAE i operen amb criteri. Es coneixen a la xarxa i organitzen petits concerts, perquè al cap i a la fi allò important són les persones: “A MySpace pots escoltar el grup i tenir-hi un contacte directe, encara que a última hora sempre és més efectiu el telèfon” (MARIO – ULYSSES). “Tothom s’estima MySpace i es diu que és molt guai, i descobreixes que hi ha gent que fa música semblant a la teva, però per altra banda és un lloc poc honest, moltes vegades.” (M.A. –MANOS DE TOPO).
LLAVORS, TENIM ESCENA?
No, i no la busquem més. Amb tots aquests grups sí que es genera un sentiment de comunitat dins de l’aldea global, un sentiment de proximitat geogràfica i de plantejaments. Molts d’aquests grups voldrien poder viure de la seva música, això és totalment normal i lícit, però en unes coordenades diferents del que hem vist fins ara. D’aquí tota aquesta interacció i recolzament mutu, però no podem encara dir que això és una escena perquè, malauradament, els grups continuen estant sols. Generalment una escena està representada pels grups i, a més a més, per petits promotors interessats en moure’ls, per sales amb bones condicions i de fàcil accés, per una premsa especialitzada amb un criteri molt més acurat que la que tenim aquí i, per sobre de tot, el que ens falta aquí és un recolzament i un interès per part del públic. Quan als concerts hi vagi més gent a part de la família,
els amics, i els quatre freakys, començarem a apropar-nos a això. De moment, cal que mimem aquests grups que just comencen, som-hi doncs, amb esperança i bon humor.
Don’t believe the hype!
Qui són?
ALBAIALEIX
Procedència: Barcelona
Estil: Folk fumat
Membres: Alba Blasi i Aleix Clavera
Gravacions: Casolanes
Destaquem: Són membres d’Extraperlo, també.
Contacte: www.myspace.com/albaaleix
ANTICONCEPTIVAS
Procedència: El Masnou
Estil: Punk radioactiu
Membres: Nacho el Ortiga i Sergio Incorregible
Gravacions: La Chica sin Pierna
CD-R. (Sindicato de la Defensa)
Destaquem: Són els responsables del segell-col·lectiu Sindicato de
la Defensa, i la seva música aporta una frescor inusual avui dia.
Contacte: www.sinidicatodeladefensa.com
ANORAK
Procedència: Rubí i Gal·les
Estil: Pop electrònic
Membres: 3
Gravacions: A limited time only
CD. (Rhonda Recors, 2005)
Destaquem: Diuen que son els Postal Service de per aquí.
Contacte: www.rhondarecords.com
CORAGE!
Procedència: Barcelona
Estil: Rock perifèric
Membres: Javi (bateria), Andy (guitarra, armónica), Jordi (baix, melódica), Marc (guitarra, veu i Glokenspiel)
Gravacions: Casolanes
Destaquem: No passen dels 20 anys, i se’ls hi hauria de seguir la pista!
Contacte: jordigonzalezguerra(arroba)gmail.com
COUNTRY MEJICANO
Procedència: Sant Celoni
Estil: Country Folk
Membres: Marçal Calvet (violí, trompeta), Mau Boada (guitarra, veu, harmónica)
Gravacions: Casolanes
Destaquem: Mau té infinitat de projectes: Les Aus, Zeidun, La Cécula Durmiente, Musicca…
Contacte: www.myspace.com/countrymejicano
EPIC KIND
Procedència: Barcelona
Estil: Jangle Pop
Membres: Daniel (veu), Beto (bateria), Jaume (teclats), Lluis (baix) Xavi (guitarra, veu)
Gravacions: Casolanes
Destaquem: Aquest grup recullla tradició del millor pop anglès dels 80, via C-86, amb un talent compositiu gens comú.
Contacte: www.myspace.com/theepickind
EXTRAPERLO
Procedència: Barcelona
Estil: Pop
Membres: Aleix Clavera (baix), Kcho Salvador (guitarra), Alba Blasi (teclats), Arnau Obiols (bateria), Borja Rosal (veu i guitarra).
Gravacions: Casolanes
Destaquem: Pop indie ibèric (Chucho, La Habitación Roja…). Es prodigen molt en concert.
Contacte: www.myspace.com/extraperlo
LE PIANC
Procedència: Barcelona
Estil: Punk pop
Membres: Carol (veu), Laura (coros), Alexis/Arnau (bateria), Enric (percussió i xilòfon), Pol (baix), Lambert (orgue), Abel (saxo i coros), Sergi (Guitarra).
Gravacions: Casolanes
Destaquem: Proposta molt original per aquí. Recorden a Talulah Gosh, Hidden Cameras i The B-52’s
Contacte: www.myspace.com/lepianc
OH! CAKE
Procedència: Barcelona
Estil: Piano pop
Membres: Núria Muntaner
Gravacions: Casolanes
Destaquem: Aquesta component de Las Dolores factura unes cançons tan tendres com el cotó, en la línia de CocoRosie, Rachel’s…
Contacte: www.myspace.com/ohcake
MANNY RODRÍGUEZ Y LAS HONKY TONKYS
Procedència: Sabadell, Cornellà,
Barcelona.
Estil: Country punk
Membres: Laura Honky (baixa), Sílvia Tonky (bateria), Manny Rodríguez (veu i guitarra).
Gravacions: Casolanes
Destaquem: Curiosa revisió del hillbilly més profund en clau punk i descarada.
Contacte: www.myspace.com/honkytonkys
EL PÈSOL FERÉSTEC
Procedència: Barcelona
Estil: Folk
Membres: Gerard (guitarra i veu), Lota (veu), Albert (clarinet), Albert (xilòfon i joguines), Laura (violí)
Gravacions: Casolanes
Destaquem: Folk psicodèlic amb vocació pels clàssics catalans. Atents!!!!
Contacte: www.myspace.com/elpesolferestec
ULYSSES
Procedència: Terrassa
Estil: Slowcore
Membres: Dani (guitarra i veu), Miguel (baix), Mario (bateria)
Gravacions: Casolanes
Destaquem: Membres de grups hardcore com Nunnery, The
Anger Manifesto, Bastardos… treuen aquí la part més emotiva. No te’ls perdis en directe!
Contacte: www.myspace.com/ulyssessuena
MANOS DE TOPO
Proced.: Sabadell, Menorca, Vigo
Estil: Pt-pop
Membres: M.A. (guitarra i veu), Pau (baix i harmónica), Marzoa
(Pt-1 i xilòfon), Rafa (bateria)
Grav.: Acaben d’enregistrar àlbum
Destaquem: Herència d’El Niño Gusano, Golpes Bajos i Sr. Chinarro, fan un miracle de pop castellà on el talent desborda i enamora. Al’octubre, debut amb La Colazione.
Contacte: www.myspace.com/manosdetopo
MENDETZ
Procedència: Barcelona
Estil: Dance pop
Membres: BassURIman, Drum-PABSpad, casioJANaha, micro-MACAplettro
Grav.: Acaben d’enregistrar àlbum
Destaquem: Amb directes i cançons que s’enganxen han aconseguit molts fans. A l’octubre surt el seu debut amb Sinnamon.
Contacte: www.myspace.com/mendetz
ZA
Procedència: Sabadell, Terrassa, Castellar del Vallés
Estil: Post hardcore alucinat
Membres: Pau (guitarra, trompeta i veu), Alberto (baix), Edu (bateria)
Gravacions: Eki Eki Eki Eki Kazaam! (Practico!, 2005)
Destaquem: Allà on van fan nous seguidors. És un grup que tothom hauria de veure almenys una vegada. Entranyables.
Contacte: www.myspace.com/putosza
