Nat_33 juliol_agost_06 Ramon Faura Coll
Sobre 12Twelve, el jazz i l’experimentació
Sóc dels que pensen que el jazz d’aquí de vegades, més que una escena viva i orgànica, sembla una representació escolar on la gent es limita a mostrar les habilitats adquirides al darrer trimestre. Potser falta inventiva i potser sobra petulància. Com si s’hagués renunciat a fer art per tan sols limitar-se a perpetuar un saber artesà que, a més, ve de fora. Tanmateix, hi ha sorpreses. De tant en tant apareix algú que torna a fer prevaler l’escriptura per damunt de la cal·ligrafia. En el cas del 12Twelve, i atesa la seva trajectòria, la proposta sorprèn doblement. Potser és per venir d’on vénen que sonen nous, i potser és per venir d’on vénen que desperten cert recel en determinats cercles jazzístics. Tot el que segueix és l’extracte d’una llarga conversa a casa amb el Jaume Luis Pantaleón Giner, guitarrista de 12Twelve.
Hi ha diferències entre el jazz i el rock? On us situeu?
Uff!… És una cosa molt personal… Jo què sé!… Un expert o un purista et dirà que nosaltres no fem jazz perquè la nostra música no té una riquesa harmònica tan gran com la del jazz. No ho sé… El meu tema preferit de jazz és “A love supremme” de John Coltrane, que harmònicament és molt simple; i potser diuen que és blues, que no és jazz. Però és que a mi m’és igual! A mi m’agrada molt un jazz determinat. No es pot dir que sigui un gran fan del jazz en general. Tinc molts discos de be bop, de hard bop que m’agraden, sí, però que no em maten. Tenim una sonoritat jazz pel contrabaix, en les cadències, en la guitarra de caixa, en el saxo (cada cop més present); però no ens plantegem fer jazz, ens plantegem fer el que ens agrada. I sobretot, el que no m’agrada del jazz és la típica roda de solos. Allò de “Venga, ahora nos lucimos los unos y los otros”. Aquest no és el concepte.
Potser és per les estripades, però la vostra música no recordaria més a coses com Archie Sheep?
Sí, exacte. El jazz que ens agrada és El jazz còsmic i el free jazz: Sun Rha, McCoy Tyner, Alice Coltrane, The Art Ensemble of Chicago, els discos elèctrics de Miles Davis… Tots aquests rotllos més experimentals i que van al gra. La música que ens agrada és visceral, diu alguna cosa, està feta amb els
budells.
Ja que parles de Miles Davies (un artista que en el seu moment va apropar-se al rock, que va extreure l’energia que en aquell moment el jazz semblava haver perdut), músics procedents del jazz oberts al rock no abunden massa en el panorama d’aquí. És un prejudici acadèmic?
És que el jazz normalment és una cosa molt acadèmica. Sigui on sigui. A Chicago hi ha una tradició de jazz experimental, però és un circuit molt diferent. També hi ha un circuit on la gent toca cada nit la mateixa versió de Dizzy Gillespie o de Charlie Parker. Això sempre passa en el jazz; la gent es fixa molt en els estàndards i en el virtuosisme. Passa a tot arreu, potser aquí es nota més. La gent s’hauria de gastar més calers en discos que en acadèmies.
Potser a les escoles d’aquí es fomenta l’absurda idea que qui sap tocar, només ha de tocar jazz…
Sí. O heavy o jazz. O heavy o clàssica o jazz. Per a nosaltres, que no hem estudiat música, és com reivindicar que quatre tios de barri que no han estudiat música també poden acostar-se al jazz. Sense voler trencar res, des de la nostra percepció. Jo respecto molt Reinald Colom, Llibert Fortuny, gent que fa coses interessants, però que no són la meva via d’expressió. A mi no m’atreu haver de practicar les coses quaranta vegades perquè sonin súper tècniques i súper ben tocades. Tocar bé és tocar amb feeling.
Canviant de tema: a L’univers, el vostre darrer disc, potser gravar en directe afavoreix també un plantejament més “jazz”?
Volíem fer una cosa molt fidel al directe. Som molt fans de la manera de tocar dels
60 i els 70. Una manera molt sincera, visceral i directa. Quan veig tocar aquestes
bandes, els Crazy Horse, Who, Hendrix, Zeppelin… al·lucino. Estan molt influides
per la música negra, molt rítmica, que dóna molta importància a la base, buscant la hipnosi i el nervi. Tot això als vuitanta va desaparèixer…
Ara, almenys en rock i pop, si no tens les coses molt clares, és difícil gravar en directe.
Aquí sí, tio, però a Amèrica, no! El rock sempre s’ha gravat en directe. El baix i la
bateria com a mínim, que és el cor de la banda. Per això sonen així de bé, els discos dels setanta. Frescos. Fets allà mateix (i és clar que la gent tocava d’una manera increïble, no com ara). És aquí a Espanya que hi ha la mania de gravar per pistes.
Quan saps tocar la cançó, no cal fer quaranta overdubs per tapar els errors. Que no hi hagi veu també ajuda. Quan cantes tot va cap a la veu, al servei de la veu. Quan no cantes, t’obligues a estar sempre amunt
perquè hi ha un buit que costa d’omplir
Sí… Una cosa molt guapa del disc és que com que no hi ha una veu imposant cap dinàmica. El moviment i l’espai que generen els instruments prenen molta importància.
És que és tal com ho toquem. Va ser idea de l’Albini. Va voler posar el contrabaix al centre. La bateria… (grava les bateries com Déu) oberta: per un costat els plats de l’esquerra i per l’altra, els de la dreta…
Fidel a com estàveu col·locats?
Exacte: com si estiguéssim al local. El saxo més per l’esquerra, i la guitarra més per la dreta. Perquè soni com si tinguessis la banda al davant. És la manera de treballar de l’Albini.
Com és el procés amb ell? Aneu amb el material ja preparat?
Sí, sí, per descomptat. No és molt car però tampoc és barat. Has de tenir-ho molt clar, quatre dies a pinyó, tens jet lag… Sí, sí… tot claríssim.
I ell ja coneix el material?
No, no… Està verge. No li cal. La primera vegada sí, quan no ens coneixia. Per tenir una mostra del que fèiem, per saber què es trobaria. Ara no, arribes allà amb el material i et trobes un estudi de primer nivell, amb uns micros increïbles (té un domini de la microfonia brutal, és la seva millor característica) i et grava en directe.
Els temes els porteu fixats o estan oberts?
Està molt controlat, sembla que hi hagi molta improvisació, però tot està súper pensat i súper calculat. El Free jazz, la música contemporània, tot això ens agrada molt: Cage, Xenaquis… però sempre fem els temes més o menys igual. Sabem com comencen i com acaben.
I l’experimentalisme?
Que juguis amb l’atzar o la improvisació no vol dir que siguis experimental. Tu pots
improvisar un blues i d’experimental no té res, vas fent una escala. Experimental és una paraula curiosa: què és experimental? Les dissonàncies es van començar a treballar als anys 20, amb Stravinski, Schönberg, etc; i el soroll sintètic es va començar a treballar als anys quaranta i cinquanta amb John Cage, Stockhausen, Pierre Henry… Així doncs: què és experimental? Fer sorolls? Fer dissonàncies? Trobar nous sons és experimental? En principi semblava una cosa destinada a l’electrònica, però tu creus que un laptop o un sampler troba nous sons? No ho crec. Als cinquanta sí que es trobaven nous sons, amb les primeres síntesis. Personalment, crec que no volem inventar res nou, tot està inventat, no cal. Per què vols inventar res nou? Fer-ho ben fet i amb feeling. Dir alguna cosa, transmetre sentiments. Per a mi l’art és això, sigui pintura literatura o música. Que em transmeti una emoció. Trencar barreres. Fer coses que per a tu expressin alguna cosa. Emocionarte a tu mateix. Per la via que sigui, i si És original o no… És que és igual!
11 PUNTS A FAVOR DE 12TWELVE
L’univers (Acuarela, 2006)
1// Ser inclassificables és una de les millors garanties per saber que ESTEM davant d’una proposta absolutament genuïna, que per bé o per mal, es manifesta lliure a l’hora de fer música i que per tant fa “la seva música”. 12Twelve és real. Té plena autonomia. Amb L’univers queda definitivament demostrat.
2// Ser inclassificables i arribar cada cop a més gent. No crec en els prejudicis que creuen que l’èxit és sinònim de mala qualitat (tenim molts exemples: Balzac, The Beatles, Hitchcock, etc.). Són dos aspectes que funcionen independentment. La qualitat beneficia l’oient, i l’èxit, el músic, que així disposa de més mitjans. Una proposta inclassificable pot dificultar l’èxit. No sembla ser el seu cas. Una dada per reflexionar-hi.
3// Moltes propostes autoanomenades experimentals en realitat són aplicacions minucioses, submises, ortodoxes i acadèmiques dels resultats que han donat veritables experimentadors (Penseu per exemple en tota la pila de grupets que apliquen amb fervor religiós els resultats dels Sonic Youth, veritables experimentadors). Els 12Twelve no participen d’una determinada estètica de l’experimentació, veritablement experimenten, encara que sigui en la manera d’escoltar música.
4// Un so propi. Experimentar no vol dir cedir el lloc a qualsevol cosa. Entre els sons metàl·lics de la peça “R2 Chapa” i les estripades de saxo a “Autobahn Polizei” passen moltes coses. Sempre sona 12Twelve.
5// Tenir referències i no dependre d’elles. Doncs això, podem referir-nos a Archie Sheep, aSun Rha, a Pierre Henry, però no cal que els coneixem per disfrutar amb 12Twelve.
6// Experimentar, en definitiva, consistiria en no tancar-se. Deixar que la música decideixi sense prejudicis ni adscripcions. Captar això en estudi és molt difícil.
7// Més enllà de la sonoritat dels instruments, aquest acceptar el resultat és el que més fa que 12Twelve s’aproximi al jazz: el talent per fixar en estudi l’atzar a l’hora de fer música, la improvisació, diríem. No és tracta tant que sigui veritable improvisació com de transmetre la sensació que el que sentim només ha passat una vegada i que, per fortuna, algú ho ha enregistrat.
8// Radical: experimentar radicalment vol dir acceptar el que surt. El que resulta, resulta i no s’hi val descartar el resultat perquè “no sona a…”. Ja ho havíem dit més amunt, són autònoms.
9// La música és timbre: la personalitat de 12Twelve es manifesta amb els sons que utilitzen. Un a un, no tots els sons són nous, evidentment i per fortuna. La combinació de tots ells, sí sona nova.
10 // La música és buit i necessita espai. Un altre tret musical que amb més fortuna explora aquest disc. Els músics es cedeixen el lloc, tiren enrera, endavant, ara entra un teclat per la dreta (“Intonarumori”). Es cedeixen el seient com gent ben educada.
11 // L’activitat dels sons (crec que era John Cage qui definia així la música): atenció a com sonen les guitarres, a deixar la bateria prou baldera
perquè sentim esbufegar el bombo. La simbiosi entre so “acústic” i so “elèctric” és perfecte. Amb 12Twelve passa una d’aquelles grans coses que exigia Satie en els seus textos guasones: una peça musical interpretada per molts instruments ha de ser a la vegada un sol so (tots els músics tocant), però també ha d’evitar que el so s’empastifi i faci indestriables cada un dels components. 12Twelve ho aconsegueix. Prenem l’exemple de “Il monstro” (peça fantàstica, per cert): sento el saxo del Jens a la dreta, la guitarra del Jaume a l’esquerra, i la bateria, ben oberta, un estrany teló de fons absolutament determinant, el contrabaix, central, és el coixí sonor de tot, de tant en tant apareix una percussió a la dreta (Déu meu! Espero no tenir els baffles connectats al revés): m’han dibuixat un lloc. Sonen a 12Twelve però cada so és identificable.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.