Nat_33 jul06 Jordi Oliveras
1- L’altre dia vaig escriure un missatge a algú del que m’avergonyeixo. Parlava de l’emoció que vaig sentir en escoltar un disc de Chavela Vargas, però alhora volia deixar clares les barreres i precaucions que tinc a l’hora d’enfrontar-me a cançons tan explícites. La conclusió havia de ser que tot i l’actitud descreguda que pogués tenir, hi havia una emoció que sentia igualment, més enllà de la hipotètica identificació amb els amors i desamors que són cantats als boleros. El missatge, llegit més tard, barrejava sentiments i idees d’una manera que em va semblar ridícula i infumable. A mi em sembla molt difícil això de combinar sentiments i idees en una expressió. I també em sembla difícil mantenir la confiança en quelcom que has escrit, si hi has arriscat molt en fer-ho. Però està clar que hi ha gent que ho fa molt bé.
2- Llegeixo a la novel·la “Aquí nos vemos”, de John Berger, (m’ha agradat moltíssim aquest llibre. Quina manera de trobar sentit a les coses sense tancar-les, i quina capacitat per dir amb la màxima facilitat possible…!): “¿Estilo? Cierta levedad. Una sensación de vergüenza que excluye ciertas acciones y ciertas reacciones. Cierta manera de sugerir elegancia. La suposición de que, pese a todo, se puede buscar, e incluso encontrar, a veces, una melodía. El estilo es algo muy tenue, sin embargo. Viene de dentro. No es posible encontrarlo fuera. (…) El estilo entraña una promesa invisible. Por eso requiere y fomenta cierta capacidad para la entereza y una manera especial de acomodarse en el tiempo. El estilo está muy cercano a la música.”
3- L’estil interessa molt alguns músics que conec. Gairebé diria que és una preocupació que forma part de la identitat cultural barcelonina. A cops però, és una cotilla massa dura per a molts, a la música i a la vida. Una contenció de no se sap encara què. Una moderació formal d’un contingut encara per descobrir. I això no seria tan bona notícia. Per això, m’agrada la manca de prejudicis de Sanjosex. A la vida, per exemple, és fàcil trobar a faltar l’estil quan t’agrada molt algú. Et sents maldestre cada cop que obres la boca (o cada dos cops). Però si no fiquessis la pota, no trobaries la necessitat d’estil. Com pots buscar la melodia si abans no has fet una mica de soroll poc elegant? El balanceig entre mesura i desmesura és del tot necessari.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.