Fòrum 2006. Martí Perramon.
Músic i responsable de l’àrea de música de l’Icub.
Cal emfasitzar la música com a pràctica tant per qui s’hi expressa com per aquell que l’escolta.
El que val la pena quan parlem de música és emfasitzar la música com a pràctica tant per a qui s’hi expressa com per aquell que l’escolta.
Peter Sloterdijk classifica la música segons l’actitud dels que practiquen com a músics i el que representa per a aquells que l’escolten.
La nova música existeix gràcies a l’existència de tota una sèrie de tècnics experts. Amb el temps s’ha anat deslligant del públic, quedant-se moltes vegades en una pràctica pràcticament solitària.
La música performance és aquella que intenta d’obrir-se camí fins el públic a través de mitjans ofensius que s’interposen entre el músic i el públic, és música de risc en acció.
La música lleugera compta amb un públic més massiu perquè assegura que no correrem cap risc d’escoltar alguna cosa nova.
La música funcional és aquella que s’utilitza amb uns propòsits definits, provoca un entorn sonor que ens anticipa com ens hem de sentir.
A Barcelona la balança es decanta cap a les segones.
(resum escrit a Nativa 32_ Marta Solé)
