e Entrevista: Pascal Comelade | Nativa
Skip to content


Entrevista: Pascal Comelade

Escrit el 15/05/2006 per Marçal Lladó a la categoria Entrevistes a músics.
Tags: .

Nat_32  Maig_abril_06 Marçal Lladó

Pascal Comelade. Un pianista que surt a la guia telefònica

Pascal Comelade no ho volia però arrossega una aura de misteri que li portarà molta feina desfer. Ell s’hi esforça: “Sóc un tio normal, pots trobar-me a la guia de telèfon”. Però ningú trobarà en un mapa el poble on presumptament va néixer, Sant Feliu de les Forxetes. Ningú escoltarà el disc Sardanes a Vernet malgrat que la portada circuli per internet. Una conversa amb el pianista nord-català és una tirallonga de desmentits que delaten el seu sentit de l’humor i l’esforç perquè se’l consideri, tan sols, un músic. I això és el que ofereix en els seus nous discos, Espontex simfonia i La manera més salvatge, aquest darrer en companyia de l’etern amic Enric Casasses.


El disc amb Enric Casasses era un vell projecte. Per què ha trigat tants anys?

No hem trobat el moment, cada vegada hi havia algun problema. Al final, l’any passat vam decidir gravar la veu i la música en condicions de directe en un teatre, a Montpeller. Després hem retocat alguna petita cosa a casa meva. És el repertori que hem fet els últims quatre o cinc anys en directe, com Sense el ressò del dring, amb una nova versió gravada amb en Pep Pascual.

En un dels poemes sona “Knockin’ on heaven’s door”. Recordo un concert especial a la Pompeu Fabra en homenatge a Dylan. No es repetirà?

No, no. Ja no segueixo el que fa Dylan, em vaig quedar a Infidels. Però m’ha agradat llegir el volum u de les Cròniques, la visió de la seva obra i la seva persona és fantàstica. Jo havia llegit vàries biografies de Dylan, però aquest llibre és millor, sobretot al començament, amb la seva visió del món del folk ide l’electricitat, la relació amb el públic i la raó per ser un portaveu. Ell porta la seva creu, però la seva anàlisi és brillantíssima.

Sempre ha estat un personatge molt opac, que ha tirat pilotes fora sobre la seva personalitat, i ara fa el contrari. Tu et decidiràs algun dia a fer unes memòries així de sinceres?

No té res a veure, a mi és molt fàcil conèixerme, estic a la guia telefònica. Si vols trucar-me, cap problema, no hi ha cap secret ni cap misteri sobre la meva creació musical, com diuen. Res de res de tot això, és un altre nivell de la cultura.

En canvi, sempre t’atribueixen una aura de misteri.

Vaig tenir un problema a finals dels 80. D’un dia a l’altre passar de la pràctica solitària a casa a l’escenari, a la relació amb el públic… Vaig tenir un problema de comunicació amb la premsa quan vaig entrar a una casa de discos multinacional a França. De la nit al dia deixes de ser un tio marginal, el lumpen de la música, i una entrevista amb mi era una hora de silenci. Mai no trobava la paraula exacta. Ara s’ha acabat, però encara tinc aquesta imatge d’autista professional amb mala llet… A mi m’agrada la gent, m’agrada estar en aquest bar, sóc un tio del carrer… i porto un discurs molt coherent: pujar a l’escenari és la meva feina, proposo la meva música amb molt de respecte per la gent, però res d’espectacle.

A Espontex simfonia recuperes temes fets per a espectacles de Cesc Gelabert i Joan Ollé. Què et van demanar, exactament?

Per La plaça del Diamant en Joan Ollé volia que fes una lectura de l’ambient de l’època. Música d’envelat, de carrer, molt fosca, molt trista… i amb molta melodia. M’ha agradat molt treballar amb aquests temes. I en Cesc Gelabert més o menys igual, com si fos música clàssica instrumental de piano de principis del segle XX. Música francesa, de París, de piano: Satie, Ravel…

Un dels temes de La plaça del Diamant s’anomena “Chi luv llu lle lle lle”. Quina relació hi ha entre Rodoreda i els Beatles?

“Chi luv llu lle lle lle” ho he trobat en una entrevista amb un conjunt de rock’n’roll de Lleida dels anys 50, en un diari, aquest hivern. No me’n recordo com es deien. El cantant parlava d’aquesta manera de cantar. És una petita peça molt breu, gravada fa dos anys a Barcelona, amb el Quico Samsó. És de La plaça del Diamant, sí, però no tenia títol.

En els teus últims discos, cada cop hi guanya més pes la sardana. És diferent escriure sardanes que escriure una cançó?

Vaig gravar, fa uns anys, una petita sardana, només amb un pianet i poca cosa més. L’any passat vaig deixar aquest tema a un company que és director de cobla a Perpinyà i, a partir d’aquest material, ell m’ha fet una sardana normal, ballable, complerta, amb tots els arranjaments de cobla. Jo no puc, no sé llegir ni escriure música.

Una altra relació amb la cobla és la tenora de Pep Pasqual, un habitual dels teus discos.

És el meu alter ego musical. Per la meva música i el meu món és el músic ideal, és un virtuós amb tot tipus d’objecte i d’instrument, té un sentit de l’humor i una capacitat de creació increïbles. Potser és el millor músic català d’aquesta època, o d’Europa, és un improvisador fantàstic.

Fins i tot bufant un globus…

Toca canyes de plàstic, paquets de cigarrets… o el seu famós solo de globus. Un dia d’aquests tindrem un conjunt simfònic de japonesos tots amb canya de plàstic. Les Peps Pasquals…

T’emprenya això que t’imitin pel Japó?

No, no, m’és igual. És broma.

La “Sardana dels desemparats” ha sortit en diferents discos, va evolucionant. També has publicat diferents versions de “L’argot du bruit”. A les cançons sempre els vas donant voltes i reinventant-les?

No, no, això que dius són excepcions. Un company que és director d’una banda municipal em va demanar un tema i li vaig deixar l’argot, ell va fer aquella versió per a banda. La sardana és l’evolució fins a la cobla, ja t’ho he explicat.

Ets un gran comprador de discos, se’t pot trobar sovint a la part de dalt del Revolver remenant vinils. El que no sabem és què hi busques…

Aquests últims anys he trobat material interessant a Barcelona, concretament vinils de grups de rock’n’roll dels 60 i 70 realment difícils de trobar. Material poc conegut.
Però sí, encara estic buscant vinils.

I encara busques objectes curiosos pels mercats de vell?

Ho tinc més o menys abandonat, surt caríssim. Trobar un objecte musical o una joguina una mica antiga, un pianet… és molt difícil. És un material que tota la gent havia tirat a les escombraries i ara surt a internet, a l’eBay, i en paguen molts diners.

Quins projectes tens entre mans ara mateix?

Hem acabat un disc per al Museu del Joguet de Figueres. Fa deu anys vaig fer la
música per a una sala i ara l’he canviat. També he acabat un disc sobre clàssics del rock’n’roll, que sortirà només a França i en vinil. És una edició limitada per un festival. I en directe, a la tardor farem una petita gira amb tot el grup. Abans, a la primavera, anem a València i Barcelona.

Vaig llegir un comentari teu que deia “porto 20 anys fent la mateixa música”. Però suposo que alguna cosa ha canviat. Com resumiries la teva evolució, des de que vas començar fins ara?

És una evolució relacionada amb el teu model de vida quotidiana, però no una evolució relacionada amb el concepte occidental de revolucionar les coses. És clar que és la mateixa música. Intento trobar la fórmula més perfecta de la meva música.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Ana: Justament la desvinculacio del Mon laboral es allo mes ridicul de les exigencies dels prfossors fixos. Perdón el...
  • Albert: Productivitat coneguda o productivitat desconeguda?
  • Alice Liddell: Avui m’has guanyat, Ramón.
  • Alice Liddell: Molt bé Ramón. I mira que mai a la vida quan anaves a la ETSAB hagués dat un duro pel que deies a la...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )