Nat_32 Maig_juny_06 Ramon Faura
Música amb arrels: Potser és vostè un arbre i no ho sap?
Les etiquetes sempre fan posar nerviós. Particularment les que s’enganxen al clatell. Però n’hi ha una que és especialment irritant i fa referència a la música: l’anomenada “música d’arrels”. Quan algú diu que fa música d’arrels, ho diu perquè creu que “tenir arrels” és un tret específic de la seva música. Sinó l’especificació no tindria sentit (jo sóc baixet perquè vostè no ho és; ella està grassa perquè la del costat està prima; etc.). Per tant, tota aquesta gentada introduïda dins de jerseis liles i amb una cueta insolent al clatell, amb les butxaques plenes d’artefactes “tradicionals”, que plens d’orgull i amb els ulls lluents d’il·lusió us diuen “faig música amb arrels”, també us diuen, implícitament, “la vostra música no té arrels”. En realitat es tracta de fonamentalistes de la tradició.
No conec cap música sense arrels. Fins i tot els Lax’n’Busto tenen arrels. Una altra cosa és que el músic sigui conscient de les seves arrels, i l’altra, que aquestes arrels estiguin vinculades a un territori determinat, o més ben dit, que aquestes arrels estiguin vinculades a una identitat política establerta per l’administració.
No ens enganyem, quan algú diu que fa “música d’arrels” automàticament pensem en gralles, guitarres acústiques, catximbes i, cal dir-ho tot, olors corporals fortes.
Per contra, jo crec que la nostra música (bona o dolenta, això és un altre tema) té unes arrels inequívoques i evidents. Ray Davies (anglès), per posar un exemple. Ell forma part de la nostra tradició. Les tradicions es construeixen. Són artefactes artificials. No són essències. És signe de maduresa formar la família que un vol. En general, creure cegament en identitats essencials vinculades a territoris i ètnies és el pas previ a muntar un camp d’extermini. Les joventuts nazis dels anys 30, i els SA, molt especialment, eren absoluts fans de la música amb arrels. Allà els teniu amb els sons guturals del Tirol i la cervesa bàvara. Igual que els nostre músic amb arrels, també eren molt aficionats a la muntanya i a l’escalada (això seria un altre tema: la passió insana dels fonamentalistes amb arrels pel món de l’alpinisme).
Els temps canvien. Ara que està tant de moda la correcció política, la gent que diu “faig música amb arrels”, si no vol ofendre tots els que tenim una llarga llista d’arrels no dictades per l’obstinat amor a la terra, tots aquells que ens declarem descendents tant de Rotten (anglèsirlandès) com de Petroni (romà), de Bob Dylan (minnesoteny) com de Sergei Dovlatov (rus), haurien de començar a buscar-se un nou apel·latiu. En proposo alguns: “faig música immòbil”, per exemple. O “faig música excursionista”. O, per què no, senzillament “faig música conyàs”. D’altra banda (què carai!) el desarrelament és part essencial de la condició moderna. També de la intel·ligència. I si no, preguntin a Baudelaire (francès) per l’artifici.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.