Skip to content


Entrevista: Miguel Poveda

Escrit el 07/03/2006 per admin a la categoria Entrevistes a músics.
Tags: , .

Nat_ 31 març-abril 06. Oriol Pérez

Hi ha discs que ens atrapen, ens colpejen i, per sempre més, esdevenen companys de viatge al llarg de les nostres vides. Companys que ja no només podran quedar associats a persones, situacions o èpoques concretes sinó a una  particular font de coneixement on cadascuna de les audicions que decidim realitzar del disc suposarà un enriquiment de les nostres facultats íntimes i representatives.

Fins i tot en ocasions arriba a succeir que el disc sembla que ens escolti més a nosaltres que no nosaltres a ell. M’explico. A cadascuna de les audicions hi correspon la descoberta d’aspectes ja no només musicals sinó de la intrínseca reflexió intel·lectual. El sotasignant, en l’any que s’acaba de cloure, no dubta a creure que els darrers treballs de Refree, Mishima, Enrique Morente, Rufus Wainwright o la darrera versió de l’oratori El Messies de Nikolaus Harnoncourt són una clara mostra d’aquesta classe de discs. Però també, i amb llum pròpia, el darrer treball del cantaor badaloní Miguel Poveda titulat Desglaç.

Més enllà de la qüestió lingü.stica del com i per què Poveda s’hagi decantat per l’ús de la llengua catalana (un ús que ha deixat a la també cantaora Mayte Martín com una absoluta ignorant en haver declarat, després de la seva vergonyosa i trista actuació en els actes de l’11 de setembre passat, que el flamenc només podia cantarse en castellà quan, sense anar més lluny, Morente ha cantat en llatí o en anglès), hi ha a Desglaç el batec transcendental en la història del nostre país.

Ha fet falta la presència d’un activista torsimany com Lluís Cabrera que ha estat instigador d’un disc produït pel propi Miguel Poveda. Un disc que, a banda del nostre cantaor, ha comptat amb innombrables col·laboracions que, d’alguna forma, han volgut participar en aquest important projecte musical. Noms com els del bandoneonista Marcelo Mercadante, el guitarrista flamenc Juan Gómez “Chicuelo”, els cantants Miquel Gil i Moncho, l’harmònica d’Antonio Serrano, el santur de Dmitri Psonis, els pianistes Gustavo Llull i José Reinoso, els compositors Enric Palomar i Joan Albert Amargós o l’enginyer de so David Casamitjana, entre d’altres, han contribuit a fer un dels millors discs ubicats en el món del flamenc a Catalunya. El curiós del cas, però, és que Desglaç no és, in stricto sensu, un disc de flamenc. A excepció del poema de Sebastià Alzamora Jo, l’invertit de cos i ànima (cantat a través de l’estructura de bulería), cap dels altres texts poden ser considerats flamenc sinó que semblen obeir a universos sonors tan dispars com la balada (quina meravella la Cançó del bes sense port), el jazz, la rumba o el tango.

I,  paradoxalment, aquí és on rau la importància de Desglaç. La veu aflamencada de Poveda posada al servei de les poètiques de Jacint Verdaguer, Valentí Gómez i Oliver, Joan Margarit, Maria Mercè Marçal, Joan Brossa, Enric Casasses, Narcís Comadira, Joan Barceló, Josep Piera, Sebastià Alzamora i Gabriel Ferrater ha obert un nou munt de possibilitats a uns texts que encara, malauradament, estan massa restringits a l’academicisme i l’erudició dels mandarins. Però Poveda, com en un altre context ha fet Miquel Gil als seus treballs discogràfics Orgànic i Katà, és conscient que amb el seu treball no només engrandeix el nombre de coneixedors d’aquests poetes sinó que està trencant amb una dicotomia tan idiota com ara l’establerta entre la (pretesa) música culta i la música popular.

Poveda, així, demostra com el món del flamenc pot ser comprès d’una manera generosa, àmplia i rica. Com en el seu moment va fer el gran cantant qawwali Nusrat Fateh Ali Khan al costat de Peter Gabriel o, prou conegut pel nostre músic badaloní, Enrique Morente al costat de Lagartija Nick o darrerament amb Sonic Youth i Pat Metheny, la important contribució de Poveda a Desglaç s’explica per aquesta clara aposta expressiva i poètica per uns poemes d’una immensa qualitat literària i, per l’altra, per una posició musical que defuig sàviament del dogmatisme i el talibanisme que, en ocasions, ha rodejat el món flamenco.

La transcendència de Desglaç (vinculada, com apuntàvem unes línies més amunt, amb l’actual moment històric) produeix, a menys que un no tingui una mentalitat oberta i magnànima, perplexitat. En el concert de presentació de Desglaç a Manresa, per exemple, alguns flamencos li van retreure amb formes més pròpies de hooligans que d’éssers il·lustrats el perquè del seu treball i, entre molts catalanoparlants, el disc ha servit per adonar-se com el flamenc seriós i coherent res té a veure amb aquells que, durant molt anys, han fet d’una suposada causa andalusista un modus vivendi amb permís de governs nacionalistes i tripartits. És per això que el sota signant no dubta a localitzar a Desglaç ja no només un disc d’immenses possibilitats íntimes i personals per aquells que tinguin la sort de tenir-ne un exemplar sinó que marca un moment de la història de Catalunya en una forma semblant a la que ho van ser, ara fa trenta anys, concerts com els del gener de 1976 de Lluís Llach, Raimon i Quico Pi de la Serra.

Vam decidir entrevistar Miguel Poveda per intentar abocar, amb les seves respostes, una mica de llum a un disc que, com hem dit, ha provocat perplexitat a més d’un…

Com li agrada definir-se a Miguel Poveda: cantant, cantaor o músic? Li demano perquè a Desglaç només hi trobem unes buleries basades en un poema de Sebastià Alzamora. De la resta del disc no podem parlar, en absolut, de flamenc estricte.

Soy un enamorado de la música que busca sentir el placer que me produce el hecho de cantar, indistintamente que sea flamenco o no. En este disco aparece el cantaor en contadas ocasiones. En realidad, te diré, que lo que me importa en este trabajo son los poetas.

Com neix el projecte de Desglaç i en quina mesura l’han inlfluenciat el mestre Enrique Morente i el sempre incansable Lluís Cabrera.

Son las dos personas que más claro tuvieron este proyecto cuando me escucharon cantar a Verdaguer y a los que les debo que más tarde empezara a enamorarme de los poemas y disfrutara tanto en este trabajo.

Ha cantat en català, ha estat acopanyat d’una orquestra simfònica, s’ha interrelacionat amb el món sufí. S’imagina treballant amb móns sonors com els del pop-rock en una idea semblant com la que ha fet Enrique Morente amb Sonic Youth?

Espero tener vida suficiente para participar en tantos proyectos que me gusten como pueda y si en el camino surge hacer algo con el mundo del pop-rock que considere interesante ahí estaré, ya que no me siento sujeto sólo al flamenco. De todas formas ya probé con el cantante de pop Santiago Auserón y te puedo asegurar que ha sido uno de los momentos que más he disfrutado en un escenario.

Expliquen algunes tradicions religioses que en el principi era el Verb. Aquest Verb era una amalgama perfecta entre música i text. Segons expliquen les mateixes tradicions quan amb aquest Verb es va mentir, la paraula va anar per un costat i la música per un altre. Des d’aleshores la paraula busca la seva música (d’aquí el naixement de la poesia) i la música la seva veu (diuen que els instruments volen trobar la seva part de veu humana). Quan Poveda decideix cantar uns poemes d’Alberti, Gil de Biedma o de catalans, què busca?

Como te decía antes, el placer de cantar, y en este caso cantar textos que me hacen sentir cosas y que siento la necesida de explicar, ya que soy muy malo escribiendo letras.

Creu que el deteriorament que, en ocasions, s’ha vist en alguns texts escollits pel cante ha emprobrit la pròpia tradició?

La tradición del flamenco sigue ahí con una riqueza musical y de textos incalculable, pero es verdad que muy poca gente ha seguido componiendo y creando en esa línea que nos dejaron los maestros de antaño, y en realidad los que se han empobrecido son los propios autores que han optado por una línea más banal y comercial.

Per últim, ens agradaria saber com estan els projectes futurs.

En marzo empiezo a grabar un disco de flamenco con el guitarrista Juan Carlos Romero. Tengo mucha ilusión porque desde que se publicó Zaguán en 2001 no he vuleto a hacerlo. También tenemos intención de hacer gira con Desglaç en los próximos meses y seguir trabajando con el espectáculo Romance de valentía con Martirio. Y con Rodolfo Mederos y la Orquesta tanguera para cantar tangos. ¡¡Un lío!!



Últims comentaris

  • Alice Liddell: Avui m’has guanyat, Ramón.
  • Alice Liddell: Molt bé Ramón. I mira que mai a la vida quan anaves a la ETSAB hagués dat un duro pel que deies a la...
  • Conxa: Totalment d’acord, fa 26 anys ja em varem classificar com “madre añosa” i que?…graci2es
  • Baikal: Como la vida misma… Me reído a morir, me encantó! Justo me lo pasó una compañera porque me...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )