Skip to content


Crítica

Escrit el 09/03/2006 per Jordi Oliveras a la categoria Editorial, Periodisme musical.
Tags:

Nat_31_mar06 Jordi Oliveras

Llegeixo al darrer Rockdelux l’interessant article de Pablo Gil, amb el títol “Malos tiempos para la crítica”, i penso que sí, que té raó, que vivim en un temps en blanc i negre, en el que sembla que les objeccions a un projecte només poden venir de l’enemic.

A la redacció de Nativa mateix ens hem vist embolicats alguna vegada en debats en que algú defensava que en el comentari d’un disc, per molt que matisis detalls, a la fi, el que queda és el missatge de si el disc està bé o no. En aquest pensament no hi ha espai per la crítica constructiva. Potser és perquè som amateurs,… (No. No és per això: em sembla que hi ha “professionals” que també ho pensen així).

El descrèdit de la crítica no es limita al periodisme musical. Es fa extensiu a molts altres nivells de la societat. Els polítics mateixos semblen confirmar aquesta visió de la crítica. La discrepància s’exterioritza per motius tàctics. Quan ha de fer més feble al contrincant o quan dins d’un mateix grup cal tenir contents a dos sectors. Sembla il·lús pensar en l’exercici de l’anàlisi i el debat amb voluntat de cercar una síntesi que millori la proposta. El joc consisteix en guanyar o perdre. Tenir la raó o no. Ser discrepant amb els teus és posar problemes i frenar l’acció.

Hi ha alguna connexió entre això i la moda de tot el que és emocional. En el món de les emocions sembla que només hi ha una percepció total i instantània. No hi ha espai per mitges tintes. El missatge és millor com més impactant resulta. I és contundent quan no s’està per punyetes. (Bé, també podríem dubtar, perquè hi ha qui distingeix l’emoció del sentiment, que seria una cosa més lenta i elaborada,… però, si ho fem, el comentari perdrà força!). En el camp de les idees i les raons, són possibles els matisos.

Fem trossets el que estudiem i podem trobar parcel·les de consens i discrepància. I de fet, ni tan sols en la música existeix l’emoció definitiva. La cançó que avui ens fa ballar, bojos d’alegria, aquí, amb aquesta llum i aquests amics, potser demà resultarà un soroll que el cos no sabrà agrair. La crítica hauria de poder expressar aquesta provisionalitat de les coses.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Rubén Martínez: Gracias por el comentario, Laura. No digo que sean agentes pasivos, sino que tienen una posición...
  • Laura: Tampoco podemos situar a los artistas, etc. como agentes meramente pasivos en estos procesos. En el caso de...
  • Daniel: Qué buen artículo. Ciertamente se ha hecho a veces una lectura cómoda de la situación y se ha utilizado el...
  • De gismana y que.: Si subes la colla, te oyen hasta los cantos de la barrica.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )