Nat_31_mar06 Jordi Oliveras
Llegeixo al darrer Rockdelux l’interessant article de Pablo Gil, amb el títol “Malos tiempos para la crítica”, i penso que sí, que té raó, que vivim en un temps en blanc i negre, en el que sembla que les objeccions a un projecte només poden venir de l’enemic.
A la redacció de Nativa mateix ens hem vist embolicats alguna vegada en debats en que algú defensava que en el comentari d’un disc, per molt que matisis detalls, a la fi, el que queda és el missatge de si el disc està bé o no. En aquest pensament no hi ha espai per la crítica constructiva. Potser és perquè som amateurs,… (No. No és per això: em sembla que hi ha “professionals” que també ho pensen així).
El descrèdit de la crítica no es limita al periodisme musical. Es fa extensiu a molts altres nivells de la societat. Els polítics mateixos semblen confirmar aquesta visió de la crítica. La discrepància s’exterioritza per motius tàctics. Quan ha de fer més feble al contrincant o quan dins d’un mateix grup cal tenir contents a dos sectors. Sembla il·lús pensar en l’exercici de l’anàlisi i el debat amb voluntat de cercar una síntesi que millori la proposta. El joc consisteix en guanyar o perdre. Tenir la raó o no. Ser discrepant amb els teus és posar problemes i frenar l’acció.
Hi ha alguna connexió entre això i la moda de tot el que és emocional. En el món de les emocions sembla que només hi ha una percepció total i instantània. No hi ha espai per mitges tintes. El missatge és millor com més impactant resulta. I és contundent quan no s’està per punyetes. (Bé, també podríem dubtar, perquè hi ha qui distingeix l’emoció del sentiment, que seria una cosa més lenta i elaborada,… però, si ho fem, el comentari perdrà força!). En el camp de les idees i les raons, són possibles els matisos.
Fem trossets el que estudiem i podem trobar parcel·les de consens i discrepància. I de fet, ni tan sols en la música existeix l’emoció definitiva. La cançó que avui ens fa ballar, bojos d’alegria, aquí, amb aquesta llum i aquests amics, potser demà resultarà un soroll que el cos no sabrà agrair. La crítica hauria de poder expressar aquesta provisionalitat de les coses.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.