e Entrevista: Facto Delafé y las Flores Azules | Nativa
Skip to content


Entrevista: Facto Delafé y las Flores Azules

Escrit el 09/01/2006 per Anna Cerdà a la categoria Entrevistes a músics.
Tags: .

Nat 30 gen_06 Anna Cerdà

“Un dels meus somnis quan era jovenet era córrer el tour de França, també volia treure discos. He acabat escollint la segona opció.”

Juguem al joc, idiota o no, de les classificacions: hi ha dues menes de discos, aquells que quan els escoltes pel carrer et fan cantar a ple pulmó, i els que no. Facto delafé y las Flores Azules vs. el Monstruo de las Ramblas, sens dubte, és dels primers. Oscar d’Aniello i Helena Miquel ens desvetllen alguns secrets d’aquest debut que ha posat un sorprenent toc d’estiu a la tardor-hivern de 2005.

Comencem pels noms: el del grup i el del disc, tots dos amb cert aire de conte fantàstic. D’on surten?

Oscar: Es tracta de pseudònims. “Facto” és el Marc Barrachina, i és el fet, les bases. “Delafé” sóc jo (Oscar D’Aniello), i es refereix a la paraula, a la fe, el meu és un personatge optimista. “Facto Delafé” vindria a ser un “fet de fe” un “acte de fe”. I “Las Flores Azules” són tots els col·laboradors del disc i, és clar, l’Helena Miquel. El nom juga amb la paraula “blau”, que en anglès es pot referir a la tristesa i a la melangia, i això té a veure amb la part pop de la banda.

I el monstre de les Rambles qui o què és?

Helena: El Monstruo de Las Ramblas és la ciutat en sí mateixa i tot el que comporta viure en una grana ciutat, l’estrès, la feina i, sobretot, la rutina. El títol del disc seria alguna cosa així com “un acte de fe contra la rutina”.

El primer disc i ja formeu part de dos recopilatoris (Made in Barcelona i XXX). D’això se’n diu arribar i moldre. Heu aparegut en el moment oportú o creieu que al darrera hi ha cert recanvi generacional, certs moviments en la indústria i els programadors que ho han fet més fàcil?

Oscar: Potser és que aportem quelcom diferent i això és el que ha cridat l’atenció de la gent.

Helena: Personalment no crec que la indústria discogràfica del nostre país hagi fet encara gaires canvis respecte a grups més minoritaris. El que sí està començant a canviar és la pròpia visió dels artistes respecte el que fan. És per això que molts dels que fins ara ens expressàvem en anglès ara ho fem en castellà o català. No em sembla que hi hagi hagut encara un canvi generacional entre els músics, senzillament hem madurat i veiem les coses d’una altra manera. Crec que falta que aquest canvi arribi de la mateixa manera a la premsa especialitzada i als programadors i companyies perquè seria un bon moment per començar a recolzar el que es fa a casa nostra.

Abans de treure el disc al mercat, havia estat escollit millor maqueta del 2004 al programa Disco Grande de Radio 3. I l’any anterior ja us havien triat un tema com a millor cançó… Què us passa amb Radio 3?!! Suposo que aquest suport dels oients encoratja molt quan s’engega un projecte nou.

Helena: La veritat és que des del principi ens han recolzat molt, a Radio 3, i això ajuda molt a tirar endavant, però el que realment és emocionant és saber que els mateixos oients del programa han trucat per votar les teves cançons i triar la maqueta com la millor de l’any. Això sí que encoratja, saber que agrades a la gent i que fan el gest de votar per tu, això ens motiva molt.

Com us heu repartit els papers durant la composició i la gravació del disc? Quin paper hi han jugat els col·laboradors?

Oscar: Jo m’he dedicat principalment a crear les lletres per les cançons i el Marc a fer les bases i loops. Quan un dels dos tenia alguna cosa més o menys acabada quedava amb l’altre i acabàvem de definir per on volíem anar. A vegades hem creat una cançó a partir d’una lletra i altres a partir d’un loop. A l’hora d’enllestir alguns temes va ser molt important l’ajuda i col·laboració d’en Kulyela, que ens ha produït algunes cançons. Hem estat molt de temps treballant en el disc, vam anar moltes vegades a l’estudi abans no vam estar contents amb el resultat. A vegades ens ha faltat l’experiència de treballar en un projecte com aquest i no portàvem la idea prou clara quan anàvem a l’estudi la qual cosa ens feia dedicar-hi més temps del previst. La idea de fer participar alguna gent al disc estava clara. A “Fuzz” volíem que la base la toqués una banda de veritat i per això vam demanar a egötRip la seva col·laboració. Les altres van ser més espontànies, molts dels nostres amics toquen en bandes i era fàcil coincidir.

Hi ha una cosa molt divertida durant la promoció dels discos (i que després es reflecteix en el lloc on es col·loquen a les botigues): la categoria en la qual els inclouen. Per a vosaltres necessiten tota una línia: pop/hip hop/electrònica/noves tendències. Teniu l’oportunitat d’etiquetar-vos vosaltres mateixos, com definiríeu Facto Delafe y las Flores Azules vs el Monstruo de las ramblas?

Helena: Això és molt difícil. Comences a fer-te una idea del que fas quan llegeixes les definicions que escriuen els periodistes especialitzats, de fet són ells els que acaben creant els noms i etiquetant els grups. De moment ens han dit de tot, hip-pop, emo-rap. Podríem dir que estem entre el hip-hop i el pop. Les bases i estructures de les nostres cançons són més pròpies del pop, fins i tot inclouen parts cantades, i en canvi utilitzem el fraseig del rap.

Més diversió: les influències. Entre les coses que he llegit apareix Joan Manel Serrat. De debò?

Oscar: M’agrada molt el Serrat com a lletrista i en ocasions m’ha inspirat a l’hora d’escriure. Crec que és un compositor molt local que ha arribat a molta gent. Si hagués d’escollir tres grans influències: 1) Fugazi 2) James Brown 3) Flaming Lips

Tant l’un com l’altre formeu part d’altres grups (l’Helena d’élena i l’Òscar de Mishima), a banda de col·laborar amb artistes diversos… Això no us crea certa confusió, ni us causa problemes d’agenda?

Helena: La veritat és que dos grups es poden compaginar bé si no se solapen els moments més complicats de feina, és a dir que mentre amb un grup estàs preparant cançons noves, amb l’altre et dediques a fer concerts, o mentre amb un grup estàs a l’estudi de gravació, amb l’altre estàs creant temes nous. Però evidentment hi ha moments durs perquè a vegades un grup t’absorbeix molt i potser no li dediques tanta atenció a l’altre. És qüestió d’anar-ho combinant i repartir esforços.

Parlem ara de les lletres. Potser molta gent s’ha entretingut a intentar classificar la vostra música, però penso que les lletres són tant o més importants. M’han semblat terriblement sinceres, fins i tot impúdiques. Òscar, ja que són teves: com les composes?

Oscar: Intento tenir una idea original i després desenvolupar-la. El més fumut del procés és la segona part ja que en el rap les cançons són llarguíssimes i jo escolto molt més pop, on les lletres són més curtes i directes. Intento ser sincer amb el que dic per després sentir-me a gust amb el que escolto. Crec que hauria de ser el procés normal.

Una altra cosa que enganxa del que dieu/canteu al disc és que, éssent terriblement personals, toqueu temes absolutament comuns (quina obvietat!). Per mi l’exemple perfecte el trobem a “Enero en la playa”. Amb 25 paraules feu la polaroid d’un estiu (calita, clara, verano, sol, costa, gazpacho, tour, Lance, maillot amarillo, chiringuito, bañito, pistacho, futbolín, frisbees, cartas, sardinas, ensalada, Dorados, luna, sal, labios, sed, copa, Eurocopa). M’intriga una cosa: aquesta lletra està escrita a l’estiu o a l’hivern, és de celebració o d’enyorança? O les dues coses?

Oscar: Aquesta està escrita a l’hivern. Potser es veuen millor les coses amb perspectiva, no? “Enero en la playa” és la més ambiciosa que tenim. Podria fer-se un curt amb ella. Hi ha quatre situacions diferents. 1) La casa freda dels protagonistes 2) L’estiu imaginat 3) El conte que el Delafé explica. 4) Tornem a la habitació freda. Tu feies referència a la segona on es tracta d’imaginar una situació estiuenca. Doncs què millor que utilitzar tots els tòpics possibles i acabar amb “Vivan las noches el sol, la sal, en tus labios”, que, de fet, és un homenatge a la cançó “Sapore di sale” de Gino Paoli.

De fet el disc parla molt de les estacions, és una mena d’elogi de la primavera i de l’estiu, i comença amb “Crema solar” i acaba amb l’“After Sun”… És aquesta mena de suposada lleugeresa del tema el que fa que la lletra t’acabi parlant tant de tu a tu. Ja estava previst fer el llançament la tardor-hivern??

Helena: La veritat és que fins que no vam trobar discogràfica que ens edités el disc no es podia preveure res… La data de llançament del disc dependria del moment en què trobéssim un segell. Vam fer el contacte amb Music Bus cap al mes de maig i aleshores es va decidir que el disc sortiria cap a l’octubre. Després sempre surten imprevistos i el disc va acabar sortint el 8 de novembre.

El disc està funcionant, el boca a orella és imparable, però abans d’això, us heu trobat algun “malvado, engreído, traidor, forajido, conocido bandido en la vía láctea por vender estrellas independientes a multinacionales semiespaciales”?

Oscar: Julián Rodriguez de Malta no existeix realment, encara que el seu perfil és en moltes persones. És aquella gent que ven música com si vengués mongetes.

Més preguntes sobre el món particular que s’entreveu a les lletres: Oscar, realment ets tan afeccionat al ciclisme? Entre en Lance Armstrong i Lametavolante… A més al videoclip vas en bicicleta. T’agrada pedalar i veure la vida a un altre ritme?

Oscar: Sóc un gran afeccionat a la bici. En tinc dues. Una plegable que utilitzo cada dia per anar a la feina i una bici de muntanya per al cap de setmana. És un esport meravellós on sempre estàs en contacte amb la natura i on el motor ets tu. Un dels meus somnis quan era jovenet era córrer el tour de França, també volia treure discos. He acabat escollint la segona opció.

El fraseig del hip hop us permet dir les lletres d’una manera molt particular, molt clara, tot i el toc personal que hi doneu. A “Mediterráneo” dieu coses molt potents sense haver de fer servir un llenguatge agressiu. És la demostració que el hip hop té molta més capacitat expressiva del que alguns creuen? A “Mama’s” dieu “no eres hip ni pop, sólo demasiado heavy”…

Oscar: Jo intento utilitzar un vocabulari de vegades més directe que d’altres. Però confio que si l’oient escolta atentament la lletra amb la música entengui una mica el sentiment que s’està enviant. Per les preguntes que formules, crec que tu entens el disc perfectament. És una qüestió d’interès propi.

Com es para un a escriure una declaració d’amor col·lectiva tan radical (penso) com “La fuerza”? I, encara més, com es fa per enfilar-se a un escenari i cantar-la quan saps que molta de la gent que cites serà a baix escoltant-te?

Oscar: Aquesta canço és una declaració de principis (de vegades una mica utòpics) i la més agraïda de cantar en directe. Crec que el públic i la persona que està sobre l’escenari són una única cosa. Ha d’existir la comunicació. No m’agraden els cantants que passen del seu públic. A mi m’hagués encantat que enmig d’una actuació el cantant m’hagués assenyalat dient: “Aquesta és per a tu”. Crec que és una cançó que ens apropa molt a l’audiència. Cada cop que toquem aquest tema canvio els noms que dic. Faig una ullada per la sala i intento recordar els noms de les persones presents. Val la pena alegrar-li el dia a més d’un i que torni a casa content.

Parlant d’escenaris, quins bolos teniu previstos?

Helena: de moment el 9 de febrer estarem a La Paloma de Barcelona, organitza Heineken. Però vindran més dates així que estigueu atents…

Per la gent que encara no us ha vist, com definiríeu el vostre directe?

Oscar: De moment, mentre el Marc Barrachina està a Australia (encara que torna ara al gener), els concerts els fem l’Helena i jo. Llancem les bases pregravades i montem una mena de show, ja que quan et trobres sol a l’escenari, sense una banda o músics que et recolzin, has de fer alguna cosa més que cantar, així que ballem i ens ajudem amb una projecció d’imatges. Quan torni el Marc ens haurem de tornar a plantejar els directes.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Ana: Justament la desvinculacio del Mon laboral es allo mes ridicul de les exigencies dels prfossors fixos. Perdón el...
  • Albert: Productivitat coneguda o productivitat desconeguda?
  • Alice Liddell: Avui m’has guanyat, Ramón.
  • Alice Liddell: Molt bé Ramón. I mira que mai a la vida quan anaves a la ETSAB hagués dat un duro pel que deies a la...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )