Skip to content


Reportatge: La família dels músics

Nat 29 nov_05 Laura Sangrà Herrero

L’objectiu bàsic d’aquest reportatge era entrevistar familiars directes de músics per saber com veuen ells que el seu fill, filla o marit es dediqui a la música, i que ens expliquessin d’on li ve la dèria, anècdotes, … A la majoria no els havien entrevistat mai, potser perquè els periodistes estem massa encaparrats en parlar amb “el personatge”; però nosaltres, transgressors, vam pensar que els que ho viuen de prop també hi tenen molt a dir. Tots ells ens han descobert una nova vessant del músic. A continuació, els resultats d’aquest experiment.

Com se sol dir, s’ho miren des de la barrera, tot i que en el seu cas millor seria dir des de el terra de la sala de concerts de torn. Però només de vegades, perquè seguir un músic de bolo en bolo acaba sent esgotador, segons explica Michela Tagliavini, dona del cantautor Roger Mas: “Les proves de so es fan una mica pesades” (rialles), “i jo ja he escoltat les seves cançons mil cops! Però m’agrada quan vaig als concerts perquè em quedo al darrera i xerro amb gent que fa temps que no veia”. Núria, dona de Santi Balmes, cantant de Love Of Lesbian, expressa amb un enèrgic “No, només faltaria!” que tampoc va sempre als seus concerts.

Conxita Coll, la mare de Le Petit Ramon (Ramon Faura), confessa que ara ja no va tant als seus concerts, però abans l’acompanyava perquè era menor. “Quan era mod, va actuar al Zeleste del carrer Plateria amb els Interrogantes. Jo estava a la barra i al costat tenia al Loquillo, que em va dir: “Són molt bons, però si et dic l’edat que tenen no t’ho creus, és al·lucinant, no l’encertaries.” I jo li vaig dir: “Tenen 16 anys, i aquell és el meu fill.”” (rialles) “I llavors em va felicitar.”

QUAN SIGUI GRAN VULL SER…

Alguns ho tenien clar, d’altres apuntaven maneres i altres, simplement, estaven als típics llimbs infantils i fantasiejaven amb ser algun personatge que els cridava l’atenció; aquest és el cas de Santi, cantant de Love of Lesbian que, segons explica Núria, “quan era petit volia vendre la seva ànima al diable, ser el Damien Thorn, el nen de “La Profecía””, i afegeix, entre la resignació i l’estima, que “sempre ha estat una mica raret.”

Francisco Gómez, el pare de Laura, cantant de Lek Mun, explica que quan la seva filla era petita i parlava del que seria quan fos gran “deia que seria una cosa o altra segons l’època i l’entorn en què es movia”. Això sí, assegura que “des de sempre a Laura li agrada disfressar-se, fer comèdia i cantar”. Però més enllà de limitar-se a cantar pel seu compte, Laura tenia altres objectius artístics: “No va fer classes de cant però a ella li agradava experimentar, fer coses noves, i durant molts anys va fer dansa com a activitat extraescolar”, explica el seu pare, Francisco, i destaca que “abans de ser major d’edat ja es dedicava de forma seriosa a cantar”.

Conxita recorda que Ramon de petit “ja deia que seria arquitecte”, i ho ha sigut, tot i que “segons ell per culpa meva, no gràcies a mi, perquè deia que jo li ho havia inculcat. A mi sempre m’ha agradat l’arquitectura, i de petit li comprava Legos per a veure si…” Però a més el Petit Ramon (en aquest cas en sentit literal) “ja tenia una predisposició per la música”, comenta la seva mare, “perquè jo també volia que anés al gimnàs i no hi anava, però a l’escola de música sí. Li fèiem fer esquí de fons i un dia va arribar tot content perquè havia quedat el tercer, però és que eren tres. De tot el que li feia fer, la música és l’únic que li va agradar.”

Pel que fa a Roger Mas, Michela explica que quan el va conèixer, als quinze anys, ell ja tenia interès per la música. Després, quan van retrobar-se al cap d’uns anys Roger li va dir que es dedicava a la música “perquè no hi havia res més que l’interesses i perquè la seva vida era la música”. “Sempre ha tingut molt clar que volia dedicar-se a la música. Va treballar un temps de monitor en una granja-escola, però més aviat perquè els seus amics ho feien i encara que cobressin quatre duros, estaven tots junts i s’ho passaven bé. Tot i això, el que ell feia com a monitor era cantar pels nens”, diu Michela.

INFLUÈNCIA EXTERNA, INTERÈS PERSONAL

Ramon Faura i Laura Gómez des de sempre han tingut una predisposició per la música i cap familiar que s’hi hagi dedicat professionalment. Tot i això, Conxita comenta que en el cas de Ramon “l’entorn familiar va influenciar-lo molt, com el Toni, el meu últim company. Ell era pintor i un gran entès del jazz i de música dels seixanta; a més a casa sempre havien vingut molts amics, tota gent interessant i d’una vessant una mica hippy o intel·lectual.” Sobre Laura, Francisco diu que l’afició a la música és “una cosa que ella portava dins, perquè ni a la família ni al seu entorn escolar hi havia ningú que es dediqués al món artístic.”

PRIMERES ACTUACIONS

Tots quatre familiars coincideixen a dir que al començament, el fet de tocar era un divertiment pels músics, una festa, però amb el temps s’ho van començar a prendre amb seriositat. Núria diu que Santi “va començar per lligar, amb 14 anys, si hem de ser sincers” tot i que deixa clar que “ara té un altre tipus d’inquietuds.” En la mateixa línia que apunta Núria, Michela diu que “al principi que tocava amb els seus amics, per Roger era una festa, i hi havia un abans i un després del concert. Però ara és diferent perquè és feina.”

Els pares, que van veure i viure les aficions dels fills des de petits, es remunten a detalls significatius de la infantesa dels seus nens. Tant Conxita com Francisco expliquen que a casa els nens ja jugaven a ser artistes: “Ramon ha heretat del meu pare la faceta de fer el pallasso per fer-nos riure, i disfressava de romana a la seva germana i de víking, … Però fins als nou o deu anys era introvertit.” Més tard, “als dotze i tretze anys, Ramon organitzava conjunts al cole, i a les festes de fi de curs feien actuacions en playback de les cançons dels Beatles i els Rollings que sentia a casa”, explica Conxita. Francisco recorda que Laura “sempre s’enregistrava en cassette cantant cançons dels seus grups preferits… Grups dels que ara renega!” (rialles).

IMPLICATS DIRECTES

Sovint, tots fem partícips d’allò més nostre els que tenim a la vora per rebre una segona opinió i, fins i tot, perquè ens orientin i ens ajudin a millorar. En el cas de Santi, autor de les lletres de Love Of Lesbian, no és així perquè, segons diu Núria, Santi “no demana consell i tampoc es deixa aconsellar gaire”, i afegeix riallera que “jo només soc la seva musa”.

Michela també és una musa per la seva parella i, per cert, és de carn i ossos per més que alguns fessin córrer la brama que era una invenció del cantautor: “Va sortir d’un fòrum d’internet el rumor que la tal Michela no existia, que era una musa imaginària de Roger.” I ho aclareix dient que “n’hi ha molts que expliquen coses a les cançons que no tenen res a veure amb la seva vida, però les de Roger són autoreferencials.”

Al contrari de Núria, Michela participa activament en la feina de Roger: “Mentre fa cançons em demana l’opinió, i la creació llavors es converteix en una complicitat de parella”. A més, Michela sent que “l’últim disc de Roger, en un percentatge mínim, és meu també, perquè les idees i la feina són seves, però si per exemple ell està trobant acords i jo començo a taral·lejar i vaig per una altra banda –perquè no sé cantar– doncs potser això fa que ell s’interessi per buscar a altres llocs.”

Conxita també diu que Ramon “de vegades em demana consell, a mi que m’agrada molt la música però no hi entenc gens! Amb la meva germana és amb qui té més contacte intel·lectual.” Francisco opina sobre el nou grup en què canta la seva filla, Laura, i creu que hi surt guanyant en comparació a Maple: “Crec que a Lek Mun ella està més present, la seva veu és una part més important del grup. La música que fan amb Lek Mun és més pausada i melòdica que la de Maple, i això a ella li va millor”.

M’AGRADA QUE SIGUIS MÚSIC(?)

Els familiars, i sobretot els pares, neden en un mar de contradiccions quan se’ls planteja la qüestió de com veuen la  professionalització de Laura, Ramon, Santi i Roger… “La seva mare i jo creiem que el món de la música està molt complicat, i més en el seu estil, que és de minories”, explica Francisco, i afegeix que precisament per això “li hem insistit molt a Laura perquè acabés els seus estudis de Treball Social. Ja se sap que tenir carrera no es una garantia, però sempre la tindrà per optar a segons quins llocs de treball”.

“Ser mare és una contradicció”, declara taxativament Conxita, “perquè jo no sóc una persona estable però, quan tens un fill, aquí la cosa canvia. Llavors penses “perquè no fa d’arquitecte i ja està?””. Malgrat tot, Conxita recolza el seu fill amb el tema de la música, i amb aire resignat afegeix: “Ja el conec i sé que sempre estarà fent coses poc convencionals. Però jo confio molt en ell i sé que és una persona molt capaç, fins i tot de fer vàries coses alhora i ben fetes” –Ramon, entre altres coses, escriu, estudia filologia francesa i toca amb el grup–.

Quant a les relacions de parella, sembla que el factor econòmic és un punt que es té molt en compte, i més quan hi ha fills. Núria, mig bromejant, assegura que està “a l’espera que es faci ric” i amb un regust amenaçador afegeix: “Li dono un any de marge, i a partir de llavors ja en parlarem”. Michela creu que els horaris capgirats de Roger quan està de gira és el pitjor que porta, tot i que assegura que “Roger és molt metòdic, i encara que de vegades ha de viatjar molt i amb horaris impossibles, la seva referència és casa”. Aquesta incompatibilitat horària s’ha fet molt palesa en algunes ocasions: “Roger arribava de tocar diumenge de bon matí just quan jo havia de marxar a treballar, de manera que em deixava el cotxe engegat perquè el prengués jo”.

L’inconvenient que veu Francisco amb els concerts i les gires és que “el fet d’anar d’aquí cap a allà ha repercutit, sense dubte, en els seus estudis perquè si marxava un mes de gira, perdia classes i s’havia de deixar assignatures”. Ara bé, quan els preguntem si els agrada la música que fan els seus fill, filla o marit, tots contesten amb un “sí” rotund. “M’agrada la música que fa, abans i ara. La Laura té una veu molt bonica i sempre canta: a l’habitació, al lavabo, … Li agrada escoltar-se la veu, i fins i tot estudia en veu alta”, explica Francisco.

“Les cançons i les lletres que composa Ramon em semblen fantàstiques”, diu Conxita, i entre les seves preferides estan “aquella del Jordi Pujol i la Marta Ferrussola i “Angoixa””. Veig l’ocasió i li pregunto, amb segones, si li agrada “Gelosia” (no vull que t’ho facis amb la meva mare, no vull que t’ho facis amb el meu pare, …), i esclata a riure. “No, bé, ni tan sols m’havia quedat amb el contingut de la lletra”.

““Domingo astromántico” és una de les cançons de Santi que són especialment significatives per a mi”, indica Núria. Per a Michela, “Canterville” és una de les cançons importants de Roger perquè “ens vam conèixer allà, i és una mica la nostra cançó, a banda de “Crystal Ship””.

Michela mira de justificar que li agradin tant les cançons de Roger dient que “potser és perquè visc la seva música molt de prop”, i explica que “la cançó dance que hi ha a l’ep és una mica per culpa meva, perquè jo també escolto els meus discos a casa… així que ell també ha d’escoltar-los, encara que no aguanta més de 10 minuts (rialles) però ell busca més l’interessant d’un tema. Ara està treballant un loop que va trobar en un tema de Lauren Hill que jo estava escoltant.”



Últims comentaris

  • Abc: Interessant reflexió. ¡ Mira por dónde!
  • iiioxoiii: La imatge pels éssers humans és forma de reconeixement més important. Crec que el problema actual prové de...
  • Guillem: A la presidenta de la Fundació Macba, Ainhoa Grandes, que demana que es freni el “desnonament”...
  • Teresa Sanz Coll: Reflexió i posicionament importants per la cultura i la ciutat. Cal implicar-nos

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )