Skip to content


Entrevista: Bankrobber

Escrit el 09/11/2005 per Marc Lloret a la categoria Entrevistes a músics.
Tags: .

Nat 29 nov_05 Marc Lloret

BankRobber. Una història d’amor passional amb la música.

Plaça Rius i Taulet. Barri de Gràcia. Una dona ens ofereix llegir-nos les cartes. La resposta unànime és “no”. I quan la dona en qüestió s’allunya, en Marçal ens sorprèn a tots: “Jo feia el tarot a un programa de ràdio”. En Ramon somriu i en Jordi es queda amb la boca oberta. En Xavi, alterat, em diu: “Si jo compartia programa de ràdio amb ell, però no sabia que tirés les cartes!!!”. El Jordi deixa anar: “Però les tiraves tu, les cartes? No fotis!”. I el Marçal continua: “Sí, i tant. Amb un parell d’ous. A més a una tia de la classe li vaig endevinar la seva història d’amor”.

Amb coneixements del tarot i una capacitat demostrada per preveure el futur, el Marçal podria haver endevinat que la seva història d’amor seria llarga i fructífera amb els altres tres socis de BankRobber. No sabem si va consultar al tarot com els anirien les coses. Desconeixem quina relació han tingut els astres en la història del segell. Ens està bé, així. Han treballat molt durant cinc anys com per atribuir ara el seu èxit a la informació que de les cartes n’ha pogut extreure en Marçal. Tant se val.

Tornem a començar: Plaça Rius i Taulet. Barri de Gràcia. Tinc al davant els quatre responsables del segell discogràfic BankRobber: Ramon Ponsati, Xavier Riembau i Marçal Lladó són de La Bisbal d’Empordà (Girona) i, juntament amb el Jordi Pi, l’únic barceloní del politburó, són Bankrobber. Quatre individus que avui volten els 30 i que allà per l’any 2000 van decidir que ja era hora d’inventar-se una discogràfica.

Tots quatre es confessen músics frustrats en vies de superar aquesta frustració. La conversa demostra que la frustració no és l’única cosa que comparteixen. Les respostes al qüestionari que els vaig fer arribar a tots ells per separat, i la conversa posterior que vam mantenir, constaten que, no només no tenen draps bruts per airejar, sinó que coincideixen en l’explicació de la seva biografia, els seus plans de futur i la seva idea de discogràfica.

En totes les respostes es detecta un to molt emotiu. La seva relació amb la música és passional i visceral. Els uneix la il·lusió…

Xavi: Bàsicament, és l’única manera de plantejar-ho. El negoci de la música és com és.

Jordi: A més quan va començar tot, era una cosa que ens bullia a la sang. El primer dia que ens vam reunir vaig veure que ells volien el mateix que jo.

Marçal: Jo crec que el fet que no ens coneguéssim molt va ajudar a fer que ens ho prenguéssim més seriosament.

Holland Park, Mazoni, El Chico con la Espina en el Costado i, de sobte arriba una demo de Guillamino, i …

X: No sabem quantes portes va picar en Guillamino abans que nosaltres decidíssim publicar el seu disc, però si no ho arribem a fer nosaltres, crec que hagués estat difícil que ho fes algú altre. Els calaixos estan molt delimitats i el primer disc de Guillamino, pels de l’electrònica no era prou electrònic i pels del pop per suposat que tampoc acabava de ser pop. Jo crec que és un moment crucial d’obertura de ment de la discogràfica.

M: Va ser l’espurna que ens va fer adonar que, escoltant tots quatre coses molt diferents, era absurd limitar-se a un estil.

X: Ens va agradar mot la demo i quan vam sentir la remescla del Chico ens vam mirar i ens vam dir: “Si no ho fem, som gilipolles”.

De tota manera, sembla ser que els primers treballs de Holland Park i Mazoni són els que més els agraden i dels que se’n senten més orgullosos…

J: Per mi el primer de Holland Park és perquè vam tenir consciència que sí, que era veritat. Era el primer disc que publicàvem.

Ramon: Si diem orgullosos, per mi el primer de Holland Park, també. Va costar molt que el disc arribés i que s’acabés de dissenyar.

X: Sí, van estar quasi dos anys gravant. Però és que el de Mazoni és perfecte.

J: Potser dintre de la discografia domèstica, el de Mazoni serà un disc de culte per a tots nosaltres.

M: Tot el disc té un sentit. Seria el més semblant a un disc conceptual del que hem publicat. És la nineta dels ulls i és el que pitjor s’ha venut! Suposo que també és el que pitjor s’ha promocionat, ja que va sortir al mateix temps que el segon de Holland Park.

Holland Park, que ja no estan amb BankRobber, però estan en actiu.

J: Sí estan buscant discogràfica, i nosaltres desitgem que la trobin. Continuem creient en el projecte Holland Park.

M: De tota manera estan lligats a aquesta casa, perquè dos d’ells toquen amb Sanjosex i també han col·laborat en el nou disc de Mazoni.

X: Si en aquest país les coses funcionessin com haurien de funcionar, el seu segon disc s’hagués venut molt bé, era uns disc per triomfar.

Però el triomf, relativitzat, els arriba amb Guillamino i Sanjosex. Per què?

M: Amb Guillamino i Sanjosex va haver més planificació. Vam treballar amb més mètode, però no deixa de ser un mètode evolucionat de com havíem treballat sempre.

X: Però és que de fet Sanjosex i Guillamino no tenen ningú amb qui comparar-se, són diferents.

M: Tota la feina que s’ha fet abans ha contribuït a que esclatés ara, i com diu el Xavi, són dues propostes molt personals.

A aquestes alçades un ja s’adona que el Marçal i el Xavi són els que més cullerada hi claven, però la seva veu és la de tots. Una veu coral que fa reflexions curioses:

“Crec que si Sanjosex hagués sortit amb Discmedi o Picap, hagués trigat molts més discos en començar a sonar. Tot és un procés… Si nosaltres no haguéssim començat traient discos lligats a l’escena independent, probablement Sanjosex no s’hagués rebut de la mateixa manera.”

I si la cosa peta? Si comença a funcionar a un altre ritme? Es podria pervertir el projecte? La resposta és unànime i contundent:

“Tenim un avantatge: no volem sortir de la música independent, que en part, vol dir no competir amb Discmedi, Picap o altres segells que tenen una estratègia clàssica de discogràfica. Pel fet de ser petites i catalanes no vol dir que siguin independents. Mentre estiguem aquí dins podem treballar amb música tan rara com vulguem. Al final no t’ha d’anar millor perquè busquis una cosa més comercial. No podem competir amb les discogràfiques comercials i treure un baladista o un cantant per nenes, és absurd, perquè no podríem estar mai als 40 Principales. Pensar que venent-te faràs més diners, ho trobo absurd.”

I sobre els plans de futur ens diuen: “Continuar publicant bons discos. Hi ha quatre projectes importants: Sanjosex, El Chico con la Espina en el Costado, Mazoni i Guillamino. Aquí dins hi cabria un cinquè grup. Més de cinc no els podem treballar. Estem tirant els trastos a un projecte del que no podem dir res ara mateix.”

Doncs no en direm res. Bé, res… només direm que, si surt, tornaran a demostrar que aquests senyors tenen vista i no s’encasellen en cap estil.

PD: Senyors de Mazoni, El Chico con la Espina en el Costado, Sanjosex i Guillamino: facin el favor de desestimar qualsevol oferta discogràfica que els situï fora de l’òrbita de BankRobber. No perdin el temps en contemplar condicions aparentment més favorables. Viatgin per aquestes terres de Déu orgullosos de formar part d’un club selecte, envejat i admirat.

QÜESTIONARI

1. Estaria bé començar recordant com arrenca tot, quina relació teníeu entre els quatre…

Ramon: Des del primer disc van demanar la meva col·laboració com a dissenyador gràfic. Finalment, al cap d’un any i mig, vam decidir entre tots que jo fos un membre més.

Xavi: Jo estava fart de picar portes pel disc de Holland Park. Vaig comentar-ho amb en Marçal, i em va dir que sí, però que calia buscar un tercer soci seriós i vaig pensar en el Jordi, un col·lega de Barcelona. Els vaig presentar i el tripartit ja havia engegat. Des del principi hi havia una persona a l’ombra que era el responsable gràfic i visual de tot el tinglado que al cap d’un anyet va acabar entrant com a quart en discòrdia!

Marçal: Amb en Xevi feia anys que especulàvem sobre muntar una discogràfica. Era un vell somni. Va ajudar molt el fet de tenir controlats dos artistes (Holland Park i El Chico) massa bons per no tenir disc. Era la matèria prima que necessitàvem.

Jordi: Jo tenia relació personal amb en Xevi, i amb en Ramon una mica. A en Marçal el vaig conèixer quan va començar el projecte. La relació amb en Xevi era bàsicament d’alcohol i música. Amb 15 ó 16 anys era de l’única cosa que parlàvem durant la setmana que ens veiem a l’estiu, quan jo “m’apalancava” a casa d’un amic comú a Calonge, on estiuejava en Xevi. Va començar l’intercanvi de cintes…

2. En quina mena de caps s’instal·la la idea de crear una discogràfica en plena època de crisi de la indústria?

Ramon: La idea inicial no és crear una discogràfica per fer negoci, és simplement poder editar tota aquella música que realment ens agrada.

Xavi: És vocació de fer arribar bona música a la gent, per la mateixa raó que tenim un col·lectiu de dj’s o faig un programa de ràdio: Per fer arribar a la gent música que ens fa emocionar i vibrar.

Marçal: Ens ho vam plantejar com un viatge. Aquestes peles que tinc arraconades, en lloc de polir-me-les en un bitllet a tal lloc, les inverteixo per fer dos discos. Veurem fins quan dura la distracció. Ningú de nosaltres comptava ni compta amb fer-se ric amb això, de manera que la crisi era un fantasma relatiu. I a l’hora de la veritat, els discos han acabat donant-nos un viatge força ric i llarg, per tant el primer objectiu està més que satisfet.

Jordi: Doncs suposo que en caps inquiets, amb ganes de fer coses. Tant se val la crisi. Quina crisi? Aquí l’unic que val és passar-s’ho bé i lluitar pel que volem.

3. Quina línia estilística us vau plantejar als inicis i quina teniu definida actualment? Si ha canviat significativament, perquè ha estat així?

Ramon: En principi la línia estilística era pop, ja que Holland Park van ser el motiu de formar-nos com a discogràfica, però realment ara s’edita tot el que pensem que es bona música.

Xavi: Ha canviat per la raó bàsica que si repasses la col·lecció personal de discos de qualsevol dels quatre, hi trobaràs reggae, jazz, electrònica, soul, flamenc…

Marçal: Quan ens va caure a les mans la maqueta de Guillamino vam ser prou llestos per veure que tots escoltàvem música massa diferent com per encasellar-nos en un sol estil. Ars longa, vita brevis, no estem per anar-nos repetint.

4. De quin grup i disc us en sentiu més orgullosos?

Ramon: Holland Park. Va ser el primer. Realment va ser com un part.

Xavi: 7 songs from slepless nights de Mazoni

Marçal: M’emociona el Chico cantant a pèl amb la guitarra elèctrica, les miniatures enginyoses de Guillamino, l’espontaneïtat sobre una base tècnica de Sanjosex, les melodies de Mazoni i, en el seu moment, el directe dels Holland Park.

Jordi: El primer fa una il·lusió terrible, però cadascun m’aporta una coseta nova, i ara que ja en son uns quants, la prestatgeria de casa fa patxoca.

5. Quin grup / artista us agradaria tenir al vostre catàleg?

Ramon: 12twelve.

Xavi: El primer de Veneno, però vam arribar tard. I 12twelve, però crec que també hem arribat tard.

Marçal: Em veig publicant discos (sempre que m’emocionin, alerta) d’artistes propers. M’agrada molt el que estan fent Roger Mas, 12twelve, Les Philippes, Linn Youki Project, Refree i Antònia Font a estones, Xavier Baró, Mishima i el mestre Comelade. Hi afegeixo la Bonet i el poc que he sentit d’en Llibert Fortuny. Això no és una opa hostil, poden estar tranquils.

Jordi: A mi l’artista que m’agradaria tenir (si és que podem picar ben alt) és en Paul Weller –somniar és gratuït–, perquè he conviscut amb ell tota la vida i perquè té quelcom sobrenatural que em captiva des de sempre.

6. Quins són els vostres referents nacionals i internacionals quant a segells discogràfics?

Ramon: Pias, a nivell internacional.

Xavi: Anti, Soul jazz, per l’eclecticisme del seu catàleg. Encara que si ens posem a rebuscar Blue Note, Verve, l’entramat de Basic Channel, Motown, Stax, Creation, Chess, Warp, Honest Jon’s, Gong,…

Marçal: Tot i que no té res a veure amb el model de discogràfica que tenim ara mateix, a mi m’encantaria fer (algun dia) alguna cosa semblant a la Motown. De totes maneres, a Bankrobber funcionem d’una manera ben diferent perquè els objectius són uns altres: no fem música de productor sinó música d’autor. Si parlem d’un referent real, Mantra Records. Tot i que no sóc fan, sí que em va ensenyar que es podia tenir un catàleg obert de mires i, al mateix temps, coherent i de qualitat. Gong, també.

Jordi: Nacionals… No en tinc cap de concret, encara que n’hi ha molts que estan fent la feina molt ben feta i, inconscientment ens hi fixem. Internacionalment…. Potser FICTION.

7. Què passa a La Bisbal?

Ramon: A La Bisbal, un poble petit, hi ha molts grups, i el més important, hi ha molt bon feeling entre ells.

Xavi: Tres quartes parts de la discogràfica som de La Bisbal, i el que passa és que “La Bisbal és un poble ben avorrit però ens agrada, de vegades pot ser divertit”.

Jordi: Jo, que sóc l’únic barceloní de l’empresa, veig que a La Bisbal hi ha un brutal interès per la música en general, i ha donat la casualitat de que hem ensopegat amb una generació de músics amb molta qualitat. No m’hi sento foraster allà quan hi vaig. És un gran poble.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bianca: Propongo que nos juntemos!
  • Monica: Uff como la verdad te hace daño!!! Superrrr
  • Myriam Perea: Magnífico! Divertido porque es certero.
  • Montse: Me ha encantado leerlo. Gracias!

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )