Nat_29_nov05 Jordi Oliveras
Llibertat d’expressió!
Ja ho dius tu, que escriure tres línies que t’agradin et suposa una feinada. A mi també em passa. Ho proves amb el cap que tenies aquest matí. Deixes reposar el text. Hi tornes amb el de la tarda o demà,… i no et reconeixes. “Això he escrit? No pot ser!”
Ho canvies tot. Per motius tècnics: el que abans et semblava intel·ligible, ara ja no t’ho sembla. Per pudor: “Això se m’ha escapat!” Perquè no et classifiquin: “Ara es creuran que vaig de…” Per no fer-te el pesat. Per estètica. Hi ha tants motius per censurar-se i exigir-se,…
Més tard, potser hi tornes i penses que tot t’ha quedat massa polit. Que aquesta és una altra: alguns no en tenim prou amb ser exigents amb la correcció del que escrivim. També ho podem ser amb la incorrecció. Amb que tingui força, sigui autèntic i espontani. Bades una mica,… i plaf!: l’espontaneïtat ja és una altra norma.
No em queixo. Tenim molta sort de poder dedicar temps i energia a barallar-nos amb nosaltres mateixos d’aquesta manera. Saber que no sempre ets el mateix, que ets un organisme viu, amb fluctuacions i canvis de ritme, és un privilegi. Dubtar també ho és. Privilegis que també et permeten entendre d’una manera diferent als altres.
Però la cosa té una cara fosca. Un punt en que saber menys coses i oblidar és necessari per actuar. La Cope, els revoltats de París, el tancament del número de Nativa, i el nostre temps, que passa, demanen respostes, ara.
Segur que amb el que tenim ja podem dir alguna cosa. Què té a veure això amb la música? No sé. Segur que els músics també ho coneixen. No?
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.