Skip to content


Article: Comentaris al marge (Nat 29)

Escrit el 09/11/2005 per Ramon Faura a la categoria Comentaris al marge.
Tags:

Nat 29 nov_05 Ramon Faura

Mossèn Parapop i la pèrdua de la fe

Diuen que ja no és venen discos. Que se’n venen molts menys i que la indústria desapareixerà en breu. Davant d’això, molts músics se n’alegren. Esmolen les dents, treuen la calculadora i compren nous instruments a terminis. A l’alegria purament pragmàtica s’hi afegeix una llarga història de ressentiment, una llarga llista de greuges. Tots tenim el cap ple dels gran plets del passat: Que si la DECCA es va quedar amb els drets de tot el material dels Rolling Stones anterior a 1971; que si la EMI va tractar de bloquejar la sortida dels Sex Pistols… Sí, d’històries n’hi ha moltes i cap persona amb dos dits de front s’estranyarà davant del fet que la indústria la formen taurons. Això és el capital.

Però a banda de la injustícia inevitable, a banda que un sistema purament mercantil genera banalitats del tipus Bisbal o Lenny Kravitz; a banda de tot això, deia, crec molt fermament que el fenomen Pop (en el sentit més ampli de la paraula) és un fenomen indissolublement lligat al fenomen disc. La música Pop té una component fonamental de religiositat. Les Pop Star desperten veneració, les seves biografies encaixen en el gènere hagiogràfic. Aquesta sacralització de l’autor no hauria estat possible sense l’existència de l’objecte disc (que a més d’incloure música, inclou un imaginari visual). De fet, podríem escriure una història del Pop, a partir de l’evolució del suport musical. Des dels discos de pedra a 16 rpm fins l’mp3. És evident que Elvis Presley mai hauria estat qui va ser sense el suport del vinil, i quan a mitjans del anys seixanta les tècniques de producció van permetre el Long Play (llarga durada), els Beatles i els Who van inventar-se el disc conceptual. Obres unitàries que començaven amb la primera cançó i s’acabaven amb l´última. És el cas del cèlebre Sargent Peppers i del menys cèlebre The Who Sell Out, tots dos de l’any 1967. A finals dels vuitanta, amb l’aparició del Compact disc, el Pop va quedar tocat de mort.

Molt abans que poguéssim copiar-lo amb el PC, l’objecte CD dificultava la sacralització del Pop Star. Motius n’hi ha molts, però n’hi ha un que és decisiu: El disc sona a la vista i el CD sona amagat dins d’una caixa que també podria ser un microones, una capsa de galetes o un estoig de colònia cara. És una diferència fonamental. La fisicitat dels símbols és bàsica en tota litúrgia. De la mateixa manera que ningú aniria a missa si no repartissin hòsties (el cos de Crist), és fa difícil sacralitzar un artista sense un objecte seu en les nostres mans. Un vinil sonant és com la hòstia. És un símbol. Un tros (simbòlic) de l’artista a casa nostra. Un CD que no se’l veu quan sona, no és res, és una cosa asèptica i freda que pertany més al món de la ciència que al de la fe.

No, el Pop no és música popular (per fortuna i malgrat l’arrel POP), com tampoc és popular el Pop Art (I sinó que li preguntin al difunt Leo Castelli). El Pop no és una música feta pel poble ni consumida pel poble. Entre d’altres coses perquè el poble ja no existeix (per fortuna!). La música Pop la consumeixen les masses. I la produeixen individus, cervells individuals que pretenen ser originals (sortir de la massa) i que, a més, cobren drets d’autor quan venen discos.

(Continuarà).

Pels Who veure:  https://www.thewho.net/linernotes/WhoSellOut.htm



Últims comentaris

  • Rubén Martínez: Gracias por el comentario, Laura. No digo que sean agentes pasivos, sino que tienen una posición...
  • Laura: Tampoco podemos situar a los artistas, etc. como agentes meramente pasivos en estos procesos. En el caso de...
  • Daniel: Qué buen artículo. Ciertamente se ha hecho a veces una lectura cómoda de la situación y se ha utilizado el...
  • De gismana y que.: Si subes la colla, te oyen hasta los cantos de la barrica.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )