e Article: Música i mística |Nativa
Skip to content


Article: Música i mística

Escrit el 09/09/2005 per Oriol Pérez i Treviño a la categoria Articles "Nativa".
Tags: .

Nat 28 set_05 Oriol Pérez

Què veieu, vigilants en la nit? Tal vegada no puguem trobar una pregunta tan exacta i precisa per definir les coordenades de la naturalesa de l’article d’aquest número de Nativa. Què veieu, vigilants en la nit? Heus aquí una pregunta vinculada amb els profetes. Perquè, abans de tot, deixeu-m’ho dir. Preguntar-se, abordar la qüestió de la música i la mística és una tasca més propera a la dels profetes, a la dels propis místics, que no a la dels musicògrafs, musicòlegs o crítics de música. En un moment històric on el nom que se’ns ha proposat, des de la cultura, per definir-lo és el de postmodernitat (enrere ha quedat la modernitat), també significa una mica que hem entrat a la fi de la filosofia, la fi de la història, la mort de Déu, la mort de l’home o del propi subjecte. I no obstant aquesta ruptura que se’ns anuncia des del diagnòstic cultural, hi ha algú que em demana un article sobre la vinculació i relació de la música amb la mística. Què veieu, vigilants en la nit? Existeix la música mística? Podem, en veritat, definir a una manifestació artística tan inefable, etèria, indefinible amb el llenguatge a través d’un adjectiu associat a l’espiritualitat,  o a la pròpia religió?

Em proposo al llarg d’aquestes línies, exposar-vos algunes línies mestres en les quals la tesi central serà com la vinculació de la música amb la mística és una vinculació inherent a la mateixa naturalesa del llenguatge musical. I ho exposaré a través de quatre grans topoi: la pròpia experiència musical, el mite d’Orfeu i alguns paradigmes de l’anomenada música clàssica i de la cultura musical popular contemporània que, contràriament al que podem imaginar a priori, és curulla de models i exemples, possiblement desconeguts per alguns dels seus fans o simplement admiradors.

L’experiència musical

Una experiència musical, amb independència de la nostra visió del fet musical o de la nostra posició estilística o estètica, implica:

1/ Un món material objectiu en el qual les persones toquen o canten. Aquestes persones, tocadores o cantadores, fan vibrar amb la seva veu o els seus instruments l’aire i els timpans dels qui escolten, i una sèrie d’impulsos elèctrics acaben per actuar  sobre el nostre cervell.

2/ Un món subjectiu d’emoció musical, imatges, i pensaments racionals.

Ara bé, i aquí comença l’interès. Sota cap de les formes, a ningú se li acudirà pensar que el segon punt és la causa i conseqüència lògica (racional) d’una experimentació del punt 1. Si així fos, tothom sentiria el mateix amb una cançó idèntica, i sabem perfectament que una de les riqueses més grans que ens manifesta la música és com d’un tema únic es poden generar tantes i tantes respostes emocionals àdhuc intel·lectuals. Fins i tot, com també bé sabem, respostes que ni el propi creador esperava o coneixia. A on vull arribar amb això? Doncs m’agradaria arribar a la consideració que els dos aspectes (1 i 2) són aspectes bessons d’un mateix esdeveniment, la realitat dels quals és d’ordre mental, no pas material, i força inaccessible a les ciències físiques. Aquesta inaccessibilitat ens condueix, per se, a una lectura metafísica que, òbviament, no nega ni l’existència del propi cervell ni de l’esperit. Ambdós existeixen com a parts d’un mecanisme que presenta a la consciència el pensament del món i, encara molt més, a l’ànima. I és a aquesta darrera a qui la música pròpiament li pertany. Ja en una data tan remota com la del segle X, la comunitat musulmana dels Ikhwan al-Safa (Germans de la Puresa) escrivia això:

La matèria que constitueix el tema de cada art que es practica amb les mans està composta de cossos naturals, i els seus productes són tots formes físiques, a excepció de la matèria que conforma el tema de l’art musical, que està compost exclusivament de substàncies espirituals, que són les ànimes dels oients, els efectes dels quals són també manifestacions espirituals. En efecte, les melodies compostes de notes i ritmes produeixen una impressió a l’ànima similar a la de l’obra de l’artesà en la matèria que constitueix el substrat del seu art.

La música, la generació de matèria sonora (des de la simfonia a la cançó pop, del quartet de corda a l’ús dels plats per part dels scratchers) no és més que una invitació als misteris i als secrets de la vida. I, per tant, una invitació al Gran Misteri de la Mística (un terme provinent del grec Mystiké) que, per analogia des del món judeocristià, s’ha associat amb una experiència d’allò diví, de l’element sobrenatural. La composició musical, la mateixa audició seria, així, una recerca dels elements més profunds del nostre interior i que tenen a veure amb una experiència de Déu, una experiència d’allò autèntic, vertader, bo i bell.

El testimoni d’Orfeu

Un dels testimonis més fascinants per a conèixer la vinculació de la música amb el secret (per tant, amb la veritat amagada i oculta) el constitueix el mite d’Orfeu, un dels mites més obscurs de l’Antiguitat. La història del mite d’Orfeu no és només una història mitològica d’amor, sinó que conté l’essència de tots els registres del que és la vida: des de l’alegria més pura (la correspondència amorosa d’Eurídice), fins al dolor més profund (la coneixença de la mort d’Eurídice per la picada d’una serp i el posterior descens als inferns). Però també és una invitació als misteris i al poder de l’art musical sobre la natura que trobem explicitats en el vincle que va tenir el culte a Orfeu (orfisme) amb la figura de Jesús de Natzaret. Sabem, així, que en els primers anys d’implantació del cristianisme, aquesta religió va assentar-se de manera molt més fàcil en els territoris on havien existit en segles anteriors cultes òrfics. La similitud entre les figures de Jesús de Natzaret i el propi Orfeu són d’allò més afins i, així, la tradició ortodoxa de l’església bizantina commemora encara avui la jornada del dissabte, la jornada de l’anunci de la salvació i on Jesús descén als inferns a la recerca d’allò que més estima: el primer home, Adam. Orfeu, com sabem va anar a la recerca d’allò que més estimava, Eurídice. Tan sols això?

Per al desvetllament d’aquesta qüestió, bo serà que ens deixem emportar i seduir per la genealogia i l’etimologia dels noms d’Orfeu i Eurídice. Així, Orfeu sembla ser la substantivació d’or/phonos (el so bell i bonic) que va a la recerca d’Euridice (eu/iudicum), o sia el nom del judici profund, el nom de la veritat que roman amagada en el nostre interior i que només es pot desvetllar a través de la música.

La música, que es deriva d’una experiència interior, ens aporta al conjunt de la humanitat la unitat d’intenció i sentiment, la unitat entre allò que som i allò que ens agradaria ser o podríem arribar a ser algun dia. Per alguns això (aquesta aportació) no es pot comprendre sense una lectura religiosa, mística, iniciàtica o esotèrica. O política…

Alguns paradigmes clàssics

Un dels compositors canònics de la música occidental, Johannes Brahms (1833-1897), no dubtava a afirmar que quan componia, es posava a la feina mogut per les forces anímiques en ell i il·luminat per l’Esperit del Totpoderós. El testimoni directe d’aquestes impressionants afirmacions, però també d’altres compositors com Richard Strauss, Giacomo Puccini, Engelbert Humperdinck, Edward Grieg i Max Bruch, les podeu trobar a un petit volum titulat Converses amb compositors famosos d’Arthur M.Abell i publicat per Ed.Artur Martí i Gili a Reus el 1992 (em consta que existeix una reedició més recent). La lectura és amena i en val d’allò més la pena.

I el rock…?

Però aquest vincle de la música amb la mística, no és tan sols atribuïble a l’anomenada música de concert. La música de conjunts i personalitats com The Doors, Pau Riba, Jaume Sisa, Björk o Víctor Nubla són els primers que em susciten, d’immediat, la recerca a la meva memòria d’una determinada mística musical o d’una música mística. És un tema, però, que mereixeria moltíssim més espai i, possiblement, una ploma diferent a la meva. El simple plantejament, al meu entendre, ens portaria a una personalitat tan fonamental a la poesia francesa del segle XIX com Arthur Rimbaud (1854-1891) i els seus conceptes de l’alquímia del verb i d’una conscient i constant recerca de la bellesa en tots els àmbits de la vida quotidiana, dos conceptes altament apreciats pels escriptors de l’anomenada generació beat que, com bé sabem, tant va relacionar-se amb el fenomen del rock. Així mateix el propi rock (rock’n’roll), de procedència nord-americana com l’esmentada generació d’escriptors, va assolir el seu màxim auge quan es va associar amb el més citat que conegut moviment hippie. Va ser precisament la música, amb els seus ja mítics concerts convertits en veritables cerimònies iniciàtiques, la màxima expressió d’una contracultura on els atacs a l’imperialisme (amb les guerres de la Guerra Freda de Corea i Vietnam), a l’autoritat, al consumisme, a la família tradicional, a les institucions,… suscitaven un allunyament de la realitat convencional que cal llegir més propera a una actitud mística que a una actitud de simple músic. Però això, com he dit, són figues d’un altre paner… Del que no dubto és d’aquest vincle entre música i mística que, en aquests temps de nihilisme consumat, només sé rebatre amb les paraules del sufí Rumi:

Tots hem estat part d’Adam,
hem escoltat aquelles melodies al Paradís.
Encara que l’aigua i la terra dels nostres cossos
ens omplin d’incertesa
alguna d’aquestes melodies torna
a la nostra memòria.
Qui tingui orelles, que escolti…

Article complementari: Allò espiritual en l’art



Arxius

Authors

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privadesa

Donen suport

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )